La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari – Gustave Flaubert

La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari és un dels Tres contes de Gustave Flaubert, que Flâneur publica en traducció de Georgina Solà.

A Stroligut també podeu llegir la traducció de Narcís Oller d’Un cor senzill, el primer conte del recull de Flaubert.

////més Flâneur, més contes i més francesos

La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari

I

El pare i la mare de Julià vivien en un castell, enmig dels boscos, a la falda d’un turó.

Les quatre torres de les cantonades tenien unes teulades punxegudes recobertes d’escates de plom, i el peu dels murs descansava sobre els blocs de roques, que es despenyaven abruptament fins al fons dels fossats.

Les llambordes del pati eren polides com l’enllosat d’una església. Llargues gàrgoles, que representaven dracs mirant avall, escopien l’aigua de les pluges cap a la cisterna; i, a tots els pisos, a l’ampit de les finestres, en un test de terrissa pintada, creixia una alfàbrega o un gira-sol.

Un segon recinte, fet amb estaques, comprenia primer un camp d’arbres fruiters, més endavant un parterre on les combinacions de flors dibuixaven xifres, un emparrat amb uns balancins per prendre la fresca, i un joc de mall que servia de distracció als patges. A l’altra banda hi havia la canera, les cavallerisses, la fleca, la premsa i els pallers. Un prat d’herba verda s’estenia pels voltants, encerclat per un sòlid filat d’espines.

Feia tant de temps que vivien en pau que ja no baixaven el rastell; els fossats eren plens d’aigua; les orenetes feien els nius a les espitlleres dels merlets, i l’arquer que es passejava tot el dia per la cortina, així que el sol petava massa esmorteït, tornava a la talaia i s’adormia com un monjo.

A l’interior, les ferramentes relluïen pertot arreu; les catifes protegien del fred a les habitacions; i els armaris vessaven de roba, les botes de vi s’apilaven als cellers, els baguls de roure cedien sota el pes dels sacs de diners.

A la sala d’armes, entre estendards i morros de bèsties salvatges, es veien armes de totes les èpoques i totes les nacions, des de les fones dels amalecites i les javelines dels garamants fins a les simitarres des sarraïns i les cotes de malles dels normands.

L’ast de la cuina podia fer girar un bou; la capella era sumptuosa com l’oratori d’un rei. En un lloc apartat hi havia fins i tot una sauna com la dels romans; però el bon senyor se’n privava, considerant que és un costum d’idòlatres.

Sempre embolicat amb una pell de guineu, es passejava per casa seva, administrava justícia als seus vassalls, i posava pau a les disputes dels veïns. Durant l’hivern, mirava com queien els flocs de neu, o es feia llegir històries. Amb la vinguda del bon temps, se n’anava en mula pels caminois, vorejant els camps de blat que verdejaven, i parlava amb els pagesos, a qui donava consells. Al cap de moltes aventures, havia pres per esposa una damisel·la d’alt llinatge.

Era molt blanca, una mica orgullosa, i entenimentada. Les banyes de la toca fregaven les llindes de les portes; la cua del seu vestit de drap s’arrossegava tres passes rere seu. Casa seva es regia com l’interior d’un monestir; cada matí repartia la feina a les criades, controlava les confitures i els ungüents i filava o brodava estovalles d’altar. A força de pregar, li va venir un fill.

Llavors hi va haver grans alegries, i un àpat que va durar tres dies i quatre nits, a la llum de les torxes, al so de les arpes, sobre catifes de fulles. Van menjar espècies raríssimes, amb unes gallines grosses com xais; per diversió, un nan va sortir d’un paté i, com que les escudelles ja no bastaven, perquè la gentada cada cop era més, es va haver de beure amb olifants i cascos.

La mare acabada de parir no va assistir a les festes. S’estava al llit, tranquil·lament. Una nit, es va despertar, i, sota un raig de lluna que entrava per la finestra, va veure com una ombra que es movia. Era un vellet en hàbit de burat, amb un rosari al costat, una alforja a l’espatlla, i tot l’aspecte d’un ermità. Es va acostar al capçal i li va dir, sense desenganxar els llavis:
—Alegra-te’n, mare! El teu fill serà un sant!

Ella anava a cridar; però, lliscant pel raig de lluna, es va enlairar a por a poc, i va desaparèixer. Els càntics del banquet van esclatar amb més força. Va sentir la veu dels àngels; i el cap li va tornar a caure al coixí, presidit per un os de màrtir en un marc de carboncles.

L’endemà, tots els criats interrogats van declarar que no havien vist cap ermità. Somni o realitat, havia de ser un missatge del cel; però ella es va guardar de dir-ne res, per por que no se l’acusés d’orgull.

Els convidats se’n van anar a trenc d’alba; i el pare de Julià es trobava fora de la poterna, on acabava d’acompanyar l’últim, quan de sobte un captaire se li va plantar davant, entre la boira. Era un bohemi amb la barba trenada, esclaves de plata als dos braços i les ninetes brillants. En un to inspirat, va quequejar aquestes paraules sense continuïtat: 
—Ah, ah! El teu fill!… Molta sang!… Molta glòria!… Sempre feliç! La família d’un emperador.

I, ajupint-se per recollir l’almoina, es va perdre dins l’herba, es va esfumar.

El bon castellà va mirar a dreta i esquerra, va cridar tant com va poder. Ningú! El vent bufava, les boirines del matí es dissipaven.

Va atribuir aquella visió al cansament del seu cap per haver dormit tan poc. «Si en parlo, es burlaran de mi», es va dir. Però els fastos destinats al seu fill l’enlluernaven, encara que la promesa no fos clara, i arribés a dubtar d’haver-la sentit.

Els esposos van amagar el secret. Però tots dos estimaven el nen amb el mateix amor; i, respectant-lo com un elegit de Déu, van tenir per a la seva persona unes atencions infinites. El matalàs estava farcit de les plomes més fines; un llum en forma de colom hi cremava al damunt, contínuament; l’acotxaven tres mainaderes; i, ben embolcallat amb bolquers, la carona rosada i els ulls blaus, amb el seu caperó de brocat i el seu capçó ple de perles, semblava un Jesuset. Li van sortir les dents sense que plorés ni una sola vegada.

Quan va tenir set anys, la mare li va ensenyar a cantar. Perquè fos valent, el pare el va pujar a un cavall gran. El nen somreia de gust, i no va trigar a saber-ho tot sobre els corsers.

Un vell monjo molt savi li va ensenyar les Sagrades Escriptures, els nombres àrabs, les lletres llatines, i a fer pintures bufones sobre vitel·la. Treballaven junts, a dalt de tot d’una torreta, lluny del soroll.

Quan s’acabava la lliçó, baixaven al jardí, on, passejant-se xino-xano, estudiaven les flors.

