Quimet dels Lleopards és el millor conte de l’escriptor i traductor C. A. Jordana. Es va publicar el 1940 al recull Tres a la reraguarda.
La seva traducció de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf va ser la tercera de tot el món i va traduir vuit obres de William Shakespeare. Va escriure contes i les novel·les Una mena d’amor, El Russio i el Pelao i El món de Joan Ferrer.
////més contes a Stroligut
Quimet dels Lleopards
Quimet va trobar-se assegut al costat del llit, esvaint-se-li a les orelles la crida maternal, la dolçor de la son encara enganxada als ulls, submergit en una estupidesa profunda. De bursada, com havia arribat en aquella posició, s’engegà a vestir-se: vestit de bany, mitjons, espardenyes, pantalons, samarreta, i cinc minuts més tard sentia a la cara el conhort fresc de l’aigua i es passava inútilment la pinta per la negror dels cabells rebels.
Acabant-se de subjectar la motxilla a l’esquena, mastegà un tros de botifarra; féu una ganyota, despagat de la seva bellesa, a un tros de mirall, mentre es dipositava al cim de la testa un blanc casquet de mariner americà. Després, amb un tros de pa entre les dents, va precipitar-se escales avall seguit de les exhortacions de sa mare a favor d’un comport assenyat. La motxilla seguí rabent fins al carrer una trajectòria caqui en espiral darrere la blancor que enfundava el cos bru de Quimet. Un òmnibus roig i llaunós atragué poderosament i acollí per força el noi engegat.
Mentre el vehicle corria, Quimet s’acabava de despertar. Els vells carrers eren reconeguts i oblidats. Els rellotges urbans feien, de primer, conscient i després afuada la impaciència del noi, que així a l’estació de França saltà amb un bell impuls adquirit i es llançà al bell mig de la colla dels Lleopards. Quimet travessà la massa lleopardina contestant prou llestament les empentes i els insults de companyonia, i s’apoderà de la cua dels lleopards que encara havien d’allargar l’urpa a la finestra del despatx de bitllets.
Quan sortí a l’andana, el braç, ple de borrissol d’or, de Jordi va agafar-li el clatell, i Quimet veié un nas reixinxolat i uns ulls blaus que el miraven de prop.
—Morenet! —digué Jordi, i el noi bru, trobant-lo massa afectuós, se’n desprengué amb un cop de colze brutal.
Però un moment més tard seien plegats al centre d’un grup atapeït dintre i entorn d’un compartiment d’un vagó —una quinzena de jovenets que s’estrenyien en seients de dos, embussaven el passadís, treien el cap de darrere els respatllers. Les dones i els vells de més de trenta anys s’havien distribuït reposadament, a fer becaines a compàs del sotragueig del tren. Els xicots joves es dedicaven a les narracions pròpies de llur edat. Havia començat Jordi, que explicava la seva brutícia amb un aire d’eixeridesa sorprenent.
Però no per als seus companys. Tots li coneixien la brillant malícia dels ulls i la tendra dolçor del somrís quan alguna cosa especialment relliscosa li sortia del pap. Quimet s’hi encisava. L’escoltava tot seriós, la corba de les pestanyes dotant profundament de bellesa els seus grans ulls bruns. Però la seva seriositat es desféu en una hilaritat sorollosa quan sorgí la punta del conte. Jordi va dedicar-li el seu èxit amb un afecte una mica brutal. Amb un gran clatellot el vell narrador donà pas al nou. «Ara tu, morenet!» i el noi va trobar-se a terra amb el cap voltat per una corona de rostres atents. Els rails, rebutjant les rodes del tren, feien alçar la veu de Quimet, plena encara d’accents puerils… «No pot ésser», va dir la Quetèria… Va encendre el llum. «¿I en Peret?», va dir esgarrifada veient un desconegut a la cambra… «¿En Peret? És a baix que ven entrades!»
