La gesta dels estels – Joan Salvat-Papasseit

La gesta dels estels és el quart (i penúltim) recull de poemes de Joan Salvat-Papasseit. Editat el 1922 per les Publicacions de La Revista.

És la mostra de poemes classicitzants que precedeix La rosa als llavis i amb la qual Salvat-Papasseit «adopta formes tradicionals»¹Joan Crexells. La mà trencada, Barcelona 6 de novembre de 1924 i s’acosta a la mitificació de la realitat quotidiana.

////Més Salvat-Papasseit: Poemes en ondes hertzianes, Els nens de la meva escala, els Mots propis, Una nit de Nadal, les notes biogràfiques i alguns poemes dispersos…

La gesta dels estels

Divisa

L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,

la guerra i l’amar:
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l’espasa ferma. 

Crítica

A Cristòfor de Domènec

—volia enamorar l’avantguardista
amb una lampareta de butxaca

jo no veia la nitra
però veia els seus ulls

—destriava la roba     i ensenyava un cosset
     de vímets d’alumini

jo veia les cireres del seu pit

—li brillaven les dents
                                        tot d’argentviu

però jo mossegava el seu llavi de carn

Estenies la roba al terrat

Estenies la roba al terrat
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s’eixamplava el regal,
cada perla als rajols s’estirava.

I també del teu coll al teu pit
la frescor en l’afany t’ajudava:

si et tocava una mica de sol
t’hi delies i t’eixamoraves.

Una bandera blava

una bandera blava vola
                                           al lluny—
és la teva cortina solellada d’amor

si ens hi anem acostant
decidits
               al seu vol
venim com els soldats abillats per la festa

tu surts a la finestra

si esguardaves passar un oronell gojós
tots ens volíem teus:

—tu rius una gran rialla
el mateix que una pluja de cascabells al trot

Si jo em llevara de bon dematí

Si jo em llevava de bon dematí 
el sol encara a pleret s’hi arronçava; 
tresca que tresca, si feia camí 
a cada pas un fanal s’apagava.

La marmanyera em venia al costat 
a l’altra banda, plena la faldada: 
el marxapeu ja semblava un mercat.
I era tot fresc, d’un alé de rosada

Adhuc la boira em desvetlla els sentits, 
que era tan dolça perquè s’aclaria.
Al plat de nata afinava els dits 
el xavalet, llepoleig del bon dia.

La peixatera duia el cove al cap 
i el peix saltava, pres dins la falsia; 
l’obrer passava i li deia qui sap:
Jo he entès només que nomia: Maria.

Maria avança com la daina al vol: 
al carretó de cafè amb llet s’atura; 
reprèn la marxa que el treball no dol 
i els ulls li brillen, que sembla una fura.

Com sap estendre els diaris primers 
aquest bon home, a mida que arriben: 
diria l’ú ço que diria el terç
i l’ú voldríem que els altres no priven.

Als molls les dèries retornen al joc 
i a mi em plau força passar per la riba. 
el sol ja mostra sa llengua de foc
quan l’esquellot fa descobrir l’estiba:

Igual els carros; desvetllen el cor. 
I la ciutat es desemperesia.
Ara sentia una mica d’amor:
Goig de llevar-me matí cada dia.

El berenar a les roques

A Pere Coromines

jo seria el patró
d’aquell vaixell que es veu a l’horitzó 
aniria més lluny               que l’horitzó

donaria a les noies el meu cor 
i el tornaria a pendre
                                       per donar-lo altre cop

—noies de tots els ports

faria mirallets amb llurs ulls 
i els meus ulls

les sabria albirar 
de dalt del pal més alt

cantaria cançons
                               com els marins de guerra: 
duria uns pantalons acampanats de baix

NI SABRIA ELS MEUS FILLS QUAN 
TORNARIA A TERRA

Pasqua Granada

A J. M. Ventalló

Pasqua Granada!
                                Alcem el crit:
prenguem la fruita de l’hort veí.
Saltem la tanca que el goig s’ho val,
dalt de les branques
com els pardals.

—Les noies rosses ja no vindran:
la llum que porten desmena el pas—

Les morenetes als cirerers.
Les maduixaires no trobin res
mentre es refíin dels nostres cants:
tampoc les prunes reposin tant.

Sant Joan s’acosta com un convit,
les ginesteres llencen l’or fi:

Lladres de fruites
lladres d’amors,
temeu la fuita,
saltem a l’hort.

Venedor d’amor

A la meva muller

Venedor d’amor 
porta joies fines: 
la noia que vols 
la noia que tries.

De tanta claror 
que el mercat destria 
per cada cançó 
dónes una vida.

