Germinal és l’obra mestra de l’escriptor naturalista francès Émile Zola. Es va pubicar el 1885 com a tretzena novel·la del cicle Rougon-Macquart.
La Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics l’edita en traducció d’Anna Casassas i amb pròleg de la poeta i assagista Maria Sevilla Paris. A Stroligut en podeu llegir el primer capítol.
////més de La Casa dels Clàssics: Middlemarch de George Eliot, l’Orestea d’Èsquil, Ànimes mortes de Nikolai Gógol…
Germinal
Primera part
1
Per la plana rasa, sota la nit sense estrelles, d’una foscor i una densitat de tinta, un home seguia tot sol la carretera de Marchiennes a Montsou, deu quilòmetres d’un empedrat que tallava pel dret entre els camps de remolatxes. No veia, davant seu, ni tan sols el terra negre, i no sentia la immensitat de l’horitzó pla sinó per les bufades del vent de març, unes ràfegues amples com damunt d’un mar, glaçades d’haver escombrat llegues d’aiguamolls i terres nues. Cap ombra d’arbre no tacava el cel, la carretera es desplegava amb la rectitud d’una escullera, sota els esquitxos encegadors de les tenebres.
L’home havia sortit de Marchiennes cap a les dues de la matinada. Caminava amb passos llargs, tremolant sota el cotó esmolat de la jaqueta i dels pantalons de vellut. L’engavanyava força un farcellet fet amb un mocador de quadres que estrenyia sota el braç, ara amb un colze, ara amb l’altre, per poder dur totes dues mans enfonsades a les butxaques, unes mans embalbides que les fuetades del vent de llevant feien sagnar. Una sola idea li ocupava el cap buit d’obrer sense feina i sense sostre, l’esperança que quan sortís el sol el fred seria menys viu. Quan feia una hora que avançava així, va veure a l’esquerra, a dos quilòmetres de Montsou, uns focs vermells, tres fogueres que cremaven com suspeses a mig aire. Primer va dubtar, inquiet; després no va poder resistir la necessitat dolorosa d’escalfar-se un moment les mans.
Un camí fondo s’apregonava. Tot va desaparèixer. L’home tenia a la dreta una palissada, una mena de paret feta de taulons gruixuts que protegia una via de tren; mentre que, a l’esquerra, s’alçava un marge herbós del qual sobresortien uns teulats confusos, una visió de poble de cases baixes i uniformes. Va fer uns dos-cents passos. Tot d’un plegat, en un colze del camí, els focs van reaparèixer a prop seu, sense que pogués entendre com cremaven tan enlaire en el cel mort, com si fossin llunes fumejants. Però un altre espectacle, arran de terra, el va fer aturar. Era una massa feixuga, un munt esclafat de construccions, del qual sorgia la silueta dreta d’una xemeneia de fàbrica; unes lluors estranyes sortien de les finestres llardoses; a fora, cinc o sis fanals tristos penjaven d’unes encavallades de bigues ennegrides que alineaven, vagament, uns perfils de passarel·les gegantines. I d’aquesta aparició fantàstica, submergida en la nit i el fum, en pujava una sola veu, la respiració forta i llarga d’un escapament de vapor que no es veia gens.
Aleshores l’home va reconèixer una mina. Li va tornar la vergonya: total, ¿per a què? No hi hauria feina. En comptes d’anar cap a les construccions, es va aventurar a enfilar-se al terrer sobre el qual cremaven els tres focs d’hulla, en brasers de ferro colat, per il·luminar i escalfar la feina. Els obrers de manteniment devien haver treballat fins tard, encara treien terregall inútil. Ara, sentia els vagoners que empenyien els trens per les passarel·les, distingia, a prop de cada foc, ombres vives que abocaven les vagonetes.
—Bon dia —va dir acostant-se a un dels brasers.
D’esquena a la foguera, el carreter estava dret, era un vell que duia un jersei de llana violeta i una gorra de feltre de pèl de conill, mentre el seu cavall, un gran cavall groc, esperava, en una immobilitat de pedra, que buidessin les sis vagonetes que havia estirat. El peó encarregat del trabucador, un mosso pèl-roig i esprimatxat, no s’hi afanyava gaire, feia anar la palanca amb mà adormida. I, allà dalt, el vent refermava, era una brisca gelada que passava amb grans alenades com cops de falç.
—Bon dia —va respondre el vell.
