L’escarabat d’or – Edgar Allan Poe

L’escarabat d’or d’Edgar Allan Poe és un conte (llarg) analític i de raciocini, d’horror, misteri i criptografia, publicat el 1843 al Dollar Newspaper.

A Stroligut en podeu llegir la traducció de Carles Capdevila, publicada el 1935, d’aquest conte que, juntament amb Els assassinats del carrer Morgue, El misteri de Marie Rogêt i La carta robada, va inventar la narrativa detectivesca i procedimental.

Si cada autor d’una història deutora de Poe pagués una dècima part dels honoraris que en rep per a un monument al mestre, es podria fer una piràmide tan alta com la de Keops.

Arthur Conan Doyle

////Un assaig de Poe sobre el jugador d’escacs de Maelzel

L’escarabat d’or

Hola! Hola! Aquest minyó s’ha tornat boig.
L’ha picat la taràntula.

(Tot a l’inrevés.)

Uns quants anys enrere vaig fer amistat amb un tal Mr. William Legrand. Era d’una antiga família d’hugonots i havia estat ric; però un seguit de desgràcies l’havien portat a la misèria. Per estalviar-se les humiliacions que li haurien vingut dels seus desastres, decidí anar-se’n de Nova Orleans, ciutat dels seus ascendents, i s’instal·là a l’illa de Sullivan, prop de Charleston, a la Carolina del Sud.

Aquella illa és ben singular. No hi ha sinó sorra i fa tres milles de llarg. L’amplada enlloc no passa d’un quart de milla. Està separada del continent per un rierol gairebé imperceptible que corre entre el fang d’uns espessos canyars, lloc excel·lent per a la gallina d’aigua. La vegetació, com pot suposar-se, és molt magra, o, si més no, baixa. No s’hi descobreix cap arbre que pugi gaire de terra. Prop l’extrem oest, on hi ha el Fort Moultrie i on es veuen algunes miserables construccions de fustes, habitades, durant l’estiu, pels qui fugen de la calor i la febre de Charleston, es pot trobar, certament, la palma espinosa, tota l’illa, però, excepte aquesta part de l’oest, i una llenca de sorra granada, dura, de la costa, és coberta per un bosc espès de murta silvestre, molt buscada pels horticultors d’Anglaterra. La murta, ací, de vegades fa quinze o vint peus d’alçada i forma una espessor gairebé impenetrable que embalsama l’aire amb la seva aroma.

A la part més inaccessible d’aquest bosc, no lluny de l’extrem est de l’illa, és a dir, en la part més apartada, Legrand s’havia construït una petita barraca que habitava quan vaig conèixer-lo per pura casualitat. La coneixença va convertir-se en amistat ben aviat, perquè en aquell solitari hi havia molt per a excitar la curiositat i l’estima. Vaig observar que era ben educat i culte, amb una intel·ligència molt desperta, afectat, però, de misantropia i subjecte a rauxes d’entusiasme i de malenconia. Tenia molts llibres, però no els feia servir gairebé mai. El seu principal divertiment era la caça o la pesca, o els passeigs al llarg de la platja i a través de les murtes a la recerca de conquilles o d’exemplars d’entomologia: la col·lecció que n’havia reunit hauria estat envejada per un Swammerdamm. En aquestes excursions, habitualment l’acompanyava un negre, anomenat Júpiter, que la seva família havia afranquit abans de la ruïna, al qual, però, ni amb promeses ni amenaces no havien pogut donar entenent de renunciar a allò que ell tenia com un dret: servir el seu jove «Massa Will». Probablement, els parents de Legrand, sabent-lo d’un humor tan desigual, encoratjarien l’obstinació de Júpiter amb el propòsit que servís i vigilés el nòmada.

Els hiverns, a la latitud de l’illa de Sullivan, quasi mai no són rigorosos, i és una raresa que a últims d’any calgui encendre el foc. Cap a mitjan octubre de 18… hi hagué, això no obstant, un dia fred de debò. Poc abans de la posta de sol, pujava per un camí a través de l’herbei cap a la barraca del meu amic, el qual feia moltes setmanes que no havia vist, perquè aleshores jo vivia a Charleston, a nou milles de l’illa, i les facilitats per a anar i venir eren molt lluny de les que existeixen avui. En arribar a la barraca vaig trucar de la manera que tenia costum de fer-ho i, no obtenint resposta, vaig cercar la clau a l’amagatall on acostumava a deixar-la, vaig obrir la porta i em vaig ficar a la barraca. A la llar hi havia encès un bon foc. Era una novetat, i gens desagradable, certament. Vaig treure’m l’abric i, acostant un seient de braços al foc, vaig esperar pacientment l’arribada del propietari.

Arribà poc després que es fes fosc i em donà la més cordial benvinguda. Júpiter, amb una rialla que li anava d’orella a orella, s’afanyà a posar al foc algunes gallines d’aigua per a sopar. Legrand es trobava —com us ho diré?— en una de les seves crisis d’entusiasme. Havia descobert un bivalve desconegut, d’un gènere nou, i, el que era millor encara, amb l’ajut de Júpiter havia empaitat i capturat un escarabat que ell creia totalment nou, respecte al qual, però, volia que l’endemà li donés el meu parer.

—I per què no aquest vespre mateix? —vaig preguntar-li, tot fregant-me les mans davant del foc i engegant amb el pensament tota la raça dels escarabats al diable.
—Ah, si hagués sabut que éreu aquí! —digué Legrand—, però feia tant de temps que no us havia vist! I com podia preveure que justament aquest vespre em vindríeu a fer una visita? En venir cap a casa, he trobat el tinent G… del Fort, i he estat un poca-solta de deixar-li l’escarabat, per això no us el podré ensenyar fins demà al matí. Quedeu-vos aquesta nit, i enviaré Jup a cercar-lo a punta de dia. És la cosa més bonica que hàgiu vist al món!
—Què… l’apuntar el dia?
—I ara! Fugiu… L’insecte. És d’un color daurat brillant… de la grandària d’una avellana grossa, amb dues taques negres com l’atzabeja a un extrem de l’esquena i una altra una mica més llarga a l’altre extrem. Les antenes són…
—No en té pas, d’antenes, Massa Will, i no em cansaré de repetir-vos-ho —interrompé Júpiter—, l’escarabat és un escarabat d’or, massís tot ell, de dintre i de fora, tret de l’ala… En ma vida no he tocat un escarabat que pesés ni la meitat d’aquest.
—Està bé, admetem que sigui així, Jup —replicà Legrand amb més gravetat, em sembla, que el cas no reclamava—, perd et sembla això raó perquè deixis cremar les gallines? El color —feu adreçant-se a mi altra vegada—, la veritat, justifica la idea de Júpiter. No heu vist mai una lluïssor metàl·lica com la que produeixen els èlitres… però, això no ho podreu jutjar fins demà. Mentrestant, us puc donar una idea de la forma.

I dient això s’assegué a una tauleta on hi havia el tinter i una ploma, però hi faltava paper. Buscà dintre el calaix i tampoc no en trobà gens.

—Tant se val —digué a l’últim—, això servirà.

De la butxaca de l’americana es tragué un paper de cartipàs que em semblà tot llardós, i amb la ploma va fer-hi un dibuix rudimentari. Mentre dibuixava, no em vaig moure de vora del foc, perquè encara tenia fred. Enllestit el dibuix, me l’allargà sense alçar-se. En anar-lo a prendre se sentí un gruny molt fort, seguit d’un gratament a la porta. Júpiter obrí, i un gran terranova, que era de Legrand, entrà d’una correguda, se’m tirà a les espatlles i se’m menjà a festes perquè l’havia amanyagat molt en les meves visites anteriors. Quan em deixà tranquil amb els seus salts, vaig mirar el paper, i si he de dir la veritat, em vaig trobar molt perplex en veure el que havia dibuixat el meu amic.

—Sí, en bona fe —vaig fer després d’examinar-ho una estona—, és un escarabat ben estrany, ho reconec: per a mi és nou, no n’he vist mai cap d’igual… fora que no sigui un crani o un cap de mort, perquè en ma vida no he observat una cosa que s’hi assembli tant.
—Un cap de mort! —replicà Legrand—. Sí… és clar… és possible, això que hi ha en el paper hi té un tirat, no hi ha dubte. Les dues taques negres de dalt semblen dos ulls, oi? I la més llarga del capdavall sembla la boca…: la forma del conjunt és ovalada.
—Potser sí —vaig dir jo—; però, Legrand, em sembla que l’art no és el vostre fort. Caldrà que vegi l’insecte per a fer-me una idea de la seva aparença personal.
—Sí, no sé —feu una mica picat—, dibuixo tolerablement… almenys hauria de dibuixar-hi… perquè he tingut bons mestres, i em penso que no soc ruc del tot.
—Però, amic meu, aleshores us voleu divertir amb mi —vaig dir-li—, això s’assembla molt a un crani, us ho asseguro, i fins diria que de veres és un crani molt ben fet, segons la idea vulgar que es té d’aquests exemplars fisiològics… i el vostre escarabat deu ser l’escarabat més estrany del món si això se li assembla. D’aquesta suggestió en podeu treure un motiu ben aprofitable per a fomentar les supersticions. Suposo que per nom li deureu posar scarabaeus caput hominis, o alguna cosa per l’estil… a la Història Natural se’n troben molts, de títols similars. Però, on són les antenes que dèieu?
—Les antenes? —digué Legrand, que feia el posat de prendre’s la qüestió molt a la valenta—, estic cert que les veieu prou bé, les antenes. Les he dibuixades tan destacades com són a l’insecte original, i em sembla que no cal res més.

—Bé, bé —vaig fer—, potser sí que les heu fetes… però jo no les veig.

I vaig allargar-li el paper, sense afegir cap més comentari per a no irritar-lo, però estava molt sorprès del tomb que prenia la conversació, el seu malhumor m’intrigava i, quant al dibuix de l’insecte, he de dir que no hi havia cap antena visible i que tot plegat tenia una semblança perfecta a l’aspecte habitual d’un cap de mort.