Quimet era tot vermell, entendrit i exaltat pel seu èxit, quan Jordi li va dir a cau d’orella: «Això és del “Tiberi”, menut». Però els altres no s’hi havien fixat. Impacients, cadascun anava dient la seva, mentre els rails rebutjaven les rodes del tren, fins que de sobte un sotrac va desfer la formació i algú, mirant per la finestra, va adonar-se que el mar era bell.
La platja, groga de sol, lliscava sota llurs ulls encisats. Gaies banderoles voleiaven en casetes de fusta. Brunes criatures de poble s’entrenaven en la braça de pit a la vora d’una mar amansida. Un minyó féu una tombarella a la sorra i quedà eixarrancat de cara a ells, amb el sexe mostrat orgullosament. Els joves lleopards comentaven a crits, de vegades amb el «marrameu!» que era llur crit distintiu, les incidències del viatge. Quimet, sorollós com els altres, contemplava el paisatge amb la cara estreta entre dues galtes amigues i es fonia dissimuladament en una dolça tendror de camaraderia.
I no eren sols els joves lleopards que cridaven. Els trentistes —la gent feta que passaven dels trenta— s’havien desensopit i feien un alt intercanvi de plagasitats crues i carícies trontolladores. Feia estona que els altres viatgers del vagó havien deixat d’existir per a ells. Tots flairaven àvidament la mar i sentien pel cos la pruïja del capbussament dins l’aigua salada.
Saltaren del tren, doncs, amb una bella embranzida i es llançaren a la conquesta de les roques escampant el terror. Els indígenes cuitaven a apartar-se dels lleopards que avançaven, àgils en el salt, horrísons en el marrameu. Un moment, del cim a la platja, les roques foren coronades per la blancor de les samarretes en l’aire.
I aviat, sorgint de la bromera, va afermar-se entre els joves el prestigi d’Elvira per unes formes d’allò més confortables. Quimet féu el peix estrènuament en honor de les formes d’Elvira. Ara un braç, ara l’altre, el noi voltà d’un bell cercle d’escuma el cos formós de la noia. Lliscà submarinament arran de les seves cames fent-la xisclar d’esglai, d’enuig i de joia. Però massa imitadors destorbaven la maniobra del nedador, que havia de sentir encara la coacció d’una sorruda presència a la sorra —la mare d’Elvira, que vigilava amb una mena de resignació desesperada.
Més plaent fou l’eixugament al sol, la noia estirada entre Jordi i ell, amb el casquet de Quimet sobre els ulls. Damunt cada cuixa d’Elvira queia un rajolí de sorra, tasca a què es dedicaven els dos minyons per fer-li pessigolles sense que ningú pogués dir que la tocaven. «Quina cuixeta!», pensava Quimet, i sospirava amb tota l’ànima i tota la pell. I la seva mà alçava un grapat de sorra ardent i la deixava lliscar tota fina cap a la pell d’Elvira.
El noi sentia damunt seu l’esguard de la mare d’Elvira, i de sobte, veient la mà de Jordi, buida, aturada enlaire, va mirar el seu amic i veié que aquest se’l mirava. I es va tornar vermell, i s’avergonyí de tornar-s’hi, i s’hauria capbussat novament per apagar el foc que el cremava, si no hagués sonat aleshores el xiulet de partença…
I en l’autocar assaltat pels lleopards, el sospir deliciós va tornar a l’ànima i a la pell de Quimet. Elvira era al seu costat i es tocaven tot al llarg de la cama. Del genoll al turmell s’establia un contacte tan absorbent, que gairebé no deixava que el minyó s’adonés dels sotracs i el sacseig, dels crits i els xiscles: ni del verd, o el blau, o el roig del paisatge, combinats i descombinats pels revolts.
