Pàl·lid cavall, pàl·lid genet és el recull de les tres millors novel·les curtes de l’escriptora nord-americana i Premi Pulitzer Katherine Anne Porter.
La Segona Perifèria l’edita en traducció d’Albert Pla Nualart i Núria Guilayn Llinàs. Hi podeu llegir les novel·letes L’antiga condició mortal, Pàl·lid cavall, pàl·lid genet i El vi del migdia, del qual, a Stroligut, us n’avancem les primeres planes.
////Més de la Segona Perifèria
Pàl·lid cavall, pàl·lid genet
El vi del migdia
Època: 1896-1905
Lloc: una petita granja al sud de Texas
Els dos nens, que anaven molt bruts i tenien els cabells de color estopa, estaven jugant a fer sots entre els arbustos d’ambròsia del pati del davant quan es van asseure sobre els talons i van dir «Hola!» a l’home alt i ossut, amb cabells de color palla, que va traspassar el reixat de casa seva. L’home no es va aturar al reixat, que temps enrere havia quedat mig obert, molt oportunament, i ara estava tan encastat a les frontisses que ja ningú provava de tancar-lo. No va ni girar la vista per mirar els nens i, encara menys, per dir bon dia.
Caminava trepitjant fort i posant els sabatots polsosos l’un darrere l’altre a un ritme constant, com si seguís una arada, com si conegués bé el lloc i sabés on anava i què hi trobaria. Fent la volta a la casa pel cantó dret i passant per sota la filera de mèlies, va arribar fins al porxo lateral, on el senyor Thompson estava batent nata en una gran manteguera.
El senyor Thompson era una home ferreny, colrat pel sol, de cabells gruixuts i negres i unes patilles d’una setmana. Era orgullós i cridaner i posava el cap tan dret que tota la cara li quedava en línia amb la nou del coll, i les patilles semblaven prolongar-se galta avall fins a desaparèixer dins una mata de pèl negre que apuntava entre els botons descordats de la camisa. La manteguera cruixia i rondinava com els budells d’un cavall al galop a qui el senyor Thompson semblava que governés amb una mà, retenint-lo i esperonant-lo alhora. De tant en tant es mig girava i llançava una tremenda escopinada de suc de tabac sobre els esglaons. Les lloses de l’entrada tenien un to marronós i brillaven pel suc de tabac acabat d’escopir. Ja feia una bona estona que el senyor Thompson batia la nata, i n’estava tip. Ja es preparava per fer una altra escopinada de suc de tabac quan el foraster va sortir per aquell cantó de la casa i es va aturar. El senyor Thompson va veure un home de pit estret amb uns ulls blaus tan pàl·lids que gairebé eren blancs. Els ulls, sota les celles blanques, el miraven i no el miraven des d’aquella cara llarga i xuclada. El senyor Thompson, fixant-se en la llargada del llavi superior, va pensar que devia ser un altre d’aquells irlandesos.
—Bon dia, senyor —va dir el senyor Thompson amb educació, tot batent la manteguera.
—Necessito trobar una feina —va dir l’home, de manera prou clara però amb un lleuger accent estranger que el senyor Thompson no va ser capaç d’identificar. No era el dels colons francesos, ni el dels negres, ni el dels holandesos, de manera que es va quedar ben desconcertat—. No necessita pas algú?
El senyor Thompson va donar una forta estrebada a la manteguera, que va vibrar una estona per inèrcia. Es va asseure sobre els esglaons, va escopir damunt l’herba el tabac que mastegava i va dir:
—Assegui’s. Potser podrem arribar a un acord. He començat a donar veus per trobar algú. Tenia dos negres, però la setmana passada es van ficar en una baralla a ganivetades riu amunt, i ara l’un és mort i l’altre a la garjola, a Cold Springs. Si li he de ser franc, eren tan inútils que no entenc que algú volgués matar-los. Així doncs, em sembla que el millor que puc fer és agafar algú. On ha treballat últimament?
—A Dakota del Nord —va dir l’home asseient-se a l’altre extrem dels esglaons, però sense fer cap impressió d’estar cansat.
Es va asseure i acomodar com si hagués de passar una bona estona abans no es tornés a aixecar. En cap moment havia mirat directament cap al senyor Thompson, però tampoc desviava gens la mirada. No semblava que mirés cap enlloc més. Els ulls simplement es mantenien a les seves conques i deixaven que les coses passessin a través seu. No semblava que esperessin veure res que valgués la pena. El senyor Thompson va estar una bona estona en silenci per veure si l’home deia alguna cosa més, però se’l veia profundament concentrat en els seus pensaments.