Es va fer un silenci. L’home, que se sentia observat amb desconfiança, es va presentar de seguida.
—Em dic Étienne Lantier, soc maquinista… ¿Que hi ha feina aquí?
Les flames l’il·luminaven, devia tenir vint-i-un anys, molt morè, ben plantat, se’l veia fort a pesar de les extremitats curtes.
Més tranquil, el carreter brandava el cap.
—Feina per a un maquinista, no, no… Ahir mateix encara se’n van presentar dos. No hi ha res de res.
Una ratxada els va fer callar. Aleshores l’Étienne va preguntar, assenyalant la massa fosca de les construccions, al peu del terrer:
—És una mina, ¿oi que sí?
El vell, aquesta vegada, no va poder respondre. L’escanyava un violent atac de tos. Al final va escopir, i l’escopinada va deixar una taca negra al terra porpra.
—Sí, una mina, el Voreux… Mireu, la colònia és a tocar.
Ara era ell qui, amb el braç estirat, assenyalava en la nit el poble del qual el jove havia endevinat els teulats. Però les sis vagonetes eren buides, el vell les va seguir sense fer espetegar el fuet, amb les cames encarcarades pel reuma, mentre el gran cavall groc es posava en marxa tot sol, estirava feixugament entre les vies, sota una nova ventada que li eriçava el pèl.
El Voreux, ara, sortia del somni. L’Étienne, que s’encantava davant de la foguera per escalfar-se les pobres mans sagnants, s’ho mirava, retrobava cada part de la mina, el cobert asfaltat del triatge, el castellet del pou, l’àmplia sala de la màquina d’extracció, la torreta quadrada de la bomba de drenatge. Aquella mina, entatxonada al fons d’un clot, amb les seves construccions rabassudes de totxo, amb la xemeneia dreçada com una banya amenaçadora, li feia un efecte de bèstia goluda, arrupida allà per menjar-se el món. Mentre l’examinava, pensava en ell, en la seva vida de vagabund, ja feia vuit dies que buscava feina; es veia un altre cop al taller del ferrocarril, pegant una bufetada al capatàs, expulsat de Lille, expulsat de pertot; dissabte havia arribat a Marchiennes, on deien que hi havia feina a les fargues, però no, ni a les fargues, ni a can Sonneville; havia hagut de passar el diumenge amagat sota les fustes del taller d’un carreter, d’on el vigilant l’acabava de fer fora a les dues de la matinada. Res, ja no tenia ni un ral, ni un trist rosegó de pa: ¿què faria, així pels camins, sense meta, sense saber ni on arrecerar-se de la brisca? Sí, allò era una mina, els pocs fanals il·luminaven les instal·lacions, una porta que s’havia obert de cop li havia permès d’entreveure els fogons dels generadors, amb una claror viva. Fins i tot s’explicava l’escapament de la bomba, aquella respiració forta i llarga, que no parava de manxar i era com l’alè rogallós del monstre.
El peó del trabucador, amb l’esquena encorbada, no havia ni alçat els ulls per mirar l’Étienne. Quan el noi anava a recollir el farcellet, que li havia caigut a terra, va sentir un atac de tos que anunciava la tornada del carreter. Se’l va veure sortir, a poc a poc, de l’ombra, seguit pel cavall groc, que pujava sis altres vagonetes plenes.
—¿Hi ha fàbriques a Montsou? —va preguntar el noi.
El vell va llançar una escopinada negra i va respondre en el vent:
—Oh, de fàbriques sí que n’hi ha. Ho hauríeu hagut de veure fa tres o quatre anys! Tot roncava, no es trobaven homes, no havíem guanyat mai tant… I ara ens hem de tornar a estrènyer el cinturó. Una autèntica llàstima per tot el país, despatxen a tothom, els tallers tanquen l’un rere l’altre… Potser no és culpa de l’emperador; però ¿per què va a combatre a Amèrica? Sense oblidar que les bèsties es moren de còlera, igual que la gent.
Aleshores, amb frases curtes i la respiració entretallada, tots dos van continuar lamentant-se. L’Étienne explicava els camins inútils que havia fet tota la setmana; ¿s’havia de morir de gana? Les carreteres no trigarien a estar plenes de captaires. Sí, deia el vell, tot plegat acabaria malament, perquè, per l’amor de Déu, no podia ser deixar tants cristians al carrer.
—No tenim pas carn cada dia.
—Si tinguéssim pa rai!