Però calgué desfer aquell contacte, i abans no en fou establert un de nou, Quimet era ja tot ardent de vi, de cervesa i de sol, i un bon mal de cap li premia els polsos i li dava mareig. Hi havia hagut un gran alleugeriment de motxilles a la font dels Escolans, i Jordi, Quimet, Elvira i sa mare havien fet causa comuna per afinitat de gustos i diversitat d’assortiments. Havien menjat bé i espès, tot canviant bells insults i renecs recargolats, pinyols d’oliva, pells de llonganissa i, finalment, peles de síndria i de meló, amb els altres grups de lleopards.
Tota la tribu va derivar després, amb una certa exaltació i un cert ensopiment, que es barrejaven però no es neutralitzaven, cap al descobriment d’una altra font; i al cap de poca estona, Jordi, Quimet i Elvira van trobar-se en una cruïlla tots sols, un camí de carro oferint-los un desviament clar de la ruta dels altres.
—A veure qui arriba primer allà baix! —va dir la noia, engegant-se. Quimet la va seguir com un coet, i el seu cor fou una estona simplement pueril, pel delit de guanyar aquella gran correguda.
Va guanyar-la. Elvira va trobar-lo amarat, panteixós, i va posar-li la mà al pit per esgarrifar-se amb el patrip-patrap del seu cor. Jordi va arribar aleshores a grans gambades calmoses. Arribà, mirà entorn, i aviat hagué descobert una font delitosa. El sol entrava a l’indret amb prou feines, filtrat pel fullatge, i només hi havia una mitja claror tota verda. Elvira s’assegué el peu d’un arbre, i Quimet només es recordava d’haver posat el cap sota el raig, quan es trobà ajagut a terra, ullcluc, amb el cap a la falda de la noia, que li passava les mans pel front per netejar-l’hi de migranyes.
Les puntes dels dits s’unien a la meitat del front. Després, separant-se lliscaven fins als polsos. A la mà esquerra hi havia un dit amb una aspror especial que descrivia una delícia amb forma de corba. El temps havia perdut el sentit. Quimet gaudia intensament amb el dolor i els consols del seu front, amb la xardor que li feia bategar un pols al coll i el llanguiment que se li escorria avall fins als talons.
Obrí un ull, però el tornà a tancar de seguida, Jordi se’ls estava mirant amb un esguard mig entendrit mig burleta. Però Quimet havia tornat al seu pou de delícies i calgué per a treure-l’en un crit impacient de la mare d’Elvira.
Jordi va sortir al camí assolellat per aturar la dona anguniada. Quimet, a mig alçar-se, se sentí el coll voltat per uns braços impacients i els llavis premuts contra uns altres. Davant seu, els ulls d’Elvira, moribunds, s’entelaven i li fornien un trontoll formidable.
Però amb la mateixa fúria amb què havia estat atret fou rebutjat, i un mareig d’embriac li acompanyà les accions fins que es trobà seguint el camí ple de sol cap a la ruta comuna. Tenia el cap a l’espatlla de Jordi, que li havia passat un braç per l’esquerra i li tenia una mà sota el braç. Així avançava, tot malaltís. Davant seu, a una vintena de passes, Elvira discutia amb sa mare.
La protecció de Jordi acompanyà Quimet durant unes quantes hores d’actuació mal controlada. El company fidel li mostrava amb l’exemple quan calia riure exagerat, pegar, córrer, beure a galet, renegar cargolat i tota la resta. Quan el noi va sentir el desig d’emancipar-se’n, ja era fosc, la colla havia emprès a peu la davallada cap a la mar, i el món era estranyament capgirat. La tenebra, tot just punxada per uns quants estels, dominava la terra, perfumada d’herbes; un ventijol alçat de poc enfredoria les esquenes i les aixelles mal protegides pel punt de samarretes que la suor amarava; els tòtils feien música dolça als safareigs, i els rocs, rodoladissos sota les espardenyes, treien renecs i xiscles dels lleopards menys àgils. El rondament que Quimet féu d’Elvira, estretament vigilada, només tragué d’aquesta un enutjat «Deixa’m estar!».
