Els Dotze arguments sobre el teatre formen part del recull Ubú: tot el teatre i altres textos d’Alfred Jarry publicat per Edicions de 1984.
La traducció és de Marina Laboreo. Els «arguments» van ser publicats pòstumament al número 5 dels Dossiers acénonètes du Collège de ’Pataphysique, a partir del manuscrit inèdit «Réponses à un questionnaire sur l’art dramatique», del 1896. i constitueix el manifest teatral de Jarry.
////Més Edicions de 1984
Dotze arguments sobre el teatre
1
El dramaturg, com tot artista, busca la veritat, però no n’hi ha una de sola. I, com que les primeres llambregades s’han considerat falses, és versemblant que el teatre d’aquests darrers anys hagi descobert —o creat, que ve a ser el mateix— alguns punts nous de l’eternitat. I, quan no n’ha descobert, ha retrobat i ha reinterpretat el que és antic.
2
L’art dramàtic reneix —o potser neix a França— des de fa uns quants anys, tot i que fins ara només ha ofert Les Fourberies de Scapin (i Bergerac, com tothom sap) i Les Burgraves. Disposem d’un tràgic que posseeix terrors i pietats noves tan personals que és inútil que expressi d’una altra manera que no sigui a través del silenci: Maurice Maeterlinck. També Charles Van Lerberghe. I altres noms que citarem més endavant. Creiem estar convençuts d’assistir a un naixement del teatre, ja que per primera vegada tenim a França (o a Bèlgica, a Gant, perquè no entenem França com un territori inanimat sinó com una llengua, i Maeterlinck ens pertany amb la mateixa propietat que ens fa repudiar Mistral) un teatre abstracte, i per fi podem llegir sense l’esforç d’una traducció alguna cosa que sigui tan eternament tràgica com Ben Jonson, Marlowe, Shakespeare, Cyril Tourneur, Goethe. Tan sols falta una comèdia tan boja com [ratllat: Les Silènes] l’única de Dietrich Grabbe, que mai no ha estat traduïda.
El Théâtre d’Art, el Théâtre Libre i l’Œuvre, més enllà de les traduccions d’obres estrangeres de les quals no parlarem i que expressaven sentiments nous perquè eren noves —Ibsen traduït pel comte Prozor i les curioses adaptacions hindús d’A. F. Herold i Barrucand—, han pogut descobrir, errors a banda (Théodat, etcètera), dramaturgs com Rachilde, Pierre Quillard, Jean Lorrain, E. Sée, Henry Bataille, Maurice Beaubourg, Paul Adam, Francis Jammes, molts dels quals han escrit obres que gairebé justifiquen la noció d’obra mestra i que, en tot cas, han percebut la novetat i s’han manifestat com a creadors.
Aquests i altres, juntament amb mestres clàssics als quals es traduirà (Marl[owe] per G. E.), seran representats aquesta temporada a l’Œuvre, de la mateixa manera que a l’Odéon es tradueix Èsquil, entenent que, si el pensament potser es transforma per cercles, no hi ha res tan jove com les obres més antigues.
Hi ha artistes que han fet boniques temptatives de decorats en diversos teatres independents. Remeto a un article del senyor Lugné-Poe [ratllat: que es publicarà aquest mes] publicat l’1 d’octubre al Mercure sobre un projecte de «teatre elisabetià» no irrealitzable.
3
¿Què és una obra de teatre? ¿Una festa ciutadana? ¿Una lliçó? ¿Un esbargiment?
