Herodies és un dels tres contes de Gustave Flaubert, el méx exòtic i parnassià, dedicat a l’edat antiga, la filla de Salomé, Herodes i Joan Baptista.
A Stroligut en podeu llegir la traducció de Ramon Esquerra, revisada i corregida, del 1937 a la Rosa dels Vents. A més, també hi trobareu les versions d’un Un cor senzill de Narcís Oller i La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari de Georgina Solà.
////més contes, més literatura francesa i més traducció
Herodies
I
La ciutadella de Maquerunt es dreçava a l’orient de la mar Morta, damunt un pic basàltic de forma cònica. Quatre valls profundes l’envoltaven, dues als flancs, una al davant i la quarta més enllà. S’apilaven les cases, damunt la seva base, en el cercle d’un mur que ondulava seguint les desigualtats del terreny; i, per un camí en zig-zag tallat en la roca, la ciutat es comunicava amb la fortalesa, les muralles de la qual tenien una alçària de cent vint colzes, amb nombrosos angles, merlets a les vores, i, per ci i per lla, torres que feien com de florons a aquesta corona de pedres suspesa sobre l’abisme.
A l’interior hi havia un palau ornat de pòrtics, i cobert per una terrassa tancada per una balustrada de fusta de sicòmor on hi havia pals disposats per a estendre-hi un velàrium.
Un matí, abans de fer-se dia, el tetrarca Herodes Antipes anà a repenjar-s’hi, i mirà.
Les muntanyes, immediatament dessota seu, començaven a descobrir els cims, mentre que la massa, fins al fons dels abismes, restava encara a l’ombra. Una boirina surava, s’esquinçà i aparegueren els contorns de la mar Morta. L’albada que s’alçava darrere Maquerunt, expandia una rojor. Il·luminà tot seguit les sorres de la platja, els turons, el desert i, més lluny, totes les muntanyes de la Judea, inclinant llurs superfícies escabroses i grises. En-Gaddí, al mig, traçava una barra negra; Hebron, a la fondalada s’arrodonia en forma de cúpula; Eixkol tenia magraners; Sorek vinyes; Carmel, camps de sèsam, i la torre Antònia amb el seu cub monstruós dominava Jerusalem. El tetrarca en desvià la vista per a contemplar, a la dreta, les palmeres de Jericó; i pensà en els altres pobles de la seva Galilea: Cafarnaüm, Ein Dor, Natzaret, Tiberíades, on potser no tornaria mai més. Mentrestant, el Jordà corria sobre la plana àrida. Tota blanca, lluïa com un mantell de neu. El llac, ara, semblava de lapislàtzuli; i a la punta meridional, al costat del Iemen, Antipes reconegué el que temia veure. Hi havia, dispersades, unes tendes de color castany; homes amb llances circulaven entre els cavalls, i els focs que s’apagaven, brillaven com espurnes arran de terra.
Eren les tropes del rei dels àrabs, del qual n’havia repudiat la filla per tal d’acceptar Herodies, casada amb un dels seus germans, que vivia a Itàlia, sense pretensions al poder.
Antipes esperava els socors dels romans; i com que Vitel·li, governador de Síria, trigava a aparèixer, es rosegava d’inquietud.
Potser Agripa l’havia desacreditat davant de l’emperador? Filip, el seu germà tercer, sobirà de la Batanea, s’armava clandestinament. Els jueus no volien suportar més els seus costums idòlatres, ni tots els altres de la seva dominació; i bé, ell vacil·lava entre dos projectes: ablanir els àrabs o concertar una aliança amb els parts; i, sota el pretext de festejar el seu aniversari, havia convidat, per a aquell dia mateix, a un gran festí els capitans de les seves tropes, els administradors dels seus camps i els principals de Galilea.
Escorcollà amb una mirada aguda tots els camins. Estaven buits. Unes àligues volaven per sobre el seu cap; els soldats, al llarg de la muralla, dormien per les parets; res no es bellugava al castell.
De sobte, una veu llunyana, com escapada de les profunditats de la terra, feu empal·lidir el tetrarca. S’inclinà per escoltar; havia desaparegut. La veu es repetí; Antipes, picant de mans, cridà:
—Manaèn! Manaèn!1Fets dels Apòstols 13, 1
Es presentà un home, nu fins a la cintura, com els massatgistes dels banys. Era molt alt, vell, descarnat, i portava damunt la cuixa una daga en una beina de bronze. La cabellera, aixecada per una pinta, exagerava la llargària del seu front. Una somnolència li descolorava els ulls, però les dents li brillaven, i els dits dels peus es posaven lleugerament sobre les lloses; tot el seu cos tenia la flexibilitat d’un simi i la seva figura la impassibilitat d’una mòmia.
—On és? —demanà el tetrarca.
Manaèn respongué, indicant amb el dit gros un objecte darrere d’ells:
—Allí! Encara!
—M’havia semblat sentir-lo!
I Antipes, quan hagué respirat llargament, s’informà de Iaokanann, el mateix que els llatins anomenen sant Joan Baptista. ¿Havia hom tornat a veure aquells dos homes, admesos per indulgència, feia un mes, al seu calabós, і s’havia esbrinat, des de llavors, què havien vingut a fer?
Manaèn contestà:
—Han intercanviat amb ell paraules misterioses, com els lladres, al vespre, a les cruïlles dels carrers. Tot seguit han partit vers l’Alta Galilea, anunciant que portarien una gran nova.
Antipes abaixà el cap, i després amb un aire d’espant digué:
—Vigila’l! Vigila’l! I no deixis entrar ningú! Tanca bé la porta! Cobreix la fossa! Hom no deu sospitar que viu!
Sense haver rebut aquestes ordres, Manaèn les complia; car Iaokanann era jueu, i ell abominava els jueus, com tots els samaritans.
Llur temple de Garizim, designat per Moisès per ésser el centre d’Israel, no existia ja d’ençà del rei Hircà; i el de Jerusalem els enfellonia com un ultratge i una injustícia permanent. Manaèn s’hi havia introduït per tal de sollar l’altar amb ossos de morts. Els seus companys, menys ràpids, havien estat decapitats.
L’apercebé a la separació de dos turons. El sol feia resplendir les muralles de marbre blane i les làmines d’or de la teulada. Era com una muntanya lluminosa, quelcom sobrehumà que ho aixafava tot amb la seva opulència i el seu orgull.
Llavors estengué els braços cap al cantó de Sió; i, amb el cos dret, el rostre enrere, els punys closos, li llançà un anatema creient que les paraules tenien un poder efectiu.
Antipes escoltava, sense semblar escandalitzat.
El samarità digué, encara:
—De vegades s’agita, voldria fugir, espera un alliberament. Altres cops té l’aire tranquil d’una bèstia malalta; o bé el veig que camina per les tenebres tot repetint: «Què importa? Perquè ell creixi, cal que jo disminueixi!».
Antipes i Manaèn es miraren. Però el tetrarca estava las de pensar.
Totes aquelles muntanyes al seu voltant, com frisos de grans ones petrificades, els abismes negres al flanc dels espadats, la immensitat del cel blau, l’esclat violent del dia, la profunditat dels abismes, el torbaven; i la desolació l’envaïa davant de l’espectacle del desert, que crea, amb les convulsions dels seus terrenys, amfiteatres i palaus abatuts. El vent calent portava amb l’olor de sofre com una exhalació de les ciutats maleïdes, enfonsades més avall de la riba sota les aigües pesants. Aquests senyals d’una còlera immortal el terroritzaven; i es quedà amb els dos colzes damunt la balustrada, els ulls fits i les temples entre les mans. Algú l’havia tocat. Es tombà. Herodies era davant seu.