Caminant pel fons de la vall, a vegades es veia una corrua d’animals de càrrega, conduïts per un caminant, amb una indumentària oriental. El castellà, que l’havia reconegut mercader, li enviava un criat. L’estranger, ja més confiat, es desviava del camí, i, havent entrat al locutori, treia dels seus baguls peces de vellut i de seda, orfebreria, espècies, coses singulars amb utilitats desconegudes; al final, el bon home se n’anava, havent fet bona caixa, sense haver sofert cap violència. Altres vegades, una colla de pelegrins trucava a la porta. La seva roba molla fumejava davant la llar; i, quan estaven tips, explicaven els seus viatges; els vagarejos dels vaixells per la mar escumosa, les travesses a peu per les sorres ardents, la ferocitat dels pagans, les cavernes de Síria, el Pessebre i el Sepulcre. Després donaven al jove senyor petxines que duien a la capa.

El castellà feia regularment festes als seus vells companys d’armes. Tot bevent, recordaven les guerres, els assalts de les fortaleses amb els espetecs de l’artilleria i les ferides prodigioses. Julià, que se’ls escoltava, es posava a cridar; llavors el pare no tenia cap dubte que més endavant seria un conquistador. Però, al vespre, sortint de l’àngelus, quan passava entre els pobres inclinats, furgava l’escarsella amb tanta modèstia i un aire tan noble, que la mare ja se’l veia, de gran, arquebisbe.

A la capella, el seu lloc era al costat dels pares; i, per llargs que fossin els oficis, ell es quedava de genolls al seu reclinatori, amb la còfia a terra i les mans juntes.

Un dia, durant la missa, en aixecar el cap, va veure un ratolinet blanc que sortia d’un forat a la paret. Va trotar pel primer esglaó de l’altar, i, al cap de dues o tres passeres de dreta a esquerra, es va esmunyir per la mateixa banda. El diumenge següent, la idea que el podria tornar a veure el va torbar. El ratolí va tornar; i cada diumenge l’esperava, se’n sentia importunat, va agafar-li tírria, i va decidir desfer-se’n.

Amb la porta tancada, i havent escampat unes quantes molles de pastís als esglaons, es va posar davant del forat, amb una vara a la mà

Al cap de molta estona, va aparèixer un morro rosa, i després el ratolí tot sencer. Va donar un cop fluixet, i va quedar-se de pedra davant d’aquell cos que ja no es movia. Una gota de sang tacava la llosa. Es va eixugar ben de pressa amb la màniga, va llençar el ratolí fora, i no en va dir res a ningú.

Tot tipus d’ocellets picotejaven les llavors del jardí. Se li va acudir posar pèsols en una canya buida. Quan sentia refilets en un arbre, s’hi acostava sigil·losament, aixecava el tub, inflava les galtes; i les bestioles li plovien a les espatlles, tantes, que no podia evitar de riure, content de la seva malícia.

Un matí, quan tornava per la cortina, va veure per la cresta de la muralla un gran colom que gallejava al sol. Julià es va aturar a mirar-lo; com que en aquell punt hi havia una bretxa, es va trobar amb un tros de pedra sota els dits. Va girar el braç, i la pedra va abatre l’ocell que va caure rodó al fossat.

Es va precipitar cap al fons, esgarrinxant-se amb la malesa, furetejant pertot arreu, més àgil que un cadell.

El colom, amb les ales trencades, palpitava, suspès entre les branques d’una olivereta.

La persistència d’aquella vida va irritar el nen. Es va posar a estrangular-lo; i les convulsions de l’ocell li feien bategar el cor, l’omplien d’una voluptat salvatge i tumultuosa. A l’últim enravenament, es va sentir defallir.

Al vespre, a l’hora de sopar, el pare va declarar que a la seva edat calia aprendre munteria; i va anar a buscar un vell quadern d’escriptura que contenia, en forma de preguntes i respostes, tots els ets i uts de la caça. Un mestre feia la demostració al seu alumne de l’art d’ensinistrar els gossos i d’entrenar falcons, de parar trampes, de reconèixer el cérvol pels seus cagallons, la guineu per les petjades, el llop per les marques de les potes, de discernir les seves rutes de la millor manera, de com se’ls dispara, d’on tenen normalment els refugis, de quins són els vents més propicis, juntament amb l’enumeració dels crits i les normes de la ralea.

Quan Julià va poder recitar de memòria totes aquestes coses, el pare li va preparar una canilla.

Primer s’hi distingien vint-i-quatre llebrers barbarescos, més veloços que les gaseles, però tendents a esverar-se; després, disset parelles de gossos bretons, amb taques blanques sobre fons vermell, dignes d’una confiança a prova de bomba, amb el pit musculat i grans lladradors. Per a l’atac del senglar i les maniobres perilloses, hi havia quaranta grifons peluts com ossos. Uns mastins de Tartària, alts gairebé com ases, de colors de foc, l’espinada llarga i el jarret recte, estaven destinats a perseguir els urs. El vestit negre dels gossos conillers lluïa com el setí; els lladrucs dels talbots valien tant com els dels beagles cantors. Sacsejant les cadenes i movent les ninetes, en un pati a part, grunyien vuit alans, animals formidables que salten a la panxa dels cavallers i no tenen por dels lleons.

Tots menjaven pa de xeixa, bevien en uns abeuradors de pedra, i tenien noms altisonants.

La falconeria, potser, superava la canilla; a força de diners, el bon senyor s’havia procurat terçols del Caucas, alcions sagrats de Babilònia, girfalcs d’Alemanya, i falcons pelegrins, capturats als penya-segats, a les ribes de les mars fredes, en països llunyans. Vivien en un hangar cobert de palla, i, lligats per mides a la barrella, tenien davant seu una motade gespa, on els posaven de tant en tant perquè es desengorronissin.

Van confeccionar bosses, esquers, trampes, tota mena d’artefactes.

Sovint s’enduien al camp gossos de mostra, que ràpidament quedaven estàtics. Els esquivadors llavors, avançant pas a pas, desplegaven amb precaució una xarxa immensa sobre els seus cossos impertèrrits. Una ordre els feia bordar; les guatlles sortien volant; i les senyores dels voltants convidades amb els marits, els nens, i les donzelles, tothom s’hi abalançava, i les agafava fàcilment.

Altres vegades, per fer saltar les llebres, tocaven el tambor; les guineus queien a les fosses, o bé un cep, accionant-se, atrapava un llop pel peu.

Però Julià va menysprear tots aquests còmodes artificis; preferia caçar lluny de la gent, amb el seu cavall i el seu falcó. Gairebé sempre era un tagarot d’Escítia, blanc com la neu. Un plomall li rematava el caputxó de cuir, uns picarols d’or li tremolaven als seus peus blaus: i aguantava ferm al braç del seu amo mentre el cavall galopava, i s’estenien les planes. Julià, desfent els cabestres, en un moment donat el deixava anar; la bèstia intrèpida s’enlairava dreta com una fletxa; i es veien girar dues taques desiguals, ajuntar-se, i desaparèixer en les altures de l’atzur. El falcó no trigava a baixar esquinçant un ocell, i tornava a posar-se sobre el guantellet, amb les dues ales tremolant-li.

Julià va fer volar així l’agró, el milà, el xot i el voltor.