D’entrada sembla que una obra de teatre sigui una festa ciutadana, perquè es tracta d’un espectacle que s’ofereix a ciutadans congregats. Però observem que hi ha molts públics de teatre, o que com a mínim n’hi ha dos: la congregació d’un nombre reduït d’intel·ligents i la de la majoria. Les obres espectaculars (espectacles de decorats i ballets o d’emocions visibles i accessibles, com els del Châtelet i la Gaîté, l’Ambigu i l’Opéra-Comique) són per a aquesta majoria sobretot esbargiment, potser una mica de lliçó, ja que el record persisteix, però lliçó de sentimentalisme fals i d’estètica falsa, que són les úniques que considera autèntiques, i és que el teatre de la minoria li sembla incomprensiblement avorrit. Aquest altre teatre no és per al seu públic ni festa ni lliçó ni esbargiment, sinó acció; l’elit participa en la realització de la creació d’un dels seus, que veu viure per si mateix l’ésser creat en aquesta elit: plaer actiu, que és l’únic plaer de Déu i que les masses ciutadanes caricaturitzen en l’acte carnal.
Fins i tot les masses gaudeixen una mica d’aquest plaer de creació, amb totes les seves limitacions. «¿Hi ha dues coses que… a mida i d’anticipar?», M. de France, setembre del 1896.1Citació del text De la inutilitat del teatre al teatre, tercer i quart paràgrafs, pàgina 113.
4
Evidentment que qualsevol cosa és apta per ser portada al teatre, si encara estem d’acord a anomenar teatre aquelles sales repletes de decorats d’una pintura odiosa, construïts especialment, així com les obres, per a [ratllat: la infinita mediocritat de les masses] la multitud. Però, un cop resolta aquesta qüestió, només ha d’escriure per al teatre l’autor que pensi des del principi en la forma dramàtica. Després, del seu drama, se’n pot treure una novel·la, si es vol, ja que una acció pot ser narrada, però l’acte invers gairebé mai no és autèntic. I, si una novel·la fos dramàtica, l’autor des del primer moment l’hauria [ratllat: pensat]concebut (i escrit) en forma de drama.
El teatre, que anima màscares impersonals, tan sols és accessible a qui se sent prou viril per crear vida: un conflicte de passions més subtil que els que ja coneixem o un personatge que sigui un ésser nou. Tothom admet, per exemple, que Hamlet és més viu que qualsevol home que passa, perquè és més complex i més sintètic, i fins i tot que és l’únic que és viu, perquè es tracta d’una abstracció que camina. Així que resulta més difícil per a l’esperit crear un personatge que per a la matèria construir un home, i, si hi ha qui és incapaç de crear res, la qual cosa vol dir fer néixer un ésser nou, més val que es quedi quiet.
5
La moda mundana i la moda de l’escena exerceixen influències recíproques, no només en les obres modernes. Però no tindria gaire sentit que el públic anés al teatre amb vestit de gala. La cosa és indiferent, en el fons, però resulta enervant veure que a la gent se li’n van els ulls a la sala. ¿Oi que a Bayreuth s’hi va amb roba de viatge? S’arreglaria tot ben ràpidament si només s’il·luminés l’escenari!
6
Una novel·la coneguda ha lloat el «teatre de les deu».2Jean Ferry va identificar la novel·la en qüestió: Les Linottes, de Courteline. Però sempre hi haurà gent que revestirà les primeres escenes amb el soroll del seu retard. L’hora escollida actualment per aixecar el teló és adequada, si s’adopta el costum de tancar les portes no només de les llotges, sinó també dels passadissos després dels tres avisos.
7
El sistema que consisteix a construir un paper a partir de les qualitats personals de tal artista té més probabilitats de ser una causa d’obres efímeres: perquè, un cop mort l’artista, no se’n trobarà un altre d’exactament igual. Aquest sistema ofereix a l’autor que no sap crear l’avantatge de proporcionar-li un model a partir del qual es limita a exagerar uns músculs o uns altres. L’actor podria parlar igualment de si mateix (amb un mínim d’educació) i dir qualsevol altra cosa. La feblesa d’aquest procediment esclata a les tragèdies de Racine, que no són obres, sinó tirallongues de papers. No calen «estrelles», sinó una homogeneïtat de màscares ben apagades, de siluetes dòcils.