Prengué el paper tot malcarat, i anava a rebregar-lo per tirar-lo al foc segurament, quan una ullada al dibuix va semblar que li absorbís l’atenció sobtadament. En un instant la cara se li arborà, i de seguida es tornà groc com la cera. Sense moure’s de lloc, examinà atentament el dibuix durant uns quants minuts. Finalment, va alçar-se, prengué una candela de damunt la taula i s’assegué en una caixa de mariner que hi havia al fons de l’habitació. Un cop instal·lat, torna a examinar el paper amb ansietat, girant-lo de tots cantons. No havia dit res, tanmateix, i la seva actitud em tenia enormement sorprès, per això em va semblar més prudent no exacerbar el seu malhumor amb comentaris. Al cap d’un moment es tragué una cartera de la butxaca, hi posà el paper amb molt de compte, i tot plegat ho tancà amb clau al seu escriptori. Va semblar més calmat, però el seu entusiasme del primer moment havia desaparegut gairebé del tot. No obstant això, el seu posat era més somniador que malhumorat. Com més avançava la nit més abstret semblava, i cap dels meus estirabots no podia desvetllar-lo. Havia decidit passar la nit a la barraca, com havia fet moltes altres vegades, però veient-lo en aquell estat, em va semblar que valdria més anar-me’n. No va insistir gaire a fer-me quedar, i en passar la porta em va estrènyer la mà fins i tot amb més cordialitat que de costum.

Havia passat gairebé un mes després de tot això —i durant aquest temps no havia sabut res de Legrand—, quan a Charleston vaig rebre una visita del seu criat Júpiter. No havia vist mai el bon negre tan abatut, i vaig témer que hagués esdevingut alguna desgràcia al meu amic.

—I doncs, Jup —vaig dir-li—, què hi ha de nou? Com està el vostre amo?
—Si he de dir la veritat, Massa, no està tan bé com caldria.
—No? De debò em sap greu el que em dieu. De què es queixa?
—Oh, si justament és això… si no es queixa de res… Ah!, però, està molt malalt.
—Molt malalt, Júpiter? Per què no m’ho dèieu de seguida? És al llit?
—No, ca!… No para enlloc. Aquí, aquí és on li cou… Jo ja no sé on tinc el cap amb el pobre Massa Will.
—Júpiter, m’agradaria molt entendre de què us les haveu. Dieu que teniu l’amo malalt. I no us ha dit què li fa mal?
—Oh, no cal que us enfadeu per això, Massa… Massa Will diu que no li fa mal res, però, aleshores, per què es passeja sempre mirant per on camina, amb el cap ensorrat entre les espatlles i més blanc que una oca? I sempre té una xifra…
—Què dieu que té, Júpiter?
—Una xifra amb uns signes a la pissarra, uns signes tan estranys que no els havia vistos mai. Us dic que començo a tenir por. No li puc treure la vista del damunt. L’altre dia va deixar-me abans de sortir el sol i es va estar tot el sant dia fora. Ja tenia un bon bastó a punt per a donar-li una lliçó quan tornés… però soc tan beneit que no vaig tenir cor per a res… Feia tan mala cara!
—I doncs, és clar… Sí… després de tot em sembla que valdrà més que no sigueu gaire sever amb el pobre xicot… no li pegueu, Júpiter, no ho podria suportar… però, no teniu idea de com li ha vingut aquesta malaltia, o més ben dit, aquest canvi de conducta? No li ha esdevingut alguna cosa desagradable d’ençà que no l’he vist?
—No, Massa, d’aleshores ençà no hi ha hagut res de desagradable… Més aviat em fa por que va ser abans… el mateix dia que vós vàreu venir…
—Com? Què voleu dir?
—Vull dir l’escarabat… El té allí, ara.
—El què?
—L’escarabat… Estic cert que aquella bèstia d’or li ha mossegat alguna cosa al cap a Massa Will.
—I quina raó teniu per a creure-ho, Júpiter?
—Té massa potes, Massa, i una boca així. No he vist mai un escarabat tan feréstec com aquell. Dona cops de pota i mossega tot el que se li posa a la vora. Massa Will el va agafar, però el va haver de deixar de seguida…, ja us ho dic jo, i aleshores el devia mossegar. No em feia goig, la boca d’aquell escarabat, tal com us ho dic, per això no el vaig voler tocar amb el dit, sinó que el vaig agafar amb un tros de paper que vaig trobar. El vaig embolicar amb el paper, però de primer li’n vaig ficar un tros a la boca, això és el que vaig fer.
—Així, doncs, penseu que el vostre amo realment ha estat mossegat per la bèstia i que està malalt de la mossegada?
—Jo no he pensat res… ho he ensumat. Per què no es pot treure l’or del cap, si no és perquè l’ha mossegat l’escarabat d’or? Ja n’he sentit parlar molt jo, d’escarabats d’aquesta mena.
—Però, com ho sabeu, que té l’or al cap?
—Com ho sé? Ho sé perquè en parla quan somia… Així ho he ensumat.
—Bé, Jup, potser teniu raó, però, a quina circumstància venturosa dec l’honor de la vostra visita avui?
—Què voleu dir, Massa?
—M’heu de dir alguna cosa de part de Mr. Legrand?
—No, Massa, només porto aquesta carta.

I Júpiter em donà una nota que deia així:

«Estimat :

»Com és que fa tant de temps que no us he vist? Espero que no haureu estat tan boig per a prendre-us com una ofensa alguna petita brusquerie meva, però no, això és improbable.

»D’ençà que no us he vist, he tingut motius de grans ansietats. Us he de dir alguna cosa, i no sé com dir-vos-la, ni si faig bé de dir-la.

»Aquests darrers dies no m’he trobat gaire bé, i el pobre vell Júpiter m’amoïna, fins a acabar-me la paciència, amb les seves benintencionades atencions. Voleu creure que l’altre dia s’havia preparat un bastó per a mesurar-me-les per haver-me escapolit i haver-me’n anat a passar el dia tot sol a les muntanyes de la costa? Estic segur que només la mala cara que feia em va salvar de la pallissa.

»No he fet cap més addició a la meva col·lecció, d’ençà del dia que vàreu trobar-nos.

»Si podeu arreglar-vos-ho d’una manera o altra, veniu amb Júpiter. Veniu de debò. Desitjo veure-us aquest vespre, per un afer d’importància. Us asseguro que és de la més alta importància. Sempre vostre,

William Legrand.»

En el to d’aquesta carta, hi havia alguna cosa que em produí una gran inquietud. L’estil era totalment distint del de Legrand. Per on se les devia enfilar? Quina dèria nova ocupava el seu cervell impressionable? Quin «afer de la més alta importància» podia tenir entre mans? La relació de Júpiter no em feia augurar res de bo. Temia que l’obstinació de l’adversitat no hagués finalment trasbalsat la raó del meu amic. Sense pensar-m’hi ni un moment, doncs, vaig preparar-me per acompanyar el negre.

En arribar al moll, vaig veure tres aixades i una dalla, que semblaven acabades de comprar, al fons de la barca en la qual ens havíem d’embarcar.

—Què és tot això, Jup? —vaig preguntar.
—Una dalla i aixades, Massa.
—Ja ho veig, però què hi fan aquí?
—Són la dalla i les aixades que Massa Will m’ha dit que li comprés a ciutat i que m’han costat una pila de diners!
—Però, per tots els misteris, què rediantre en vol fer vostre Massa Will, d’aquesta dalla i les aixades?
—Poc ho sé, i que el diable se m’emporti si no crec que ni ell mateix no ho sap. Però de tot en té la culpa l’escarabat.

Veient que no trauria res de Júpiter, tota la intel·ligència del qual semblava absorbida per I’«escarabat», vaig instal·lar-me a la barca i vaig prendre vela. Gràcies a un fort llebeig de popa, aviat arribàrem a la petita cala del nord de Fort Moultrie, i una caminada d’unes dues milles ens portà a la cabana, on arribàvem cap a les tres de la tarda. Legrand ens esperava amb molta impaciència. M’estrenyé la mà amb una nerviosa precipitació que m’alarmà, i confirmà les sospites que m’anguniejaven. Estava pàl·lid que feia feredat, i els ulls enfonsats li brillaven amb una lluïssor gens natural. Després d’interessar-se per la meva salut, no sabent què dir-li millor, vaig preguntar-li si el tinent G… ja li havia tornat l’escarabat.

—Oh, sí —replicà, tornant-se tot vermell—. Vaig rebre’l l’endemà al matí. Per res del món no em separaria d’aquest escarabat. Sabeu que Júpiter tenia raó!
—Raó en quin sentit? —vaig demanar-li, amb un mal pressentiment al cor.
—A suposar que era un escarabat d’or de debò.

Digué allò amb un posat profundament seriós, i no podeu pensar la impressió que va fer-me.

—Aquest escarabat serà la meva fortuna —continuà Legrand, amb un somriure—, rescataré les meves possessions familiars. No té res d’estrany, doncs, que me l’estimi tant. Ja que la sort m’ha posat això a les mans, no he de fer més sinó servir-me’n com cal, i arribaré a l’or que assenyala. Júpiter, porta l’escarabat.

—Eh? La cuca, Massa? M’estimo més no inquietar-la… valdrà més que l’aneu a buscar vós mateix.

Legrand s’alçà amb un posat digne i greu, i em portà l’insecte, que guardava en una capseta de vidre. Era un escarabat magnífic, i fins aleshores desconegut dels naturalistes: una gran troballa des del punt de vista científic. Tenia dues taques rodones negres a una punta de l’esquena, i una de llarga a l’altre extrem. Els èlitres eren excessivament durs i lluents, com si fossin d’or brunyit. El pes de l’insecte era positivament remarcable, i tenint totes aquestes coses en compte, no podia censurar Júpiter per l’opinió que se n’havia format, però ni amb pena de la vida, no hauria pogut dir per què Legrand compartia el parer del seu criat.