Tocant la trompa, li agradava seguir els gossos que corrien per les faldes dels turons, saltaven els rierols, remuntaven cap als boscos; i, quan el cérvol començava a gemegar sota les mossegades, l’abatia de seguida, i després es delectava amb la fúria dels mastins que el devoraven, esquarterat sobre la seva pell fumejant.

Els dies de boira, s’enfonsava en un aiguamoll per aguaitar les oques, les llúdries i els ànecs salvatges.

Tres escuders l’esperaven al peu de l’escalinata des de l’alba; i el vell monjo, traient el cap per la lluerna, ja podia anar fent senyals per cridar-lo, que Julià no es girava. Corria sota la cremor del sol, sota la pluja, amb tempesta, bevia l’aigua de les fonts amb les mans, trescava menjant pomes silvestres, si es cansava, reposava sota un roure; i tornava en plena nit, cobert de sang i de fang, amb espines als cabells i arrossegant l’olor de les bèsties salvatges. Es va tornar com elles. Quan la mare li feia un petó, acceptava fredament la seva abraçada, i semblava somniar en coses profundes.

Va matar un os a ganivetades, taurons amb la destral, senglars amb el venable; i una vegada que només tenia un garrot, es va arribar a defensar d’uns llops que rosegaven cadàvers al peu d’una forca.

Un matí d’hivern, va marxar abans no fos de dia, ben equipat, amb una ballesta a l’espatlla i un carcaix de fletxes a l’arçó de la sella.

El cavall danès, seguit per dos perdiguers, feia ressonar la terra avançant a un pas regular. Se li enganxaven gotes de glaç a la capa, bufava un vent violent. Es va aclarir una banda de l’horitzó; i, en la blancor del capvespre, va veure uns conills que saltironejaven a la vora dels caus. Els dos perdiguers s’hi van precipitar de seguida; i, ça i lla, amb prestesa, els trencaven l’espinada.

Ràpidament, va entrar en un bosc. Al final d’una branca, un gall fer engorronit pel fred dormia amb el cap sota l’ala. Amb un revés d’espasa, li va segar les dues potes, i, sense recollir-lo, va seguir el seu camí.

Tres hores més tard, es va trobar al pic d’una muntanya tan alta que el cel semblava gairebé negre. Davant seu, una roca com a una llarga paret s’inclinava, dominant un precipici; i, a l’exterior, dos bocs salvatges miraven l’abisme. Com que no duia les fletxes (el cavall s’havia quedat enrere), va imaginar de baixar fins a ells; mig encorbat, descalç, va arribar fins al primer boc, i li va clavar un punyal a les costelles. El segon, esgarrifat, va saltar al buit. Julià es va abraonar per ferir-lo, i, en relliscar amb el peu dret, va caure damunt el cadàver de l’altre, amb la cara sobre l’abisme i els dos braços oberts.

Quan va haver baixat a la plana, va seguir els salzes que vorejaven el riu. De tant en tant li passaven grues per sobre el cap, en vol rasant. Julià les estabornia amb el fuet, i no en va fallar ni una.

Mentrestant, l’aire més temperat havia fos el gebre, flotaven grans vapors, i el sol va treure el cap. Molt enllà, va veure brillar un llac quallat, que semblava plom. Al mig del llac, hi havia un animal que Julià no coneixia, un castor de morro negre. Tot i la distància, una fletxa el va abatre; i li va saber greu no poder-se’n endur la pell.

Després va avançar per una avinguda de grans arbres, que formaven amb les copes com un arc de triomf, a l’entrada d’un bosc. D’un bot, un cabirol va sortir de rere unes mates, una daina va aparèixer en una cruïlla, un teixó va sortir d’un forat, un paó va desplegar la cua sobre l’herba —i, quan els va haver matats a tots, es van presentar més cabirols, més daines, més teixons, més paons, i merles, gaigs, fures, guineus, eriçons, linxs, una infinitat de bèsties, cada vegada més colla. Giraven al voltant seu, tremoloses, amb una mirada carregada de tendresa i de súplica. Però Julià no es cansava de matar, brandant la ballesta, desembeinant l’espasa, clavant el matxet, alternativament, i no pensava en res, no tenia cap record de res. Estava de cacera en un país qualsevol, des de feia un temps indeterminat, i pel sol fet de la seva pròpia existència, tot s’acomplia amb la facilitat que s’experimenta en els somnis. El va aturar un espectacle extraordinari. Uns cérvols omplien una petita vall en forma de circ; i, apinyats, els uns al costat dels altres, es feien entrar en calor amb els alens que es veien fumejar entre la boira.

Durant uns minuts, l’esperança d’una tal matança el va sufocar de plaer. Després va baixar del cavall, es va arremangar, i es va posar a disparar.

Amb el xiulet de la primera fletxa, tots els cérvols van girar el cap alhora. Un clots es van formar en aquella massa; s’alçaven veus planyívoles, i un gran moviment va agitar el ramat.

El ressalt de la vall era massa alt per franquejar-lo. Saltironejaven pel clos, mirant d’escapar-se. Julià apuntava, disparava; i les fletxes queien com els llamps d’una pluja de tempesta. Els cérvols enfurits s’esbatussaven, s’encabritaven, es muntaven els uns als altres; i els seus cossos, amb les cornamentes entortolligades, formaven un gran monticle, que s’esfondrava, quan es movien.

Finalment van morir, estirats a la sorra, amb bava als narius, les freixures sortides, i l’ondulació de les panxes disminuint gradualment. Després tot va quedar immòbil.

La nit estava a punt d’arribar; i darrere del bosc, en els espais entre les branques, el cel era vermell com una capa de sang.

Julià es va recolzar a un arbre. Contemplava amb uns ulls com unes taronges l’enormitat de la massacre, sense comprendre com ho havia pogut fer.

A l’altra banda de la vall tocant al bosc, va albirar un cérvol, una cérvola i el cervatell.

El cérvol, que era negre i monstruosament gros, passejava setze ramificacions de banyes i una barba blanca. La cérvola, rossa com les fulles mortes, pasturava l’herba; i el cervatell clapat, sense interrompre-li la marxa, li xumava la mamella.

La ballesta va tornar a brunzir. El cervatell va ser mort immediatament. La seva mare, mirant el cel, va bramar amb una veu profunda, punyent, humana. Julià, exasperat, la va estendre a terra, amb d’una sageta directa al pit.

El gran cérvol ho havia vist, va fer un bot. Julià li va enviar la seva última fletxa. El va tocar al front, i s’hi va quedar clavada.

El gran cérvol no va semblar sentir-la; saltant per sobre els morts, seguia endavant, anava a abaronar-s’hi, a esventrar-lo; i Julià reculava amb un espant invencible. El prodigiós animal es va aturar; i amb els ulls espurnejants, solemne com un patriarca i un justicier, va repetir tres vegades, mentre una campana repicava a la llunyania:
—Maleït! Maleït! Maleït! Un dia, cor ferotge, assassinaràs ton pare i ta mare!

Va doblegar els genolls, va aclucar a poc a poc els ulls, i va morir.