Una toga de porpra lleugera l’embolicava fins a les sandàlies. Sortida precipitadament de la seva cambra, no portava ni collarets ni arracades; una trena de cabells negres li queia sobre un braç i s’enfonsava, per la punta, a l’espai entre els pits. Els narius, massa alçats, li palpitaven; la joia d’un triomf li il·luminava la cara; i amb veu forta, sacsejant el tetrarca, digué:
—El Cèsar ens estima; Agripa està empresonat!
—Qui t’ho ha dit?
—Ho sé!
I afegí:
—És per haver desitjat l’imperi de Gaius!2Calígula.
Tot vivint de l’almoina d’Antipes i Herodies, havia intrigat per obtenir el títol de rei, que ells també ambicionaven. Però en l’esdevenidor, prou temences!
—Les presons de Tiberi difícilment s’obren i de vegades l’existència no hi és segura!
Antipes la comprengué; i, encara que ella fos la germana d’Agripa, la seva intenció atroç li semblà justificada. Aquells assassinats eren una conseqüència de les coses, una fatalitat de les cases reials. A la d’Herodes, hom ja no les comptava.
Després Herodies mostrà la seva empresa: els clients comprats, les lletres descobertes, els espies a totes les portes, i com havia aconseguit seduir Eutiques, el denunciant.
—Res no em costava! Per tu, no he fet més?… He abandonat la meva filla!
Després del divorci, havia deixat a Roma la criatura, esperant tenir-ne altres del tetrarca. Mai no en parlava. Ell es preguntà el perquè d’aquell accés de tendresa.
Havien desplegat el velàrium i portat amb pressa amples coixins a prop d’ells. Herodies s’hi deixà caure, i plorava girada d’espatlles. Després es passà la mà per les parpelles i digué que no hi volia pensar més, que se sentia feliç; i li recordà llurs converses allí baix, a l’atri, les trobades als banys calents, els passeigs per la via Sacra i els vespres, a les grans quintes, amb el murmuri dels dolls d’aigua, sota els arcs de flors, davant el camp romà. Se’l mirava com abans, tot arredossant-se-li contra el pit amb gestos seductors. Ell la refusà. L’amor que tractava de revifar estava tan lluny, ara! I totes les seves desgràcies en procedien; car, després de vora dotze anys, la guerra continuava, i havia envellit el tetrarca. Les seves espatlles es corbaven dins d’una toga fosca, amb voravius violetes; els cabells blancs se li barrejaven amb la barba, i el sol que travessava la vela banyava de llum el seu front apesarat. El d’Herodies tenia també arrugues; i, davant l’un de l’altre s’esguardaven amb ferotgia.
Els camins de la muntanya començaven a poblar-se. Els pastors picaven els bous, uns nens arrossegaven ases i els palafreners conduïen cavalls. Els que baixaven de les alçàries, més enllà de Maquerunt, desapareixien darrere el castell; altres pujaven el barranc del davant i en arribar a la ciutat descarregaven els equipatges als patis. Eren els proveïdors del tetrarca, i els criats, que precedien els seus convidats.
Però al fons de la terrassa, a l’esquerra, aparegué un esseni, vestit de blanc, descalç, amb el posat estoic. Manaèn, pel costat dret, es precipità aixecant la daga. Herodies li cridà:
—Mata’l!
—Atura’t! —digué el tetrarca.
Restà immòbil; l’altre també.
Després es retiraren, cadascú per una escala diferent, a reculons, sense perdre’s de vista.
—El conec! —digué Herodies—. Es diu Fanuel i cerca veure Iaokanann, ja que tens l’encegament de conservar-lo!
Antipes objectà que podia servir algun dia. Els seus atacs contra Jerusalem atreien cap a ells la resta dels jueus.
—No! —reprengué ella—. Accepten tots els amos, i no són capaços de fer una pàtria!
Respecte a aquell que agitava el poble amb esperances conservades des de Nehemies, la millor política era suprimir-lo.
Res no apressava, segons el tetrarca. Iaokanann perillós? I ara! I afectava de riure-se’n.
—Calla!
I Herodies tornà a contar la seva humiliació, un dia que anava vers Galaad, per a la collita del bàlsam.
—La gent, a la vora del riu, es tornaven a posar llurs vestits. Sobre un monticle, a un costat, parlava un home. Portava una pell de camell entorn dels ronyons i el seu cap s’assemblava al d’un lleó. Així que em va veure, escopí contra mi totes les malediccions dels profetes. Les ninetes li relluïen; la seva veu rugia; aixecava els braços com per arrabassar el llamp. Impossible fugir! Les rodes del meu carro tenien sorra fins als eixos; i jo m’allunyava lentament, abrigant-me amb el mantell, glaçada per aquestes injúries que em queien com una pluja de tempesta.
Iaokanann la privava de viure. Quan l’havien agafat i lligat amb cordes, els soldats l’haurien apunyalat si s’hagués resistit; s’havia mostrat dolç. Li havien ficat serps a la presó; s’havien mort.
La inanitat d’aquestes emboscades exasperava Herodies. Per altra banda, per què aquella guerra contra ella? Quin interès l’empenyia? Els seus discursos, dirigits a les multituds, s’havien estès, circulaven; els sentia a tot arreu, omplien l’aire. Contra unes legions hauria estat valenta. Però aquella força més perniciosa que les espases i que hom no podia atrapar era estupefaent; i recorria la terrassa, pàl·lida de còlera, faltant-li paraules per a expressar allò que l’ofegava.
117
Pensava també que el tetrarca, cedint a l’opinió, decidiria potser repudiar-la. Llavors, tot estaria perdut! Des de la seva infantesa somniava en un gran imperi. Era per assolir-lo que abandonant el seu primer espòs, s’havia ajuntat a aquell que, segons creia, l’havia enganyada.
—M’he cercat un bon suport, en entrar a la teva família!
—Val tant com la teva! —digué simplement el tetrarca.
Herodies sentí bullir en les seves venes la sang dels sacerdots i els reis avantpassats seus.
—Però el teu avi escombrava el temple d’Ascaló! Els altres eren pastors, bandits, conductors de caravanes, una tribu, tributària de Judà des dels temps del rei David! Tots els meus avantpassats han batut els teus! El primer dels macabeus us va expulsar d’Hebron, Hircà us forçà a circumcidar-vos!
I exhalant el menyspreu de la patrícia pel plebeu, l’odi de Jacob contra Edom, li retragué la seva indiferència davant els ultratges, la seva debilitat envers els fariseus que el traïen, la seva covardia pel poble que la detestava.
—Tu ets com ell, confessa-ho! I tu desitges la noia àrab que dansa entorn de les pedres. Rapta-la! Ves-te’n a viure amb ella, a la seva casa de roba; vora el seu pa cuit sota la cendra! Engoleix-te la llet coagulada de les seves cabres! Besa les seves galtes blaves! I oblida’m!
El tetrarca ja no escoltava. Mirava la plataforma d’una casa, on hi havia una noia jove i una vella que aguantava una ombrel·la amb mànec de canya, llarg com una canya de pescar. Al mig del tapís hi havia, obert, un gran cistell de viatge. Faixes, vels, arracades d’orfebreria en sortien confusament. La noia a intervals s’inclinava vers aquestes coses i les bellugava enlaire.
Anava vestida com les romanes, amb una túnica coberta per un pèplum amb glans de maragda; i corretjoles blaves encloïen la seva cabellera, massa pesada, sens dubte, car de tant en tant s’hi passava la mà.
L’ombra del para-sol es passejava damunt d’ella, amagant-la a mitges. Antipes apercebé dues o tres vegades el seu coll delicat, l’angle d’un ull, l’extrem d’una boqueta. Però veia, dels malucs al clatell, tot el seu cos que s’inclinava per a redreçar-se d’una manera elàstica. Espiava el retorn d’aquest moviment i la seva respiració esdevenia més forta, unes flames il·luminaven els seus ulls.
Herodies l’observava.
Ell pregunta:
—Qui és?
Ella li respongué que no ho sabia i se n’anà de sobte, tranquil·litzada.