Quina vida dóns 
quin’altra en voldries: 
jo me l’he triada 
moreneta i prima.

Moreneta i prima 
que sembla un palmó— 
si un altre la mira
li treu morenor.

Jo l’he demanada 
que fos sols per mi. 
L’he comprada esclava, 
la vull fer lluir.

Venedor d’amor 
porta joies fines, 
la noia que vols 
la noia que tries.

Quan de bon dematí

Vetlla, revetlla

A Jaume Llongueres

Sant Joan
                  noça i bateig de sang!
les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l’amada
qui diu l’amant.

El canti s’ompli
d’aigua i anís
que es vessi tota
                              sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l’amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Platxeria

Dolça amigueta, juguem a fet
o a corretgeta, o a bell indret.

Dolça amigueta no tinguis pô: 
ni he d’allunyar-me ni en cap recó 
fer-te malícies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l’indret 
on he amagada la teva flô: 
si tu ets manyaga jo seré bo

Dolça amigueta tornem al joc, 
la teva escala farà de toc.
Si tu m’atrapes no et besaré,
si jo t’atrapo perdonaré
que no m’estimis. Ja em somriuràs.

Si et cau la trena jo et faré el llaç.

Estampa japonesa

A Màrius Aguilar

l’ull és profund
i l’esguard groc i llis de vetllar a la lluna—
damunt paper d’arròs imperial

                            (si els feia berret oval
                            desembarcant a un Port
                            qualsevol gest dels braços
                            tindria el sabre alçat
                            amb l’orella petita
                            escoltadora)

el palau és de nacre
i la lámpara crema com un silenci viu:

com aquella cançó
que cantava la Perla en la Rosada filla del samurai
—tot fent créixer les flors
i recomptant les hores que deixava i prenia

vestia lli                        i vestia el pol·len de la flama
i el de l’amor perfecte

i menjava la síndria sucosa
                                                 camosina

veia néixer el gran astre al seu costat

Passeu pel Port

Passeu pel Port
                             que és la festa pagana!
Ara florien els pals boles d’or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l’amor.

Verge del Carme cantava en els núvols,
a cada ú bé llençava un esguard:
els mariners ubriacs la miraven
i convidaven a tots els vianants.

Verge del Carme dansava una estona,
no hi ha vaixell que la guanyi en dansar;
alceu els ulls que veureu la corona
com va ruixant tot d’estrelles la mar:
la meva barca n’és plena a vessar.

Verge del Carme mostra un peu tot nu
que la sandàlia se li desprenia;
els gallarets s’omplenaven de llum…

Si jo nedava prou l’abastaria.

Cançó

A Lola Anglada

Sota l’olivera fronda 
sota l’olivera està:
la donzella la més jove, 
que és la més bella del mas.

Fadrinets a la pubilla 
no la miren ni en passar, 
sota l’olivera fronda 
una donzelleta hi ha.

Caterineta li diuen 
Catarineta del mas: 
si no es casa la pubilla 
no la deixen festejar.

Té un cantiret a la vora, 
una violeta a la mà 
i una rosa a cada galta: 
tots els fadrinets del pla.

Si no es casa la pubilla 
la garlanda no li val.

Un hereu torna d’Espanya 
que al servei del rei anà; 
si volia a la pubilla 
ja no s’hi vol maridar:

Sota l’olivera fronda 
sota l’olivera està,

la donzella la més jove, 
que és la més bella del mas.

La pubilla s’esllanguia, 
Caterineta no tant; 
si l’una aniria a missa 
l’altra aniria a dansar: 
a la plaça fan ballades, 
la sardana dels galans.

Quan l’hereu la triaria 
la voldrien tots plegats: 
si la pubilla es fes monja 
ella es podria casar.

Caterineta li diuen, 
Caterineta del mas; 
sota l’olivera fronda 
sota l’olivera està.

Vora mercat

el vigilant del meu barri
estava mig perdut per mor de l’opereta

per això és que s’ha casat
amb una noia grassa com una boia plena:

ell treu l’aigua del pou 
i és ella qui gemega

vetaquí les veïnes com masteguen llur dèria

diu que s’ha mort la Rosa— 
qui li havia de dir tant frescota com era 
però ja se li veia que tenia una pena: 
no feu res més de bo des de que el seu marit li tustava l’esquena
malviatge faci ell!

vetaquí les veïnes com masteguen llur dèria

vol dir que no plourà 
—deixi que el que és avui ni sé com tinc la feina

UNA GITANA PRENYS 
PORTA VENTURA NEGRA

vet aquí les veïnes com masteguen llur dèria

Sense el ressò del dring

A l’Apel·les Llargués

Sense el ressò del dring i el brill de l’or malvat
voldria anar pel món
com el món no en té cura:

que trobés pel camí la noia jova i bruna
i la pogués besar,
                                —l’altra després de l’una—
abans una tonada i després un bell cant;

que en arribar al lloc on m’abrusés la set
trobés el canti fresc
i amb el canti l’abraç de la més joguinera;

i que en pujar trescant per la nova drecera
encara em fes adéu:

i jo li llençaria un llessamí per festa
per si no ens vèiem més:

—que encara que besés a un altre caminant,
pogués jo anar pel món
sense el ressò del dring i el brill malvat de l’or.