—Dakota del Nord —va dir el senyor Thompson intentant recordar on era—. Això queda força lluny, pel que crec.
—Puc fer totes les feines pròpies d’una granja —va dir l’home—, i sense cobrar gaire. Necessito trobar una feina.
El senyor Thompson va decidir anar al gra.
—Em dic Thompson, Royal Earle Thompson —va dir.
—Jo em dic Helton —va dir l’home—. Olaf Helton. —I no va fer cap moviment.
—Bé, doncs —va dir el senyor Thompson projectant la veu amb més força—. Suposo que val més que parlem sense embuts.
Quan el senyor Thompson esperava aconseguir una ganga sempre agafava un aire alegre i efusiu. No hi posava mala intenció, però el rebentava haver de pagar un sou. Ell ho raonava d’aquesta manera: «Els dones teca i un bon jaç i, per postres, encara els has de pagar. Això no és just. I val més que no parlem del desgast de les eines —deia—, deixen que tot es rovelli i es faci malbé». Així doncs, rient i cridant es va començar a preparar el terreny per treure el màxim profit del tracte.
—Ara, el que m’agradaria saber és quant en pensa treure, de mi —va bramar, donant-se un cop al genoll amb la mà oberta.
Havent fet l’esforç de mantenir aquest to baladrer, va acabar sentint-se’n una mica avergonyit, es va calmar i es va tallar un tros de tabac. El senyor Helton tenia la mirada fixa en algun lloc entre l’estable i l’hort, i semblava que s’hagués adormit amb els ulls oberts.
—Soc un bon treballador —va dir, com si parlés des de la tomba—. Cobro un dòlar per dia.
El senyor Thompson es va quedar tan parat que es va oblidar d’esclatar a riure amb totes les forces fins que gairebé ja era massa tard perquè servís d’alguna cosa.
—He, he! —va fer rient ben fort—. Home, per un dòlar ja em llogaria a mi mateix. Quina mena de feina és aquesta que li paguen un dòlar al dia?
—Camps de blat, a Dakota del Nord —va dir el senyor Helton sense ni tan sols somriure una mica. El senyor Thompson va parar de riure.
—Bé, això no són camps de blat ni res que s’hi assembli. Això més aviat és una granja lletera —va dir, com disculpant-se’n—. És per la meva dona, se li va ficar al cap això de la llet, semblava que li agradaria treballar enmig de vaques i vedells, i jo li vaig seguir la veta. Però em vaig equivocar —va dir—. Sigui pel que sigui gairebé ho he de fer tot jo. La meva dona no gasta gaire salut. Avui està malalta, què hi farem. Aquests últims dies no s’ha trobat gaire bé. Plantem una mica de pinso, i una feixa de blat, i allà tenim l’hort, uns quants porcs i unes poques gallines, però bàsicament ens dediquem a les vaques. Ara li parlaré amb tota franquesa: hi guanyo molt poc. No li puc donar un dòlar per dia perquè, de fet, no en trec tant. No, senyor meu, jo diria que al capdavall, si ho comptem tot, passem amb força menys d’un dòlar per dia. Als dos negres els pagava set dòlars al mes, tres i mig a cada un, i la teca. Però, com jo dic sovint, un blanc mitjanament bo val tant com tota una colla de negres, de manera que li donaré set dòlars, menjarà a la nostra taula i el tractarem com un blanc, per dir-ho d’alguna manera…
—Ja m’està bé —va dir el senyor Helton—. Ho accepto.
—Bé, doncs, em sembla que hem quedat entesos, oi? —El senyor Thompson va fer un bot com si de sobte hagués recordat que tenia importants negocis pendents—. Ara agafi aquesta manteguera i acabi-la de batre, sisplau, mentrestant aniré al poble a fer un parell d’encàrrecs. No he pogut sortir d’aquí en tota la setmana. M’imagino que sap què fer amb la mantega quan estigui a punt, oi?
—Ho sé —va dir el senyor Helton sense girar el cap—. Conec aquest ofici.
Quan parlava arrossegava la veu d’una manera peculiar, i encara que només digués dues paraules la veu pujava i baixava posant l’èmfasi on no tocava. El senyor Thompson es preguntava quina mena d’estranger podia ser el senyor Helton.
