L’autoodi en la literatura catalana – Josep Murgades

L’autoodi en la literatura catalana és un article en clau marxista de Josep Murgades publicat el 1995 a Llengua i discriminació de Curial.

Murgades, partint de Joan Fuster, repassa els orígens històrics de l’autoodi català —neix el 1486— com a manifestació indestriable de la lluita de classes. Llegiu també a Stroligut Escriure en castellà a Catalunya de Manuel de Pedrolo.

////més articles i traduccions de Josep Murgades

L’autoodi en la literatura catalana

Començaré repetint una obvietat: això que solem anomenar lluita de classes rarament té lloc en l’escenari èpic de les barricades; la lluita de classes s’acostuma a desenvolupar preferentment en el llenguatge —sobretot en el llenguatge de la doble articulació, per dir-ho a la manera de Martinet.

Això és així perquè, llevat de situacions extremes, els homes i les classes en què aquests s’integren s’estimen més de transferir a l’univers del simbòlic el diriment de llurs diferències. És en aquest univers —del qual el llenguatge constitueix el màxim exponent— que es delimiten els interessos contraposats i que es malda també per resoldre’ls en benefici propi.

El llenguatge —i les múltiples i variades llengües naturals en què es manifesta— no és, doncs, socialment ingenu. Com tampoc no ho és la literatura —les literatures—, aquest producte resultant de l’elaboració més perfeta —i de vegades també més perfecta— del llenguatge, i dotada, per això mateix, ultra les virtualitats comunicatives i lúdiques que li són inherents, de forts valors emblemàtics, definidors d’una dialèctica social interna i identificadors d’aquesta enfront d’altres d’alienes.

Quan ens trobem amb una societat com la catalana, la dinàmica global de la qual és interferida a partir d’un moment donat per la d’una altra societat de llengua i cultura diferents —fins al punt de restar sovint subsumida per complet dins la d’aquesta—, és que podem comprovar en quina mesura l’habitual enfrontament de classes en la lluita pel poder és també susceptible de desenvolupar-se de manera destacada en forma de conflicte lingüístic. Un conflicte que té en la concurrència d’opcions literàries contraposades una de les seves manifestacions més espectaculars.

D’aquí la pertinència —ja oportunament remarcada per Aracil al seu article Et tout le reste est littérature, dins Dir la realitat (Barcelona 1983), ps. 135-153— d’un enfocament sociolingüístic de la literatura catalana, com ja he dit al capítol anterior. La qual, pel seu compte, esdevé alhora una mina documental de primera magnitud per a la sociolingüística del català. I no cal dir que, un pic convingut aquest enfocament, l’observació en concret del fenomen de l’autoodi brinda un immillorable fil conductor per resseguir tota la història sociolingüística i literària del país. Amb l’avantatge, a més, que si quan considerem la persecució política d’una llengua per una altra ens podem sentir eventualment temptats de concebre una tal dialèctica d’antagonisme en termes de víctimes i de botxins —amb tot allò que de magra satisfacció tranquil·litzant es pot derivar, per als qui se saben, i de vegades es volen, víctimes—, la reflexió sobre l’autoodi ens remet, en canvi, inequívocament a l’arrel del problema, és a dir, a la lluita de classes sempre subjacent en qualsevol conflicte social, fins i tot quan aquest s’exterioritza primordialment en forma de contraposició entre nacions i entre llurs llengües i cultures respectives.

Però, què és l’autoodi? Si l’haguéssim de definir estructuralment, per oposició, podríem dir que és exactament el contrari de l’egocentrisme. De l’etnocentrisme. Del glossocentrisme. De qualsevol centrisme. I que tant l’un com l’altre s’erigeixen en les dues cares contraposades de la mateixa infecta i sinistra moneda.