El món era estranyament capgirat! Però això no desviaria del seu deure el lleopard més jove de la colla, el lleopard de quinze anys! «Mecasomb!» i totes les sangs més sagrades segons l’Església Romana foren maleïdes per la irritació de Quimet. El vi del berenar exaltava els lleopards, però no els dominava. Només les pues i els solcs de llur caràcter n’eren accentuats, mentre en la fosca de la riera es preparaven per a la fi de festa. Quimet, amb la seva irritació particular afinant en ell l’exaltació general, uní la seva veu, plena encara d’accents puerils, als cants lleopardins… El mussol no podia cantar perquè era sol. Baixaven de la font del gat. Se li veia l’os. Se li veia allò. L’aigua de les olives havia de sortir… Els caps encuriosits dels indígenes esverats feien taques negres a les clarors enquadrades en portes i finestres.
La proximitat de l’estació calmà una estona la sonora exhibició lleopardina. Els pulmons reposaven per recobrar la força per als darrers esplais. A l’andana, només els crits usuals marcaren la presència de lleopards dins de la massa espessa de futurs passatgers. Els lleopards cridaven i empenyien per principi; no els calien pas crits ni empentes per a trobar-se tots a punt d’assalt i marrameu a l’arribada trepidant del tren.
No calia pas entretenir-se a mirar si hi havia lloc a les terceres. No n’hi havia. Altrament, els lleopards no n’hi haurien volgut. L’assalt d’un vagó de segona era l’atracció principal de llurs esplais dominicals. Un vagó de segona ple, on no es podia seure i on es guardaria bé prou de ficar-se cap senyor d’uniforme que no fos el blanc uniforme de la colla dels Lleopards.
El tren no era pas aturat quan els estreps s’omplien de lleopards assaltants, i mig minut després el vagó era ja conquistat. Pantalons blancs i samarretes blanques dominaven el passadís i les boques dels compartiments, mentre les fortes lleopardesses provaven d’encabir-se a seure amb insinuacions ardides de llurs anques potents. Quimet, situat estratègicament rere Elvira, l’havia empesa brutalment graons amunt i vagó endins, i la noia, escabellada, d’esquena a l’envà del WC, se’l mirava mig esporuguida i s’estrenyia al costat d’una mare resignada desesperadament.
Amb l’arrencada del tren i el regular rebutjament sonor de les rodes pels rails, els lleopards havien deixat els marrameus irregulars per un esplai més combinat. Tot era fet per afirmar la dominació lleopardina damunt dels altres passatgers, però tot era fet com si aquests no existissin. Començà un trentista a un cap del vagó: «ho ho ho ho!», pujant de to en la rialla, que fou recollida per un grup més avall: «ha! ha! ha! ha!» i per un altre: «he! he! he! he!», i a la fi va arribar a Quimet i els més joves que la portaren al cim de l’estridència amb un «hu hu hu hu hiii!». Tornà enrere, i amunt i avall diverses vegades, i després es desféu en una propagació més individual i saltada, com si damunt la massa de passatgers un xilofonista tragués so de les barres lleopardines.
Quimet va tornar a un silenci encisat, tot just quan el lleopard més vell, a tota veu, preguntava: «¿Què se li veia?», i la lleopardada responia: «Allò!». I el cant que tenia «se li veia allò» per tornada dominava tots els sorolls i totes les irritacions del vagó, mentre un Quimet silenciós sentia darrere seu, tota adherida al seu cos, la presència de Jordi. Desaparegué el món amb el seu soroll i el temps va perdre el sentit. Quimet tornava a ésser un sospir amb tota l’ànima i tota la pell. Però aquest cop no volia adonar-se’n, i això era un punt de turment que augmentava la dolçor sospirosa.