El tetrarca era esperat sota els pòrtics per galileus, el mestre de les escriptures, el cap dels pasturatges, l’administrador de les salines, i un jueu de Babilònia que comanava els seus genets. Tots el saludaren amb una aclamació. Després desaparegué vers les habitacions interiors.
Fanuel sorgí en l’angle d’un passadís.
—Ah! Què passa? Vens per Iaokanann, sens dubte!
—I per tu! He de notificar-te una cosa important.
I, sense deixar Antipes, penetrà al seu darrere en una cambra fosca.
El dia queia per un enreixat, expandint-se al llarg sota la cornisa. Les muralles estaven pintades d’un color granat, gairebé negre. Al fons es mostrava un llit de banús amb cantoneres de pell de bou. Al damunt, un broquer d’or lluïa com un sol.
Antipes travessa tota la sala i s’estirà al llit.
Fanuel estava dret. Aixecà el braç i en una actitud inspirada, digué:
—L’Omnipotent envia de tant en tant un dels seus fils. Iaokanann n’és un. Si l’oprimeixes, seràs castigat.
—És ell qui em persegueix! —cridà Antipes—. M’ha exigit una acció impossible. Des de llavors m’esquinça. I jo no era pas dur, al començament! Ha enviat també des de Maquerunt uns homes que agiten les meves províncies. Ai de la seva vida! Ja que ell m’ataca, em defenso!
—Les seves còleres són massa violentes —replicà Fanuel—. No hi fa res! Cal deslliurar-lo!
—Hom no allibera les bèsties rabioses! —digué el tetrarca.
L’esseni respongué:
—No t’inquietis més! Anirà vers els àrabs, els gals, els escites. La seva obra ha d’estendre’s fins a la fi de la terra!
Antipes semblava perdut en una visió.
—El seu poder és fort!… A desgrat meu, l’estimo!
—Llavors que sigui lliure!
El tetrarca feu que sí amb el cap. Temia Herodies, Manaèn i el desconegut.
Fanuel provà de persuadir-lo, proposant, en garantia dels seus projectes, la submissió dels essenis als reis. Hom respectava aquells homes pobres, indomables davant dels turments, vestits de lli, i que llegien l’esdevenidor en les estrelles.
Antipes, de cop, es recordà d’un mot seu.
—Quina és aquella cosa que m’anunciaves com important?
Un negre aparegué. El seu cos estava blanc de pols. Respirava feixugament i sols pogué dir:
—Vitel·li!
—Com? Arriba?
—Jo l’he vist. Abans de tres hores estarà aquí.
Les portes dels passadissos foren agitades com pel vent. Una remor omplí el castell, un avalot de gent que corria, de mobles arrossegats, de vaixelles de plata que es desplomaven; i, dalt de les torres, tocaven trompetes que cridaven els esclaus dispersats.
II
Les muralles estaven plenes de gent quan Vitel·li entrà al pati. Es recolzava en el braç del seu intèrpret seguit per una llitera roja ornada de plomalls i de miralls, portant la toga, el laticlavi i els borseguins de cònsol i els lictors al voltant de la seva persona.
Repenjaren contra la porta llurs dotze feixos, pals lligats per una corretja amb una destral al mig. Llavors tota s’estremiren davant la majestat del poble romà.
La llitera, que vuit homes manipulaven, s’aturà. En sortí un adolescent, amb el ventre gros, la cara plena de grans, i perles al llarg dels dits. Li oferiren una copa plena de vi i aromes. La begué i en demanà una altra.
El tetrarca havia caigut als peus del procònsol, apesarat, segons deia, de no haver conegut més aviat el favor de la seva presència. Altrament, haurien fet posar en tots els camins, tot el que es mereixien els vitel·lis. Descendien de la deessa Vitèl·lia. Una via que anava de Janícul al mar portava encara llur nom. Les qüestures, els consolats eren innombrables a la família; quant a Luci, que era en aquell moment el seu hoste, hom havia de regraciar-lo com el vencedor dels clitis i pare del jove Aule, que semblava retornar als seus dominis, ja que l’Orient era la pàtria dels déus. Aquestes hipèrboles foren expressades en llatí. Vitel·li les acceptà impassiblement.
Respongué que el gran Herodes era suficient per a la glòria d’una nació. Els atenesos li havien donat la superintendència dels jocs olímpics. Havia bastit temples en honor d’August, havia estat pacient, enginyós, terrible i fidel sempre als cèsars.
Entre les columnes de capitells de bronze, hom pogué veure Herodies, que avançava amb aire d’emperadriu, enmig de dones i d’eunucs, portant perfums damunt de safates de plata sobredaurada.
El procònsol feu tres passos endavant; i saludant-la amb una inclinació de cap:
—Quina sort —exclamà ella —que d’ara endavant Agripa, l’enemic de Tiberi, estigui impossibilitat de fer mal!
Ell ignorava l’esdeveniment i li semblà perillosa; i com que Antipes jurava que ell ho faria tot per l’emperador, Vitel·li, afegí:
—Fins en detriment dels altres?
Havia obtingut ostatges del rei dels parts i l’emperador ja no hi pensava; car Antipes, present a la conferència, per a fer-se valer, n’havia tot seguit escampat la nova. Això havia produït un odi profund i els retards a subministrar socors.
El tetrarca barbotejà. Però Aule digué rient:
—Calma’t, jo et protegeixo!
El procònsol fingí no haver-ho sentit. La fortuna del pare depenia de la taca del fill; i aquella flor del fang de Capri li procurava beneficis tan considerables, que ell el voltava d’atencions, tot malfiant-se’n perquè era verinosa.
Un tumult s’aixecà sota la porta. Hom feia entrar una filera de mules llargues muntades per personatges vestits de sacerdots. Eren saduceus i fariseus, que la mateixa ambició empenyia a Maquerunt; els primers desitjaven obtenir la sacrificatura3Dret de fer sacrificis. i els altres conservar-la. Llurs cares eren fosques, les dels fariseus sobretot, enemics de Roma i del tetrarca. Els faldons de llur túnica els molestaven enmig del tumult; i les tiares vacil·laven en llurs fronts per damunt de les cintetes de pergamí, on hi havien traçades escriptures.
Gairebé al mateix temps, arribaren els soldats de l’avantguarda. Havien posat llurs escuts dins de sacs per precaució contra la pols; i darrere d’ells anava Marcel, lloctinent del procònsol, amb publicans, que premien sota les aixelles unes tauletes de fusta.
Antipes anomenà els principals del seu voltant: Talmai, Kantera, Sehon, Ammoni d’Alexandria, que li comprava l’asfalt, Noaman, capità dels seus vèlits, Jassim el Babiloni.
Vitel·li havia remarcat Manaèn.
—Qui és aquell? El tetrarca feu comprendre amb un gest que era el botxí.
Després presentà els saduceus.
Jonathas, un homenet de gestos lliures i que parlava grec suplicà l’amo d’honorar-los amb una visita a Jerusalem. Probablement hi aniria.
Eleazar, amb el nas de ganxo i la barba llarga reclamà per als fariseus el mantell de gran sacerdot retingut a la torre Antònia per l’autoritat civil.
Tot seguit els galileus denunciaren Ponç Pilat. Aprofitant-se d’un foll que cercava els vasos d’or de David en una caverna prop de Samaria, havia mort alguns habitants; i tots parlaven a la vegada, Manaèn més violentment que els altres. Vitel·li afirmà que els criminals serien castigats.
Esclataren cants davant d’un portie on els soldats havien penjat llurs escuts, S’havien desfet les fundes i es veia damunt els umbons el rostre del Cèsar. Era per als jueus una idolatria. Antipes els dirigí la paraula, mentre Vitel·li, a la columnata, dalt d’un seient elevat, s’estranyava de llur furor. Tiberi havia tingut raó d’exiliar-ne quatre-cents a Sardenya. Però a casa seva eren forts; i manà que fossin retirats els broquers.