—¿On m’ha dit que va estar treballant últimament? —li va preguntar, com si esperés atrapar el senyor Helton contradient-se.
—A Dakota del Nord —va dir el senyor Helton.
—Bé, qualsevol lloc és bo quan t’hi acostumes —va dir el senyor Thompson amb vehemència—. ¿És estranger, oi?
—Soc suec —va dir el senyor Helton començant a batre la manteguera.
El senyor Thompson va esclafir en una gran riallada, com si aquell fos el millor acudit sobre algú que hagués sentit mai.
—Qui s’ho havia de pensar! —va dir cridant tant com podia—. Un suec. Bé, em fa l’efecte que se sentirà molt sol aquí. No hi he vist mai cap suec, per aquests rodals.
—No té importància —va dir el senyor Helton, i va continuar batent la manteguera com si ho hagués fet tota la vida.
—De fet, també li puc dir que en ma vida havia vist un suec.
—No té importància —va dir el senyor Helton.
El senyor Thompson va entrar a l’habitació del davant, on la senyora Thompson s’estava estirada amb les persianes verdes corregudes. Tenia una tassa amb aigua a la tauleta del costat i un drap humit sobre els ulls. Es va treure el drap així que va sentir el so de les botes del senyor Thompson, i va dir:
—Què és aquest enrenou d’allà fora? Qui hi ha?
—Hi ha un paio que diu que és suec —va dir el senyor Thompson—; diu que sap fer mantega.
—Espero que sigui veritat —va dir la senyora Thompson—. Em sembla com si aquest mal de cap no se me n’hagués d’anar mai més.
—No t’hi amoïnis. T’hi capfiques massa. Me’n vaig un moment al poble a comprar quatre coses a la botiga de comestibles.
—Ara no t’hi entretinguis —va dir la senyora Thompson—. I no vagis a l’hotel.
Es referia al bar; el seu propietari també llogava habitacions al pis de dalt.
—Un parell de gotets de whisky no fan mal a ningú —va dir el senyor Thompson rient ben fort.
—No n’he pres mai ni un xarrup —va dir la senyora Thompson—. I encara et diré més: no ho penso fer mai.
—No em referia pas a les dones —va dir el senyor Thompson.
El so de batre la nata va bressolar la senyora Thompson, que es va anar endormiscant fins a caure en un son profund. De sobte es va despertar adonant-se que la manteguera s’havia deixat de sentir feia una bona estona. Es va incorporar fent-se ombra amb la mà per protegir-se els ulls de les primes franges de llum, entre la persiana i l’ampit de la finestra, d’un sol estiuenc de cap al tard. Era allà, gràcies a Déu encara viva, amb el sopar per fer però sense haver de batre la nata, i tot i que tenia una mica de mal de cap, la cosa havia millorat molt. Lentament es va anar adonant que havia estat sentint un nou so, fins i tot mentre dormia. Algú estava tocant una melodia amb una harmònica. I no era pas que hi bufés sense cap mirament, traient-ne un soroll atabalador, sinó que tocava una melodia bonica, trista i alegre alhora.
Va sortir a fora per la porta de la cuina, va baixar el graó del porxo i es va quedar dreta de cara a l’est, protegint-se els ulls amb la mà. Quan els ulls se li van acostumar a la llum, va veure un home llarg, de cabells molt clars i amb texans, a l’entrada de la cabana que tenien per al mosso. L’home seia en una cadira de la cuina recolzada contra la paret i tocava l’harmònica amb els ulls tancats. A la senyora Thompson li va caure l’ànima als peus. Déu meu, se’l veia tan gandul i inútil, almenys en aquell moment. Primer una colla de negres inútils i ara un blanc inútil. Era molt propi del senyor Thompson agafar aquesta mena de treballadors. Tant de bo fos més responsable i es preocupés una mica del negoci. Volia confiar en el seu marit, però massa vegades se li feia impossible. Volia creure que l’endemà, o almenys l’endemà passat, la vida, una batalla en el millor dels casos, aniria més bé.
Va passar pel costat de la cabana sense girar la vista, mirant de no fer soroll, doblegada per la cintura a causa de l’insistent dolor del costat, i va continuar cap al dipòsit de la llet, intentant armar-se de valor per parlar clarament amb el nou mosso si no havia fet bé la feina.