Julià va quedar de pedra, després aclaparat per un cansament sobtat; i una repugnància, una immensa tristesa el van envair. Amb el front entre les dues mans, va plorar molta estona.

El cavall s’havia perdut; els gossos l’havien abandonat; la solitud que l’envoltava li va semblar amenaçadora carregada de perills indefinits. Llavors, empès per un esglai, va emprendre la marxa camps a través, va triar un camí a l’atzar, i es va trobar gairebé immediatament a la porta del castell.

A la nit, no va dormir. Sota el balandreig del llum penjant, no es treia del cap el gran cérvol negre. La seva predicció l’obsessionava; es debatia contra ella. «No! No! No! No puc matar-los!». Després, pensava: «I si volgués?…», i tenia por que el Diable no n’hi inspirés les ganes.

Durant tres mesos, la mare mortificada va estar pregant al capçal del llit, i el pare, gemegant, caminava contínuament pels passadissos. Va fer buscar els metges més famosos, que van receptar-li piles de drogues. El mal de Julià, deien, tenia per causa un vent funest, o un desig d’amor. Però el noi feia que no amb el cap a totes les preguntes.

Li van tornar les forces; i el treien a passejar pel pati, el vell monjo i el bon senyor el sostenien cadascú per un braç.

Quan va estar del tot refet, es va obstinar a no caçar.

El pare, volent fer-li una gràcia, li va regalar una gran espasa sarraïna.

Estava dalt d’un pilar, en una panòplia. Per abastar-la, va caler una escala. Julià hi va pujar. L’espasa massa pesant se li va escapar dels dits, i en caure va fregar el bon senyor de tan a la vora que li va tallar l’hopalanda; Julià va creure que havia mort el seu pare, i es va desmaiar.

Des de llavors, va témer les armes. La visió d’un ferro nu el feia empal·lidir. Aquesta feblesa seva era una creu per a la família.

Al final, el vell monjo li va demanar, en nom de Déu, de l’honor i dels ancestres, de reprendre les seves activitats de gentilhome.

Els escuders s’entretenien cada dia amb el maneig de la javelina. Julià hi va destacar de seguida. Clavava la seva al coll de les ampolles, trencava les dents dels penells, encertava a cent passes els claus de les portes.

Un vespre d’estiu, a l’hora en què la calitja fa les coses indistintes, des de sota l’emparrat del jardí, va veure al fons de tot dues ales blanques que voletejaven a l’alçada de la pèrgola. No va dubtar ni un moment que no fos una cigonya; i va llançar la javelina.

Va escapar-se un crit punyent.

Era la mare, de qui la còfia amb llargues cintes havia quedat clavada a la paret.

Julià va fugir del castell, i no va tornar a aparèixer.

II

Es va enrolar amb una colla d’aventurers que passaven.

Va conèixer la gana, la set, les febres i els paràsits. Es va avesar al batibull de les baralles, a l’aspecte dels moribunds. El vent li va colrar la pell. Els membres se li van reforçar pel contacte amb les armes; i, com que era molt fort, valent, temperant i sensat, va obtenir sense dificultats el comandament d’una companyia.

Al començament de les batalles, entusiasmava els soldats amb un moviment d’espasa. Amb una corda de nusos, s’enfilava per les muralles de les ciutadelles, de nit, gronxat per l’huracà, mentre les guspires de foc grec se li enganxaven a la cuirassa, i la resina bullent i el plom fos regalimaven pels merlets. Es va destrossar l’escut moltes vegades amb un cop de pedra. Ponts massa carregats d’homes se li van esfondrar als peus. Fent girar una maça, es va desempallegar de catorze cavallers. Va desafiar en duel tots els que s’hi van oferir. El van donar per mort més de vint vegades.

Gràcies al favor diví, se’n va escapar sempre; perquè protegia els homes d’església, els orfes, les vídues, i principalment els vells. Quan en veia un caminant davant seu, cridava per veure-li la cara, com si tingués por de matar-lo per error.

Esclaus fugitius, pagesos revoltats, bastards sense sort, tota mena d’intrèpids van arreplegar-se sota la seva bandera, i es va compondre un exèrcit.

Es va engreixar. Es va fer famós. Se’l buscava.

Va socórrer successivament el delfí de França i el rei d’Anglaterra, el templers de Jerusalem, el surena dels parts, el negus d’Abissínia, i l’emperador de Calicut. Va combatre els escandinaus recoberts d’escates de peix, negres amb rodelles de cuir d’hipopòtam i a llom d’ases pèl-rojos, indis color d’or, que brandaven per sobre les seves diademes uns sabres llargs i més límpids que un mirall. Va vèncer els troglodites i els antropòfags. Va travessar unes regions tan tòrrides que les cabelleres s’encenien soles, com torxes, sota la cremor del sol; i d’altres de tan glacials que els braços, en separar-se del cos, queien a terra; i contrades on hi havia tanta boira que s’hi caminava envoltat de fantasmes.

El van consultar repúbliques en hores baixes. En les entrevistes amb ambaixadors, obtenia condicions inesperades. Si un rei es portava massa malament, s’hi presentava per sorpresa, i li picava la cresta. Va alliberar pobles. Va deslliurar reines tancades en torres. És ell, i no cap altre, qui va estabornir la serp de Milà i el drac d’Oberbirbach.

Ara bé, l’emperador d’Occitània, després de guanyar els musulmans espanyols, s’havia unit en concubinatge amb la germana del califa de Còrdova; i en conservava una filla, que havia educat cristianament. Però el califa, posant cara de voler-se convertir, va anar a visitar-lo, acompanyat d’una llarga escorta, va massacrar tota la guarnició, i el va colgar en una masmorra, on el tractava durament, per espoliar-li els tresors.

Julià va acudir-hi per ajudar-lo, va destruir l’exèrcit dels infidels, va assetjar la ciutat, va matar el califa, va tallar-li el capi el va llançar com una bola per sobre de les muralles. Després va treure l’emperador de la presó, i el va fer tornar a pujar al tron, en presència de tota la cort.

Com a recompensa per un tal servei, l’emperador li va presentar unes paneres amb molts diners; Julià no els va voler. Creient que en desitjava més, li va oferir tres quartes parts de les seves riqueses; nou rebuig; després de compartir el regne, Julià li’n va donar les gràcies; i l’emperador plorava de pena, sense saber com manifestar-li la seva gratitud, quan es va donar un cop al front, va dir una cosa a l’orella d’un cortesà; es van aixecar les cortines d’una tapisseria, i va aparèixer una noia.

Els seus ullarros negres brillaven com dos llums molt suaus. Un somriure encisador li separava els llavis. Les anelles de la cabellera se li enganxaven amb les pedres del seu vestit mig obert; i, sota la transparència de la túnica, s’endevinava la joventut del seu cos. Era tota bufona i rodoneta, amb unes formes fines.

Julià va quedar enlluernat d’amor, sobretot perquè fins llavors havia dut una vida molt casta.