Si, més conseqüents amb la metodologia d’anàlisi aquí adoptada, ens decidíem a parafrasejar el vell Lenin, podríem definir llavors l’autoodi com la fase superior del provincianisme —en el qual cas posaríem l’èmfasi en la dimensió espacial, horitzontal del problema, sens dubte la més detonant. Si volguéssim, però, subratllar la seva dimensió de classe, l’eix de verticalitat, aleshores hauríem de considerar l’autoodi com la fase superior d’allò que al País Valencià anomenen la coentor. I que el no tan vell, però no menys benvolgut, Aracil ha definit com «desajustament entre la realitat i les aspiracions» —a la seva Introducció a Eduard Escalante, Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid (València 1968), ps. 16-17.

En qualsevol cas, bé ens serà útil de remetre’ns en tot allò que refereix a l’autoodi al que en va dir en el seu moment Rafael Lluís Ninyoles, que és al capdavall qui ja fa més de vint anys en va introduir el concepte dins el nostre àmbit cultural i en va fer les primeres aplicacions al camp lingüístic i literari. Segons ell, doncs, i de manera molt sintètica, l’autoodi és la «identificació amb el grup dominant», «la identificació amb els interessos culturals dels grups dirigents» —dins Conflicte lingüístic valencià (València 1969), especialment les ps. 96-104. També dins Idioma i prejudici (Mallorca 1971), passim.

Els resultats d’aquesta distorsió perceptiva i valorativa que és l’autoodi són aleshores múltiples i diversos. En l’ordre polític s’acostumen a traduir en alienació i en sucursalisme. En l’ordre estètic donen lloc sobretot al kitsch. En l’ordre lingüístic ofereixen incentius i justificants per a la defecció o la patuesització. En l’ordre literari —indestriable evidentment del lingüístic— se salden en una variada gamma de patologies, que abasta des de l’admiració pueril per la literatura —i la llengua en què aquesta és escrita— de les classes vinculades al poder, fins a la invalidació de la pròpia literatura —i, en conseqüència, del vehicle lingüístic en què aquesta s’expressa— passant a més alternativament per furibundes invectives masoquistes, planys elegíacs, fantasies tanatolàtriques, silencis vergonyants i acomplexaments de tota mena.

Exemplifiquem-ho, però, ni que sigui de manera molt sumària, en el marc de la història, mare de totes les altres ciències humanes, segons volia Marx.

L’autoodi en la literatura catalana té una acta de naixement clarament tipificada: és el pròleg de Narcís Vinyoles a la seva traducció espanyola del Supplementum chronicarum mundi (1486) del monjo agustí de Bèrgam Jaume Felip Foresto, que apareix el 1510 a València (Suma de todas las crónicas del mundo) i que constitueix possiblement el primer llibre que hi fou imprès en castellà. Vinyoles s’hi justifica pel fet d’haver gosat «[…] alargar la temerosa mano mía para ponerla en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la qual puede muy bien y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvages de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantissima ser llamada» —text segons Antoni Ferrando Francés, Narcís Vinyoles i la seua obra (València 1978), p. 245.

Per què un tal cas d’autoodi no s’havia donat fins llavors? Prou que durant tota l’Edat Mitjana havia estat habitual l’alternança de llengües —llatí, occità, italià, català— en la creació literària produïda per catalans. I mai el fet de servir-se aquests escriptors d’una llengua diferent de la pròpia no els havia dut a blasmar-la o a fer un elogi desmesurat i excloent de la que havien adoptat com a mitjà d’expressió literària. Això és així perquè durant els segles medievals l’opció lingüística entre els literats obeeix a convencionalismes poètics, no pas a imperatius de classe. I la rígida compartimentació estamental de la societat de l’època no involucra en cap dinàmica d’antagonisme social el fet que puguin coexistir en un mateix espai diverses llengües.