—Us he enviat a cercar —digué en to grandiloqüent, quan vaig haver examinat la bestiola—, us he enviat a cercar perquè m’aconselleu i m’ajudeu a penetrar els designis de la sort i de l’escarabat.
—Estimat Legrand —vaig fer, interrompent-lo—, vós esteu malalt, i hauríeu de prendre algunes petites precaucions. Fiqueu-vos al llit, i jo em quedaré uns quants dies a fer-vos companyia, fins que això us haurà passat. Esteu febrós i…
—Preneu-me el pols —digué.

L’hi vaig prendre, i, si he dit la veritat, no vaig trobar-hi ni senyals de febre.

—Però podeu estar malalt sense tenir febre. Permeteu-me que per una sola vegada doni ordres. Primer de tot, fiqueu-vos al llit. Després…
—Us enganyeu —saltà—, em trobo tan bé com es pugui trobar qualsevol que senti l’excitació que jo tinc. Si de debò em voleu bé, em calmareu aquesta excitació.
—I com es pot fer això?
—Molt fàcilment. Júpiter i jo anem a fer una excursió a les muntanyes de la costa, i en aquesta expedició ens caldrà l’ajut d’alguna persona de la nostra confiança. Només ens podem refiar de vós. Tant si ens surt bé com malament, l’excitació que em veieu s’aplacarà igualment.
—Desitjo de debò servir-vos en tot allò que us convingui —vaig replicar—; però voleu dir-me que aquesta endimoniada bestiola té alguna relació amb aquesta excursió a les muntanyes?
—La hi té.
—Així, doncs, Legrand, no puc participar en una empresa tan absurda.
—Em dol… de veres em dol… perquè ens veurem obligats de provar-ho sols.
—De provar-ho sols! Aquest home és boig, en bona fe!… Però, escolteu… Quant de temps penseu ser fora?
—Probablement tota la nit. Marxarem de seguida, i, passi el que passi, serem aquí a punta de dia.
—I em prometeu amb paraula d’honor que quan us haurà passat aquesta dèria i que el negoci de l’escarabat (valga’m Déu!) s’haurà acabat a gust vostre, tornareu a casa i seguireu els meus consells cegament, com ho faríeu amb els del metge?
—Sí, ho prometo, i ara, marxem, perquè no podem perdre temps.

Vaig acompanyar el meu amic amb el cor ben decaigut. A les quatre marxàrem Legrand, Júpiter, el gos i jo. Júpiter, de totes passades, volia portar les aixades i la dalla, més per por, em sembla, de deixar aquestes eines a l’abast del seu amo, que per un excés de complaença o de diligència. El malhumor se l’enduia, i «maleïda bestiola!» foren les úniques paraules que eixiren dels seus llavis en tot el camí. Jo m’havia encarregat d’un parell de llanternes sordes, i Legrand s’acontentava de portar l’escarabat, que duia lligat al capdavall d’un cordill, i tot caminant el feia giravoltar com un prestidigitador. En observar aquesta prova evident de l’aberració mental del meu amic, amb prou feines podia contenir les llàgrimes. Em semblava, però, que el millor era transigir de moment amb aquella mania, tot esperant que es presentés l’ocasió d’adoptar altres disposicions més enèrgiques amb més probabilitats d’èxit. Mentrestant, m’esforçava inútilment a fer-li dir l’objecte de l’expedició. Un cop m’hagué persuadit d’acompanyar-lo, semblà que totes les qüestions li eren indiferents, per importants que fossin, i es limità a respondre amb un «ja veurem» a totes les meves preguntes.

Vàrem travessar l’estret canal que separa l’illa de la terra ferma, en una barca, i vàrem emprendre la pujada de la costa de la terra ferma en direcció nord-est, travessant un indret excessivament feréstec i desert, per on no es veia cap rastre humà. Legrand menava la comitiva amb decisió, aturant-se de tant en tant per consultar uns senyals que segurament havia deixat en una exploració anterior.

En aquesta forma caminàrem si fa no fa dues hores, i el sol ja es ponia quan arribàrem a un indret molt més llòbrec que tots els que havíem vist. Era com un petit pla a la vora del cim d’un pic gairebé inaccessible, atapeït d’arbres del peu fins al cim, cobert de rocs enormes que semblaven escampats de qualsevol manera, i n’hi havia que estaven talment primparats que només els arbres en els quals s’arrepenjaven els havien impedit de rodolar cap a les valls de sota. Torrents profunds s’obrien en totes direccions, donant un aspecte de solemnitat encara més severa a aquell escenari.

La plataforma natural a la qual havíem pujat estava coberta d’una espessa vegetació d’arços, talment que aviat comprenguérem que ens seria impossible fer-hi un pas sense l’auxili de la dalla, i Júpiter, guiat pel seu amo, començà d’obrir-nos camí fins al peu d’una tulipera gegantina que s’alçava entre vuit o deu roures en el planell: era molt més alta que tots els altres arbres, i per la bellesa del seu fullatge i de les seves proporcions, per l’extensió del brancatge i per la majestat de la seva planta, era l’arbre més impressionant que havia vist en la meva vida. En arribar-hi, Legrand es girà a Júpiter i li preguntà si es veia amb cor d’enfilar-s’hi. El vell criat semblà una mica astorat per la pregunta, i trigà un moment a respondre. Finalment, s’acostà a l’enorme soca, la voltà lentament i l’examinà amb minuciosa atenció. En acabar la inspecció, digué simplement:
—Sí, Massa, Jup s’enfilarà a qualsevol arbre que hagi vist en sa vida.
—Així, puja-hi tan de pressa com puguis, perquè aviat serà massa fosc per a veure el que convé.
—Fins on m’he d’enfilar, Massa? —demanà Júpiter.
—De primer, fins dalt de tot del tronc, després, ja et diré cap a quin costat has de tirar, i espera’t, pren aquest escarabat.
—La bestiola, Massa Will! L’escarabat d’or! —exclamà el negre—. Per a què diables em cal la bèstia per a enfilar-me a l’arbre? Que em condemni si ho faig.
—Si tens por, Jup, un negre alt i gros com tu, de tocar una bestioleta morta inofensiva, pots endur-te-la lligada amb aquest cordill, però si no la prens d’una manera o altra, em veuré en la necessitat d’esberlar-te el cap amb aquesta aixada.
—Però què us agafa, Massa? —feu Júpiter tot avergonyit—. Sempre busqueu raons al pobre negre. Jo, por de l’escarabat? Quina por voleu que em faci? I agafà amb precaució el cap del cordill i. tot mantenint l’insecte tan lluny de la seva persona com les circumstàncies li ho permetien, començà d’enfilar-se a l’arbre.

Quan és jove, la tulipera Liriodendron Tulipiferum, l’arbre més bell dels boscos americans, té un tronc extraordinàriament llis, i molt sovint adquireix una gran alçària sense branques laterals, quan ja és fet, però, l’escorça es torna nuosa i desigual, i li surten moltes branques en el tronc. En el present cas, doncs, la dificultat de l’ascensió era més aparent que real. Abraçant l’enorme cilindre tan fort com pogué, amb els braços i els genolls, arrapant-se amb les mans als nusos i apuntalant-se amb els dits grossos dels peus nus a d’altres, Júpiter, després d’estar en perill de caure dues o tres vegades, arribà finalment a la primera forca que el tronc feia amb la branca més grossa, i donà per acabada la seva empresa. El perill de l’ascensió havia desaparegut, i el grimpador es trobava a uns seixanta o setanta peus de terra.

—Cap on he d’anar ara, Massa Will? —li preguntà.
—Tira per la branca més grossa, la d’aquest costat —digué Legrand.

El negre l’obeí de seguida, i aparentment sense dificultat, anà pujant, fins que la còrpora li desaparegué entre el fullatge espès que l’envoltava. Aviat la veu se li sentí com si fos un eco.

—He de pujar més encara?
—A quina alçada ets? —preguntà Legrand.
—Molt amunt —replicà el negre, puc veure el cel entre les fulles.
—Deixa estar el cel, ara, i escolta el que et diré. Mira al llarg del tronc i compta les branques que tens a sota teu per aquest costat. Quantes branques has passat?
—Una, dues, tres, quatre, cinc, per aquest costat n’he passat cinc, Massa.
—Doncs, puja una altra branca encara.

Al cap d’uns quants minuts la veu se sentí novament anunciant que havia arribat a la setena branca.

—Ara, Jup —crida Legrand, evidentment molt excitat—, vull que segueixis aquesta branca tan enllà com puguis. Si veus alguna cosa estranya, avisa’m.

En aquell moment, els escassos dubtes que em quedaven sobre el seny del meu amic, se m’esvaïren del tot. No tenia altra alternativa sinó concloure que s’havia tornat boig, i vaig començar a preocupar-me seriosament pensant com el podria fer tornar a casa. Mentre reflexionava què seria més convenient de fer, la veu de Júpiter es feu sentir una altra vegada.