Així, va rebre en matrimoni la filla de l’emperador, juntament amb un castell que li venia de la seva mare; i, un cop acabades les noces, es van separar, després d’infinits compliments d’una banda i de l’altra.

Era un palau de marbre blanc, construït al gust morisc, sobre un promontori, en un bosc de tarongers. Terrasses de flors baixaven fins a les ribes d’un golf, on petxines rosades cruixien a cada pas. Darrere del castell, s’obria un bosc que feia el dibuix d’un ventall. El cel era contínuament blau, i els arbres es vinclaven alternativament sota la brisa del mar i el vent de les muntanyes, que tancaven, lluny, l’horitzó.

Les habitacions, carregades de capvespre s’il·luminaven gràcies a les incrustacions de les parets. Altes columnates, primes com canyes, suportaven la volta de les cúpules, decorades amb relleus que imitaven les estalactites de les coves.

Hi havia brolladors d’aigua a les sales, mosaics als patis, envans fistonejats, mil exquisideses arquitecturals, i pertot arreu un tal silenci que se sentia la fregadissa d’un xal o l’eco d’un sospir.

Julià havia deixat de fer la guerra. Descansava, envoltat d’un poble tranquil; i cada dia passava davant seu una gentada, fent genuflexions i besamans a la manera oriental.

Vestit de porpra, es quedava recolzat a l’ampit d’una finestra, rememorant les caceres d’antany; i hauria volgut córrer rere les gaseles i els estruços pel desert, amagar-se entre els bambús a l’aguait dels lleopards, travessar els boscos plens de rinoceronts, fer els cims de les muntanyes més inaccessibles per encertar millor les àguiles, i arribar a les pannes glaçades del mar per combatre els ossos blancs.

A vegades es veia en un somni com Adam, pare nostre, al mig del Paradís, entre tots els animals; estirant els braços, els feia morir, o bé desfilaven, de dos en dos, per ordre d’alçada, des dels elefants i els lleons fins als erminis o els ànecs, com el dia que van entrar a l’arca de Noè. A l’ombra d’una cova, els disparava venables infal·libles; en sortien uns altres; era un no acabar; i es despertava amb els dos ulls ferotges sortint-li de les òrbites.

Els prínceps d’entre els seus amics el convidaven a caçar. S’hi va negar sempre, creient que amb aquesta mena de penitència esquivava la seva desgràcia; li semblava que de la mort dels animals depenia la sort dels seus pares. Però patia de no veure’ls, i el seu altre desfici es tornava insuportable.

La seva dona, per distreure’l, va fer venir joglars i ballarines.

Es passejava amb ell pel camp, en un palanquí obert; d’altres vegades, estirats a bord d’una xalupa, miraven els peixos vagarejar a l’aigua, clara com el cel. Ella solia tirar-li flors a la cara; ajupida davant dels seus peus, treia melodies d’una mandolina de tres cordes; i, posant-li les dues mans juntes a l’espatlla, deia amb una veu tímida:
—Què us passa, estimat senyor?

Ell no responia, o arrencava a plorar; finalment, un dia, va confessar el seu horrible pensament.

Ella el va combatre, amb un molt bon raonament: el seu pare i la seva mare, probablement, eren morts; si mai els tornava a veure, per quins set sous, amb quina finalitat arribaria a una tal abominació? Per tant, la seva por no tenia fonament, i havia de tornar-se a posar a caçar.

Julià somreia escoltant-la, però no es decidia a satisfer el seu desig.

Un vespre del mes d’agost que eren a l’habitació, ella acabava d’allitar-se i ell s’agenollava per a la pregària quan va sentir l’udol d’una guineu, seguit d’uns passos lleugers sota la finestra; i va entreveure en la penombra com aparences d’animals. La temptació era massa forta. Va despenjar el seu carcaix.

Ella va semblar sorpresa.

—És per obeir-te! —va dir—, quan surti el sol, ja hauré tornat.

Però ella temia una aventura funesta.

La va tranquil·litzar, i després va sortir, sorprès per la inconseqüència del seu humor.

Al cap de poca estona un patge va venir-li a anunciar que dos desconeguts, a falta del senyor absent, reclamaven immediatament la senyora.

I de seguida van entrar a l’habitació un vell i una vella, encorbats, empolsegats, amb roba de sac, i recolzant-se cadascú en un bastó.

Van veure-s’hi amb cor i van declarar que portaven a Julià notícies dels seus pares.

Ella es va inclinar per sentir-los.

Però, després d’entendre’s amb la mirada, li van preguntar si els continuava estimant, si en parlava de tant de tant.

—Ui! I tant!! —va dir ella.

Llavors, es van exclamar: 
—Doncs bé, som nosaltres! —I es van asseure, perquè estaven molt cansats, cruixits.

Res no assegurava a la noia que el seu marit fos fill seu.

Li ho van demostrar, descrivint-li unes marques concretes que tenia a la pell.

Ella va saltar del llit, va cridar el patge, i els van servir el sopar.

Per molt que tinguessin gana, no podien menjar; i ella, una mica a part, observava la tremolor de les seves mans ossudes en agafar els gobelets.

Li van fer mil preguntes sobre Julià. Va respondre a totes, però va cuidar-se de callar la idea fúnebre que tenia a veure amb ells.

Veient que no tornava, havien marxat del castell; i feia anys que caminaven, seguint vagues indicacions, sense perdre l’esperança. Havien calgut tants diners pels peatges dels rius i els hostals, per als drets dels prínceps i les exigències dels lladres, que tenien la bossa escurada, i ara mendicaven. Però quin problema hi havia, si ben aviat abraçarien el seu fill? Exalçaven la sort que tenia amb una dona tan gentil, i no es cansaven de contemplar-la i fer-li petons.

La riquesa de l’estança els sorprenia molt; i el vell, després d’examinar les parets, va preguntar per què hi havia el blasó de l’emperador d’Occitània.

Ella va replicar: 
—És el meu pare!

En aquell moment ell es va estremir, en recordar la predicció del bohemi; i la vella pensava en les paraules de l’ermità. Sens dubte la glòria del seu fill no era més que l’aurora d’esplendors eternes; i tots dos es quedaven bocabadats, sota la llum del canelobre que il·luminava la taula.

Devien haver estat molt ben plantats, de joves. La mare conservava encara tots els cabells, amb uns bandós blancs que, com dues plaques de neu, li arribaven fins al final de les galtes; i el pare, alt i amb una gran barba, semblava una figura d’església.

La dona de Julià els va animar a no esperar-lo. Els va acotxar ella mateixa al seu llit, i va tancar la finestra; es van adormir. Estava a punt d’aixecar-se el dia, i, rere el vitrall, els ocellets van començar a cantar.

Julià havia travessat el parc; i caminava pel bosc amb nervi, recreant-se amb la flonjor de l’herba i la benignitat de l’aire.

Les ombres dels arbres s’estiraven sobre la molsa. A vegades la lluna feia unes taques blanques en les clarianes, i ell vacil·lava a avançar, quan li semblava veure un bassal d’aigua, o quan la superfície dels tolls es confonia amb el color de l’herba. Hi havia pertot un gran silenci; i no va distingir cap dels animals que, pocs minuts abans, vagarejaven pels voltants del castell.