Llavors voltaren el procònsol, implorant reparacions d’injustícies, privilegis, almoines. Els vestits estaven esquinçats, s’atropellaven els uns als altres; i, per a fer-se lloc, els esclaus amb bastons colpejaven a dreta i esquerra. Els més pròxims a la porta baixaren el camí, altres pujaven; refluïen; dos corrents es creuaven en aquella massa d’homes que oscil·lava, comprimida pel cercle de les parets.
Vitel·li preguntà per què hi havia tanta gent. Antipes en digué el motiu: el festí del seu aniversari; i mostrà molta de la seva gent que, inclinats sobre els merlets, pujaven immenses cistelles de viandes, de llegums, antílops i cigonyes, amples feixos de color d’atzur, raïm, síndries, magranes posades en piràmides. Aule no s’aguantà. Es precipità vers les cuines endut per aquesta golafreria que havia de sorprendre l’univers.
En passar prop d’un celler, veié unes marmites semblants a cuirasses. Vitel·li anà a observar-les i exigí que li obrissin les cambres subterrànies de la fortalesa.
Estaven tallades a la roca formant altes voltes, amb pilars de tant en tant. La primera contenia armadures velles; però la segona sobreeixia de piques que allargaven totes llurs puntes emergint d’un ram de plomes. La tercera semblava entapissada d’estores de canya de tant com les fletxes primes estaven perpendicularment les unes al costat de les altres. Fulles de simitarra cobrien les parets de la quarta. Al mig de la cinquena les línies de cases feien, amb llurs crestes, com un batalló de serps roges. A la sisena no es veien sinó buiracs; a la setena sinó cnèmides; a la vuitena, sols braçals; a les següents forques, cerca pous, escales, cordam, fins i tot pals per a les catapultes i cascavells pel pit dels dromedaris; i tal com la muntanya anava allargant-se per la seva base buidada interiorment com un rusc d’abelles, més avall d’aquestes cambres n’hi havia de més nombroses i d’encara més profundes.
Vitel·li, Pinhàs, el seu intèrpret, i Sisenna, el cap dels publicans, les recorrien a la llum de torxes, que portaven tres eunucs.
Es distingien en la foscor coses esgarrifoses inventades pels bàrbars: masses guarnides de claus, dards que emmetzinaven les ferides, tenalles que semblaven mandíbules de cocodrils; en fi, el tetrarca posseïa a Maquerunt municions o guerra per a quaranta mil homes.
Ell les havia reunides preveient una aliança dels seus enemics.
Però el procònsol podia creure, o dir, que era per combatre els romans, i cercava explicacions.
No eren pas seves; moltes servien per a defensar-se dels bandolers; altrament, en calien per a defensar-se dels àrabs; o bé, tot allò havia pertanyut al seu pare. I, en lloc de marxar darrere del procònsol, anava al davant amb passos ràpids.
Després es col·locà al llarg d’una paret que cobria amb la seva toga amb els dos colzes apartats; però la part de dalt d’una porta passava per damunt del seu cap. Vitel·li la descobrí i volgué saber què guardava.
Sols el babiloni podia obrir-la.
—Crida el Babiloni!
L’esperaren.
El seu pare havia vingut de les riberes de l’Eufrates per a oferir-se al gran Herodes amb cinc-cents cavallers per a defensar les fronteres orientals. Després de la partició del reialme, Jacim havia restat amb Felip i ara servia Antipes.
Es presentà amb un arc damunt l’espatlla i un fuet a la mà. Uns cordons multicolors li serraven estretament les cames tortes. Els seus robustos braços sortien d’una túnica sense mànigues i un casquet de pell ombrejava el seu semblant, la barba del qual estava arrissada formant anells.
De primer, semblà no comprendre l’intèrpret. Però Vitel·li llançà un esguard a Antipes, que repetí tot seguit la seva ordre. Llavors Jacim aplicà les seves dues mans contra la porta que s’escorregué dintre la paret.
Un buf d’aire calent sortí de les tenebres. Un caminal descendia fent giragonses; el prengueren i arribaren a la llinda d’una gruta de més extensió que els altres soterranis.
Una arcada s’obria al fons damunt del precipici que per aquell costat defensava la ciutadella. Un lligabosc que s’arrapava a la volta deixava caure les seves flors en plena llum.
Ran del sòl, un rajolí d’aigua mormolava.
Hi havia cavalls blancs, un centenar potser, que menjaven ordi damunt una planxa al nivell de llur boca. Tenien tots la crinera pintada de blau, les peülles dins de mitjons d’esport i els pèls d’entre les orelles penjaven sobre el front com una perruca. Amb llur cua molt llarga, es colpejaven blanament les potes. El procònsol en restà mut d’admiració.
Eren bèsties meravelloses, flexibles com serpents, lleugeres com ocells. Partien amb la fletxa del cavaller, tiraven per terra homes tot mossegant-los el ventre, les roques no els eren obstacle, saltaven per damunt dels abismes i durant tot un dia continuaven en les planes llur galop frenètic; una paraula els aturava. Des que Jacim entrà anaren a ell, com els moltons quan apareix el pastor; i, avançant el seu coll, el miraven inquietes amb llurs ulls d’infant. Per costum emeté del fons de la seva gorja un crit ronc que els alegrà i s’alçaren de potes, freturoses d’espai, demanant per córrer.
Antipes, tement que Vitel·li no les prengués, les havia empresonat en aquest indret, especial per a les bèsties, en cas de setge.
—L’estable és dolent —digué el procònsol i corres el risc de perdre’ls! Fes l’inventari, Sisenna!
El publicà tragué una tauleta de la seva cintura, contà els cavalls i els inscriví.
Els agents de les companyies fiscals corrompien els governadors per tal de saquejar les províncies. Aquell ensumava arreu, amb la seva barra de fura i les seves parpelles tremoloses.
A la fi, pujaren al pati.
Plaques de bronze en mig de l’enllosat cobrien ençà i enllà les cisternes. N’observà una més gran que les altres i que no tenia sota els talons llur sonoritat.
Les colpejà totes alternativament i després udolà donant-hi cops de peu:
—Ja el tinc! Ja el tinc! Aquí hi ha el tresor d’Herodes!
La cerca d’aquests tresors era una follia dels romans.
El tetrarca jurà que no existien.
Així doncs, què hi havia allà sota?
—Res! Un home, un presoner.
—Ensenya’l! —digué Vitel·li.
El tetrarca no obeí. Els jueus haurien conegut el seu secret. La seva repugnància a obrir la planxa impacientava Vitel·li.
—Enfonseu-la! —crida als lictors.
Manaèn havia endevinat el que els ocupava. Cregué, en veure una destral, que anaven a decapitar a Iaokanann; i aturà el lictor en donar el primer cop sobre la planxa, introduí entre ella i les lloses una mena de ganxo i després, tensant els seus braços prims i llargs, l’aixecà dolçament; la planxa caigué; tots admiraren la força d’aquell vell. Sota la cobertura doblada de fusta s’estenia una trapa de les mateixes dimensions.
D’un cop de puny es replegà en dos plafons; es veié llavors un forat, una fossa enorme vorejada per una escala sense barana; i els que s’inclinaren sobre la vora albiraren al fons quelcom vague i terrible.
Un ésser humà estava ajagut a terra, sota uns cabells llargs que es confonien amb els pèls de bèstia que ornaven la seva esquena. S’aixecà. El seu front tocava un reixat horitzontal segellat; i de tant en tant desapareixia en les profunditats del seu antre.
El sol feia lluir la punta de les tiares, el pom de les espases escalfava fortament les lloses; i uns coloms que s’escapaven dels frisos voleiaven per damunt del pati. Era l’hora que Manaèn, ordinàriament els llençava gra. Estava culivat davant el tetrarca, el qual estava dempeus prop de Vitel·li.
Els galileus, els sacerdots, els soldats, formaven un cercle per darrere; tots callaven en l’angoixa del que anava a succeir.