Altrament s’esdevé amb Vinyoles, però. Aquest és un notari d’extracció burgesa que malda per integrar-se dins els ambients àulics de l’aristocràcia valenciana, en un moment en què aquesta, ben bé un quart de segle després de la unió dinàstica de la Corona d’Aragó amb la de Castella, ha entrat ja dins una dinàmica d’acostament progressiu a la Cort castellana que, amb l’esclat i l’aixafament de la revolta de les Germanies (1519-1523), es consumarà de manera irreversible. La sobtada comerciabilitat a la València de llavors d’un llibre imprès en castellà no és, al capdavall, sinó una primera prova concloent d’aquest procés d’identificació accelerada de la classe hegemònica —i dels qui aspiren a accedir-hi— amb els nous interessos de l’Espanya imperial i de la llengua amb què aquesta exerceix el poder. Vinyoles esdevé així un caragirat perquè a la València de la seva època comença ja a no ser possible ascendir socialment si no és al preu de renunciar almenys en l’àmbit de l’alta producció cultural a la llengua pròpia i secular en benefici de la forastera i nouvinguda.

La tendència, a partir de llavors, prou que ho sabem, s’anirà generalitzant. Tant que, amb comptades excepcions —una de ben sonada és la representada per Alexandre Ros, que el 1636 publica amb el pseudònim de «Juan Gómez Adrín» un Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en ella en Cataluña, en el qual llegim perles com la següent: «[…] con un mismo cebo no se cogen todos los pescados: en un gusano pica un pescado vulgar, para una trucha es menester harina; con pan rudo de doctrina humilde se gana el idiota, pero para el entendido es menester la flor de la harina, lo más ajustado del discurso, la elocuencia imán de los ingenios. […] Α esto ha de atender el predicador, a la desigualdad del auditorio, hablando al docto como a tal y al vulgo en su lengua.» (text segons la citació reproduïda per Josep M. Nadal en un seu estudi mecanografiat sobre La cultura catalana en els segles XVI i XVII), ja no caldrà que els escriptors defeccionistes explicitin formalment llur autoodi. Sabem més d’aquest autoodi a hores d’ara pel testimoni que ens en brinden al llarg dels segles XVI i XVII, en un to d’escandalitzada repulsa, els escriptors lleials en llurs declaracions apologètiques (Cristòfor Despuig, Onofre Almudéver, Jeroni Ferrer, Francesc Fontanella, Josep Romeguera, etc.), que no pas pel que aquells es molesten a manifestar obertament. No tenien pas necessitat de fer-ho en un país en què la Cort —és a dir, el poder— havia optat ja per la via del transfuguisme més descarat i on l’estancament econòmic reduïa al mínim la mobilitat social. Els bastava, a tot estirar, de sublimar llur autoodi en forma d’idealització compensatòria de la llengua que s’havien afanyat a abandonar, amb la qual cosa s’apuntaven, a més, per si alguna falta els feia, a una justificació sempre reconfortant. La maniobra revesteix categoria de llei sociolingüística sempiterna i Ninyoles prou va demostrar oportunament també fins a quin punt aquesta idealització era el correlat amable de l’autoodi més contumaç (vegeu-ne les obres citades abans, passim).

«[…] un idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa.» —de Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779).

Amb asseveracions com aquestes —altrament prou conegudes— Antonio de Capmany es feia eco de la renovada bel·ligerància envers la llengua i envers un seu possible ús culte dins el marc de la Il·lustració per una burgesia identificada ja plenament amb la monarquia borbònica i protagonista del reactivament econòmic que experimentà el Principat a partir de la segona meitat del segle XVIII.

Com també reflecteix els ideals de l’uniformisme jacobí sorgit a l’escalf de l’opció de progrés que per a la classe burgesa havia representat la Revolució Francesa Antonio Puigblanch, que escriu el 1811 tot just a Cadis, durant les corts de què sorgí la constitució liberal, base del nou Estat resultant de l’abolició de l’ordenament jurídic de l’Antic Règim, La Inquisición sin máscara, on afirma:

Enmig d’aquest panorama, presidit segons veiem per l’hostilitat creixent de les classes hegemòniques catalanes envers la llengua autòctona, sembla com si l’adveniment de l’anomenada Renaixença signifiqués un gir copernicà. Però aquesta és només una impressió aparent. Ja que la Renaixença, certament, comporta una recuperació del valor literari de la llengua. Però aquest recobrat prestigi és, en el fons, la contrapartida idealista per la definitiva pèrdua del valor d’ús funcional de la llengua.