—Tinc por d’allargar-me més enllà per aquesta branca: gairebé tota és morta.
—Dius que és morta, Jupiter? — cridà Legrand amb veu tremolosa.
—Sí, Massa, és tan morta com un clau de porta, us ho asseguro: no és d’aquest món.
—Què farem, Déu del cell —exclamà Legrand amb gran angoixa.
—Què farem? —vaig dir jo, content de poder dir-hi la meva—; doncs, tornar-vos-en amb mi a casa i ficar-vos al llit de seguida. Vaja, anem! Sigueu bon minyó. Es fa tard, i recordeu-vos del que m’heu promès.
—Júpiter! —cridà Legrand, sense fer gens de cas de les meves paraules—. Em sents?
—Sí, Massa Will; us sento molt bé.
—Prova la branca amb el ganivet, i veges si és molt podrida.
—És molt podrida, Massa, ja en podeu estar segur —replicà el negre al cap d’un instant—, però no ho és tant com em pensava. M’hi arriscaré tan enllà com podré, jo tot sol.
—Tot sol? Què vols dir?
—Vull dir sense la bestiola. Us asseguro que pesa molt aquest escarabat. Suposem que la deixo anar, i aleshores la branca potser no es trencarà amb el pes d’un negre.
—Maleït tros d’ase! —cridà Legrand molt més tranquil·litzat aparentment—, què vols dir amb aquestes poca-soltades? Estigues segur que si deixes anar l’escarabat et trencaré el cap. Em sents, Júpiter? Sents el que et dic?
—Sí, Massa, però per això no cal que insulteu el pobre negre d’aquesta manera.
—Bé! Ara, escolta’m. Si vas tan enllà de la branca com puguis anar-hi sense perill, i no deixes anar l’escarabat, quan baixaràs et donaré un dòlar de plata.
—Ja hi vaig, Massa Will, ja hi vaig de seguida —replicà el negre vivament—; ja soc a la punta.
—A la punta! —gairebé bramulà Legrand—. Dius que ets a la punta de la branca?
—Gairebé a la punta. Massa… Oooooh!… Valga’m Déu! Què hi ha en aquest arbre!
—I bé —cridà Legrand molt alegre—; què hi ha?
—Doncs hi ha un cap de mort, com qui no diu res. Algú s’ha deixat el cap en aquest arbre, i els corbs se li han menjat la carn.
—Dius que hi ha un crani? Molt bé. Com està fermat a la branca? Amb què s’hi aguanta?
—Ara ho miraré, Massa. Mireu que és ben estrany, en bona fe. Hi ha un clau molt gros en el crani que l’aguanta a l’arbre.
—Bé, Jupíter. Ara fes exactament el que et diré. Ho sents?
—Està bé, Massa.
—Doncs escolta. Busca l’ull esquerre del crani.
—Hum! I ara aquesta sí que és bona; no té cap ull esquerre.
—Maleïda estupidesa! No saps conèixer on tens la mà dreta i l’esquerra?
—Sí, és clar que sí; amb l’esquerra tallo la llenya.
—Tens raó que ets esquerrà! Doncs l’ull esquerre el tens al mateix costat que la mà esquerra. Ara suposo que sabràs trobar l’ull esquerre del crani, o el forat on hi havia l’ull. El tens?

Hi hagué una llarga pausa. Finalment, el negre preguntà:
—L’ull esquerre del crani és al mateix costat que la mà esquerra del crani també? Perquè el crani no en té, de mans, però tant se val. Ja li he trobat l’ull esquerre… És aquí aquest ull. Què n’he de fer?
—Passa-hi l’escarabat i amolla tot el que doni el cordill, però ves amb compte de no deixar-lo anar.
—Ja està, Massa, no costa gaire de fer-li passar la bestiola pel forat, alerta, que baixa.

Durant aquest diàleg no s’havia vist ni una porció de Júpiter, l’insecte, però, que amollava amb el cordill, era ben visible, i brillava com una bola d’or brunyit il·luminat pels darrers raigs de sol ponent que encara tocaven l’eminència on ens trobàvem. L’escarabat penjava a plom de les branques, i si li hagués estat permès de caure ho hauria fet als nostres peus. Legrand immediatament agafà la dalla, i dallà un espai circular d’unes tres o quatre iardes de diàmetre, a sota mateix de l’insecte, i així que hagué enllestit, ordenà a Júpiter que deixés anar el llibant i baixés de l’arbre.

Legrand, amb gran llestesa, clavà una estaca a terra, a l’indret precís on havia caigut l’insecte, i es tragué una cinta d’agrimensor de la butxaca. Fixà l’extrem al punt de la soca de l’arbre més pròxim a l’estaca, la descargolà fins a fer-la-hi passar arran, i continuà estenent-la seguint la direcció que establien aquells dos punts, l’arbre i l’estaca, fins a comptar una cinquantena de peus. Mentrestant Júpiter anava dallant els esbarzers. Fixada aquesta distància, hi clavà una altra estaca, i prenent-la com a centre tirà un cercle d’uns quatre peus de diàmetre. Aleshores Legrand agafà una aixada, en donà una altra a Júpiter i em feu prendre la tercera a mi, tot pregant-nos que cavéssim tan de pressa com ens fos possible.

Si he de dir la veritat, aquell exercici no m’havia divertit mai, i en aquell moment de bona gana l’hauria deixat córrer, perquè ja es feia fosc i em sentia prou cansat amb tot el que havíem fet, però, no veia cap manera de sortir-me’n, i temia trencar la tranquil·litat del meu amic amb un refús. Si m’hagués pogut refiar de l’ajut de Júpiter, no hauria vacil·lat a endur-me’n el llunàtic a casa per forca; però estava massa segur de les disposicions del negre per a esperar que m’ajudés en tals circumstàncies, en una lluita personal amb el seu amo. No dubtava que l’havia infectat alguna de les innombrables supersticions del sud referents a tresors enterrats, i que la troballa de l’escarabat li havia servit per a confirmar les seves fantasies, o que li n’havia donat entenent l’obstinació de Júpiter a sostenir que era una «bèstia d’or de debò». Un cervell predisposat a la bogeria pot ser fàcilment arrossegat per aquestes suggestions, sobretot si s’avenen amb idees preconcebudes predilectes, i aleshores em venia a la memòria allò que el pobre xicot m’havia contat, dient-me que aquella bestiola era l’«índex de la seva fortuna». En definitiva, jo estava molt tristament impressionat i neguitós, fet i fet, però vaig decidir-me a convertir la necessitat en virtut, per tal de convèncer més aviat el visionari, amb una demostració ocular, de la falsedat de les seves opinions.

Després d’encendre les llanternes, ens posàrem tots a la feina amb un zel digne d’una causa més racional, i, en veure la claror que ens il·luminava, a nosaltres i les eines, no em podia estar de pensar el grup pintoresc que formàvem, i que estranys i suspectes que haurien semblat els nostres treballs a qualsevol intrús que, per casualitat, hagués arribat en aquell endemig. Cavàrem de ferm dues hores seguides. Gairebé no ens diguérem res, i tota la nostra preocupació eren els lladrucs del gos, que s’interessava vivament pel nostre treball. A l’últim, promogué tal renou, que vàrem tenir por que no alarmés alguns vagabunds d’aquells indrets, o potser aquesta fou l’aprensió de Legrand, perquè jo m’hauria alegrat d’una interrupció que qui sap si m’hauria permès de tornar l’orat a casa seva. El soroll, a l’últim, fou eficaçment interromput per Júpiter, que, sortint del sot sorrut i decidit, lligà el morro de l’animal amb els seus elàstics, i tot rondinant se’n tornà a la feina.

Al cap de les dues hores, havíem enfondit uns cinc peus i encara no es veien ni senyals de tresor. Seguí una pausa general i ja començava a creure que la broma s’acabava. Això no obstant, Legrand, encara que estava molt desconcertat, s’eixugà el front consirosament i reprengué la feina. Havíem cavat tot el cercle —quatre peus de diàmetre— i n’eixamplarem lleugerament els límits i enfondirem dos peus més. Tampoc no aparegué res. El buscador d’or, que jo planyia sincerament, finalment sortí del sot, amb la contrarietat més amarga impresa en cada tret de la fesomia, i lentament i de mala gana començà a posar-se la capa que s’havia tret en emprendre la feina. Entretant jo no vaig fer cap observació. Júpiter, a un senyal del seu amo, començà de recollir les eines. Fet això, i tret el morrió del gos, emprenguérem la tornada en un silenci profund.

Potser havíem fet una dotzena de passes, quan, amb un gran renec, s’acostà vivament a Júpiter i l’agafà pel coll. El negre, espantat, obrí els ulls i la boca, deixà les aixades i caigué de genolls.

—Mala pècora! —digué Legrand xiulant les síl·labes entre les dents—, miserable murri de negre! Parla, et dic! Respon ara mateix, sense mentir! ¢quin és, quin és el teu ull esquerre?
—Oh, per Déu, Massa Will! Per ventura no el tinc aquí, l’ull esquerre? —bramulà Júpiter terroritzat, tot posant-se la mà a l’ull dret i mantenint-la-hi amb una tossuderia desesperada, com si, pres d’un esglai sobtat, esperés que el seu amo volgués provar de buidar-l’hi.

—Ja m’ho pensava! Ja ho sabia! Hurra! —vociferà Legrand.

I executà un seguit de cabrioles i de salts, amb gran esverament del seu criat, que alçant-se, sense pronunciar ni un mot, tan aviat mirava el seu amo com a mi.

—Anem! Hem de tornar enrere —digué finalment Legrand—. El joc no s’ha acabat encara.

I altra vegada s’encaminà cap a la tulipera.

—Jupiter! —digué en arribar al peu de l’arbre—. Vine’m ací. El cap de mort era clavat a l’arbre de cara enlaire o de cara a la branca?
—De cara enlaire, Massa, perquè els corbs se li hagin pogut menjar els ulls fàcilment.
—Doncs, bé, és per aquest ull o per aquest altre que has fet passar l’escarabat?

I dient això tocà els ulls de Júpiter, l’un després de l’altre.

—Per aquest ull, Massa, per l’ull esquerre, tal com m’haveu dit —i el negre assenyalà el seu ull dret.
—Està bé; hem de tornar a començar, doncs.

Aquí, el meu amic, en la follia del qual descobria, o imaginava descobrir, certs indicis de mètode, desplaçà l’estaca que marcava l’indret on l’escarabat havia caigut, i la clavà unes tres polzades més a l’oest. Fixant la cinta mètrica al punt més sortint de l’arbre més pròxim a l’estaca, tal com havia fet abans, la descargolà uns cinquanta peus seguint la direcció establerta pels dos punts, i marcà un senyal distant d’algunes iardes de l’indret que havíem cavat.