Nocturn

—com un fantasma estès
i graponer per terra
s’allargassa mon ombra si em segueix la farola

de tant com s’allargassa semblo una xemeneia
tot jo fet de maons
                                      sota la son que em pesa

—ara el plat de la lluna ha caigut d’un teulat
cèrcol prim de paper:
ha caigut i s’esberla

corre més que no jo si li encercava el pas

s’ha menjat tots els gossos
i ha fet mon ombra enrere

—la lluna s’ha estimbat
per la porta del gat
                                   del forn de pa de casa:
demà en menjaré llesques
amb la nata ensucrada

—el son me té el cor pres
que EL COIXÍ M’ENLLUERNA

Cançó

L’home bru ros del Port

rosa dels vents
                            la vostra banderola!
un passaport vers totes les nacions
             mentre que tinguin mar:
un lai de comiat on hi es dit

A REVEURE!

desig de no tornar
com no hagin establert telègraf sense fils

tornar
            havent begut tants colors de cervesa
que passegeu un deix d’enamorat de nou:

i un àncora flotant
                                   tatuatge del pit

L’enamorat li deia:

Penyora d’amor, penyora—
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fora mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
—o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
                      o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.

No fora mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
—o la flor del cirerer
o el llessamí
                      o bé la lluerna
que havés pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fora mesquí de res,
penyora d’amor, penyora:
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

Prometença

A Mille. Bouche
Marie-Louise

escoltaamada meva:
si jo anava a una guerra
portaria l’espasa com els guerrers d’abans
duien l’arc de sagetes

lluitaria qui sap per quina ampla bandera
—però millor que fos la de la meva terra:
quatre barres de sang
l’or del cor que voleia

muntaria un cavall de crinera lluenta
i el meu nom s’alçaria
més alt que la congesta

el meu casc
com l’estel

pendria les ciutats
i llurs noies vindrien a rebre’m

no sabria tornar
si tornar no podia amb l’espasa florida

Flor d’ametller

A Jaume Mercadé

pètal de galta
—quin toc que té
pètal de galta de noia en rosa
aquella noia que hom veu del tren
tota senzillade tant cofoia

si no és l’enginy caçador d’aloses
—ningú ho atina ara al gener—

o bé una estesa de roba nova
que es fes la núvia
pel maig que ve

o bé una sina
—tot de xuclets

Bitllet de quinze

Quin dia clar

Quin dia clar que el cor s’esvera:
ha dit l’abril missa primera
i el sol és dolç i l’arbre riu.

Tu et fas la roba per l’estiu:
color verd-poma és el setí
més la bruseta blau-marí.

Quin dia clar
i és suau el vent.
Fa bona mina tot jovent.

I cada noia, com adés
per Primavera té promès
—si no en tenia no és defès.

Ara comença la cançó
i la tenora afina el to:

tu et fas la roba per l’istiu
—color taronja un cosset viu.

Divisa

A l’Alfons Maseres

Viatjar terres
no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;

creure en la guerra perquè és bo el combat,
cada ferida la sang d’un poema.

Quan Déu ens cridi poder contestar:
—tan estimava que es vessava el beire.

Mester d’amor

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalvíis el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar—sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada—la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el beire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Paisatge

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
—és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
—cant a la molsa i a la runa—
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per ‘quí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’empendre un nou destí.

Clara, rodona, pas rabent
el Pirineu sembla una duna
perquè la lluna es dóna al vent.

—Em plau l’amada com la lluna
en aquesta hora en que rê es sent.

Llegenda

A Toresa Lostau de Nogués

Ran mateix del camí
hi ha una cripta tot d’eura,
i una Verge tan bella
tan bella
que no sembla del cel,
sinó de pagania
—però els pagesos li diuen Maria.

Els matins que fa sol
ran mateix del camí hi aparien la cleda,
el xaval s’hi ajaça i beu vi
i la Verge s’el mira i l’advera:
—mai s’ha dit que un moltó fos ferit.

A les tardes de pluja i de fred
és tan sola la cripta que la Verge s’hi glaça—
no se sap qui la llàntia li encén
però el cremell de tan viu l’amanyaga,
i no deixa d’anar-hi la garsa.