El dipòsit de la llet era una altra cabana de taulons desgastats, feta a cuitacorrents anys enrere perquè necessitaven un lloc per guardar-hi la llet; la van fer per sortir del pas, i es veia de seguida. Ja estava tota deformada i s’inclinava cap on bufava el vent damunt un raig d’aigua que queia d’una petita gruta, gairebé ofegat per unes falgueres descolorides. No hi havia ningú més en tota la regió que tingués una font com aquella al seu terreny. El senyor i la senyora Thompson estaven convençuts que aquella font valdria una fortuna si mai trobaven temps per treure’n profit.
Uns prestatges atrotinats de fusta estaven clavats sense ordre ni concert en l’espai quadrat que envoltava la petita bassa, on les grans galledes de llet i mantega es conservaven fresques i dolces dins l’aigua freda. Amb una mà al costat que li feia mal i l’altra protegint-se els ulls, la senyora Thompson va treure el cap per mirar les galledes. La nata de la llet s’havia colat i deixat a una banda, hi havia una bona peça de mantega, els motlles de fusta i les cassoles s’havien fregat i escaldat per primer cop des de feia qui sap quant temps, el cubell era ple de xerigot a punt per als porcs i per als vedells que estaven desmamant, el terra, fins fa poc ple de brutícia encastada, s’havia escombrat fins a deixar-lo ben net. La senyora Thompson es va redreçar i va somriure tendrament. Havia estat a punt de renyar aquell pobre home que necessitava un feina, que acabava d’arribar i que, per tant, no es podia esperar que ho fes tot bé d’entrada. Per compensar la injustícia que havia comès contra ell de pensament, només podia dir-li com apreciava la gran neteja que havia fet en un tancar i obrir d’ulls. Es va atrevir a anar fins a la porta de la cabana, amb passos silenciosos. El senyor Helton va obrir els ulls, va parar de tocar i va posar la cadira bé, però no la va mirar ni es va aixecar. Era una dona menuda i feble, de cabells llargs i espessos de color castany, pentinats en una trena, una boca pacient acostumada a patir i uns ulls malaltissos que ploraven fàcilment. Fent servir la mà a tall de visera, amb els polzes a les temples, i tancant i obrint les ploroses parpelles, va dir en un to de discreta educació:
—Encantada de coneixe’l, senyor. Soc la senyora Thompson i li volia dir que ha fet una gran feina al dipòsit de la llet. Sempre ens ha costat molt mantenir-lo net.
—No té importància —va dir ell a poc a poc i sense moure’s.
La senyora Thompson va callar un moment.
—Toca una melodia molt bonica. Molta gent és incapaç de treure quatre notes afinades d’una harmònica.
El senyor Helton seia tot encorbat, amb les cames estirades i l’espinada arquejada, mentre feia córrer el polze pels forats de l’harmònica. Si no hagués sigut pel moviment de la mà, s’hauria pogut dir que dormia. L’harmònica era gran, nova i lluent, i la senyora Thompson, passejant la mirada pel seu voltant, en va comptar cinc més, totes bones i cares, ben arrenglerades al prestatge del costat del seu catre. «Les deu portar al damunt —va pensar—, a la butxaca de la camisa», i va observar que no semblava que hi hagués res més seu per allà.
—Veig que és molt aficionat a la música —va dir—. Abans teníem un vell acordió, i el senyor Thompson el tocava força bé, però els nens el van trencar.
El senyor Helton es va incorporar amb un moviment sobtat, la cadira va cruixir sota el seu pes. Va redreçar els genolls però no les espatlles, i va concentrar la mirada a terra com si estigués escoltant atentament.
—Ja sap com és la canalla —va dir la senyora Thompson—. Val més que posi les harmòniques en un prestatge de ben amunt o no pararan fins que les trobin. En saben molt de remenar les coses dels altres. Jo ja provo d’educar-los, però no me’n surto.
El senyor Helton, fent un ampli moviment amb els seus braços llargaruts, va recollir d’una revolada les harmòniques i, després de recolzar-les contra el pit per arrenglerar-les, les va dipositar en el sortint on la teulada s’ajuntava amb la paret, i les va empènyer cap endintre fins que no es podien veure.
—Suposo que amb això ja n’hi haurà prou —va dir la senyora Thompson—. Ara el que voldria saber —va dir girant-se i no podent evitar tancar els ulls davant la forta llum de ponent— és què se n’ha fet d’aquestes criatures. No sé mai on paren.