Al volt d’aquest punt nou tirà una rodona una mica més gran que l’anterior, i ens posàrem a cavar-la altra vegada. Jo estava horriblement cansat, però sense adonar-me amb prou feines d’allò que havia motivat un canvi en els meus pensaments, no sentia cap aversió pel treball que m’era ordenat. Em sentia estranyament interessat, fins excitat i tot. Potser hi havia alguna cosa, en tota aquella manera extravagant de procedir el meu amic, un aire de previsió o de discerniment que m’impressionava. Cavava amb ardor, i, de tant en tant, m’adonava que jo també pensava, amb un sentiment que s’assemblava molt a l’esperança, en el tresor imaginari, la visió del qual havia tornat dement el meu desventurat company. Quan aquestes imaginacions vagabundes s’apoderaven més fort de mi, i quan ja feia potser una hora i mitja que cavàvem, fórem interromputs altra vegada pels lladrucs del gos. La seva turbulència en el primer cas, evidentment, no tenia altre motiu que les ganes de jugar o un simple caprici, ara, però, prenia un to aspre i greu. Quan Júpiter provà de tornar-lo a emmordassar, es resistí furiosament, i tirant-se dintre el sot, es posà a gratar frenèticament la terra amb les urpes. En pocs instants, descobrí un munt d’ossos humans, que formaven dos esquelets complets, entre els quals eren barrejats molts botons de metall i alguna cosa que semblava restes de llana podrida. Un parell de cops d’aixada posaren al descobert la fulla d’un gros ganivet espanyol, i, en enfondir una mica més, sortiren tres o quatre monedes d’or i de plata, escampades.

En veure-les, l’alegria de Júpiter pogué contenir-se difícilment, però la cara del seu amo revelava un disgust extremat. Tot i això, ens donà pressa a la feina, i encara no ens havia dit aquestes paraules, que jo m’entrebancava i queia endavant, perquè havia ficat la punta de la bota a una grossa anella de ferro que mig sortia de la terra remoguda.

Treballàvem amb desfici i mai no havia passat deu minuts d’una agitació tan intensa. En aquella estona desenterràrem gairebé del tot una caixa de fusta oblonga, que pel seu perfecte estat de conservació i la seva considerable duresa, evidentment havia estat sotmesa a algun tractament de mineralització, potser pel biclorur de mercuri. La caixa tenia tres peus i mig de llarg, tres d’amplada i dos i mig de profunditat. Estava sòlidament reforçada per tires de ferro forjat, reblades, que en conjunt formaven una mena d’entrellat. A cada costat de la caixa, a la part de dalt, hi havia tres anelles de ferro —total sis—, gràcies a les quals podien agafar-la còmodament sis persones. Els nostres esforços acoblats no pogueren sinó moure una mica la caixa en el seu clot. De seguida vàrem veure que no podríem alçar aquell pes! Per sort els dos panys de la caixa eren dos senzills forrellats. Els traguérem panteixant, tots tremolosos d’ansietat. En un instant, aparegué davant dels nostres ulls un tresor de valor incalculable. Com que la claror de les llanternes queia de ple dintre el sot, en sortia una lluïssor esclatant produïda per un munt d’or i joies barrejades, que ens enlluernà completament.

No pretenc descriure els sentiments amb què contemplava tot allò. L’astorament, és clar, predominava. Legrand semblava extenuat per l’emoció, i pronuncià poques paraules. La cara de Júpiter, durant uns quants minuts, empal·lidí tot el que la naturalesa de les coses ho pot permetre a una cara negra. Semblava estupefacte, aterrit. De seguida caigué de genolls en el sot i enfonsà els braços fins al colze en el munt d’or, com si es donés el luxe d’un bany. A l’últim, fent un gran sospir, exclamà com si parlés sol:
—I tot això ve de la bestiola d’or! De l’escarabató d’or! La pobra bestiola d’or que tan malament havia tractat jo! I no te’n dones vergonya, negre? Digues?

Va caldre, finalment, que recordés a amo i criat la necessitat de treure el tresor. Començava de fer-se tard i havíem d’anar de pressa si ho volíem treure tot abans que claregés. Era difícil prendre un determini, i perdérem molt de temps en deliberacions, de tan confoses com teníem les idees. A l’últim, alleugerirem la caixa traient-ne les dues terceres parts del que contenia, i aleshores, amb algunes dificultats poguérem extreure-la del sot. Els objectes que n’havíem tret foren dipositats entre els esbarzers, i hi vàrem deixar el gos per a vigilar-les, i a Júpiter li ordenàrem que no es mogués per a res ni obrís la boca fins que tornéssim. Nosaltres dos ens afanyàrem a transportar la caixa, arribàrem a la barraca sense entrebancs, però amb molts treballs, a la una de la matinada. Cansats com estàvem, no podíem fer més del que havíem fet. Vàrem reposar fins a les dues, i sopàrem i emprenguérem el camí cap a les muntanyes sense entretenir-nos més, amb tres sacs ben gruixuts que per sort havíem trobat per allà. Arribàrem al sot una mica abans de les quatre, ens repartírem la resta del botí, amb l’equitat més gran possible, i després d’omplir el sot altra vegada ens en tornàrem cap a la barraca, on ens descarregàrem de l’or, quan tot just les primeres resplendors de l’alba apareixien a l’est per damunt les copes dels arbres.

Estàvem totalment rendits, però la intensa excitació del moment no ens permetia descansar. Després de tres o quatre hores de son agitat, ens llavàrem com si ens haguéssim posat d’acord abans, per a fer l’examen del nostre tresor.

La caixa havia estat omplerta fins dalt de tot i ens passàrem tot el dia i la major part de la nit a destriar el conjunt. No hi havia hagut cap ordre en la distribució. Tot hi era barrejat. Havent-ho triat tot amb molt de compte, ens trobàrem en possessió de riqueses molt més considerables del que de moment ens havia semblat. En monedes, pel cap baix hi havia quatre-cents cinquanta mil dòlars, comptant el valor de les peces amb tanta exactitud com ens ho permetien les taules de valors de l’època. No hi havia ni una engruna de plata. Tot eren monedes d’or velles i molt variades, franceses, espanyoles, alemanyes, algunes guinees angleses i unes quantes fitxes d’una mena desconeguda per nosaltres. Hi havia algunes peces grosses i feixugues, tan gastades que no podíem distingir les inscripcions. No hi havia cap moneda americana. Ens fou més difícil calcular el valor de les joies. Hi havia cent deu diamants, alguns d’extraordinàriament grossos i purs, i cap de petit, divuit robins d’una vivesa remarcable; tres-centes deu maragdes totes magnífiques, i vint-i-un safirs amb un òpal. Les pedres havien estat desmuntades i tirades a la caixa de qualsevol manera. Les muntures que trobàrem entremig de l’or semblava que haguessin estat picades amb un martell per impedir que fossin identificades. Amb tot això, hi anava una gran quantitat d’ornaments d’or massís i prop de dos-cents anells i arracades, riques cadenes, trenta, si no recordo malament, vuitanta-tres crucifixos grossos i molt pesants, cinc encensers d’or de gran valor; una prodigiosa copa de ponx, decorada amb rics pàmpols i figures de bacants; dos punys d’espasa exquisidament repujats i molts altres objectes petits que ja no recordo. El pes d’aquestes peces precioses passava de tres-centes cinquanta lliures angleses, i en aquesta valoració no hi compto cent vuitanta-set superbs rellotges d’or, tres dels quals valien cadascun cinc-cents dòlars o més. N’hi havia molts de vells i sense cap valor com a rellotges; la maquinària s’havia fet malbé amb la corrosió, però tots eren ricament enjoiats i anaven en estoigs de gran valor. Aquella nit vàrem calcular el valor total de la caixa en un milió i mig de dòlars, però després de vendre les joies i els objectes (ens en quedàrem alguns per al nostre ús), vàrem veure que havíem fet un càlcul molt inferior al valor real del tresor.

Quan, finalment, haguérem acabat l’examen i l’excitació del moment se’ns havia calmat una mica, Legrand, que veia que em moria d’impaciència per conèixer la solució d’aquell enigma extraordinari, entrà en el detall complet de totes les circumstàncies que s’hi relacionaven.

—Recordeu —em digué—, el vespre que us vaig ensenyar el croquis rudimentari que havia fet de l’escarabat. Recordeu també que la vostra actitud en dir-me amb insistència que s’assemblava a un crani, em va vexar. La primera vegada que m’ho vàreu dir, ho vaig prendre com una broma, després, però, en recordar les taques estranyes que l’insecte tenia a l’esquena, em confessava a mi mateix que la vostra observació, en efecte, tenia un cert fonament. Això no obstant, el desdeny amb què miràveu la meva capacitat de dibuixar m’irrità, perquè soc considerat com un bon artista, i per això, doncs, quan em tornàreu el tros de pergamí, vaig estar a punt de fer-ne una pilota i tirar-lo al foc, enrabiat.
—Voleu dir el tros de paper? —vaig fer jo.
—No, ho semblava, i al principi em vaig creure que ho era, però en posar-m’hi a dibuixar, vaig veure de seguida que era un tros de pergamí molt prim. Era molt brut, recordeu. Doncs, en anar a rebregar-lo, vaig veure el croquis que acabàveu de mirar, i afigureu-vos la meva sorpresa en descobrir, en efecte, un cap de mort en el mateix indret on estava segur d’haver-hi dibuixat l’insecte. Durant un moment, la sorpresa em privà de pensar amb deteniment. Jo sabia que el meu dibuix era molt diferent en tots els detalls, encara que el contorn general hi tingués una semblança. Al cap d’un moment vaig agafar un candeler i asseient-me a l’altre extrem de la sala, vaig examinar el pergamí amb deteniment. En girar-lo vaig veure el meu dibuix a l’altra banda, exactament tal com l’havia fet. Aleshores la meva primera idea, en veure la semblança realment remarcable del contorn, fou d’estranyesa per la singular coincidència que, sense jo saber-ho, a l’altra cara del pergamí, darrere mateix del meu croquis de l’escarabat, sortia un crani, que no solament pel contorn, sinó per les dimensions, s’assemblava extraordinàriament al meu dibuix. Dic que la raresa d’aquesta coincidència absoluta em deixà un moment estupefacte. És l’efecte usual de tals coincidències. L’enteniment lluita per establir una relació, una conseqüència de causa i efecte, i en la impossibilitat de fer-ho, experimenta una mena de paràlisi momentània. En sortir, però, d’aquell estupor, vaig començar a sentir una convicció que em va impressionar més que la coincidència. Vaig començar a recordar distintament, positivament, que quan vaig fer el croquis de l’escarabat no hi havia cap dibuix al pergamí. D’això, n’estava segur, perquè recordava haver-lo girat d’una cara i de l’altra, buscant el tros que fos més net. Si el crani hi hagués estat, per força l’hauria vist. Hi havia un misteri que no sabia com explicar-me, d’aquell moment ençà, però, dels racons més secrets del meu cervell, semblà que comencés a projectar-se feblement una noció vaga de la veritat, de la qual l’aventura d’ahir vespre fou la magnífica demostració. Vaig alçar-me immediatament i, desant el pergamí, vaig esperar a trobar-me sol per a reflexionar.