En efecte, a desgrat de la persecució política iniciada contra el català a partir de la Nova Planta (1716), és innegable que aquest subsisteix més bé que mal durant bo i un segle com a llengua de l’administració, de l’escola, del comerç, etc., i això en bona part per la mateixa incapacitat del poder d’Estat de fer complir arreu del domini lingüístic la llei repressora. La substitució en aquests àmbits del català per l’espanyol de manera sistemàtica no es produeix significativament fins als inicis de la industrialització, just encetada la dècada dels trenta. És a dir, al mateix temps en què, amb una simptomàtica sincronització, se li acut a Aribau de fer aquell esgarip de gratificació compensatòria conegut amb el nom d’oda a La pàtria.

Vist des d’aquesta perspectiva, doncs, la Renaixença és una conseqüència indirecta de l’autoodi lingüístic. O la literatura al servei d’aquest, per dir-ho altrament. En la nova societat industrial, l’autoodi lingüístic —i la conflictivitat social a què respon— troba altres vies de congriament i d’exteriorització diferents de la literària, i tan vàlides i apressants com ho havia estat aquesta en la societat estamental. Per això al Principat —la zona del domini lingüístic on la industrialització avança de bracet amb la substitució dels usos formals de la llengua— la literatura es veurà força estàlvia de manifestacions explícites i directes d’autoodi, ja que aquesta ha esdevingut més aviat la reserva idealitzadora de les mostres cruels i dures que es donen cada cop més en altres àmbits.

En canvi, en aquelles zones ancorades en les formes de vida preindustrial i, doncs, on no es produeix la Renaixença en el sentit que aquí l’entenem, abunden entre les classes mitjanes els testimonis explícits d’autoodi en relació amb la literatura i, en general, amb qualsevol propòsit de dignificació de la llengua. El seu possible enaltiment cultural és l’enemic a abatre si es vol consumar el canvi de llengua en els àmbits oficials, públics, i en tots els relacionats amb qualsevol forma de poder. Basta recordar en aquest sentit declaracions com les de Jaume Pujol o de Josep M. Quadrado a les Illes. El 8 de novembre de 1840 Jaume Pujol escrivia a «La Palma» un article sense signar intitulat De los dialectos considerados con relación a la literatura, en el qual, entre altres coses, deia que si les Illes formessin «un estado independiente, poseeríamos una literatura propia tan rica y variada como la que admiramos en otras naciones que han sido más privilegiadas en el rango político», però que tal com està la cosa a hores d’ara «en vano sería hacer esfuerzos por dar a nuestro dialecto aquel grado de elevación y fama de que fuera susceptible en otras circunstancias. No es la lengua del gobierno, y esta razón de hecho basta para acallar todas las pretensiones y para calmar los bríos del entusiasmo más exaltado; aunque tuviésemos Homeros y Virgilios, no fuera nuestra lengua estudiada por los extranjeros, bien que nuestros genios superiores, si alguno llegase a mostrarse, ciertos de la poca nombradía del idioma nativo, hablaran el de Cervantes y el de Moratín», alhora que reblava poc més avall el clau afirmant que «es duro y sensible tenerlo que confesar, por más que sea nuestra habla provincial la de nuestras más tiernas afecciones; debemos renunciar a ella, porque así lo exige el interés que nos eleva a contraer afinidades, las más que sean posibles y las más estrechas, con el continente vecino»; també a «La Palma», el 18 d’abril de 1841, Josep M. Quadrado afirmava en el seu article Poetas mallorquines que a partir del segle XVII «no hallamos [en la llengua del país] sino toscos e ignorantes rimadores; y nuestro idioma, perdida gran parte de su dulzura y flexibilidad, y convertido en mezquino dialecto del castellano, no logra empleo sino en gozos y coplas de santos, o en juguetes ridículos y sátiras mordaces, en que traslucimos a veces un resto de numen y de energía que deploramos no se ocupen en más nobles y poéticos asuntos» —text segons les citacions que reprodueix Josep Massot i Muntaner, Els mallorquins i la llengua autòctona (Barcelona 1971), ps. 33 i 35, respectivament. O actituds com les d’escriptors populistes tipus Escalante al País Valencià (vegeu supra).

