El gat de Beaugency és un conte infantil del 1936 inspirat en les llegendes del «ponts del diable» que James Joyce va escriure per al seu nét.
En català es va publicar el març de 1976, al núm. 280 de la revista del Centre de Lectura de Reus, i va ser la primera traducció de Joaquim Mallafrè de l’obra de Joyce.
Introducció de Joaquim Mallafrè
A la correspondència de James Joyce, publicada per Stuart Gilbert, trobem aquesta carta del 1936, adreçada al seu nét des de Villers-sur-mer, a Calvados. El conte que hi inclou és poc conegut com a obra de Joyce. El va escriure circumstancialment, potser manllevant una tradició local que conté l’element del “pont del diable”, típic de tantes llegendes de tots els països i també del nostre. M’ha semblat interessant de traduir-lo al català per als lectors d’aquesta revista.
////més Mallafrè i més Joyce: Les germanes i De bona llengua, de bon humor
El gat de Beaugency (i el dimoni)
Benvolgut Estevet:
Fa uns quants dies que et vaig enviar un gatet ple de dolços, però potser no saps el conte del gat de Beaugency.
Beaugency és una antiga ciutat petita a la vora del Loira, el riu més llarg de França. També és un riu molt ample, almenys per França. A Beaugency, és tan ample que si volguessis travessar d’una riba a l’altra, et caldria fer mil passes com a mínim.
Fa molt de temps, quan la gent de Beaugency volia travessar-lo, ho havia de fer amb barca perquè no hi havia pont. Ni sabien com fer-lo ni podien pagar ningú perquè els en fes un. Com s’arreglarien?
El Dimoni, que sempre està llegint els diaris, quan es va assabentar d’aquest cas tan trist, es va mudar i va anar a veure el senyor alcalde de Beaugency que es deia Monsieur Alfred Byrne. A aquest senyor alcalde també li agradava molt anar mudat. Duia una toga de porpra i no es treia la cadena d’or massís que portava al coll ni quan era al llit, adormit amb els genolls a les barres.
El dimoni va comunicar al senyor alcalde la notícia que havia llegit al diari i s’oferí per a fer, en una sola nit, un pont del milloret que s’hauria vist mai. El senyor alcalde li va preguntar que quants diners voldria per a fer un pont així.
“Res de diners”, va dir el dimoni. “Només demano d’emportar-me el primer que travessi el pont”. “Entesos!”, digué el senyor alcalde.
Vingué la nit i tots els habitants de Beaugency es van ficar al llit. Quan l’endemà al matí van treure el cap per la finestra, van exclamar: “Mira el Loira! Senyor, quin pont més bonic!”. Veien un pont de pedra, bonic i sòlid, construït per damunt de l’ample riu.
Aleshores es va sentir un so de trompetes —un senyal perquè el poble callés— i el senyor alcalde, M. Alfred Byrne, aparegué amb la seva roba talar de porpra i amb la grossa i massissa cadena d’or al coll. Portava una ferrada d’aigua en una mà i, sota el braç —l’altre braç— duia un gat.
El dimoni va parar de ballar quan el va veure des de l’altra part del pont i aixecà la seva ullera de llarga vista. Tothom xiuxiuejava, l’un amb l’altre, i el gat mirava el senyor alcalde, perquè a la ciutat de Beaugency era permès que els gats miressin tot un senyor alcalde. Quan es va cansar de mirar-lo (perquè fins i tot un gat s’acaba cansant de mirar un senyor alcalde) començà a joguinejar amb la pesada cadena d’or de la primera autoritat.
Quan el senyor alcalde arribà al començament del pont, els homes s’aguantaven la respiració i les dones, la llengua. El senyor alcalde va deixar el gat al pont i, ràpid com el pensament, xaf! Li abocà tota la ferrada d’aigua al damunt. El gat, que es trobava entre el dimoni i la ferrada d’aigua, va decidir-se amb la mateixa pressa i, amb l’orella dreta, travessà el pont, corrent, fins que va anar a parar als braços del dimoni.
El Dimoni s’enfurismà com un dimoni.
“Messieurs les Balgentiens”, cridà des de l’altre costat de pont, “vous n’êtes que des chats! Sou uns gats poca-vergonyes!”. I digué al gat: “Viens ici, mon petit chat. Tu as peur, mon petit chou-chat? Viens ici, le diable t’emporte! On va se chauffer tous les deux. Ja veuràs que calentons que estarem!”.
I així és com al gat, se l’endugué el dimoni.
I des d’aleshores a la gent d’aquella ciutat els diuen “els gats de Beaugency”.
Però el pont encara hi és i els nens hi passen a peu i a cavall i hi juguen a cor què vols.
Desitjo que el conte t’hagi agradat.
Iaio
P. S. —De fet el dimoni com parla més és en la seva llengua ventribalbuça, que s’empesca mentre va pel món, però quan s’enfada sap parlar molt bé en un francès bastant dolent, encara que qui l’ha sentit diu que té molt d’accent dublinès.
© Carme Buixeda