Quan vós fóreu fora, i Júpiter hagué agafat el son, vaig emprendre una investigació més metòdica de l’afer. Primerament, vaig considerar de quina manera el pergamí m’havia vingut a les mans. Havíem descobert l’escarabat a la costa de terra ferma, a una milla, si fa no fa, a l’est de l’illa i a poca distància sobre el nivell que marca la marea alta. En agafar-lo em clavà una mossegada tan forta que el vaig deixar anar. Júpiter, amb la seva prudència habitual, abans de recollir l’insecte que havia volat cap a ell, cercà al seu voltant una fulla o qualsevol cosa per l’estil per a agafar-lo. Fou en aquell moment que els seus ulls, i els meus també, s’adonaren del tros de pergamí, que em semblà que era un paper. Estava mig enterrat a la sorra i en sortia una punta. Prop d’on el trobàrem, havia vist les restes d’una quilla que semblava de la xalupa d’un vaixell. Devia fer molt de temps que aquella desferra era allà, perquè amb prou feines s’hi podia endevinar l’estructura d’una embarcació.

Bé, doncs; Júpiter collí el pergamí, hi embolicà l’insecte i me’l donà. Al cap de poca estona, ens en tornàvem cap a casa, i pel camí vàrem trobar el tinent G… Li vaig ensenyar l’insecte i em pregà que l’hi deixés endur al fort. Amb el meu consentiment, l’agafà, se’l ficà immediatament a la butxaca de l’armilla, sense el pergamí que l’embolicava i que jo tenia a la mà mentre ell examinava l’insecte. Potser va tenir por que em desdigués de l’oferiment, i pensà que valia més assegurar-se la presa immediatament: ja sabeu que és un apassionat de tot el que es refereix a Història Natural. Jo també, sense adonar-me’n, devia ficar-me el pergamí a la butxaca.

Ja recordareu que, quan em vaig acostar a la taula amb la intenció de fer un croquis de l’insecte, no vaig trobar cap paper al lloc on generalment en tenia. Vaig mirar el calaix, i tampoc. Vaig buscar per la butxaca, refiant-me de trobar alguna carta, quan heus ací que em ve a la mà el pergamí. Dono els detalls de com vingué a parar al meu poder, perquè les circumstàncies m’impressionaren amb una força singular.

Segurament que em prendreu per un fantasiós, el cas és, però, que ja havia establert una mena de relació. Havia soldat dues malles de la gran cadena. Hi havia una desferra abandonada a la costa, i molt a la vora, el pergamí —no un paper— amb el dibuix d’un crani. És clar, em preguntareu, «on és la relació»? Però, jo us diré que el crani, o el cap de mort, és l’emblema ben conegut del pirata. La bandera del cap de mort és hissada en tots els combats.

Ja he recalcat que era un tros de pergamí i no de paper. El pergamí dura molt, gairebé és indestructible. Les coses de poca importància, gairebé mai no són consignades en pergamí, perquè per als usos corrents, dibuixar o escriure, no és de bon tros tan pràctic com el paper. Aquesta reflexió em suggerí alguna connexió important amb el cap de mort. No m’havia passat per alt la forma del pergamí. Encara que una de les puntes estava feta malbé per qualsevol accident, es veia ben bé que la forma original era oblonga. Era, doncs, un tros com aquell que havia de ser aprofitat per a anotar-hi alguna cosa destinada a ser conservada amb molt d’interès.

—Però —vaig fer jo—, vós dieu que el crani no era al pergamí quan vàreu dibuixar l’insecte. Quina relació podeu trobar, doncs, entre el vaixell i el cap de mort, si, segons dieu vós mateix, el crani hi ha d’haver estat dibuixat, Déu sap com i per qui, després d’haver-hi fet el croquis de l’escarabat?
—Ah!, aquí hi ha el misteri, tot i que el seu secret, en aquest punt, era relativament fàcil d’aclarir. Els meus passos eren segurs i només podien conduir-me a un sol resultat. Jo em deia així, per exemple: En dibuixar l’escarabat, no hi havia rastres del cap de mort en el pergamí. En acabar el dibuix us el vaig donar i em vaig quedar observant-vos molt de la vora fins que me’l vàreu tornar. Doncs, vós no havíeu dibuixat el crani, ni hi havia cap altra persona present que ho hagués pogut fer. Per tant, cap persona humana no hi havia intervingut. I, no obstant això, el crani hi era.

En aquest punt de les meves reflexions, vaig provar de recordar, i, en efecte, recordava, ben distintament, cada incident que s’havia produït en el moment en qüestió. El temps era fresc (oh, rara i feliç circumstancial) i a la llar hi havia un bon foc. La caminada m’havia retornat i seia prop de la taula. Vós, però, havíeu acostat un seient a la llar de foc. En el precís moment que anava a donar-vos el pergamí, Wolf, el terranova, entrà i us saltà a les espatlles. Mentre l’amanyagàveu i el deteníeu amb la mà esquerra, la mà dreta, en la qual teníeu el pergamí, us relliscà entre els genolls i us quedà molt a la vora del foc. Un instant, vaig creure que se us encenia el pergamí, i us ho anava a advertir, però, sense donar-me temps de dir res, vàreu apartar-lo i el començàreu a examinar. En pensar en tots aquests incidents, no vaig dubtar ni un moment que l’escalfor havia estat l’agent que havia fet aparèixer en el pergamí el crani que hi havia vist dibuixat. Ja sabeu que existeixen determinades preparacions químiques, i que n’han existit de molt antic, mitjançant les quals es pot escriure sobre paper o pergamí de manera que els caràcters només es fan visibles sotmetent-los a l’acció del foc. L’òxid de cobalt absorbit, cuit en aqua regia i diluït en quatre vegades el seu pes d’aigua, s’usa sovint amb aquest objecte, i en resulta un tint verd. El règul de cobalt, dissolt en un esperit de nitrat, dona un vermell. Aquests colors desapareixen a intervals llargs o curts, després que el cos damunt del qual s’ha escrit es refreda, però tornen a sortir tornant-los a acostar al foc.

Aleshores vaig examinar el cap de mort amb atenció. Els contorns exteriors, és a dir, els contorns del dibuix més pròxims a la vora del pergamí, es veien més distintament que els altres. Era ben clar que l’acció del foc havia estat imperfecta i desigual. Vaig encendre foc immediatament, i vaig exposar cada porció del pergamí a les flames. Al començament, l’únic efecte fou de reforçar les línies esborradisses del crani, al cap d’una estona, però, vaig veure que en l’angle oposat diagonalment a l’indret on era dibuixat el cap de mort, apareixia una figura que de moment em va semblar una cabra. Examinant-la detingudament, em vaig convèncer que devia representar un cabrit.

—Ha, ha! —vaig fer—. La veritat és que no tinc dret de riure’m de vós. Un milió i mig en or és una cosa massa seriosa per a fer-hi bromes, però no veig pas com podeu soldar una tercera malla a la vostra cadena, perquè suposo que no voldreu trobar cap relació entre els vostres pirates i un cabrit, els pirates, ja ho sabeu, no tenen res a veure amb les cabres; aquests animals només interessen els pagesos.
—Us he dit, però, que la figura no era pas la d’una cabra.
—Doncs, un cabrit, si fa no fa, és el mateix.
—Gairebé, però no pas del tot —digué Legrand—. Potser haureu sentit parlar d’un cert capità Kidd.¹ De seguida vaig prendre la forma de l’animal com una mena de joc de paraules o de signatura jeroglífica, perquè la seva situació en el pergamí suggereix aquesta idea, igualment que el cap de mort a l’angle oposat diagonalment feia el posat d’un timbre o segell. L’absència de qualsevol altre senyal em posava de malhumor: la manca del cos de l’instrument que jo imaginava, del text del meu context.
—Suposo que devíeu esperar trobar una carta entre el segell i la signatura.
—Alguna cosa per l’estil. El fet és que em sentia irresistiblement impressionat pel pressentiment que m’amenaçava una gran fortuna. Difícilment podria dir per què. Potser, després de tot, més aviat era un desig que una creença real; però voleu que us digui que les paraules sense solta de Júpiter, en dir que l’escarabat era d’or massís, m’havien fet un efecte remarcable en la imaginació? I, després, el seguit d’incidents i de coincidències, sobretot les coincidències, eren positivament extraordinàries. Us fixeu que no és per pura casualitat que tots aquests fets s’han produït l’únic dia de l’any que ha fet prou fred per a haver d’encendre foc, i que sense el foc, o sense la intervenció del gos en el precís moment en què va aparèixer, jo no hauria vist el cap de mort i no hauria pogut descobrir aquella fortuna?
—Bé, seguiu… estic tot impacient.
—Endavant. Haveu sentit, és clar, les moltes històries que es conten, els mil rumors vagues que corren a propòsit de tresors enterrats per Kidd i els seus companys en algun indret de la costa de l’Atlàntic. Aquests rumors havien de tenir algun fonament positiu. I si han durat tant i han arrelat talment, per a mi volia dir que el tresor amagat encara era sota terra. Si Kidd hagués amagat el seu botí per un quant temps només i se l’hagués endut de seguida, els rumors difícilment haurien arribat fins a nosaltres en una versió invariable. Observareu que totes les històries que us conten es refereixen a buscadors d’or, però no a trobadors de tresors. Si el pirata hagués rescatat el seu tresor, ja no se n’hauria parlat mai més. I a mi em semblava que qualsevol accident, diguem la pèrdua d’un memoràndum indicador del lloc, l’havia impossibilitat dels mitjans de recobrar-lo, i aquest accident devia ser conegut dels seus companys, que sense això no haurien sentit dir mai que el tresor havia estat enterrat, i que maldaven inútilment per trobar-lo, i justament aquests treballs a les palpentes per a descobrir-lo foren el que va fer néixer els rumors que després s’escamparen pertot arreu. Haveu sentit dir mai que cap tresor important hagués estat desenterrat a la costa?
—No, mai.
—Però que les rampinyes de Kidd eren immenses, ho sap tothom. Jo estava persuadit, doncs, que encara les guardava la terra; ¿i us sorprendreu gaire si us dic que sentia una esperança, gairebé elevada a certesa, que el pergamí trobat d’una manera tan estranya, contenia les entresenyes perdudes del lloc on era amagat el dipòsit?
—Però, com haveu procedit?
—Vaig acostar altra vegada el pergamí al foc, després de revifar-lo, però no hi aparegué res. Aleshores vaig dir-me si la capa de brutícia podia ser la causa de la falla, vaig rentar-lo amb molt de compte amb aigua tèbia i després el vaig posar en un recipient d’estany, per la banda del crani, i vaig posar el recipient damunt d’un fogó amb carbó d’alzina ben abrandat. En pocs minuts, quan la casserola s’hagué escalfat ben bé, vaig treure el pergamí, i amb indescriptible alegria el vaig trobar cobert en molts indrets de taques que semblaven signes posats en rengle. Altra vegada el pergamí va anar a la casserola, i l’hi vaig deixar un minut. En treure’l estava tot ell tal com el veieu.