Parlava dels seus fills com si fossin uns nebots entremaliats que passaven una temporada a casa seva.
—Riera avall —va dir el senyor Helton amb la seva veu cavernosa.
La senyora Thompson, després d’uns segons de desconcert, va deduir que allò era la resposta a la seva pregunta. Ell s’estava allà, pacient i silenciós. Potser no estava esperant que se n’anés, però es veia molt clarament que tampoc esperava res més. La senyora Thompson estava molt acostumada a tota classe d’homes carregats de tota mena de manies estranyes. La qüestió era descobrir en què es diferenciava la mania del senyor Helton de les dels altres homes, acostumar-s’hi i fer que se sentís com a casa. El seu pare havia sigut un home molt excèntric; els germans i els oncles també estaven carregats de manies, cadascun les seves; i tots els mossos que havia conegut tenien les seves dèries i obsessions. I ara tenia aquí el senyor Helton, que era suec, que no parlava i que, per acabar-ho d’adobar, tocava l’harmònica.
—Aviat tindran gana —va dir la senyora Thompson en un to vagament amistós—. Estic pensant en què puc fer per sopar. ¿A vostè quina mena de menjar li agrada, senyor Helton? Sempre tenim una mantega excel·lent, i llet i nata en abundància, gràcies a Déu. El senyor Thompson diu que l’hauríem de vendre tota, però jo sempre li dic que primer de tot és la família. —I un somriure adolorit va deformar aquella petita cara.
—Menjo de tot —va dir el senyor Helton amb la seva cantarella oscil·lant.
Per començar, no sap parlar bé, va pensar la senyora Thompson. No està bé això de voler-lo fer parlar quan no domina bé la llengua. Va començar a allunyar-se lentament de la cabana, mirant cap enrere per damunt l’espatlla.
—Normalment mengem pa de blat de moro, menys els diumenges —li va dir—. M’imagino que allà d’on ve no tenen pa de blat de moro del bo.
El senyor Helton no va dir ni una paraula. Ella va veure de cua d’ull que s’havia tornat a asseure i es mirava l’harmònica, amb la cadira recolzada contra la paret. Esperava que recordés que aviat arribaria l’hora de munyir les vaques. Mentre ella s’allunyava, va començar a tocar de nou la mateixa melodia.
L’hora de munyir va arribar i va passar. La senyora Thompson va veure com el senyor Helton anava i venia de l’estable al dipòsit de la llet. Caminava amb passos llargs i tranquils, les espatlles encorbades, el cap cot, les grans galledes oscil·lant, com els plats d’una balança, dels extrems dels seus braços ossuts. El senyor Thompson va tornar del poble més tibat del que era normal, amb la barbeta ficada cap endintre i una bossa plena de provisions penjada de la sella. Després de donar una volta per l’estable, va entrar a la cuina de molt bon humor i va fer a la senyora Thompson un afectuós petó a la galta fregant-li la cara amb la barba rasposa. Havia estat a l’hotel, això era evident.
—He donat un cop d’ull per aquí fora, Ellie —va dir cridant—. Aquest suec se sap treure la feina del damunt. Però en ma vida havia vist un paio tan callat. Sembla com si tingués por de trencar-se les barres si obre massa la boca.
La senyora Thompson estava remenant una gran olla amb xerigot i pa de blat de moro.
—Fas pudor de borratxo, senyor Thompson —va dir amb molta dignitat—. A veure si aconsegueixes que un dels nens em porti més llenya per al foc. Demà tinc pensat fer una fornada de galetes.
El senyor Thompson, sentint de cop que l’alè li feia pudor d’alcohol, es va esmunyir cap a fora, justament renyat, i va portar la llenya ell mateix. L’Arthur i en Herbet, bruts de cap a peus, de dintre i de fora, van irrompre a la cuina reclamant a crits el sopar.
—Aneu-vos a rentar la cara i a pentinar —va dir la senyora Thompson automàticament.
Van sortir al porxo i, després de posar la mà sota la bomba d’aigua, humitejar-se el serrell i aixafar-se una mica els cabells amb els dits, van tornar com un llampec a la cuina, on se centra- ven totes les bones perspectives de la vida. La senyora Thomp son va posar un plat més i va manar a l’Arthur, que amb vuit anys era el més gran, que cridés el senyor Helton a taula.