—I tant, ni que fos pa!
Les seves veus es perdien, les borrasques s’enduien les paraules en un udol melancòlic.
—Mireu! —va reprendre el carreter, girant-se cap a migdia—. Montsou és allà…
I amb la mà un altre cop estirada va assenyalar uns punts
invisibles en les tenebres mentre els anava anomenant. Allà baix, a Montsou, la sucreria Fauvelle encara funcionava, però la sucreria Hoton acabava de reduir personal, només aguantaven la farinera Dutilleul i la corderia Bleuze per als cables de mina. Després, amb un gest ampli, va indicar, cap al nord, tota una meitat de l’horitzó: els tallers de construcció Sonneville no havien rebut ni dos terços de les comandes habituals; dels tres alts forns de les fargues de Marchiennes, només n’hi havia dos d’encesos; finalment, a la vidrieria Gagebois, es veia a venir una vaga, perquè parlaven d’una reducció de salari.
—Ja ho sé, ja ho sé —repetia el noi després de cada indicació—, ara en vinc.
—Nosaltres fins ara anem fent —va afegir el carreter—. Tot i que, a les mines, les extraccions han baixat. I mireu, aquí al davant, a la Victoire, també només cremen dues bateries de forns de coc.
Va escopir, se’n va tornar a anar darrere del cavall ensonyat, després d’haver-lo enganxat a les vagonetes buides.
Ara l’Étienne dominava tot el país. Les tenebres eren igual de profundes, però era com si la mà del vell les hagués omplert de grans misèries, que el noi, inconscientment, en aquell moment sentia al voltant seu, pertot, en l’estesa sense límits. ¿Que no era un crit de gana, el que duia el vent de març, a través dels camps nus? Les ratxes eren més furioses, semblava que portessin la mort de la feina, una fretura que mataria molts homes. I, amb els ulls errants, s’esforçava a penetrar les ombres, turmentat pel desig i la por de veure-hi.
Tot s’eclipsava al fons de l’ignot de les nits obscures, lluny enllà només distingia els alts forns i els forns de coc. Aquests, amb bateries de cent xemeneies plantades en zig-zag, alineaven tot de flames vermelles, mentre que les dues torres, més a l’esquerra, cremaven ben blaves en ple cel, com si fossin torxes gegants. Era d’una tristor d’incendi, en l’horitzó amenaçador no hi havia cap més astre que sortís, només aquells focs nocturns dels països de l’hulla i el ferro.
—¿Que sou belga, potser? —va reprendre darrere seu el carreter, que havia tornat.
Aquesta vegada només duia tres vagonetes. Almenys podien trabucar aquestes: a la gàbia d’extracció hi havia hagut un accident, s’havia trencat un pern, la feina quedaria aturada durant un quart llarg. Al peu del terrer, tot era silenci, els vagoners no feien trontollar les passarel·les amb l’arrossegament continu. Només se sentia venir de la mina el soroll llunyà d’un martell que picava sobre la planxa.
—No, soc del sud —va respondre el noi.
El peó, després d’haver buidat les vagonetes, s’havia assegut a terra, content de l’accident, i continuava esquerp i mut, s’havia limitat a alçar els ulls grossos i apagats cap al carreter, com molest per tantes paraules. L’home, certament, d’ordinari no xerrava tant. Calia que la cara del desconegut li anés bé i que li agafés una d’aquelles pruïges de confidències que de vegades fan que les persones grans parlin soles, en veu alta.
—Jo —va dir— soc de Montsou, em dic Bonamort.
—¿És un motiu? —va preguntar l’Étienne, estranyat.
El vell va fer una rialleta de satisfacció i, indicant el Voreux, va dir:
—Sí, sí… Tres cops em van treure d’allà dins fet pols… Una vegada amb tots els pèls socarrimats, una altra amb la panxa plena de terra, i la tercera amb el ventre inflat d’aigua com una granota… Quan van veure que no la volia dinyar, van començar a dir-me Bonamort, per riure.
Encara va riure més, amb un grinyol de politja mal greixada que va acabar degenerant en un terrible atac de tos. La cofa del foc, ara, li il·luminava de ple el caparràs, de cabells blancs i escassos, amb la cara plana, d’una pal·lidesa lívida clapada de taques blavoses. Era baix, de coll fort, amb el tou de les cames i els talons enfora, i braços llargs de mans quadrades que li arribaven als genolls. D’altra banda, com el seu cavall, que continuava immòbil sense que el vent aparentment el fes patir, l’home semblava de pedra, no feia cara de notar ni el fred ni les borrasques que li xiulaven a les orelles. Quan va haver tossit i es va haver escurat la gargamella com si se l’arrenqués, va escopir al peu del braser i va deixar a terra una taca negra.