Legrand, que havia escalfat el pergamí, me’l donà perquè l’examinés. Els caràcters següents eren escrits d’una forma grossera, amb una tinta vermella, entre el cap de mort i el cabrit:

—Però —vaig dir-li en tornar-li el pergamí—, estic tan a les fosques com abans. Ni prometent-me totes les joies de Golconda per la solució d’aquest enigma, no em veuria amb cor de desxifrar-lo.
—I, això no obstant —replicà Legrand—, la solució no és pas tan difícil com us deveu imaginar pel cop d’ull que heu donat a aquests caràcters. Aquests caràcters, que tothom pot endevinar fàcilment, formen una xifra, i això vol dir que tenen una significació, i donat el que sabem de Kidd, no podia suposar-lo capaç d’empescar-se criptografies gaire abstruses. Vaig decidir, doncs, immediatament, que aquesta xifra era molt senzilla, encara que per al cap espès del mariner pogués semblar absolutament insoluble sense conèixer-ne la clau.
—I l’heu desxifrada realment?
—De seguida: n’he desxifrat deu mil de molt complicades. Les circumstàncies i una mena d’inclinació natural m’han inspirat sempre un interès especial per aquestes recerques, i un hom es pot preguntar si l’enginy humà pot crear un enigma que l’enginy humà no pugui descobrir si s’hi aplica seriosament. En efecte, quan vaig haver establert una sèrie de caràcters llegibles, ja no em va preocupar gaire la dificultat de treure’n el sentit.

En el cas present, com en el de totes les escriptures secretes, la primera qüestió és saber l’idioma de la xifra, els principis de solució, fins ara, sobretot pel que toca a xifres fàcils, depenen i són condicionats pel geni de l’idioma particular. En general, no hi ha altra alternativa sinó experimentar (guiant-se per probabilitats) cada llengua coneguda del qui prova de trobar la solució fins que encerti la bona. Amb la xifra que tenim al davant, totes aquestes dificultats resten eliminades per la signatura. El joc de paraules sobre el mot «Kidd» no es pot apreciar en cap altre idioma sinó en l’anglès. Si no hagués estat això, hauria començat les provatures amb l’espanyol i el francès, que són les llengües en les quals un pirata de l’oceà espanyol hauria escrit segurament aquest secret. Però per aquest fet vaig deduir que el criptograma era en anglès.

Observareu que no hi havia divisions entre els mots. Si hi hagués hagut separacions, la tasca hauria estat relativament fàcil. En tal cas, hauria començat per un examen i una anàlisi dels mots més curts, i si se m’hagués presentat un mot compost d’una sola lletra, com és sempre molt probable (a o i, per exemple), hauria donat per segura la solució. Sense separacions, però, havia de preocupar-me primer de tot a cercar quines eren les lletres predominants i quines les menys freqüents. Comptant-les totes, vaig establir la següent taula:

El signe 8 surt 33 vegades

Ara bé: en anglès, la lletra que es dona més sovint és la e. Després, la successió va en aquest ordre: a, o, i, d, h, n, r, s, t, u, y, c, f, g, l, m, w, b, k, p, q, x, z. La e predomina talment, que poques vegades es troba una frase una mica llarga en la qual la e no sigui el caràcter dominant.

Així, doncs, de bon començament tenim una base que representa alguna cosa més que una simple conjectura. L’ús general que pot fer-se d’aquesta taula és evident, però en el cas particular d’aquesta xifra, no la farem servir sinó molt parcialment. Com que el caràcter predominant és 8, començarem per suposar que 8 és la e de l’alfabet normal. Per comprovar la hipòtesi, observem si el 8 es troba sovint acoblat, perquè e és doble moltes vegades en anglès, com en els mots meet, fleet, speed, been, agree, etc. En el present cas, el trobem doblat pel cap baix cinc vegades, encara que el criptograma sigui breu.

Admetem, doncs, que el 8 és la e. Ara, de tots els mots de l’idioma, the és el més usat, vegem, doncs, si també hi ha repetició de tres caràcters, en el mateix ordre de col·locació, l’últim dels quals sigui el 8. Si descobrim, repeticions d’aquestes lletres combinades amb aquest ordre, probablement representaran el mot the. Fetes les comprovacions, trobem no menys de set combinacions semblants, els signes de la qual són ;48. Podem, doncs, donar per bo que ; representa la t, que 4 representa la h, i que 8 representa la e. Aquest últim punt resulta ara ben confirmat. Hem fet un gran pas.

Després d’haver establert aquesta sola paraula, estem en camí d’establir un punt de vasta importància, és a dir, alguns començaments i finals de paraules. Analitzem, per exemple, el penúltim cas, en el qual la combinació ;48 es presenta, no molt lluny del final de la xifra. Sabem que el ; que ve immediatament després és el començament d’un mot, i dels sis caràcters que succeeixen a aquest the, si més no, en coneixem cinc. Substituïm, doncs, aquests caràcters per les lletres que sabem que representen, deixant un espai per al que no coneixem:

t eeth

Aquí ens serà permès de posar de costat el th com no formant part d’un mot començant amb la primera t; ja que buscant en tot l’alfabet una lletra que s’adapti a l’espai vacant, no trobem cap paraula en la formació de la qual pugui entrar aquesta t. Així, doncs, ens veiem obligats a

t ee

i repassant tot l’alfabet, si cal, com hem fet abans, arribaríem al mot tree, com l’únic possible de llegir. Guanyem, doncs, una lletra, r, representada per (, amb els mots the tree juxtaposats.

A poca distància d’aquests mots, veiem altra vegada la combinació ;48, i la usem com a terminació del que precedeix immediatament. De manera que tindrem aquesta combinació:

the tree ;4(‡?34 the,

que, substituint-les per les lletres naturals, llegirem així:

the tree thr‡?3h the.

Ara bé, si en lloc dels caràcters desconeguts, hi deixem espais en blanc, o hi posem punts suspensius, llegirem això:

the tree thr…h the,

on el mot through es fa evident de seguida. Aquesta descoberta, però, ens dona altres tres lletres, o, u i g, representades per ‡, ? i 3.

Buscant ben bé entre la xifra combinacions de caràcters coneguts, trobem no gaire enllà del començament aquesta combinació:

83(88, és a dir, egree,

la qual, netament, és la conclusió del mot degree, i ens dona una altra lletra, d, representada per †.

Quatre lletres més enllà de la paraula degree, descobrim la combinació

;46(;88.

Traduint els caràcters coneguts i representant els desconeguts per punts, tal com hem fet abans, llegirem:

th.rtee,

combinació que immediatament suggereix el mot thirteen, i que ens proporciona dos nous caràcters, i i n, representats per 6 i *.

Tornant al començament del criptograma, trobarem la combinació

53‡‡†.

Traduint-la, com hem fet abans, obtindrem

good

que ens assegura que la primera lletra és una a, i que els dos primers mots són A good.

Ara, convé que ens aturem per a ordenar tot el que hem descobert de la clau, i ho posem en forma de taula per evitar confusions.

Podrem establir-la així:

Tenim, doncs, no menys de deu lletres de les més importants representades, i seria inútil de prosseguir detalladament la solució. Ja he dit prou per a convèncer-vos que les xifres com aquesta són fàcils de solucionar, i per a donar-vos algun aclariment respecte a la lògica del seu procés. Estigueu segur, però, que la mostra que tenim davant dels ulls és de les més senzilles de criptograma. No em manca sinó donar-vos la traducció completa dels tipus del pergamí tal com l’he descabdellada. Heus-la ací:

Un bon vidre a l’hostal del bisbe en el seient del diable quaranta-un graus i tretze minuts nord-est quart nord tronc principal setena branca costat est tirar per l’ull esquerre del cap de mort una línia recta de l’arbre que passi per la bala cinquanta peus enfora.²

