Pel carril del mig és l’assaig ficcional d’Albert Pijuan —sota la disfressa de Felip Roda— que despatxa la polèmica sobre la conducció temorosa i il·legal. L’edita La Segona Perifèria.
A Stroligut en publiquem —amb por de les possibles i probables denúncies per calúmnies i difamació— la introducció de Martí Ginorell i la prelusió d’Imma Banyuls, dos dels prologuistes que han volgut acompanyar Pijuan/Roda en la seva oda al migcarrilisme.
////més Pijuan: Tsunami, Per què no repensem el canibalisme, La Gran Substitució i el conte Els venedors de la CYP
Pel carril del mig
INTRODUCCIÓ
A càrrec de Martí Ginorell, escriptor,
periodista i comunicador viari
Abans de tot, voldria enviar una salutació cordial al senyor Tibur, que els últims tres anys, des que va descobrir que teníem parents comuns, no s’ha perdut ni una sola presentació o club de lectura dels meus llibres ni cap de les conferències o intervencions públiques que he fet, i que fins i tot s’ha presentat d’improvís per acompanyar-nos en els vermuts dominicals que solem fer amb la família. No obstant això, voldria aprofitar aquest espai per recordar-li —i espero que el mitjà escrit l’ajudi a consolidar aquesta informació en la memòria— que, en primer lloc, el fet que la cosina de la seva mare i la germana de la meva àvia tinguessin, aparentment, el mateix cosí no significa que siguem «gairebé germans». I, en segon lloc, voldria que intentés entendre que el fet que jo retransmetés durant una temporada l’estat del trànsit, ara ja fa més d’una dècada, no implica que tingui cap poder, com no el tenia aleshores, sobre el que passa a les carreteres catalanes. Així doncs, per més que hi insisteixi, jo no puc descongestionar els embussos de la C-17 quan surt a buscar bolets, i ni de bon tros és a les meves mans «arreglar» les multes de trànsit o els tiquets de la zona blava amb què el «cusen» quan «baixa a ciutat».
El senyor Tibur em va prometre que desistiria d’enviar-me aquesta classe de queixes i peticions si jo tenia a bé de participar en els prolegòmens d’aquest text. M’agradaria, doncs, que quedés constància pública d’aquest pacte, i no ho dic pensant en futures accions legals, sinó per solidificar aquest acord davant d’una massa de testimonis més àmplia.
Pel que fa al llibre en qüestió, haig de dir que m’ha semblat interessant i també agosarat. Lamento, però, no poder afegir res de substancial al que ja s’hi diu. Sense anar en perjudici de la qualitat de la proposta que s’hi fa, he trobat convenient remetre el text a una de les persones a qui tinc més estima de l’època en què vaig exercir de periodista del trànsit. Al capdavall, per això se m’ha proposat de fer aquest text. Es tracta de l’actual cap de premsa del Servei Català del Trànsit, l’Imma, una professional de cap a peus, sempre atenta i diligent. Com que al llibre s’hi toquen aspectes força tècnics, crec que la persona més indicada per fer-hi una aportació assenyada ha de ser una experta del ram. Tot i que ignoro què dirà, subscric les seves paraules.
Dit això, no m’agradaria desaprofitar l’ocasió per fer un aclariment, i disculpeu que transiti una via diferent de la que se m’havia indicat en l’encàrrec. Com bé deia l’honorable i amable regidor en el seu pròleg —a qui haig de negar l’oferiment de fer de pregoner de la vostra festa major perquè, sent honest, no considero que sigui el «fill pròdig» de Sant Floc del Santoral—, la literatura és una de les meves grans passions. També ho són la gastronomia, el muntanyisme i el col·leccionisme de xapes de cava; en menor mesura, l’NBA, el swing, el cinema en blanc i negre, la pirotècnia i els bastoners, i podria allargar la llista diverses pàgines sense que en cap moment hi aparegués la circulació viària. La meva etapa com a periodista del trànsit ha estat, o més ben dit, va ser una etapa molt interessant i de creixement professional, però en cap cas m’atreviria a dir que sigui una passió meva, o ni tan sols una afició o un assumpte que em tregui la son. Ja fa molts anys que vaig deixar el periodisme i encara en fa més que no faig cap valoració del trànsit. De fet, no utilitzo ni el Google Maps ni el GPS que ve encastat al cotxe —i que no hi ha manera d’arrencar ni amb una palanca— per no veure els dibuixets de les carreteres que van canviant de color segons si la circulació és fluida o congestionada. Tampoc és que somiï cada dia en les retencions de la C-58, ni en les càmeres de control de la ronda de Dalt, que en ple segle XXI ja podrien tenir millor resolució, ni tampoc en les aturades intermitents al nus de la Trinitat direcció Llobregat, ni en les cues de l’AP-7 provocades per l’efecte badoc, ni res semblant. No és això, només és que m’agradaria gaudir del dret a l’oblit, que a la mínima ocasió no se’m recordi aquesta etapa tan poc representativa del que soc. Així que des d’aquí llanço una crida pública per aparcar aquest assumpte d’una vegada. Aparcar no en el sentit d’estacionar, cosa que voldria dir que en un futur proper podria reprendre la marxa, sinó en el sentit de deixar de banda. Que de banda no vol dir al voral de la carretera, sinó de banda en el sentit que desaparegui darrere meu fins que el perdi de vista pel retrovisor de la memòria, com un vehicle accidentat el propietari del qual no té intenció de reclamar mai més i que acaba abandonat per sempre en la secció dels abocadors destinada als sinistres totals. Per sempre. Si us plau.