L’Étienne el mirava, mirava el terra que el vell tacava així.
—¿Fa temps que treballeu a la mina? —va tornar a preguntar.
En Bonamort va eixamplar els braços.
—Ah, noi, temps… No tenia ni vuit anys, el primer cop que vaig baixar-hi. Just aquí al Voreux, i ara en tinc cinquanta-vuit. Ja podeu anar comptant… Hi he fet de tot, aquí dins, primer de sagal, després, quan vaig tenir prou força, de vagoner, i encara després de picador durant divuit anys. Per culpa de les maleïdes cames després em van posar a manteniment, a terraplenar i fer reparacions, fins al dia que em van haver de treure de dins, perquè el metge deia que m’hi quedaria. Aleshores, i d’això ja fa cinc anys, em van fer carreter… Què, ¿que no és maco això? Cinquanta anys de mina, quaranta-cinc a baix!
Mentre parlava, fragments d’hulla encesa que de tant en tant queien de la cofa li encenien a la cara esblaimada un reflex sagnant.
—Em diuen que descansi —va continuar—. Però jo no vull, es pensen que soc burro!… Encara aguantaré un parell d’anys, fins als seixanta, per tenir la pensió de cent vuitanta francs. Si els digués passi-ho bé ara, em concedirien de seguit la de cent cinquanta. Són espavilats, els penques! A més, encara soc fort, a part de les cames. És culpa de l’aigua que se’m va ficar sota la pell, sabeu, de tan regat que vaig quedar als trencs. Hi ha dies que no puc bellugar la pota sense cridar.
Un atac de tos el va tornar a interrompre.
—¿I també us fa tossir? —va preguntar l’Étienne.
Però el vell va fer que no amb el cap, violentament. Després, quan va poder parlar, va dir:
—No, no, és que em vaig refredar, l’altre mes. No tossia mai, i ara no me’n puc desempallegar… I la cosa és que escupo, i escupo…
Es va escurar la gargamella i va llançar una altra escopinada negra.
—¿És sang? —va demanar l’Étienne, que finalment es va atrevir a fer-li la pregunta.
En Bonamort s’eixugava la boca a poc a poc amb el dors de la mà.
—És carbó… En tinc a la carcassa prou per escalfar-me fins a l’últim dia de vida. I això que fa cinc anys que no trepitjo el fons. El tenia guardat, sembla, sense saber-ho. Ves, es veu que conserva!
Hi va haver un silenci, se sentien els cops regulars del martell llunyà de la mina, el vent passava gemegant, com un crit de gana i de lassitud que vingués de les profunditats de la nit. Davant de les flames que s’esveraven, el vell continuava més fluix, desenterrant records. Ah, és clar, no feia pas dos dies que ell i els seus picaven la veta! La família treballava per a la companyia de les mines de Montsou des de la seva creació, i d’això feia temps, cent sis anys. El seu avi, Guillaume Maheu, un nano que aleshores tenia quinze anys, havia trobat el carbó gras a Réquillart, el primer pou de la companyia, un pou vell ara abandonat, allà baix, cap a la sucreria Fauvelle. Tot el país ho sabia, la prova és que el filó descobert es deia veta Guillaume, pel nom de l’avi. Ell no l’havia conegut, un homenàs, pel que deien, molt fort, mort de vell a seixanta anys. Després el seu pare, en Nicolas Maheu, a qui deien el Roig, que amb quaranta anys escassos s’havia quedat al Voreux, que en aquell temps perforaven: una ensulsiada, completament aixafat, les roques se li havien begut la sang i se li havien empassat els ossos. Més tard, dos dels seus oncles i els seus tres germans també hi havien deixat la pell. Ell, Vincent Maheu, que n’havia sortit poc o molt sencer, només amb les cames un pèl tortes, passava per ser un murri. ¿Què havien de fer, si no? Bé havien de treballar. Feien això, de pares a fills, com haurien pogut fer una altra cosa. Ara s’hi matava el seu fill, en Toussaint Maheu, i els nets, i tota la gent que vivia allà al davant, a la colònia. Cent sis anys d’extracció, els nanos després dels vells, per al mateix amo: sí, noi, molts burgesos no sabrien explicar tan bé la seva història!