Primerament, fou un gran sospir emès per una veu cavernosa.
Herodies el sentí de l’altre extrem del palau. Vençuda per una fascinació, travessà la multitud; i escoltava, amb una mà damunt Manaèn, i el cos inclinat.
La veu s’aixecà.
—Maleïts vosaltres, fariseus i saduceus, bots inflats, címbals sonors!
Havien reconegut Iaokanann. El seu nom circulava. S’acostà més gent.
—Maleït, tu, oh poble! I els traïdors de Judà i els embriacs d’Efraïm, aquells que habiten la vall exuberant i que ensopeguen amb els vapors del vi!
Que es dissipin com l’aigua que s’escola, com el llimac que es fon caminant, com l’avortó d’una dona que no veu el sol.
Caldrà, Moab, que et refugiïs als xiprers com els passerells, a les cavernes com els jerbos. Les portes de les fortaleses es trencaran més de pressa que una clofolla de nou, les parets s’enfonsaran, les ciutats cremaran; i la maledicció de l’Etern no s’aturarà. Retorçarà els vostres membres dins la vostra sang, com la llana en la tina d’un tintorer. Us esquinçarà com un esbarzer jove; estendrà sobre les muntanyes tots els trossos de la vostra carn!
De quin conqueridor parlava? De Vitel·li? Sols els romans podien produir aquesta exterminació. S’escapaven planys: «Prou, prou! !ue acabi!» I continuà, més alt:
—Prop del cadàver de llurs mares, els petits s’arrossegaran damunt les cendres. A la nit tothom anirà a cercar el pa entre les immundícies, sota el risc de les espases. Els xacals s’arrabassaran els ossos per les places públiques, on al vespre conversaven els vells. Les teves verges, tot empassant-se els plors, tocaran la cítara en els festins de l’estranger, i els teus fills més valents doblegaran llur esquena esquinçada per càrregues pesadíssimes!
El poble reveia els dies del seu exili, totes les catàstrofes de la seva història. Eren les paraules dels grans profetes. Iaokanann les enviava com si fossin forts cops, una darrere l’altra.
Però la veu es feu dolça, harmoniosa, cantant. Anunciava un alliberament, resplendors al cel, el nounat amb un braç a la caverna del dragó, l’or en comptes de l’argila, el desert florit com una rosa.
—El que ara val seixanta kiccars4Seixanta talents. no costarà un òbol. Fonts de llet brollaran de les roques; i hom s’adormirà en els cups, amb el ventre ple! Quan vindràs tu, tu, el que jo espero? Ja abans, tots els pobles s’agenollen i la teva dominació serà eterna, Fill de David!
El tetrarca s’enretirà. L’existència d’un Fill de David, l’ultratjava com una amenaça.
Iaokanann l’invectivà per la seva reialesa.
—No hi ha altre rei que l’Etern! —i el maleí pels seus jardins, per les seves estàtues, pels seus mobles de vori com l’impiu Akab!
Antipes trencà el cordó del segell suspès al seu pit i el llençà dins la fossa, tot manant-li que callés.
La veu res respongué:
—Jo cridaré com un os, com un ase salvatge, com una dona que infanta!
El càstig està ja en el teu incest, Déu t’afligeix amb l’esterilitat del matxo!
I s’aixecaren uns riures semblants al xipolleig de les ones.
Vitel·li s’obstinava a quedar-se. L’intèrpret, amb un to impassible, repetia en la llengua dels romans totes les injúries que Iaokanann rugia en la seva. El tetrarca i Herodies eren forçats a experimentar-les dues vegades. Ell panteixava, mentre ella observava, atreta, el fons del pou.
L’home espantós alçà el cap i aferrant els barrots hi encastà la seva cara, que tenia l’aspecte d’una bardissa on lluïen dos carbons.
—Ah, ets tu, Jezabel! T’has apoderat del seu cor amb el cruixir del teu calçat. Tu renillaves com una euga. Tu has erigit el teu jaç damunt la muntanya per tal de realitzar els teus sacrificis.
»El Senyor t’arrencarà les arracades de les orelles, els vestits de porpra, els vels de lli, els braçalets, els anells del peu, les petites mitges llunes d’or que et tremolen al front, els miralls d’argent, els ventalls de ploma d’estruç, els tapins de nacre que et fan més alta, l’orgull dels teus diamants, les sentors dels teus cabells, la pintura de les ungles, tots els artificis de la teva voluptuositat; i mancaran les pedres per a lapidar l’adúltera!
Ella cercà amb la vista una defensa al seu entorn. Els fariseus abaixaven hipòcritament els ulls. Els saduceus tombaven el cap tement ofendre el procònsol. Antipes semblava morir.
La veu engruixia, es desplegava, rodolava amb esclats de tro, i l’eco repetint-la per la muntanya il·luminava Maquerunt d’esclats multiplicats.
—Rodola per la pols, filla de Babilònia! Mol la farina! Treu-te el cinyell, deslliga’t les sabates, arromanga’t, travessa els rius! La teva vergonya serà descoberta, el teu oprobi serà vist! Els teus sanglots et trencaran les dents! L’Etern abomina la pudor dels teus crims! Maleïda! Maleïda! Rebenta com una gossa!
La tapa es tancà, la tapadora baixà, Manaèn volia escanyar Iaokanann.
Herodies desaparegué. Els fariseus estaven escandalitzats. Antipes, al mig d’ells, es justificava.
—Sens dubte —reprengué Eleazar—, cal mullerar-se amb la dona del seu germà, però Herodies no era vídua, i de més a més tenia un fill, cosa que constituïa la seva abominació.
—Error! Error! —objectà el saduceu Jonathas—. La llei condemna aquests casaments sense proscriure’ls absolutament.
—Tant li fa! Hom és per mi ben injust —deia Antipes—, car a la fi, Absaló ha dormit amb les dones del seu pare, Judà amb la seva nora, Ammon amb la seva germana, Lot amb les seves filles.
Aule, que acabava de dormir, reaparegué en aquell moment. Quan fou assabentat de l’afer, aprovà el tetrarca. Hom no devia amoïnar-se per semblants beneiteries; i reia molt de la censura dels sacerdots i del furor de Iaokannan.
Herodies, al mig de l’escalinata, es girà vers ell.
—T’equivoques, amo! Ell ordena al poble de refusar l’impost!
—És cert? —preguntà tot seguit el publicà.
Les respostes foren generalment afirmatives. El tetrarca les sostenia.
Vitel·li pensà que el presoner podia fugir; i com que la conducta d’Antipes li semblava dubtosa, posà sentinelles a les portes, al llarg de les muralles i al pati.
Tot seguit anà vers la seva cambra. Les diputacions dels sacerdots l’acompanyaren.
Sense abordar la qüestió de la sacrificatura, cada una exposava els seus greuges.
Tots l’importunaven. Ell els feu retirar.
Jonathas el deixava, quan veié en un merlet Antipes conversant amb un home amb cabells llargs i vestit de blanc; un esseni: i lamentà haver-li donat la raó.
Una reflexió havia consolat el tetrarca. Jnokannan ja no depenia d’ell; els romans se n’encarregaven. Quin descans! Fanuel es passejava sol pel camí de ronda.
El cridà, i assenyalant els soldats.
—Sou els més forts! Jo no puc deslliurar-lo; no és culpa meva!
El pati estava buit. Els esclaus reposaven. Damunt la rojor del cel que inflamava l’horitzó, els més petits objectes perpendiculars es destacaven en negre. Antipes distingí les salines de l’altre extrem de la mar Morta, i no veia ja les tendes dels àrabs. Sens dubte havien partit? La lluna s’aixecava; una calma li envaïa el cor.
Fanuel, abatut, estava amb la barba sobre el pit. A la fi, revela el que havia de dir.