El bosc es va espessir, la foscor es va tornar profunda. Passaven bafarades de vent calent, plenes de sentors engorronidores. Julià s’enfonsava en piles de fulles mortes, i es va estintolar en un roure per panteixar una mica.

De cop i volta, a la seva esquena, va saltar una massa més fosca, un senglar. Julià no va tenir temps d’agafar l’arc, i se’n va disgustar com d’una desgràcia.

Després, un cop fora del bosc, va veure un llop corrent com una bala al llarg d’unes bardisses.

Julià li va enviar una fletxa. El llop es va aturar, va girar el cap per veure’l i va reprendre la cursa. Trotava mantenint sempre la mateixa distància, de tant en tant s’aturava, i, quan l’apuntava, continuava amb la fugida.

Julià va recórrer així una plana interminable, després uns monticles de sorra, i finalment va anar a parar a un altiplà que dominava bona part de la contrada. Entre panteons en ruïnes hi havia lloses escampades. Els ossos dels morts feien ensopegar; i, ça i lla es vinclaven unes creus corcades amb un aspecte lamentable. Però unes formes es van bellugar a l’ombra indecisa de les tombes; i en van sorgir unes hienes, totes esverades, panteixant. Picant les llambordes amb les ungles, van acostar-se-li i l’ensumaven amb un badall que deixava veure les genives. Va desembeinar el sabre. Elles van marxar a l’encop en totes direccions, i, amb el mateix galop coix i precipitat, es van perdre en la llunyania sota un mar de pols.

Una hora més tard, va trobar un toro furiós en un barranc, amb les banyes cap endavant, i que gratava la sorra amb el peu. Julià va apuntar-li la llança sota la papada. Es va rebentar, com si l’animal hagués estat de bronze; ell va tancar els ulls, esperant la mort. Quan els va tornar a obrir, el toro havia desaparegut.

Llavors se li va desmuntar l’ànima de vergonya. Un poder superior li destruïa la força; i, per tornar a casa seva, es va tornar a endinsar al bosc.

Les lianes li barraven el pas; les estava tallant amb el sabre quan una fagina se li va esquitllar bruscament entre les cames, una pantera va saltar-li per sobre l’espatlla i una serp va enfilar-se en espiral pel tronc d’un freixe.

A la copa hi havia una gralla monstruosa, que mirava Julià; i ça i lla van aparèixer entre les branques una infinitat de grans guspires, com si el firmament hagués fet ploure al bosc totes les seves estrelles. Eren ulls d’animals, gats salvatges, esquirols, mussols, lloros i micos.

Julià va disparar-los fletxes; les fletxes, amb les seves plomes, es posaven sobre les fulles com papallones blanques. Els va tirar pedres; les pedres, sense tocar res, tornaven a caure. Es va maleir, hauria volgut pegar-se, va clamar imprecacions, s’ofegava de ràbia.

I tots els animals que havia perseguit es van presentar de nou, formant un cercle estret al voltant seu. Uns estaven asseguts sobre la gropa, els altres drets tan alts com eren. Ell quedava al mig, glaçat de por, incapaç del més mínim moviment. Amb un esforç suprem de la voluntat, va fer un pas; els que estaven encimbellats pels arbres van desplegar les ales, els que tocaven a terra van desplaçar les extremitats; i tots el van acompanyar.

Les hienes caminaven davant seu, el llop i el senglar, darrere. El toro, a la dreta, remenava el cap; i, a l’esquerra, la serp s’ondulava per l’herba, mentre que la pantera, arquejant el llom, avançava com un lladre, a gambades. Ell anava tan a poc a poc com podia per no irritar-los; i veia sortir de les profunditats de les mates porcs espins, guineus, escurçons, xacals i ossos.

Julià es va posar a córrer; ells van córrer. La serp xiulava; les bèsties pudentes bavejaven. El senglar li trepitjava els talons amb els ullals, el llop li fregava els palmells amb els pèls del morro. Els micos el pessigaven fent ganyotes, la fagina se li enroscava als peus. Amb un revés de pota, un os li va treure el barret; i la pantera, desdenyosament, va deixar caure una fletxa que duia a la boca.

Hi havia una ombra d’ironia en aquelles actituds sornegueres. Mentre l’observaven de cua d’ull, semblava que meditessin un pla de venjança; i, eixordat pel brunzit dels insectes, entre cops de cues d’ocell, sufocat pels alens, caminava amb les mans per davant i els ulls tancats com un cec, sense ni la força de cridar «pietat!».

El cant d’un gall va vibrar en l’aire. D’altres hi van respondre; era de dia; i més enllà dels tarongers, va reconèixer el pinacle del seu palau.

Després, a la vora d’un camp, va veure unes perdius vermelles que voletejaven entre els rostolls a tres passes de distància. Va descordar-se la capa, i la va deixar caure sobre elles com una xarxa. Quan les va destapar, només en va trobar una, i morta feia temps, podrida.

Aquella decepció el va exasperar més que totes les altres. Li tornava la set de matança; a falta d’animals, hauria volgut massacrar homes.

Va enfilar-se per les tres terrasses, va esbotzar la porta amb un cop de puny; però, al peu de l’escala, el record de la seva estimada esposa va alleujar-li el cor. Segur que dormia, i va anar a sorprendre-la.

Descalç, va girar el cap a poc a poci va entrar.

Els vitralls revestits de plom enfosquien la claror de l’alba. Julià es va enredar els peus amb la roba que hi havia per terra; una mica més lluny, va topar amb una lleixa encara plena de vaixella. «Deu haver menjat», es va dir; i avançava cap al llit, perdut en les tenebres del fons de la cambra. Quan va arribar a la vora, per fer un petó a la seva dona, es va inclinar sobre el coixí on els dos caps descansaven un al costat de l’altre. Llavors, va sentir contra la seva boca la impressió d’una barba.

Va fer-se enrere, creient que s’estava tornant boig; però va apropar-se de nou al llit, i els dits, en palpar, van trobar uns cabells que eren molt llargs. Per convèncer-se del seu error, va tornar a passar lentament la mà pel coixí. Aquesta vegada sí que era una barba, i un home! Un home dormint amb la seva dona!

En un esclat desmesurat d’ira, va saltar-los a sobre a punyalades; i picava de peus, treia bromera, amb udols d’animal ferotge. Després es va aturar. Els morts, ferits al cor, no s’havien ni mogut. Escoltava atentament les seves dues raneres gairebé iguals, i, a mesura que s’afeblien, una altra, lluny, les continuava. Incerta al principi, aquella veu planyívola que sortia lentament s’anava apropant, es va inflar, es va tornar cruel; i ell va reconèixer-hi el bram del gran cérvol negre.

I en girar-se, li va semblar veure el fantasma de la seva dona al marc de la porta, amb un llum a la mà.

El xivarri del crim l’havia atreta. Amb una llarga ullada, ho va entendre tot, i fugint d’horror va deixar caure la torxa.

