Amoria de Josep Llunas i Pujals és el primer conte utòpic de la literatura catalana. Va ser publicat el 1896 a l’Almanac de la revista La Tramontana.
Amb aquesta utopia, Llunas i Pujals, anarquista i catalanista, projectava el seu ideal de societat lliure i independent de l’estat i el Capital.
////més contes i més ciència-ficció
Amoria
Del port de Palos va sortir el vapor Malthus conduint els primers pobladors civilitzats d’una colònia que, per a fer acte de possessió i evitar complicacions diplomàtiques, anava a fundar-se en una important illa de la Polinèsia.
El primer cuidado del govern fou trobar els que havien de representar l’autoritat, la justícia, la salvació de les ànimes i l’arreplegament de les contribucions, perquè els nostres governants no fan com els sastres, que primer necessiten l’home i després li fan la casaca, sinó que abans de tot s’asseguren que el mecanisme autoritari funcioni ben justet, i després hi fiquen homes que quedin en l’ordre social tan lliures i desahogats com les arengades al barril.
Tenint un comandant general, un governador, un jutge de primera instància, un administrador econòmic i un almoiner delegat eclesiàstic de la diòcesi corresponent, amb el personal necessari o superflu de missioners, soldats, notaris, advocats, escrivents, ordenances, polissons, etc., la resta s’arregla fàcilment. Per a allistar treballadors no cal publicar més que un senzill anunci demanant desesperats, i, com si es fes una sagnia en canal, de seguida s’ha de tancar per evitar la presentació de la multitud d’excedents perquè de desesperats per la misèria n’hi ha molts, però molts.
Doncs, a més dels mandarins i les seves famílies, convenientment col·locats en els departaments de primera, hi havia en el vapor moltes famílies obreres que s’arreglaven com podien, de sobre coberta i de nit engabiant-se com l’aviram a cal gallinaire, no sortint mai de la part de proa, deixant la popa als que quedaven instituïts com senyors de la colla.
La navegació va ser bona els primers dies: el Malthus creuà l’Estret, el Mediterrani, va passar el canal de Suez i el mar Roig, i sortí a l’oceà Índic amb tota felicitat, fent concebre les més falagueres esperances respecte al viatge.
La veritat de la narració em fa passar a una transició violenta: és el cas que la bonança va tornar-se en mal temps, el qual, prolongat molt més de lo convenient, va convertir-se en temporal desfet.
La tripulació va treballar tot l’humanament possible; mes les forces que dominaven eren tan poderoses, que tota la intel·ligència i els recursos tècnics dels homes van quedar en immens dèficit, i aquell infeliç Malthus, mancant de mitjans de subsistència, va sofrir la sort que el seu homònim havia profetitzat per als que no tenen cobert en el banquet de la vida, és a dir, perduda la brúixola, trencat el timó, arrencada d’arrel l’arboradura, sense consciència del punt que ocupava en l’espai, i saltant alternativament del profund abim al cim d’onades com muntanyes, va acabar per estavellar-se contra un imprevist i invisible escull i va esclafar-se com un ou quan rebot contra una pedra.
Ais de terror, crits de desesperació, veus demanant auxili, tot es confonia amb el bramul de les ones que en aquelles notes agudes donaven l’acompanyament, formant una simfonia magistral, davant la qual el geni d’un Meyerbeer o d’un Wagner fora ridícula paròdia.
Per fortuna, l’esculla causant del naufragi formava part d’una illa desconeguda, i allí van trobar refugi i terra on posar els peus tots aquells que no van ser arrabassats per força major.
Nit espantosa la dels nàufrags salvats! Quasi tots, units per relacions de família i d’amistat uns amb altres, segons les seves categories, es trobaven sols, sense sapiguer si el pare, el fill, l’espòs, l’esposa, el germà o l’amic eren vius o morts. Davant d’aquella angúnia tremenda, la vida era la part pitjor. La naturalesa pesava sobre aquells infeliços amb la mateixa indiferència que un caminant per damunt d’un cau de formigues. Trons, llamps, pluja, brogit eixordador del mar, tot reduïa al més ínfim atuïment l’esperança i les il·lusions que poc abans animaven a aquells infeliços.
A l’aparició de l’aurora va calmar-se la tempestat; els núvols que van produir aquesta espècie de guerra civil entre les forces vives del nostre planeta van esboirar-se, i un sol rient i esplendorós il·luminà les costes d’una illa plena de formosa vegetació i una mar que semblava que no havia trencat cap barco en tota la seva vida.
Els nàufrags van agrupar-se així que la llum del dia ho va permetre, i plorant cada u la pèrdua de les persones que més particularment l’afectava, va ser necessari pensar en la conservació de la vida.
Lo primer que va fer-se naturalment, va ser reconstituir les categories socials: quedaven el governador i el quefe militar, el capellà i el jutge, tots amb desperfectes més o menys sensibles en les seves famílies, però en disposició de continuar en l’exercici de les seves funcions.