L’autoodi literari entre els prohoms catalans de la Renaixença cal cercar-lo en segons quins subtils moviments reflexos, com ara l’assumpció acrítica que fan de conceptes i termes propis de la historiografia espanyola, cosa que els duu, per contrast amb el tan esbombat Siglo de Oro hispànic, a encunyar la reductivista etiqueta de Decadència per designar la dinàmica històrica catalana durant els segles de l’Edat Moderna, en especial en tot allò que refereix a l’activitat literària i cultural que s’hi desplega; o com ara el fet de considerar literàriament apta la llengua només per al gènere poètic —segons retreia Fabra a una figura de la talla de Milà i Fontanals—, bo i projectant així el fenomen de la diglòssia —llengua A dominadora per a usos alts, llengua B subordinada per a usos baixos— a l’àmbit també de la literatura —la de la llengua A per a tots els gèneres, la de la llengua B sols per a uns de populars o d’especialment emotius.

Modernisme i Noucentisme, en la mesura en què suposen una gradual presa de consciència nacional i un esforç considerable de normalització, en bona part a càrrec tot just d’una burgesia emprenedora que veu en la basa del catalanisme un mitjà de fer prevaler la seva reivindicació de classe davant el poder d’Estat, redimeixen substancialment la llengua i la literatura catalanes de l’estigma de plebeisme i de xaroneria que pesava damunt d’elles des de feia segles, segons hem vist. Però aquest guany incontrovertible en prestigi simbòlic no va acompanyat d’una semblant recuperació dels usos funcionals de l’idioma, cada cop més acaparats en exclusiva per l’omnipotent i omnipresent llengua espanyola.

La producció literària comença així a veure’s afectada d’allò que precisament més li havia mancat d’ençà de l’inici de l’Edat Moderna: una culturalització que, ara, amenaça d’esdevenir hipertròfica i, doncs, de recloure la literatura catalana dalt una torre ebúrnia. De ser considerada només atribut de les classes baixes, la literatura catalana passa a ser-ho només d’unes certes élites. Amb la qual cosa apareix un renovat pretext per a l’autoodi, bé que de signe contrari. La literatura autòctona —i, com sempre, de retruc, la llengua— és tinguda ara per aristocratitzant, desvinculada de la vida quotidiana i de les realitats de base, i en nom d’una demagògia anarquistosa i populista se li nega la capacitat de diferenciació estilística i es pretén de degradar-la a l’estat corrupte del «català que ara es parla», com a pas previ a la seva definitiva subsumpció dins el variat espectre dialectal de l’espanyol.

Una tal variant de l’autoodi, atès el persistent grau d’hipertròfia simbòlica que es dóna en la nostra societat a conseqüència de la seva incapacitat política per a regular en la llengua del país els dinamismes d’integració i d’exclusió socioeconòmics, ha rebrotat amb força avui dia i compta entre els seus més fervorosos practicants els partidaris tant de la cretinosa com de la tubauosa llengua. Només que ara l’embordeïment lingüístico-literari propiciat per aquests ja no constitueix —per dir-ho a la manera de l’Aracil— un «tràmit de la mobilitat social», és a dir, el pas previ a llur ingrés dins una classe superior, sinó que ha passat a convertir-se en una «forma d’imitació a distància» (op. cit. supra, ps. 17 i 26-27) o sigui, en una emulació servil del poder sense esperances de recompensa —o almenys sense les que raonablement es prometien les classes per boca de les quals parlaven els Vinyoles, Ros, Capmany etc.