Des del començament del mes, estudiava el cel, abans de l’albada, mentre la constel·lació de Perseu, es trobava al zenit. Agalah amb prou feines es mostrava, Algol brillava menys, Mira-Ceti havia desaparegut, del qual ell augurava la mort d’un home considerable, a Maquerunt, aquella nit mateixa.
Quin? Vitel·li estava massa ben rodejat. Hom no executaria Iaokanann. «Soc jo, doncs!», pensà el tetrarca.
Potser els àrabs retornarien? El procònsol descobria les seves relacions amb els parts i sicaris de Jerusalem escoltaven els sacerdots; portaven punyals sota el vestit; i el tetrarca no dubtava de la ciència de Fanuel.
Tingué la idea de recórrer a Herodies. Això no obstant, l’odiava. Però ella li donaria coratge; i no estaven pas trencats tots els lligams, de l’embruixament que havia experimentat en altre temps.
Quan entra a la seva cambra, fumava cinamom damunt un pilar de pòrfir; i pols, ungüents, catifes semblants a núvols, brodats, més lleugers que plomes, estaven dispersats.
No digué la predicció de Fanuel, ni la seva por dels jueus i dels àrabs; ella l’hauria acusat de covard. Parlà solament dels romans; Vitel·li no li havia confiat cap dels seus projectes militars. El suposava amic de Caius, que freqüentava Agripa; i seria exiliat o potser hom l’escanyaria.
Herodies, amb una indulgència menyspreadora, prova de tranquil·litzar-lo. A la fi, tragué d’un cofret, una medalla estranya, ornada amb el perfil de Tiberi. Allò era suficient per a fer empal·lidir els lictors i fondre les acusacions.
Antipes, commogut d’agraïment, li preguntà com l’havia obtingut.
—Me l’han donada —contestà.
Sota una porteta de cara, avançà un braç nu, un braç jove, encisador i com fabricat en vori per Policlet. D’una manera un xic cohibida, però graciosa, remava en l’aire, per tal d’agafar una túnica oblidada damunt d’un escambell prop de la muralla.
Una vella la hi passà dolçament tot apartant la cortina.
El tetrarca recordà quelcom que no podia precisar.
—És teva aquesta esclava?
—Què n’has de fer? —respongué Herodies.
III
Els convidats omplien la sala del festí. Tenia tres naus com una basílica, separades per columnes de fusta d’algummin5Nom hebreu de la fusta de sàndal. Fusta olorosa. Algum. https://www.bci.cat/biblia/capitol/306 amb capitells de bronze recoberts d’escultures. Dues galeries amb claraboia es repenjaven al damunt; i una tercera de filigrana d’or s’arquejava al fons, davant d’una volta enorme, que s’obria a l’altre extrem.
Canelobres, que cremaven damunt les taules alineades en tota la llargària de la nau, feien bardisses de foc entre les copes de terra pintada, els plats de coure, els cubs de neu, les muntanyes de raïm; però aquestes claredats roges es perdien progressivament a causa de l’alçada del sostre i uns punts lluminosos brillaven com estels en la nit a través de les branques. Per l’obertura de la gran finestra hom podia veure torxes damunt les terrasses de les cases; car Antipes festejava els seus amics, el seu poble i tothom que es presentés. Esclaus, vigilants com gossos, calçats amb sandàlies de feltre, circulaven tot portant plàteres.
La taula proconsular ocupava, sota la tribuna daurada, una estrada de planxes de sicòmor. Tapissos de Babilònia, la tancaven formant una mena de pavelló.
Tres llits d’ivori, un de cara i dos als costats, contenien Vitel·li, el seu fill i Antipes; el procònsol estava a prop de la porta, a l’esquerra; Aule a la dreta, el tetrarca al mig.
Portava una pesada capa negra, de la qual la trama desapareixia sota les aplicacions de colors, les galtes acolorides, la barba en forma de ventall, pólvores d’atzur als cabells, recollits per mitjà d’una diadema de pedreria. Vitel·li guardava el seu baldric de porpra, que descendia diagonalment, damunt una toga de lli. Aule s’havia fet nuar a l’esquena les mànigues del seu vestit de seda violeta laminada d’argent. Els blens de la seva cabellera formaven pisos i un collaret de safirs lluïa en el seu pit gras i blanc com el d’una dona. Prop d’ell, sobre una estora, hi havia un infant molt bonic que somreia sempre. L’havia vist a les cuines, no podia passar-se’n, i, no havent pogut recordar el seu nom caldeu, l’anomenava simplement l’Asiàtic. De tant en tant s’estenia damunt el triclini. Llavors, els seus peus nus, dominaven l’assemblea.
En aquella banda hi havia els sacerdots i els oficials d’Antipes, els habitants de Jerusalem, els principals dels pobles grecs; i sota el procònsol; Marcellus amb els publicans, els amics del tetrarca, els personatges de Dana, Ptolemaida, Jericó; després, barrejats, muntanyencs del Líban, i vells soldats d’Herodes; dotze tracis, un gal, dos germànics, caçadors de gaseles, sacerdots de la Idumea, el soldà de Palmira, els mariners d’Ezion-Geber.
Cadascú tenia al davant una galeta de pasta tova per a eixugar-se els dits; i els braços, allargant-se com colls de voltors, prenien olives, festucs, ametlles. Totes les cares estaven joioses, sota les corones de flors.
Els fariseus les havien refusades com una indecència romana. Es revoltaven tots quan els ruixaven de gàlban i d’encens, composició reservada a les cerimònies del Temple.
Aule se’n fregà l’aixella; i Antipes li’n prometé tot un carregament, amb tres capes d’aquest veritable bàlsam, que havia fet desitjar la Palestina a Cleopatra.
Un capità de la seva guarnició, de Tiberíades, arribat de sobte, s’havia col·locat darrere seu, per assabentar-lo de successos extraordinaris. Però la seva atenció estava dividida entre el procònsol i el que es deia en les taules veïnes.
Hom parlava de Iaokanann i de la gent de la seva espècie: Simó de Gita6Simó el Mag. rentava els pecats amb foc. Un cert Jesús…
—El pitjor de tots —exclamà Eleazar—. Quin infame bufó!
Darrere el tetrarca s’aixecà un home pàl·lid com la vora de la seva clàmide. Descendí de l’estrada, i, interpel·lant els fariseus:
—Mentida! Jesús fa miracles!
Antipes desitjava veure’n.
—Hauries hagut de portar-lo! Explica’ns-en!
Llavors explicà que ell, Jacob, quan tenia una filla malalta se n’havia anat a Cafarnaüm, per tal de pregar al Mestre que la volgués guarir.
El Mestre havia respost: «Torna-te’n a casa teva; està guarida!».
I l’havia trobada al cancell, que havia sortit del llit en el moment que el gnòmon del palau marcava les tres, el mateix instant que s’acostava a Jesús.
Certament, objectaren els fariseus, existien pràctiques, herbes de gran poder! Allí mateix a Maquerunt de vegades es trobava el baaras que fa esdevenir invulnerable, però guarir sense veure, ni tocar era una cosa impossible, a menys que Jesús no emprés els dimonis.
I els amics d’Antipes, els principals de la Galilea, reprengueren tot movent el cap:
—Els dimonis, evidentment.
Jacob, dret entre la seva taula i la dels sacerdots, callava d’una manera altiva i dolça.
Ells l’incitaven a parlar:
—Justifica el seu poder!
Corbà les espatlles i amb veu baixa, lentament, com espantat d’ell mateix:
—No sabeu, doncs, que és el Messies?
Tots els sacerdots es miraren; i Vitel·li li preguntà el significat del mot. El seu intèrpret s’aturà un moment abans de respondre.
Anomenaven així un alliberador que els portaria el goig de tots els béns i la dominació de tots els pobles. Alguns també sostenien que en serien dos. El primer seria vençut per Gog i Magog, els dimonis del nord; però l’altre exterminaria el Príncep del Mal; i des de feia segles l’esperaven a cada moment.