Ell la va recollir.

El pare i la mare eren davant seu, estirats panxa enlaire amb un trau al pit; i les cares, d’una dolçor majestuosa, semblava que guardessin com un secret etern. Repartits per la pell blanca, pels llençols, per terra, pertot un Crist d’ivori penjat a l’alcova, hi havia esquitxos i tolls de sang. El reflex escarlata del vitrall, on en aquell moment tocava el sol, il·luminava les taques vermelles, i en projectava moltes més pertota l’estança. Julià va caminar cap als dos morts dient-se, volent creure, que allò no era possible, que s’havia equivocat, que a vegades hi ha semblances inexplicables. Finalment, es va ajupir una mica per veure el vell de ben a la vora; i, entre les parpelles mal tancades, va albirar una nineta apagada que el va cremar com el foc. Després se’n va anar cap a l’altra banda de l’habitació, ocupada per l’altre cos, amb els cabells blancs que li tapaven una part de la cara. Julià va passar la mà per sota els bandós, i li va aixecar el cap —ell la mirava, sostenint-la per l’extrem del seu braç rígid, mentre amb l’altra mà es feia llum amb la torxa. Supurant del matalàs, unes gotes queien a terra una per una.

Al final del dia, es va presentar davant la seva dona; i, amb una veu diferent de la seva, la va comminar primer a no respondre, a no acostar-se-li, a ni tan sols tornar-lo a mirar, i, sota pena d’eterna damnació, ella va haver de seguir totes aquelles ordres que eren irrevocables.

Els funerals es farien segons les instruccions que ell havia deixat per escrit, en un reclinatori, a la cambra dels morts. Li llegava el palau, els vassalls, tots els seus béns, sense quedar-se ni la roba del cos, ni les sandàlies, que trobarien a dalt de l’escala.

Ocasionant el crim, ella havia obeït a la voluntat de Déu, i havia de pregar per la seva ànima, perquè a partir d’aquell moment ell ja no existia.

Els morts es van enterrar amb pompa, a l’església d’un monestir a tres dies del castell. Un monjo amb la cucurutxa posada va seguir la comitiva, lluny de tota la resta, sense que ningú s’atrevís a parlar-li.

Durant la missa es va quedar de bocaterrosa al mig de la portalada, amb els braços en creu, i el front entre la pols.

Després de l’enterrament, se’l va veure enfilar el camí que duia a les muntanyes. Es va girar unes quantes vegades, i va acabar desapareixent.

III

Se’n va anar, mendicant la vida pel món. 

Pels camins, estenia la mà als cavallers, s’acostava als segadors amb genuflexions, o es quedava immòbil davant la tanca dels patis; i feia una cara tan trista que mai no li negaven l’almoina. 

Per esperit d’humilitat, explicava la seva història; llavors tots fugien, senyant-se. Als pobles per on ja havia passat, era reconèixer-lo i tancar les portes, l’amenaçaven a crits, li tiraven pedres. Els més caritatius posaven una escudella a l’ampit de la finestra, i després tancaven el paravent per no veure’l. 

Rebutjat arreu, va evitar els homes; i es va alimentar d’arrels, de plantes, de fruits perduts, i de petxines que buscava pels arenys.

A vegades, des de dalt d’un pendent, veia sota els seus ulls un batibull de teulades amuntegades, amb fletxes de pedra, ponts, torres, carrers negres entrecreuant-se, i des d’on pujava fins a ell una fressa constant.

La necessitat de barrejar-se amb l’existència dels altres el feia baixar a ciutat. Però l’aspecte brutal de les cares, el xivarri dels oficis; la indiferència de les paraules li glaçaven el cor. Els dies de festa, quan la campana major de les catedrals alegrava el poble sencer des de l’alba, mirava els habitants sortir de casa, i els balls a les places, les fonts de cervesa a les cruïlles i els tapissos de damàs davant de les cases dels prínceps, i quan queia la nit, per la vidriera de la planta baixa, les llargues taules familiars on els avis s’asseien els nets a la falda; s’ofegava en sanglots, i se’n tornava als camps.

Amb fiblades d’amor, contemplava els poltres a les pastures, els ocells als nius, els insectes a les flors; quan s’acostava, tots corrien més lluny, s’amagaven esparverats, se n’anaven volant més de pressa que corrents.

Va buscar les solituds. Però el vent li duia a l’orella com raneres d’agonia; les llàgrimes de la rosada caient a terra li recordaven altres gotes més pesants. El sol, cada vespre, escampava sang pels núvols; i, cada nit, en somnis, el seu parricidi recomençava.

Es va fer un cilici amb punxes de ferro. Va pujar de genolls tots els turons amb una capella al cim. Però l’implacable pensament esmorteïa l’esplendor dels tabernacles, el torturava a través de les maceracions de la penitència.

No es revoltava contra Déu que li havia infligit aquella acció, i malgrat tot es desesperava d’haver-la pogut cometre.

La seva pròpia persona li feia tant d’horror que esperant deslliurar-se’n es va aventurar en coses perilloses. Va salvar paralítics d’incendis, nens del fons dels barrancs. L’abisme el rebutjava, les flames el preservaven.

El temps no va calmar-li el patiment. Es va tornar intolerable. Va decidir de morir.

I un dia que es trobava a la vora d’una font, quan s’hi abalançava per calcular la fondària de l’aigua, va veure aparèixer davant seu un vell xuclat, amb una barba blanca i un aspecte tan lamentable que li va ser impossible de retenir el plor. L’altre també plorava. Sense reconèixer la seva imatge, Julià recordava una cara semblant a aquella. Sobtadament, va deixar anar un crit; era el seu pare; i ja no va pensar a matar-se.

Així, amb el pes del seu record, va recórrer moltes contrades; i va arribar a la vora d’un riu perillós de travessar, a causa de la força amb què baixava i perquè hi havia a les ribes una gran capa de llot. Feia molt que ningú ja no gosava passar-lo.

Una vella barca, amb la popa enfonsada, aixecava la proa entre les canyes. En examinar-la, Julià va descobrir un parell de rems; i va tenir la idea de dedicar la seva existència al servei dels altres.

Va començar per construir a la riba una espècie de camí que permetés de baixar fins a la llera; i es deixava les ungles movent pedres enormes, se les recolzava a la panxa per transportar-les, relliscava pel llot, s’hi enfonsava, va estar a punt de morir unes quantes vegades.

Després, va reparar l’embarcació amb restes de vaixells, i es va fer una barraca amb argila i troncs d’arbres.

Com que el pas era conegut, els viatgers s’hi van presentar. El cridaven des de l’altra riba, agitant banderes; Julià saltava ràpidament a la barca. Pesava molt; i la sobrecarregaven amb tota mena d’equipatges i pesos, sense comptar les mules, que clavant guitzes de por, contribuïen a l’amuntegament. Ell no demanava res per l’esforç; n’hi havia que li donaven restes de provisions que treien del sarró o roba massa gastada que ja no volien. Uns bèsties vociferaven blasfèmies. Julià els advertia tranquil·lament; ells responien amb injúries. S’acontentava de beneir-los.