En fou tret violentament pel sotrac d’una frenada, que l’arrencà dels braços de Jordi i el féu caure entre els braços d’Elvira. En fou foragitat amb fúria per la mare i la filla esverades, i un lleopard vell que el tomà va començar amb ell un dels millors esports lleopardins. Convenientment empès, Quimet va anar d’un lleopard a l’altre, vagó enllà. Ell s’hi deixava anar a tot pler, fent els seus marrameus i mirant de trepitjar i empènyer els passatgers normals com aquell qui no ho vol.
Així va anar a raure a més de mig vagó, on, tot panteixós de la seva follia, s’assegué en un descans per al braç d’un dels compartiments, tot arran d’un home massís coronat per una calba superba, que Quimet, des de la seva altura, es mirava desdenyosament. «El cap-i-cua de la Carmeta» dominava el vagó des de les boques dels lleopards, quan Quimet s’adonà d’una noia (asseguda prop d’una finestra, amb el cos molt dret i un llibre a la mà) que oposava una estrènua indiferència al soroll lleopardí. Elegant i fina, amb un maquillatge apuntat que tot just exaltava la seva bellesa, era un punt de distinció i de puresa dins d’aquella espessor.
Quimet va sentir, mirant-la, que totes les seves xardors tenien un afuament sobtat per atènyer aquell punt de puresa amb una bona esquitxada. Afegí la seva veu al cant dels lleopards i s’adonà tot d’una de com aquests també sentien la presència d’aquella noia pura i de com tota la intenció de llur cant era adreçada a acorralar-la i a mirar d’esquitxar-la.
«Carmeta, Carmeta, no em facis la-la-la-liró-lireta!» L’esgarip final ressonava encara, quan la veu de Quimet travessà la remor dels comentaris: «La mala puça!». Ho havia dit mirant la noia asseguda, amb el cos molt dret, vora la finestra, i ho anà repetint fins que els altres lleopards li van prendre el crit de la boca: «Puça, puça! La mala puça!». Tota la colla es buscava, en el cant, la puça dolenta. No trobant-la, tots sospiraven, escandalosament apesarats: «Ai, la mala puça!».
Quimet, que la impunitat encoratjava, deixà caure la mà damunt la calba superba, i de sobte fou alçat, gairebé aterrat, i uns ulls verament d’assassí van aterrir-lo fins al fons de l’ànima. Però el tren, després d’un atur, havia xiulat i marcava l’acost a Barcelona. Els lleopards es precipitaren vers les sortides, i Quimet fou arrossegat i salvat pel corrent.
Però la por l’acompanyava. I encara que en trobar-se al carrer va respondre estentòriament als marrameus que dissolien la colla, fou des del fons d’un amoïnament profund que prengué comiat de Jordi i d’Elvira. Va fer un «uix!» d’indignació, d’alliberament i d’angúnia, quan es deixà caure en un seient de l’òmnibus, roig i llaunós, que el duia a casa. I en arribar, aixafadot, al pis enlairat, va refusar el menjar que li oferia sa mare i es va ficar al llit de seguida.
La seva cambra, petita com era, posseïa una negror infinita; la llenca del cel i xemeneia que es veia per la finestra oberta no la feia pas més benigna. Quimet se sentia molt petit dins d’aquella negror, petit i acovardit, amb un nus a la gola i una esgarrifança a la pell.
Va dir: «Mare!»; però quan la seva mare li digué: «¿M’has cridat?», ell va respondre amb un respir feixuc, fent l’adormit. Però sentia, tot consolat, la grossa presència de la seva mare, quan s’inclinava damunt d’ell i el besava, i el senyava quatre cops, segons el ritu.
Quimet, una vegada sol, per tal de no pensar en aquella gran por que el voltava i l’omplia, mirant d’adormir-se s’aferrava a aquelles creus, el rastre de les quals sentia al front, a la boca i al ventre. Però el tremolor que l’agitava de tant en tant, de les espatlles als peus, va acompanyar-lo nit endins en el son i en els somnis.
© 1940, 1985, 2025 C. A. Jordana
i hereus de C. A. Jordana