Era necessari assegurar-se de si l’illa era habitada i, en cas afirmatiu, de si era pacífic o hostil el caràcter dels habitants. Una comissió dels homes més animosos, comanats pel quefe militar, va quedar encarregada d’aquesta missió. Es necessitava, a més, amb urgència, preparar hostatge i alimentació, i a l’efecte van destinar-se individus per a fer una tallada d’arbres, per a recol·lectar fruites i per a caçar, a fi de satisfer aquestes necessitats.
No es va descuidar, com era conseqüent, l’auxili als nàufrags encara en perill si n’hi havia, i l’enterro de les víctimes que apareguessin.
Tot va organitzar-se perfectament, i el primer dia van fer-se alguns salvaments, es va reconèixer l’illa en tota la seva extensió des d’una eminència existent en el centre, adquirint la certesa que estava deserta, i va arreplegar-se una regular quantitat de fruites madures i de bon gust.
El treball es regularitzà a poc a poc, i tot anava relativament bé, amb relació a les idees socials dels nàufrags. Primerament, va procurar-se cara per a les autoritats i persones distingides; després, quan tothom pogué dormir a cobert, la casa popular no passava d’una mala barraca de tercera, mentre l’altra, encara que era per a menor nombre de persones, era més gran i més elegant.
La qüestió de les subsistències es va fer greu, perquè el repuesto de comestible vegetal va acabar-se al cap de pocs dies, a més de ser insuficient per a l’alimentació dels europeus, i la caça i la pesca eren molt difícils per la falta d’armes i artefactes necessaris. A més, del treball de recol·lecció estaven exceptuats els superiors, i solament els inferiors proveïen a les necessitats de la colònia.
Va passar temps, i cap barco apareixia en l’horitzó ni responia als senyals nocturns fets per mitjà de foc, i en tots dominava la idea de morir en aquell desterro.
Les robes s’acabaven, i això, junt amb la falta absoluta de totes les comoditats de la civilització, i, el que era més sensible encara, la de quasi tot lo necessari, preparava a la colònia el retorn a l’estat salvatge.
Posats en aquesta situació, la naturalesa va obrir l’enteniment dels colons de tercera, fent-los comprendre que si la submissió als nomenats superior era injustificada sempre, allí havia desaparegut tota ombra de justificació, i, per consegüent, la igualtat s’imposava amb tota necessitat.
Reunits, doncs, els proveïdors de la colònia, sense iniciativa prèvia de ningú i sense cap discussió va acordar-se fer saber als senyors que el treball era una obligació de tots i que qui es negués a treballar no menjaria.
Feta la deguda intimació als ganduls, no per delegació ni comissió, sinó per tot lo grupo, els senyors van donar ordres als inferiors que amb ells havien quedat de reprimir aquella insurrecció; però aquests, comprenent que el seu deber i el seu interès estava al costat dels insurrectes, cap a ells van anar-se’n, fent cas omís de les censures del governador, dels renecs del comandant, de les amenaces del jutge i de les malediccions del capellà.
Allò va ser una revolució triomfant en tota forma.
Hi havia entre els insurrectes alguns que van rebre la iniciació revolucionària en la Internacional i, per consegüent, sabien més sociologia que el governador, que tot just havia sigut periodista; que el comandant, que era un fanfarró perdonavides; que el capellà, que, si sabia llatí i havia estudiat la Suma teològica, ignorava tot el que han de sapiguer les persones; que el jutge, que tenia el cap ple de lleis, pragmàtiques, sentències, etc., i no sabia res útil; i que el sacamantas econòmic, que era molt competent en les matemàtiques de l’arròs.
Entre els propietaris de tota mena units en el pensament de no fer més el primo, i les autoritats sense personal de sicaris i saions que serveixin d’instrument, no es podia dubtar del resultat; i, veient els que en aquella situació encara tenien la ceba del privilegi tot mansos i avergonyits, un del grup dels revolucionaris va dir-los:
—Una fatalitat ha desfet tots els vincles artificials i convencionals de la societat; la desgràcia ha trencat les nostres cadenes; entre vosaltres, que limitàveu la nostra llibertat i ens usurpàveu el fruit del nostre treball, i nosaltres, que érem considerats com inferiors, ja no hi ha cap diferència, perquè, pujant nosaltres al nivell natural i baixant vosaltres del pedestal de la vostra supèrbia, tots som iguals. Si abans vosaltres i nosaltres, com víctimes, us tenim odi, d’avui endavant, en què la igualtat comença, tots som germans: ni governador ni comandant ni jutge ni capellà és altra cosa que un home, i els títols que us donaven consideració privilegiada són, des d’avui i per sempre, nuls i sense cap valor. Les vostres famílies són família nostra; les necessitats de tots, així com les alegries i les penes, són comunes; perquè en aquesta situació, que representa per a tots nosaltres una regeneració, sols podem conservar la vida i esperar l’arribada d’un barco que ens posi en contacte amb la civilització fent pràctica en veritat absoluta de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Aplaudiments, aclamacions i alegria van acollir aquestes paraules. El governador va declarar que renunciava per sempre més les distincions del món antic i que volia acomodar-se a les condicions naturals del món nou en què estava obligat a viure.