PRELUSIÓ
A càrrec d’Imma Banyuls,
cap de premsa del Servei Català de Trànsit
Als astres agraeixo l’oportunitat de seguir l’estela de l’escriptor que més admiro, un que si escrivís en anglès ja veuríem que otro gallo cantaría, ho dic perquè Netflix ja l’hi hauria adaptat tot. Segur que hi ha aspectes tècnics que, com bé deia en Martí (i espero que permeti que el tutegi), s’haurien de comentar amb més profunditat, però he preferit abocar aquest enfilall de sensacions de tot el que m’ha interpel·lat del llibre de Felip Roda. Quan m’he posat a escriure aquests mots, ha estat com si a la presa d’un embassament hi haguessin fet un forat de la mida d’un cap d’agulla. Al principi, el rajolí d’aigua semblava inofensiu, però ha anat creixent de mica en mica fins que s’ha transformat en una riuada de paraules. No exagero si dic que he descobert una nova Imma. Per això, gràcies, Martí, per l’oportunitat, i gràcies, també, Felip, per aquesta obra de llum. He decidit no aturar a partir d’ara el doll de l’escriptura per a res. Va ser com una revelació, em vaig posar a escriure després de sopar i, sense adonar-me’n, eren les cinc de la matinada. Un rampell irrefrenable, vessat sense filtres. L’editor m’ha dit que no podia publicar el text sencer perquè tenia una extensió superior al text que se suposa que ha de prologar, així que aquí us en comparteixo només una mostra. Si el voleu sencer, només m’heu d’escriure a ibanyuls@transit.cat i us el faré arribar amb l’únic compromís que em retorneu les sensacions que us hagi despertat en la forma artística que vulgueu (pintura, versos, ceràmica, ganxet, qualsevol forma d’expressió és vàlida, no hem de posar límits a la creativitat, quan ens remouen per dins tenim el deure de deixar sortir la inspiració com qui té atrapada una cadernera a la mà i decideix alliberar-la).
*
Escriure és la meva gelea reial, el meu Vicks Vaporub per a la bona respiració de les vísceres, el meu úter de mots esfilagarsats. La creació m’agombola, la mar del seu interior, amb una senzilla metamorfosi, es transforma en la llar del meu anterior. Cada frase és una tija d’on neixen les flors, les paraules, closes en el meu espai secret. La vida s’ha d’escriure tal com raja, la vida s’ha de viure tal com passa. Rajar i passar vides de trascantó en les esquitllentes del meu ésser. Flama i marea, brisa i brasa, tota jo FlOreixo rere els dies marCitS; obro els braços per RebrE lA saLabror del tempS passat. Fora basardes. A partir d’ara, vida, t’entomo tal com vinguis, i t’escric per dintre com els cal·lígrafs de la Xina imperial, que amb un sol traç copsaven la fugaç eternitat del que ja no és. Crepuscles. Sintonies invisibles. Aigua i betum. Furgant en l’esòfag per trobar la manera d’escriure JO. L’escriptura m’atrau amb el seu crit animal, au!, i jo hi corro com fera en zel i les sines pendolejant cap al cor de mi mateixa. Van Gogh no s’hi va poder resistir. Per què hauria jo d’entregar les meves armes/paraules? L’escriptori és el meu llenç. Llenço passió, penso llençol. La bugada a la llera dels pensaments. Emergint dels racons més obscurs. Crepuscle.
I cova. A l’alcova.
Sentiments trobats. Sentiments torbats.
Somniar.
Alenar que muta en panteix de pantera. Mudo la mudança de les meves ferides de l’endins fins a la pell, perquè jo les vegi. Perquè hom les vegi. Perquè TU les vegis. Ves-hi a l’encalç, et prego, i si en algun moment trobes algun peatge, rebel·la-t’hi, et dono permís per saltar-te’l. El destí final és un vers esquerdat sense data de caducitat en què, si hi mires a través, ens t(r)o(r) barem. Com una cara i el seu reflex al mirall de l’ànima.
Tu. Jo. Ningú. Tot. I no-res. És. Som. Érem. È.
D’e.
[Silenci(s)…?].
© Albert Pijuan
© de l’edició, La Segona Perifèria