—Bé —vaig dir jo—, l’enigma em sembla més embolicat que mai. Com és possible treure cap sentit de tota aquesta barreja de «seient del diable», «cap de mort» i «hostal del bisbe»?
—Confesso —replicà Legrand—, que la qüestió encara té un aspecte ben difícil, si un hom no s’hi fixa una mica. De primer, vaig provar de dividir la frase segons la divisió natural imposada pel criptograma.
—Puntuar-la, voleu dir?
—Sí, una cosa per l’estil.
—Però, com us en vàreu sortir?
—Vaig pensar que l’autor havia tingut la idea d’enganxar aquestes paraules, per augmentar les dificultats de la solució. Ara, que un home poc perspicaç, en perseguir aquest objecte, sempre caurà en l’exageració. Quan en el curs de la composició, arribarà a una interrupció que exigirà naturalment una pausa, o un punt, segurament s’inclinarà a unir els caràcters en aquell indret, més que no els ha units en les altres paraules. Si observeu el manuscrit, en el cas present, fàcilment descobrireu cinc casos d’acostament insòlit. D’acord amb aquesta suggestió, vaig dividir-ho així: «Un bon vidre a l’hostal del bisbe en el seient del diable — quaranta-un graus i tretze minuts — nord-est i nord — tronc principal setena branca costat est — tirar per l’ull esquerre del cap de mort — una línia recta de l’arbre passant per la bala cinquanta peus enfora.»
—Fins i tot dividit així —vaig fer jo—, no hi sé veure res.
—Ni jo tampoc no hi vaig saber veure res, durant uns quants dies que vaig fer actives recerques pels voltants de l’illa de Sullivan amb motiu d’una construcció que portés el nom d’Hotel del Bisbe, perquè, és clar, havia deixat córrer el nom arcaic de «hostel». No obtenint cap informació sobre l’afer, ja estava a punt d’estendre les meves recerques i procedir d’una manera més sistemàtica, quan, un matí, de sobte em vingué la idea que aquest Hotel del Bisbe (Bishop’s Hotel) podria tenir alguna relació amb una antiga família que es deia Bessop, que en altre temps havia tingut una vella masia a unes quatre llegües al nord de l’illa. Així, doncs, vaig anar-me’n a la plantació i vaig reprendre les preguntes entre els negres més vells de la contrada. A l’últim, una de les dones més velles em digué que havia sentit parlar d’un indret que en deien així, com castell Bessop (Bessop’s Castle), i que li semblava que podria conduir-m’hi, però que no es tractava ni d’un castell ni d’un hotel, sinó d’una gran roca.

Vaig oferir-li una bona paga per la molèstia, i després d’algunes vacil·lacions, consentí a acompanyar-me fins en aquell lloc. No ens costà gaire de trobar-lo, i després d’acomiadar-la vaig començar d’examinar l’indret. El «castell» consistia en una sèrie irregular d’espadats i de roquissers, un dels quals cridava molt l’atenció, tant per l’alçada com pel seu aïllament i el seu aspecte artificial. Vaig enfilar-m’hi fins al capdamunt, i aleshores, tot preocupat, vaig preguntar-me què havia de fer a continuació.

Mentre reflexionava, vaig adonar-me que a la cara est de la roca hi havia un relleix, potser a una iarda més avall del cim d’on m’abocava. Aquest relleix sortia, si fa no fa, unes divuit polzades i no feia més d’un peu d’amplada, i un buidat de la roca, al damunt mateix, li donava una grossera semblança amb una d’aquelles antigues cadires de respatller còncau que utilitzaven els nostres avis. No vaig tenir cap dubte que es tractava del «seient del diable», a què el manuscrit al·ludia, i vaig tenir la impressió que aviat descobriria tot el secret de l’enigma.

Sabia que el «bon vidre» no podia referir-se sinó a una ullera de llarga vista, perquè els marins gairebé mai no anomenen aquests instruments sinó amb el nom de «vidre». De seguida vaig comprendre que em calia un telescopi per a explorar d’un punt de vista definit estant, i aquest punt no admetia cap variació: havia de ser aquell i cap més. Ja no vaig vacil·lar a creure que la frase «quaranta-un graus i tretze minuts» i «nord-est i quart nord» fixaven la direcció que calia donar al telescopi. Molt agitat per aquests descobriments, vaig afanyar-me a tornar a casa per procurar-me un telescopi, i de seguida vaig tornar a la roca. Deixant-me anar en el relleix, vaig veure que era impossible de mantenir-s’hi si no s’adoptava una posició particular. Aquest fet confirmava la idea que jo m’havia format. Vaig engaltar el telescopi. No cal dir que els «quaranta-un graus i tretze minuts» no es podien referir sinó a l’elevació sobre l’horitzó visible, posat que la direcció horitzontal venia indicada clarament pels mots «nord-est quart nord». Aquesta direcció la vaig establir immediatament amb un compàs de butxaca; aleshores, apuntant el telescopi tan a la vora com fos possible i amb un angle de quaranta-un graus d’elevació aproximat, el vaig moure a poc a poc de dalt a baix, fins que em cridà l’atenció una mena de trau circular obert en el fullatge d’un gran arbre que de lluny pujava més que els altres. Al mig d’aquella esporgada rodona vaig veure un punt blanc, que de moment no vaig saber distingir què era; però, graduant més bé el telescopi, em va semblar endevinar-hi un crani humà.

Després d’aquest descobriment, em sentia tan ple de confiança, que donava per aclarit l’enigma, perquè la frase «tronc principal, setena branca, costat est» no podia aplicar-se sinó a la posició del crani a l’arbre, i la frase «tirar per l’ull esquerre del cap de mort» només admetia una interpretació, amb referència a la recerca del tresor enterrat. Vaig comprendre que es tractava de fer passar una bala per l’ull esquerre del crani, de tirar un fil, és a dir, una línia recta, del punt més pròxim del tronc passant per la bala (o l’indret on cauria, és igual) fins a una distància de cinquanta peus, que seria el punt definitiu, i sota aquest punt, jo pensava, és molt possible que hi hagués amagat un dipòsit de valor.

—Tot això —vaig fer jo— és excessivament clar i, encara que molt enginyós, és senzill i explícit. Però, després d’anar-vos-en de l’Hotel del Bisbe, què vàreu fer?
—Havent-me fixat ben bé en l’arbre, vaig tornar-me’n a casa. En deixar el «seient del diable» l’obertura circular es feia fonedissa; no la vaig poder tornar a veure per més que em girés en totes direccions. La part més enginyosa de tota aquella combinació era que (i repetides experiències em convenceren que realment era així) l’obertura circular no es feia visible d’enlloc més sinó del relleix estret que sortia d’aquella banda de la roca.
»En l’expedició a l’Hotel del Bisbe m’havia seguit Júpiter, que sens dubte feia dies que observava estranyeses en la meva conducta, i que havia decidit no deixar-me sol un moment. L’endemà, però, em vaig llevar molt de jorn, i deixant-lo al llit, me’n vaig anar cap a les muntanyes en cerca de l’arbre. Em costà molt de trobar-lo. Al vespre, en tornar a casa, el criat tenia pensat administrar-me una pallissa. La resta de l’aventura em sembla que la coneixeu tan bé com jo.

—Suposo que devíeu errar la primera excavació per l’estupidesa de Júpiter, que va passar l’insecte per l’ull dret en comptes de l’ull esquerre del crani.
—Exacte. Aquell error donava una diferència d’uns dos centímetres i mig a la «bala», és a dir, a la situació de l’estaca més pròxima a l’arbre. Si el tresor hagués estat sota mateix de la «bala», l’error no hauria tingut importància, però, tant la «bala» com el punt més pròxim de l’arbre significaven simplement dos punts per a determinar una línia de direcció. Naturalment, l’error, per petit que fos al començament, creixia segons allargàvem la línia, i quan havíem comptat els cinquanta peus, ens havíem esgarriat completament. Si jo no hagués tingut tan arrelada la convicció que hi havia un tresor enterrat en un indret o altre, hauríem fet la feina en va.
—Suposo que la idea del crani, de fer passar la bala per l’ull de la calavera li devia venir suggerida a Kidd per la bandera pirata. Sens dubte sentí una mena de solidesa poètica en recobrar el seu tresor a través d’aquest emblema abominable.
—Potser si; de tota manera no em puc pas estar de pensar que el sentit comú hi va tenir tant a veure com la solidesa poètica. Perquè fos visible des del «seient del diable», calia que l’objecte, si era petit, fos blanc, i no hi ha res com un crani humà per a conservar i fins i tot augmentar la seva blancor exposat a totes les inclemències del temps.
—Però la vostra grandiloqüència, la vostra manera de fer giravoltar l’insecte eren una mica massa estranyes! Jo estava cert que us havíeu tornat boig. ¢I per què vàreu voler que fos l’insecte i no una bala, el que passés pel crani?
—I bé, si us he de ser franc, em sentia una mica molest per les vostres sospites evidents respecte a l’estat del meu seny, i vaig decidir castigar-vos tranquil·lament, a la meva manera, amb una inofensiva mistificació. Per això feia giravoltar l’insecte, i per això el vaig fer tirar de l’arbre. Una de les vostres observacions sobre el pes que feia me’n donà la idea.
—Sí, ja ho veig, i ara, només hi ha un punt que m’intriga. Què hem de pensar dels dos esquelets trobats en el sot?
—Això és una pregunta que no em veig amb cor de respondre més satisfactòriament que vós. Sembla, però, que només es pot admetre una possibilitat, i és esgarrifós haver de creure una atrocitat semblant. És evident que Kidd —si positivament és Kidd qui va enterrar el tresor, cosa que a mi em sembla indubtable—, és evident que havia de necessitar algú que l’ajudés. Un cop acabada la feina, però, devia pensar que valdria més suprimir tots els coneixedors del seu secret. Potser amb un parell de cops de picot n’hi hagué prou, aprofitant que els seus ajudants treballaven dintre el sot; potser li’n va caldre una dotzena, aneu-ho a saber.

© de l’edició i la traducció
revisada i corregida, Stroligut

1. En anglès kid és cabrit. ↩︎
2. El text anglès fa així:
   «A good glass in the bishop’s hostel in the devil’s seat forty-one degrees and thirteen minutes north-east and by north main branch seventh limb east side shoot from the left eye of the death’s-head a bee line from the tree through the shot fifty feet out.»
   En català és impossible d’especular amb el doble sentit de «vidre» i «vas» que té la paraula anglesa «glass», equivalent exacte de «verre» francès. Per tant, com que en aquest cas el sentit recte de «glass» és el de vidre i no el de vas, ens veiem obligats a traduir-lo per vidre i no per vas, cosa que destrueix l’equívoc que dona vivacitat al passatge. (N. del T.) ↩︎