Els sacerdots s’havien posat d’acord, i Eleazar prengué la paraula.
Primer el Messies seria fill de David i no d’un fuster; confirmaria la Llei. Aquest natzarè l’atacava; i, argument més fort, havia d’ésser precedit per la vinguda d’Elies.
Jacob replicà:
—Però Elies ja ha vingut!
—Elies! Elies! —repetí la gentada fins a l’altre extrem de la sala.
Tots en imaginació, apercebien un vell damunt un vol de corbs, encenent l’altar amb el llamp, els pontífexs idòlatres llençats als torrents; i les dones a les tribunes pensaven en la vídua de Sarepta.
Jacob s’esforçava a dir que el coneixia! Ell l’havia vist! I el poble també!
—El seu nom?
Llavors crida amb totes les seves forces: Iaokanann !
Antipes s’aixecà com colpejat en ple pit. Els saduceus havien saltat sobre Jacob. Eleazar maldava per a fer-se escoltar.
Quan el silenci fou restablert, es cobrí amb el seu mantell, i com un jutge preguntà:
—Ja que el profeta és mort…
Uns murmuris l’interromperen. Hom creia que Elies sols havia desaparegut. Se n’anà cap a la multitud, i, continuant l’enquesta:
—Penses que ha ressuscitat?
—Per què no? —digué Jacob.
Els saduceus alçaren les espatlles; Jonathas, obrint els ulls, s’esforçava a riure com un bufó. Res de més neci que la pretensió del cor a la vida eterna; i recità per al procònsol aquest vers d’un poeta contemporani:
Nec crescit, nec postem mortem durare videtur.
Però Aule estava inclinat a la vora del triclini, amb el front suat, la cara verda, els punys damunt l’estómac.
Els saduceus simularen una gran emoció —l’endemà llur sacrificatura els fou restituïda—, Antipes mostrava la seva desesperació. Vitel·li restava impassible. Les seves angoixes eren, tanmateix, obstant, ben greus: amb el seu fill perdia la seva fortuna.
Aule no havia acabat de vomitar, que ja volia tornar a menjar.
—Que em donin raspadura de marbre, esquist de Naxos, aigua de mar, qualsevol cosa! I si prenia un bany?
Mastegà gel, després, havent vacil·lat entre conserves de Commagena i merles rostides, es decidí per carabasses amb mel. L’asiàtic, el contemplava; aquella facultat d’atipar-se demostrava un ésser prodigiós i d’una raça superior.
Hom serví ronyons de brau, lirons, rossinyols, carn picada sobre pàmpols; i els sacerdots discutien sobre la resurrecció. Ammoni, deixeble de Filó el Platònic, els jutjava estúpids i ho deia als grecs que es burlaven dels oracles. Marcellus i Jacob s’havien ajuntat. El primer narrava al segon la felicitat que havia sentit sota el baptisme de Mitra i Jacob l’incitava a seguir Jesús.
Els vins de palmera i de tamariu, els de Safed i de Biblos, s’escolaven de les àmfores als craters, dels craters a les copes, de les copes a les gorges; hom xerrava i es desfogava, Iacim, per bé que jueu, ja no amagava la seva adoració dels planetes. Un marxant d’Afqa deixava bocabadats els nòmades, detallant les meravelles del temple de Hieràpolis; i aquells preguntaven quant costaria el pelegrinatge. D’altres s’ocupaven de llur religió natal. Un germànic gairebé orb cantava un himne celebrant aquell promontori de l’Escandinàvia on els déus apareixen amb els llamps de llurs cares; i la gent de Siquem no menjaren tórtores, per respecte a la coloma Azima.
Molts conversaven drets, al bell mig de la sala; i el vapor dels alens amb el fum dels canelobres feia una boira en l’aire. Fanuel passà al llarg de les muralles. Venia altre cop d’estudiar el firmament, però no avançava fins al tetrarca tement les taques d’oli que per als essenis eren una gran deshonra. Uns cops ressonaren contra la porta del castell.
Hom sabia ja que Iaokanann s’hi trobava detingut. Homes amb torxes s’enfilaven pel camí; una massa negra formiguejava per la torrentera; i cridaven de tant en tant: «Iaokanann! Iaokanann!».
—Ho desordena tot! —digué Jonathas.
—Hom no tindrà més diners, si continua! —afegiren els fariseus.
I esclataven les recriminacions:
—Protegeix-nos!
—Que s’acabi amb ell!
—Tu abandones la religió!
—Impiu com els Herodes!
—Menys que vosaltres! —replicà Antipes—. Fou el meu pare qui edificà el vostre temple!
Llavors els fariseus, els fills dels proscrits i els partidaris del Mataties acusaren el tetrarca dels crims de la seva família.
Tenien els cranis punxeguts, la barba eriçada, les mans febles i roïnes, eren camusos, els ulls grossos, rodons, l’aspecte de buldogs.
Una dotzena, escribes i criats dels sacerdots, alimentats amb el rebuig dels holocaustos, es llençaren fins al peu de l’estrada; i amb ganivets amenaçaren Antipes, que els arengava, mentre que els saduceus el defensaven covardament. Apercebé Manaèn, i li feu signe que se n’anés. Vitel·li mostrava amb el seu aspecte que aquelles coses no l’afectaven.
Els fariseus, que s’havien quedat sobre llurs triclinis, es miraren amb un furor demoníac. Trencaren els plats que tenien davant. Hom els havia servit el guisat preferit de Mecenes, l’ase salvatge, una vianda immunda.
Aule els ridiculitzà a propòsit del cap d’ase, que ells honoraven, segons deia la gent, i llançà altres sarcasmes sobre llur antipatia al porc. Era sens dubte perquè aquesta bestiassa havia mort llur Bacus i a ells els agradava massa el vi, ja que hom havia descobert al temple una vinya d’or.
Els sacerdots no comprenien les seves paraules. Pinhàs, galileu d’origen, refusa de traduir-les. Llavors la seva còlera fou desmesurada fins a l’extrem que l’asiàtic, esporuguit, havia desaparegut; el menjar li desplaïa, els guisats eren vulgars, insuficientment cuits! Es calmà en veure unes cues de cabra siriana, que són paquets de greix.
El caràcter dels jueus semblava espantós a Vitel·li. Llur déu podia molt bé ésser Moloc, del qual havia trobat altars al camí; i els sacrificis d’infants li retornaren a la memòria, amb la història de l’home que engreixaven misteriosament. El seu cor de llatí estava indignat per llur intolerància, llur ràbia iconoclasta i llur tossuderia de bèstia bruta. El procònsol volia marxar. Aule refusà. Amb el vestit abaixat fins als malucs, jeia darrere un munt de queviures, massa tip per a prendre’n però obstinat a no deixar-los.
L’exaltació del poble creixé. S’abandonaren a projectes d’independència. Hom recordava la glòria d’Israel. Tots els conqueridors havien estat castigats: Antígon, Cras, Var…
—Miserables! —digué el procònsol; car comprenia el siríac; el seu intèrpret no servia més que per donar-li temps disponible per respondre. Antipes, tot seguit, tragué la medalla de l’emperador i observant-la amb tremolor, la presentava pel costat de la imatge.
Les parets de la tribuna d’or es desplegaren de sobte; i en l’esplendor dels ciris, entre els seus esclaus i fistons d’anemones, Herodies aparegué —coberta amb una mitra assiriana, que una cinta lligava al seu front; els seus cabells en espiral s’estenien damunt un pèplum escarlata obert al llarg de les mànigues. Com dos monstres de pedra, semblants al del tresor dels Atrides es repenjaven a la porta, semblava Cíbele rodejada pels seus lleons; i de dalt de la balustrada que dominava Antipes, amb una plàtera a la mà crida:
—Llarga vida al Cèsar!
Aquest homenatge fou repetit per Vitel·li, Antipes i els sacerdots. Però del fons de la sala arribà un remoreig de sorpresa i admiració. Una noieta acabava d’entrar.