—Encara rai, si hi ha un plat a taula! —va tornar a murmurar l’Étienne.
—És el que jo dic, mentre hi tinguem pa, podem viure.
En Bonamort va callar, amb els ulls girats cap a la colònia, on s’anaven encenent ara un llum ara un altre. Al campanar de Montsou tocaven les quatre, el fred es feia més viu.
—¿I és rica, aquesta companyia? —va preguntar l’Étienne.
El vell va arronsar les espatlles i les va deixar caure un altre cop, com esclafat per una pluja de diners.
—Oh, sí! I tant… Potser no tan rica com la seva veïna, la companyia d’Anzin. Però igualment tenen milions i milions. No els poden comptar… Dinou pous, tretze d’explotats, el Voreux, la Victoire, Crèvecœur, Mirou, Saint-Thomas, la Madeleine, Feutry-Cantel i uns quants més, i sis per al bombament o la ventilació, com Réquillart… Deu mil treballadors, concessions que agafen setanta-set municipis, cinc mil tones d’extracció al dia, un tren que enllaça totes les boques, i tallers, i fàbriques! Oh, sí, i tant, de diners si en tenen!
Un retrunyir de vagonetes per la passarel·la va fer dreçar les orelles al gran cavall groguenc. A baix devien haver reparat la gàbia i els vagoners havien reprès la feina. Mentre enganxava l’animal per tornar a baixar, el carreter va afegir suaument, com si parlés amb el cavall:
—No t’has d’acostumar a xerrar, tros de gandul!… Si el senyor Hennebeau veiés com perds el temps!
L’Étienne, pensatiu, mirava la nit.
—¿És del senyor Hennebeau, la mina? —va preguntar.
—No —va explicar el vell—, el senyor Hennebeau només n’és el director general. Cobra un sou, com nosaltres.
—Doncs ¿de qui és, tot això? —va preguntar el noi, mostrant amb un gest la immensitat de les tenebres.
Però en Bonamort s’ofegava amb un altre atac de tos, tan violent que no podia agafar aire. Finalment, quan va haver escopit i es va haver eixugat l’escuma negra dels llavis, va dir, en el vent cada cop més fort:
—Uf, ¿tot això? No ho sé pas. D’una gent.
I amb la mà assenyalava un punt imprecís de l’ombra, un lloc ignorat i llunyà on vivia aquella gent, per a qui els Maheu feia més d’un segle que picaven pedra.
La seva veu havia agafat una mena de por religiosa, com si parlés d’un tabernacle inaccessible on s’amagava el déu tip i aclofat, que ells no havien vist mai, al qual tots donaven la carn.
—Si almenys tinguéssim prou pa —va repetir per tercera vegada l’Étienne, sense transició aparent.
—Renoi, i tant! Si sempre en tinguéssim, que en seria de bonic!
El cavall s’havia posat en marxa i el carreter també va desaparèixer amb pas lent d’invàlid. Arran del trabucador, el peó no s’havia mogut gens, fet una bola, amb la barbeta entre els genolls, observant fixament el buit amb els seus grans ulls apagats.
Quan el noi va haver recollit el farcell, encara no se’n va anar. Sentia les ratxes de vent que li glaçaven l’esquena, mentre que el pit li cremava, davant de la foguera. Potser faria més ben fet d’anar cap al pou, tanmateix: podia ser que el vell no ho sabés tot; a més, es resignava, estava disposat a acceptar qualsevol feina. ¿On podia anar i en què es convertiria, en aquell país castigat per la manca de feina? ¿Deixaria la seva carcassa de gos perdut al peu de qualsevol paret? Tot i així, un dubte el torbava, la por del Voreux, enmig d’aquella plana rasa, ofegada sota una nit tan densa. Després de cada ratxada, semblava que el vent es fes més fort, com si bufés des d’un horitzó que no parés d’eixamplar-se. Cap alba no emblanquia el cel mort, només cremaven els alts forns i els forns de coc, que ensangonaven les tenebres sense il·luminar-ne el desconegut. I el Voreux, al fons del clot, amb la seva massa d’animal dolent, encara s’esclafava més, respirava amb un ritme més fondo i més llarg, com si li costés digerir tota aquella carn humana.
© de l’edició, La Casa dels Clàssics
© de la traducció, Anna Casassas