Les mateixes declaracions van fer el jutge, el comandant i l’econòmic; però el capellà no volgué renunciar la representació celestial de què es creia revestit, i deia: —Abrenuncio!
L’actitud del capellà fou l’única nota discordant en l’alegria general de la colònia; però tothom va convenir que si l’excepció confirma la regla, un díscol en una agrupació comunista és un infeliç malalt que té dret per la seva impotència a l’assistència de la societat.
Immediatament, posat a contribució els coneixements de tots i aprofitant els recursos que la naturalesa els subministrava, tots, homes i dones, van distribuir-se per a treballar i fer una confortable casa comunal, conrear terres, caçar, pescar, criar animals, construir artefactes per aprofitar fibres vegetals i fer vestits, i tot el que era possible per a conservar la vida.
El bon propòsit d’emancipar-se de les preocupacions del món vell va ser recompensat per la naturalesa inspirant, a més dels mitjans de conservar la vida, els de prolongar-la.
És el cas que la filla del governador havia arribat a l’edat núbil i s’havia fet una dona formosa, i passejant per la platja collint petxines, vestida, segons la moda del país, amb un senzill davantal perquè no hi havia tela per a més, va trobar-se amb un jove pescador de la colònia: en veure’s sols i contemplar-se joves, formosos i plens de salut, van sentir irresistible impuls amatori i… veus aquí que el capellà, que passejava per allí rumiant teologia, va tenir el disgust de veure que es prescindia d’ell per al que té relació amb la procreació de l’espècie; i, encarregant-se de l’ofici d’espia, única ocupació digna del qui no va voler fraternitzar amb tots pel treball, va córrer a fer saber a l’exgovernador que la seva filla es dedicava a certa pesca il·lícita, immoral i que Déu castiga quan es fa sense la benedicció d’un capellà.
És probable que certes preocupacions, destruïdes no més que aparentment, voldrien impulsar aquell pare a enfadar-se amb la seva filla; però quan, reunida la comunitat al vespre, va presentar-se la parella pescadora, un treballador, assabentat del cas, que era ja del domini públic, s’interposà entre el pare i els amants i digué:
—El que ningú de nosaltres havia discorregut, el que havia escapat a la nostra previsió, ho ha fet espontàniament la naturalesa. Tots segurament hauríem pensat que si estem destinats a viure i a morir en aquest petit racó del món, la mort ens aniria arrabassant un a un, i espanta la consideració de quina serà l’angúnia dels que quedin els últims: la vellesa, la malaltia, la soletat! Doncs no: aquests joves són la nostra esperança i la nostra salvació, perquè han inaugurat una segona generació, i tots deuen imitar-los, no sols per l’egoisme de tenir una generació nova que ens assisteixi en les darreries de la nostra existència, sinó per conformar-nos a les lleis naturals, que fan que si una llavor cau en bona terra, fructifiqui. La nostra vida i els nostres sofriments no seran ja estèrils. Si després de morir l’últim de nosaltres, segons la conducta que abans seguíem, hagués vingut en aquest desert un barco d’un país civilitzar, hauria trobat els nostres ossos sense cap profit per a ningú: la naturalesa s’hauria reintegrat de la matèria que ens havia prestat per a la formació del nostre ser, però el món intel·lectual hauria perdut la riquesa dels nostres sentiments i de les nostres idees: verdaderament hauríem comès un frau amb la humanitat. Aquesta vegada, com sempre, l’amor ens ha salvat. És lògic que un capellà acusi com un delicte l’acció salvadora que avui han realitzat aquests amants: per això representa el dogma immutable, per això és cèlibe; però nosaltres ens devem a la naturalesa, a la vida, a l’amor, a la humanitat.
Les més grans manifestacions d’alegria van acollir aquestes paraules, fecundes per a la colònia com el «Creixeu i multipliqueu-vos» del Gènesi.
Alguns anys després en aquella illa, designada a les cartes geogràfiques amb el nom d’Amoria, hi havia un excel·lent port, una formosa ciutat, camps ben cultivats i una població d’aspecte alegre, sa i intel·ligent, disposada a mantenir relacions amb totes les nacions del món, però decidida a morir abans de deixar-se dominar per cap; perquè els amorius eren tan valents com bons, i estaven disposats a sacrificar-se per la pàtria, perquè allí sí que el de tots era el de cada u, i el de cada u era el de tots, perquè tots disfrutaven positivament de tot el patrimoni universal que allí s’havia pogut reunir.
Gran va ser el desastre que van patir els fundadors d’Amoria, però més gran va ser la seva felicitat.
Per un trastorn revolucionari ha de passar el món del privilegi, si un dia ha d’establir-se en ella la Solidaritat, l’Amor i la Justícia.
© de l’edició, Stroligut