Mes si en feia aquest vespre de vent!
pel camí no s’hi veia ni un’ ànima
i la llàntia es moria rabent:

—dues cuques de llum s’enfilaven
i encenien la llàntia altre-temps.

Si jo fos pescador

Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d’amor m’obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

—els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a pendre’n de nous.

Deu-me una santa

A Joaquim Horta

Si jo fos pescador pescaria l’aurora, 
si jo fos caçador atraparia el sol; 
si fos lladre d’amor m’obririen les portes, 
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

—els carcellers del món no em sabrien mai l’ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m’enduria les noies, 
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a pendre’n de nous.

La casa que vull

La casa que vull 
que la mar la vegi, 
i uns arbres amb fruit 
que me la festegin.

Que hi dugui un camí 
lluent de rosada, 
no molt lluny dels pins 
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs 
que la lluna hi vingui; 
i quan surti el sol 
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’istiu 
niui l’orenella 
al blanc, de calç ric 
del porxo amb abelles.

Oint la cançó 
del pagès que cava; 
amb la salabror 
de la marinada.

Que es guaiti ciutat 
des de la finestra, 
i es sentin els clams 
de guerra o de festa:

per ser-hi tot prest 
si arriba una gesta.

La mort del just

A A. Schneeberger

Heus aquí l’home que visqué molts anys 
i ara és al llit on fou nat i on traspassa, 
deixa la vida i no n’oblida els guanys 
i diu: «—Volteu-me, que us diré ma passa.

Cada matí per’ mi sortia el sol 
i encara surt, que no pensa deixar-me; 
de la finestra jo deia el meu dol:
—Senyor, vull viure, voldria quedar-me.

Tota la terra és comblada d’amor 
i com l’ocella, fins els bous que llauren 
són plens de goig, que no senten temor 
ni han de sentir-lo que llur petja dauren.

Tens els torrents, mai no paren llur cant, 
càstig del cel si algun jorn s’aturava— 
aixís i tot seguirien cantant, 
que aprés les flors reviurien llur saba.

Veus el brotar, i el granar de tot l’any 
talment l’abraç de l’amada qui es torça.
Veus com la mar fins és bella en l’engany, 
la mar immensa, manyaga en l’escorça.

Veus els vaixells i els homes ferms que hi van, 
i t’hi acompanyes per ser-hi a la vora.
Si ve una guerra ets soldat al davant,
si la guanyaves beneïda l’hora: 

si la perdies estimes la pau 
i culls el vi i n’omplenes la copa:
—en temps de v’rema t’ubriagues i escau,
com quan plovia i ta roba era xopa».

El rostre pàl·lid esdevé més blanc, 
l’home qui es mor no vol perdre guspira 
sent que el batec del seu cor no duu sang 
i encara parla: quan parla sospira.

Diu: «jo tenia una amiga i un camp, 
davant: la platja, i la lluna hi venia.
Matinejava i brillava el meu camp
com si la lluna s’hi ajacés de dia.

La meva amiga, quan jo la prenia, 
tota es vinclava com dofí saltant:
si era de nit com l’estrella glatia, 
si era a la tarda, de pler tremolant».

Diu: «jo tenia un vell mas amb balcons 
però ja el deixava per córrer la terra, 
sols quan tornava recordava els trons 
i la falguera que em movia brega.

Havia vist les més amples ciutats 
i ulls de mils ponts i de mils foradades 
—homes d’un viure com esperitats 
prenen els cims, com tu les fondalades. 

Inventen estres per a navegar 
i per a batre’s a sota les aigues,
i llur Babel ara es diu aeroplà,
màquines d’ulls mateix que les àligues».

Ja són les mans, com el rostre tot blanques, 
i ara ja parla sense centener,
però diu encara: «no barreu les tanques,
vull dir la vida mentre em quedi alè.

Si no puc dir-la, demano tornar-hi,
—que no puc creure en cap cel més serè».

Divisa

Fem l’escamot dels qui mai no reculen 
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes 
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: 
el primer bes que se’ns doni als primers.

Pregària

Quin plan teniu, Senyor,
que feu que hom cregui en Vós
en el dolor només?
Jo us oblido el favor 
pobre mesquí que soc, 
per un bocí de pler.
Si em rabejo en el son 
i odio el desconsol 
i amo l’oblit pervers,
Vós, així m’haveu fet!

Quin plan teniu, Senyor, 
si us dec dolor i pler?

© de l’edició, Stroligut
© de la coberta, Àlex Darriba

• 1
  Joan Crexells. La mà trencada, Barcelona 6 de novembre de 1924