En l’endemig, casos d’autoodi lingüístico-literari explicitat brutalment i sense ambages només els trobem arran de la desfeta de la guerra d’Espanya, i en boca de personatges que, imbuïts del zel ardorós del convers, tenien molt a fer-se per-donar d’aquelles troglodítiques classes enfilades al carro vencedor del franquisme. Valgui com a testimoni impagable aquest d’Eugeni d’Ors, del juny del 1939:

Després vindrien les actituds arribistes de gent tipus Gironella, que no s’estaria d’amenitzar-les esporàdicament amb declaracions patètico-grotesques (com quan afirmava escriure en espanyol i no en català perquè una llengua de major nombre de parlants per força havia de ser segons ell més rica i disposar de més paraules que no pas una d’extensió demogràfica més reduïda!!!).

O les calculades ambigüitats i les displicents reticències a propòsit d’un idèntic problema per part d’elements conspicus d’això que l’imperialisme espanyol sol anomenar la «Escuela de Barcelona». Exemplificables en part amb la resposta que va donar Carlos Barral a una sucosa enquesta sobre Escriure en castellà a Barcelona publicada per la revista «Taula de Canvi» —núm. 6 (juliol-agost 1977), p. 16—, i en la qual, en un to conciliador, es felicitava de «la convivència de totes dues literatures en l’àmbit de la nació catalana», atès que la producció de literatura espanyola dins Catalunya reduïa «el perill de segrest que la creació en llengua catalana corre contínuament a causa de la seva subordinació a la mentalitat petitburgesa de les classes mitjanes de la ciutat de Barcelona i d’un nombre petit de viles i petites ciutats, única clientela i instrument de la seva ressonància [!!!]».

I així fins a arribar a una de les darreres perles que ens ha fornit en literatura l’autoodi nostrat, El amante bilingüe, de Juan Marsé, Premio Ateneo de Sevilla 1990, altament il·lustrativa de com una obra d’ínfima qualitat literària pot ser, tanmateix, ideològicament una autèntica mina, i que recomano efusivament de llegir a tothom qui encara es pensi que això de l’autoodi en llengua, en literatura, i en el que sigui, no té res a veure amb la lluita de classes, sinó amb la tírria que els països dolents i grandassos tenen contra els països bons i petitets.

Acabo. No sé si de qualsevol reflexió sobre nacionalisme —un terme aquest, per cert, haig de confessar-ho, que em fa venir un calfred d’esborronament— se n’esperen només anàlisis i constatacions factuals, o bé si cal, a la llum d’aquestes, apuntar mal que només sigui ara així com unes propostes d’incidència operativa.

En el cas de l’autoodi sembla evident que la seva superació només serà possible en la mesura que s’eliminin —o si més no, i de moment, que es tendeixin a pal·liar— les brutals desigualtats existents encara entre les classes, entre els poderosos i els sotmesos. Però mentre no s’aconsegueix aquesta desitjable situació de justícia progressiva, potser fóra bo de recomanar segons quins antídots d’emergència contra aquesta plaga de l’autoodi.

N’estendré una possible recepta tot servint-me de la literatura. De la de registre baix i de la de registre alt. Que la llengua dóna per a tot això i per a molt més.

Un tipus se’n va a cal psiquiatre i li diu que pateix complex d’inferioritat. El psiquiatre se’l mira, li fa tests, reconeixements, i a l’últim li diu: «Vostè no té cap complex d’inferioritat. Vostè és inferior». El pobre diable, a còpia de creure’s això del complex i d’odiar-se conseqüentment, havia acabat per tornar-se efectivament inferior. L’acudit, no cal dir, és extrapolable al cas d’un grup social, d’una nació, etc. Potser que hi penséssim.

Riba, a l’Elegia IX de Bierville, la dels «sentiments unànimes per excel·lència», escriu:

Postil·lem només aquests versos, sobradament aclaridors, tot afegint que, perquè et deixin créixer lliure en la teva virtut, cal abans la ferma voluntat d’assumir-la plenament. O dit altrament i de manera sintètica: Respecta’t. I et respectaran.

© Josep Murgades