8
Els assajos generals tenen l’avantatge de ser un teatre gratuït per a alguns artistes i per als amics de l’autor, de manera que com a mínim en una vetllada hi ha pràcticament una purga de barroers.
9
El rol dels «teatres marginals» no ha acabat; però, com que ja fa uns quants anys que es mantenen, hem deixat de considerar-los bojos i s’han convertit en els teatres habituals de la minoria. D’aquí a alguns anys serem més a prop de la veritat en l’art o (si hi ha moda en lloc de veritat) n’haurem descobert una altra, i aquests teatres seran habituals en el pitjor sentit de la paraula mentre no recordin que la seva essència no és la de ser, sinó la d’esdevenir.
10
Mantenir una tradició, encara que sigui vàlida, és atrofiar el pensament que es transforma en la durada; i resulta insensat voler expressar sentiments nous amb una forma conservada.
11
Que es reservi l’ensenyament del conservatori, si es vol, a la interpretació de reposicions. I, tot i així, si sabem que el pensament del públic també evoluciona, amb alguns anys de retard respecte als creadors, ¿no seria indispensable que l’expressió evolucionés de la mateixa manera? Les obres clàssiques han estat interpretades amb vestits d’època; fem com aquells antics pintors que pretenien que les escenes més antigues fossin contemporànies.
Tota «història» és tan avorrida: és a dir, tan inútil.
12
Els drets dels hereus deriven de la institució de la família, respecte a la qual confessem la màxima incompetència. ¿És preferible que els hereus rebin els drets d’autor i puguin decidir, si els ve de gust, fer desaparèixer una obra, o que l’obra mestra, a partir de la mort de l’autor, passi a ser de tothom? Em sembla que la disposició actual és la millor. També les gires de província. La claca permet que l’autor faci comprendre al públic com ha volgut que sigui el seu drama. És una vàlvula de seguretat per tal que els entusiastes matussers no espetarreguin quan s’ha d’estar callat. Però la claca dirigeix les masses; en un teatre que sigui un teatre i en el qual es representi una obra que, etcètera, tan sols creiem, després de Maeterlinck, en l’aplaudiment del silenci.
Ubú rei
Drama en cinc actes i en prosa
Restituït íntegrament tal com va ser representat
per les marionetes del Théâtre des Phynances el 1888.
ACTE PRIMER
ESCENA 1
El Pare Ubú i la Mare Ubú
PARE UBÚ
Merdra!
MARE UBÚ
Oh, que maco, Pare Ubú, que siau un bandarra de ca l’ample!
PARE UBÚ
¿Que voleu que vos estossini, Mare Ubú?
MARE UBÚ
No a mi, Pare Ubú, sinó que n’heu d’assassinar un altre.
PARE UBÚ
Per la meva candela verda, no entenc res.
MARE UBÚ
¿Com pot ser, Pare Ubú, que siau tan complaent amb la vostra sort?
PARE UBÚ
Per la meva candela verda, merdra, senyora, és clar que estic content. No me’n falten motius: capità de dragons, oficial de confiança del rei Venceslau, condecorat amb l’orde de l’Àguila Roja de Polònia i antic rei d’Aragó. ¿Què més voleu?
MARE UBÚ
¿De debò? ¿Heu estat rei d’Aragó i ara en teniu prou de portar una cinquantena d’escuders armats amb matxets a les revistes, quan podríeu ficar-vos a la closca la corona de Polònia després de la d’Aragó?
PARE UBÚ
Ai, Mare Ubú, no entenc res del que dius!
MARE UBÚ
Ets ben curt!
© de la traducció, Marina Laboreo
© de l’edició, Edicions de 1984
- 1Citació del text De la inutilitat del teatre al teatre, tercer i quart paràgrafs, pàgina 113.
- 2Jean Ferry va identificar la novel·la en qüestió: Les Linottes, de Courteline.