Una tauleta, un tamboret, un llit de fulles seques i tres gots de fang constituïen tot el seu mobiliari. Un parell de forats a les parets feien ofici de finestres. D’una banda, planes estèrils amb pàl·lids estanys repartits per la superfície s’estenien fins a perdre’s de vista; i el gran riu, davant seu, baixava amb la seva aigua verda. A la primavera, la terra humida feia olor de florit. Un vent desgavellat aixecava remolins de pols. Entrava pertot arreu, empantanegava l’aigua, cruixia sota les genives. Una mica més endavant, venien els núvols de mosquits, amb el brunzit i les picades que no donaven treva ni de dia ni de nit. Passat això, sobrevenien les terribles glaçades que conferien a les coses la rigidesa de la pedra, i inspiraven una necessitat boja de menjar carn.

Passaven mesos sense que Julià veiés ningú. Sovint tancava els ulls, intentant tornar a la seva joventut amb la memòria —i apareixia el pati d’un castell amb llebrers sobre una escalinata, criats a la sala d’armes, i un adolescent amb els cabells rossos entre un vell cobert de pellisses i una dama amb una gran lligadura, sota un emparrat; de sobte, els dos cadàvers eren allà. Es deixava caure al llit bocaterrosa, i repetia plorant:
—Ah, pobre pare! Pobra mare! Pobra mare! —I queia en una nyonya en què les visions fúnebres continuaven.

Una nit que dormia, va creure sentir algú que el cridava. Va parar l’orella i només va distingir el mugit de l’aigua.

Però la veu va tornar-hi:
—Julià!

Venia de l’altra riba, fet que li va semblar extraordinari, vista l’amplada del riu.

Van cridar per tercera vegada:
—Julià!

I aquella veu aguda tenia l’entonació d’una campana d’església.

Amb el fanal encès, va sortir de la barraca. Un huracà furiós omplia la nit. Les tenebres eren profundes, i esquinçades a trossos pel blanc de les ones que saltaven.

Al cap d’un minut de vacil·lació, Julià va desfer les amarres. L’aigua es va calmar de cop, la barca hi va lliscar i va arribar a l’altra riba, on esperava un home.

L’embolicava una tela que queia a tires, tenia la cara igual que una màscara de guix i els dos ulls més vermells que unes brases. En acostar-li el fanal, Julià es va adonar que estava cobert d’una lepra terrorífica; malgrat això hi havia en la seva actitud com una majestat de rei.

Va ser pujar-hi ell i la barca es va enfonsar prodigiosament, esclafada per aquell pes; un sotrac la va reflotar; i Julià es va posar a remar.

A cada palada, la ressaca de les ones feia aixecar la proa. L’aigua, més negra que la tinta, corria amb fúria a banda i banda de la borda. Obria abismes, feia muntanyes, i la xalupa saltava per sobre, i tornava a baixar cap a les pregoneses on giravoltava, sacsejada pel vent.

Julià vinclava el cos, estenia els braços, i, ajudant-se amb els peus, es tirava enrere amb una torsió de cintura, per tenir més força. La calamarsa li fustigava les mans, la pluja li regalimava per l’esquena i la violència del vent l’asfixiava; es va aturar. Llavors el vaixell va quedar a la deriva. Però, comprenent que es tractava d’una cosa considerable, d’una ordre que no s’havia de desobeir, va tornar a agafar els rems; i el clac dels escàlems tallava l’estrèpit de la tempesta.

El fanalet cremava davant seu. La voladissa d’ocells el tapava per moments. Però tota l’estona veia les ninetes del Leprós que anava dret a la popa, immòbil com una columna.

I allò va durar molta estona, molta!

Quan van arribar a la barraca, Julià va tancar la porta; i el va veure que seia al tamboret. L’espècie de sudari que l’embolcallava li havia relliscat fins als malucs; i les espatlles, el pit, els seus braços escardalencs desapareixien sota unes plaques de pústules escamoses. Unes arrugues enormes li treballaven el front. Com un esquelet, tenia un forat al lloc del nas; i els llavis blavosos desprenien un alè espès com la boira, i nauseabund.

—Tinc gana! —va dir.

Julià li va donar el que tenia, un tros de cansalada vella i les crostes d’un pa negre.

Quan ho va haver devorat, la taula, l’escudella i el mànec del ganivet tenien les mateixes taques que se li veien al cos.

Al cap d’un moment, va dir:
—Tinc set!

Julià va anar a buscar el càntir; i, en agafar-lo, va sortir-ne una aroma que va dilatar-li el cor i els narius. Era vi; quina troballa! però el Leprós va allargar el braç, i va buidar el càntir d’un glop.

Després, va dir:
—Tinc fred!

Julià, amb la seva espelma, va encendre un feix de falgueres, al mig de la cabana.

El Leprós va anar a escalfar-s’hi; i, ajupit sobre els talons, li tremolava tot el cos, es debilitava; els ulls ja no li brillaven, les úlceres regalimaven, i amb una veu gairebé apagada, va murmurar:
—El teu llit!

Julià va ajudar-lo a arrossegar-s’hi amb compte, i va arribar a estendre-li a sobre la vela del vaixell, per tapar-lo.

El Leprós gemegava. Les comissures de la boca li deixaven les dents al descobert, una ranera accelerada li sacsejava el pit, i la panxa, amb cada aspiració, se li enfonsava fins a les vèrtebres.

Després va tancar els ulls.

—És com si tingués gel als ossos! Vine aquí amb mi!

I, apartant la vela, Julià es va estirar sobre les fulles seques, a la vora seu, costat per costat.

El Leprós va girar el cap.

—Despulla’t, perquè tingui la calor del teu cos!

Julià es va treure la roba; després, nu com el dia que va venir al món, es va tornar a ficar al llit; i sentia contra la seva cuixa la pell del Leprós, més freda que una serp i aspra com una llima.

Intentava donar-li ànims; i l’altre responia, panteixant:
—Ah! Em moriré!… Acosta-te’m, fes-me entrar en calor! Amb les mans, no! No! Tot tu.

Julià se li va estirar completament a sobre, boca contra boca, pit contra pit.

Llavors el Leprós el va abraçar; i els seus ulls van agafar de sobte una claror d’estrelles; els cabells se li van allargar com els rajos de sol; l’aire dels narius tenia la dolçor de les roses; un núvol d’encens es va aixecar de la llar, l’aigua cantava. Mentrestant, una abundància de delícies, una joia sobrehumana descendia com una inundació en l’ànima de Julià extasiat; i qui l’estrenyia amb els braços seguia creixent, creixent, tocava amb el cap i amb els peus les dues parets de la cabana. Va volar la teulada, el firmament es desplegava —i Julià va pujar cap als espais blaus, cara a cara amb Nostre Senyor Jesús, que se l’enduia al cel.

I aquesta és la història de sant Julià l’Hospitalari, més o menys tal com es troba a les meves terres, en un vitrall d’església.

© de la traducció, Georgina Solà
© de l’edició, Editorial Flâneur