L’Arthur, sense moure’s de lloc, va bramar com un vedell:
—A sopaaaaaar, senyor Helton! —I va afegir més fluixet—: Tros de suec!
—Escolta’m —va dir la senyora Thompson—, aquesta no és manera de dir les coses. Surt ara mateix i demana-li com cal, o faré que el teu pare t’espavili.
El senyor Helton va aparèixer a la porta, llarg i sorrut.
—Segui allà —va dir el senyor Thompson cridant i fent un gest amb el braç.
El senyor Helton, amb els seus sabatots, va travessar la cuina amb dues gambades, es va deixar caure sobre el banc i va seure. El senyor Thompson va seure a la seva cadira, de cap de taula, els nens es van enfilar al banc del davant del senyor Helton i la senyora Thompson va seure a l’extrem més a tocar dels fogons. La senyora Thompson va ajuntar les mans, va abaixar el cap i va dir molt de pressa:
—Senyor, et donem les gràcies per aquests i altres béns, en el nom de Jesucrist, amén —intentant acabar abans que la maneta tinyosa d’en Herbet arribés al plat que tenia més a prop. Si no, es veuria obligada a deixar-lo sense sopar; i els nens quan creixen han de menjar molt. El senyor Thompson i l’Arthur sempre s’esperaven, però en Herbet, de sis anys, era massa petit per entendre-ho.
El senyor i la senyora Thompson van provar de donar conversa al senyor Helton, però va ser un fracàs. Primer van sortir a parlar del temps, després van treure el tema de les collites i, finalment, el de les vaques, però el senyor Helton no deia res. Aleshores el senyor Thompson va explicar una cosa divertida que havia vist al poble. A l’hotel, alguns dels seus amics grangers havien donat cervesa a una cabra, i l’animal, després de beure-se-la, s’havia començat a moure d’una manera molt còmica. El senyor Helton semblava que no ho sentís. La senyora Thompson va riure per obligació, però no ho trobava gaire divertit. Havia sentit la mateixa història moltes vegades, però el senyor Thompson, cada vegada que l’explicava, feia veure que havia passat aquell mateix dia. Devia haver passat feia una colla d’anys, si és que va passar mai, i la senyora Thompson no trobava que fos una anècdota gens adequada per explicar davant de gent forastera. La culpa de tot la tenia aquella flaca del seu marit, que no es podia estar de beure una mica més del compte de tant en tant, tot i que votava contra la venda lliure d’alcohol en totes les eleccions. Va acostar les viandes al senyor Helton, que es va servir una ració de cada cosa, però poca quantitat, massa poc si esperava tenir prou forces per continuar treballant al mateix ritme del primer dia.
Finalment, el senyor Helton va agafar un bon tros de pa de blat de moro, va escurar el plat fins a deixar-lo tan net com si l’hagués llepat un gos perdiguer, i se’l va entaforar a la boca. Sense deixar de mastegar-lo, es va aixecar del banc i es va dirigir cap a la porta.
—Bona nit, senyor Helton —va dir la senyora Thompson, i els altres membres de la família la van secundar en un cor de veus dissonants:
—Bona nit, senyor Helton.
—Bona nit —va dir de mala gana la veu oscil·lant del senyor Helton des de la foscor.
—Bouna nid —va dir l’Arthur, imitant-lo.
—Bouna nid —va repetir en Herbet com un lloro.
—No ho fas bé —va dir l’Arthur—. Escolta’m bé: bouuuna nid. —I va recórrer tota l’escala d’aquella veu cavernosa, recreant-se en la seva reeixida imitació. En Herbet gairebé va tenir un atac de tant riure.
—Ara prou —va dir la senyora Thompson—. Ell parla tan bé com pot. Hauríeu d’estar ben avergonyits, tots dos, de riure-us d’un pobre estranger com aquest. ¿Us agradaria a vosaltres ser estrangers en un país estrany?
—A mi m’agradaria —va dir l’Arthur—. Em sembla que seria divertit.
—Són un parell de salvatges, Ellie —va dir el senyor Thompson—. Uns ignorants de cap a peus. —Els va mirar amb una expressió de terrible severitat paterna—. L’any que ve us enviarem a tots dos a l’escola, a veure si us poden inculcar una mica de seny.
Continua…
© de la traducció, Albert Pla Nualart
i Núria Guilayn Llinàs
© de l’edició, La Segona Perifèria