Sota un vel blavós que li amagava el pit i el cap, es distingien els arcs dels seus ulls, les calcedònies de les seves orelles, la blancor de la seva pell. Un quadrat de seda tornassolada s’agafava als ronyons amb un cinturó d’orfebreria. Els pantalons negres estaven ornats de mandràgores, i d’una manera indolent feia petar petites xinel·les de borrissol de colibrí.
Dalt de l’estrada es tragué el vel. Era Herodies en la seva joventut. Després es posà a dansar. Els seus peus passaven un davant de l’altre al ritme de la flauta i d’un parell de cròtals. Els seus braços arrodonits cridaven a algú que fugia sempre. Ella el perseguia, més lleugera que una papallona, com una Psique curiosa, com una ànima vagabunda, i semblava a punt de volar.
Els sons fúnebres de la gingra substituïen els cròtals. La postració seguia a l’esperança. Les seves actituds expressaven sospirs, i tota la seva persona una tal llangor que hom no sabia si plorava un déu o es moria en les seves carícies. Amb les parpelles mig closes torçava el cos, balancejava el ventre amb ondulacions d’oreig, feia tremolar els dos pits i la seva cara restava immòbil i els peus no s’aturaven.
Vitel·li la comparà a Mnèster, el pantomim. Aule encara vomitava.
El tetrarca es perdia en un somni i no pensava ja en Herodies. Cregué veure-la prop dels saduceus. La visió s’allunyà.
No era una visió. Ella havia fet instruir, lluny de Maquerunt, Salomé la seva filla, que el tetrarca estimaria; i la idea era bona. Ara n’estava segura.
Després fou la passió de l’amor que vol ésser saciat. Dansà com les sacerdotesses de les Índies, com les nubianes de les cataractes, com les bacants de Lídia. S’inclinava per tots els costats semblant una flor agitada per la tempesta. Els brillants de les orelles li saltaven, la roba de l’esquena tornassolava; dels braços, dels peus, dels vestits sorgien espurnes invisibles que inflamaven els homes. Sense doblegar els genolls, separant les cames es doblegà tant que el seu mentó fregà el trespol; i els nòmades habituats a l’abstinència, els soldats de Roma, experts en disbauxes, els avars publicans, els vells sacerdots agrejats per les disputes, tots, dilatant llurs narius, palpitaven de cobdícia.
Tot seguit giravoltà entorn de la taula d’Antipes, frenèticament, com el romb de les bruixes; i amb una veu que interrompien els sanglots de voluptuositat li deia:
—Vine, vine!
Giravoltava sempre; els timpans sonaven fins a esclatar, la multitud cridava. Però el tetrarca cridava encara més:
—Vine! Vine! Tindràs Cafarnaüm, la plana de Tiberíades; les meves ciutadelles! La meitat del meu reialme!
Ella es llençà endavant amb els talons enlaire, recorregué així l’estrada com un gros escarabat; i s’aturà bruscament. La nuca i les vèrtebres li formaven un angle. Les fundes de color que li cobrien les cames passant-li per damunt l’espatlla com arcs de Sant Martí, acompanyaven la seva cara a una polzada del terra.
Els seus llavis estaven pintats, les celles molt negres, els ulls gairebé terribles, i unes gotetes del front semblaven un vapor sobre el marbre blanc.
Ella no parlava. Es miraren.
Un petament de dits es feu en la tribuna. Hi pujà, reaparegué; i papissotejant una mica pronuncià aquestes paraules amb un aire infantívol:
—Vull que em donis en un plat, el cap…
Havia oblidat el nom, però continuà, tota somrient:
—El cap de Iaokanann!
El tetrarca es desplomà sobre ell mateix, abatut.
Estava lligat per la seva paraula i el poble esperava. Però la mort que hom li havia predit, aplicant-la a un altre, potser desviaria la seva? Si Iaokanann era veritablement Elies, podria lliurar-se’n: si no ho era, l’assassinat no tenia gens d’importància.
Vitel·li el cridà per a confiar-li la contrassenya dels sentinelles que guardaven la fossa.
Fou un descans. Al cap d’un minut tot s’hauria acabat!
No obstant això, Manaèn no es mostrava gaire ràpid en la feina. Entrà, però, trastornat,
Des de feia quaranta anys exercia la funció de botxí. Era ell qui havia ofegat Aristòbul, escanyat Alexandre, cremat viu Mataties, decapitat Zòsim, Pappus, Josep i Antípatre; i no gosava matar Iaokanann! Li petaven les dents, el cos li tremolava.
Havia vist davant de la fossa el gran àngel dels samaritans tot cobert de foc i blandant un glavi immens, roig i dentat com una flama. Dos soldats, portats en testimoni, podien dir-ho.
No havien vist res, llevat d’un capità jueu que s’havia precipitat al damunt d’ells i que ja no existia.
El furor d’Herodies es desbordà en un torrent d’injúries populatxeres i sagnants. Es trencà les ungles amb el filat de la tribuna, i els dos lleons esculpits semblaven mossegar-se les espatlles i rugir com ella.
Antipes la imità, els sacerdots, els soldats, els fariseus, tots reclamant una venjança i els altres, indignats que es retardés llur plaer.
Manaèn sortí, amagant-se la cara. Els convidats trobaren el temps encara més llarg que la primera vegada. Hom s’enutjava.
De cop, un soroll de passes repercutí pels passadissos. El malestar esdevenia intolerable.
El cap entrà; i Manaèn el portava pels cabells a l’extrem del seu braç, orgullós dels aplaudiments.
Quan l’hagueren posat en un plat, l’oferí a Salomé.
Ella pujà llestament a la tribuna; alguns minuts més tard el cap fou emportat per aquella vella que el tetrarca havia distingit al matí damunt la plataforma d’una casa, i tot seguit a l’habitació d’Herodies.
Ell reculava per tal de no veure-la. Vitel·li hi llençà una mirada indiferent.
Manaèn davallà de l’estrada i l’exhibí als capitans romans, després a tots aquells que menjaven en aquell costat. L’examinaren.
La fulla aguda de l’instrument lliscant de dalt a baix havia fregat la mandíbula. Una convulsió tibava els extrems de la boca. La sang, coagulada, ja esquitxava la barba.
Les parpelles closes pàl·lides com si fossin petxines; i els canelobres del voltant li enviaven raigs.
Arribà a la taula dels sacerdots. Un fariseu la tombà curiosament i Manaèn tornant-la a girar la posà davant d’Aule, que es desvetllà. Per l’obertura de llurs pestanyes les ninetes mortes i les ninetes apagades semblaven dir-se quelcom.
Tot seguit Manaèn la presentà a Antipes. Unes llàgrimes lliscaren per les galtes del tetrarca.
Les atxes s’apagaven. Els convidats partiren; i no restà a la sala sinó Antipes, amb les mans contra els polsos, mirant sempre el cap tallat mentre Fanuel, dret al mig de la gran nau, mormolava pregàries, amb els braços estesos.
Al moment que s’aixecava el sol, dos homes enviats en altres temps per Iaokanann arribaren, amb la resposta esperada des de feia tant temps.
La confiaren a Fanuel, que en tingué una commoció.
Després els mostrà l’objecte llòbrec, damunt la plàtera, entre les restes del festí. Un dels homes li digué:
—Consola’t! Ha baixat als morts per a anunciar el Crist!
L’esseni comprenia ara les seves paraules: «Perquè Ell creixi cal que jo disminueixi».
I tots tres, agafant la testa de Iaokanann, se n’anaren cap a la banda de la Galilea.
Com que era molt pesada, la portaren alternativament.
© de l’edició, Stroligut
- 1
- 2Calígula.
- 3Dret de fer sacrificis.
- 4Seixanta talents.
- 5Nom hebreu de la fusta de sàndal. Fusta olorosa. Algum. https://www.bci.cat/biblia/capitol/306
- 6
