Tango satànic, publicada el 1983, és la primera novel·la, i la més reconeguda, de l’hongarès László Krasznahorkai, escriptor i guionista de culte.
El 1994 Sátántangó va ser adaptada al cinema pel gran director Béla Tarr. Edicions del Cràter l’edita per primer cop en català, en traducció de Carles Dachs. A Stroligut podeu llegir un fragment del primer capítol que us servirà de tast de la prosa Krasznahorkai.
////Més Cràter amb La perla de Mishima, les cartes de Dostoievski i els Contes de la becada de Maupassant i més literatura hongaresa amb La visita miraculosa de Krisztina Hrussz de Dezső Kosztolányi
Tango satànic
I. La notícia de la seva arribada
Un matí de finals d’octubre, no gaire abans que les primeres gotes de les pluges despietadament llargues de la tardor caiguessin sobre la terra clivellada i salina de l’oest de la colònia (i que els pudents mars de fang fessin intransitables els camins i inaccessible la ciutat fins que no arribessin les glaçades), en Futaki es va despertar amb el so d’una campana. A com a mínim quatre quilòmetres al sud-oest, a l’antic terme de Hochmeiss, s’hi alçava una ermita solitària, però allà no només no hi havia cap campana, és que no hi havia ni tan sols campanar, que s’havia ensorrat en temps de la guerra, i la ciutat era massa lluny perquè des d’allà se’n sentís res. I, de tota manera, aquells ning-nangs triomfants no li feien pas pensar en campanes llunyanes, sinó que més aviat semblava com si, des de ben a la vora («Com si, de cap al cantó del molí, …»), el vent els hagués dut arremolinats. Es va recolzar al coixí per mirar per la finestrella de la cuina, però, a través del vidre mig entelat, només veia la colònia, encara quieta i en silenci, banyada per les campanades que s’esvaïen i pel blau de l’alba: a l’altre cantó del carrer, entre cases igualment distants les unes de les altres, tan sols es filtrava una mica de claror de la finestra encortinada del doctor, perquè feia anys que qui hi vivia era incapaç d’adormir-se a les fosques. Va aguantar la respiració per no deixar escapar ni un dels sorolls que es mig perdien a la deriva, ressonants, dins la marea de campanades, perquè volia saber la veritat («Segur que encara dorms, Futaki…») i per a això li calia cada so, encara que fos orfe. Avançant amb passes flonges, ja llegendàries, de gat, va ranquejar per les rajoles glaçades de la cuina fins a la finestra («Però què, que no hi ha ningú despert? Que no ho sent ningú? Ningú més?»), en va obrir els batents i s’hi va abocar. Un aire humit i tallant el va fuetejar i per un moment va haver d’aclucar els ulls; va parar, endebades, l’orella al silenci apregonat pel cant d’un gall, per un lladruc llunyà i pel bramul del vent cruel, de viu esmolat, que s’havia aixecat feia uns instants, i no hi va sentir sinó el batec somort del seu cor, com si tot hagués estat una jugada fantasmagòrica de l’entreson, com si («… Algú em vol espantar»). Va mirar amb tristor el cel sinistre, les restes cremades de l’estiu eixorc, empestat de llagostes, i de cop va veure passar la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern per la mateixa branca d’acàcia, com si intuís que el temps sencer bufonejava en l’esfera immòbil de l’eternitat, fent veure que traçava enganyosament, a través de l’encrespament del caos, una línia recta diabòlica i, creant l’altura, convertia falsament la follia en necessitat… i es va veure a si mateix enrampant-se de dolor en una creu de fusta feta amb el bressol i amb el taüt, fins que, finalment, una sentència eixuta, crepitant, el lliurava, nu, sense distincions ni condecoracions, a les mans dels rentadors de cadàvers, a les riallades dels escorxadors diligents, una situació en la qual li caldria comprovar despietadament la mesura de les coses humanes, sense ni un sol viarany de tornada, perquè aleshores ja sabria que havia anat a parar en una partida en què tot estava dat i beneït, els tafurers de la qual, al final, li prendrien fins l’última arma: l’esperança de trobar mai el camí de casa. Va girar el cap vers el cantó est de la colònia, en direcció als edificis que antigament havien estat plens de gom a gom, bulliciosos, però que ara s’enrunaven abandonats, i amb un esguard amarg va observar com els primers rajos d’un sol rogenc i botit s’escolaven entre les bigues d’una barraca en ruïnes, amb la teulada ensorrada. «Al capdavall, haig de fer un pensament. Aquí no m’hi puc pas quedar». Es va tornar a ficar a dins l’edredó calent, va acostar el cap als braços, però no podia agafar el son: aquelles campanades fantasmagòriques li feien basarda, tot i que potser era aquell silenci sobtat, aquella quietud amenaçadora, que li feien sentir que d’ara endavant podia passar qualsevol cosa. De tota manera, res no es movia, com ell, que, dins el llit, amb prou feines es bellugava, fins que els objectes del voltant, que fins aleshores havien callat, van encetar un diàleg neguitós (la vitrina va espetegar, l’olla va fer soroll, un plat de porcellana es va posar bé) i ell es va girar d’esquena a la pudor de suat que desprenia la dona de l’Schmidt; va cercar, palpejant amb una mà, el got d’aigua que tenia al costat del llit, i se’l va empassar d’un glop. I això el va alliberar d’aquella por infantil; va sospirar, es va eixugar la suor del front i, com que sabia que l’Schmidt i en Kráner tot just ara començaven d’aplegar el bestiar per menar-lo des de Szikes fins a l’estable situat al nord de l’Explotació, on finalment els pagarien el que els pertocava pels vuit mesos amargs de feina, i que després encara hi tenien un parell d’hores de tornada a peu, va mirar de dormir una miqueta més. Va aclucar els ulls, es va girar per abraçar la dona i, quan ja gairebé agafava el son, va tornar a sentir les campanes. «Mecagondena!». Es va destapar, però just en aquell moment, quan amb els peus nus i callosos trepitjava les rajoles de la cuina, el so es va interrompre, com si («algú hagués fet un senyal que…»). Seia a l’espona, encorbat, amb les mans entrellaçades a la falda, i va aturar, badant, la mirada al got buit; tenia la gola seca, li feia mal la cama dreta i ja no gosava ni aixecar-se del llit ni ficar-s’hi. «Me n’aniré demà, a tot estirar». Va passar la mirada per tots els objectes d’aquella cuina rònega que encara podien fer servei, a la cuina econòmica bruta de greix socarrat, amb restes de menjar, a la senalla estripada de les nanses que hi havia a sota, a la taula coixa, a les imatges de sants plenes de pols penjades a la paret, als atuells apilats de qualsevol manera en un racó del costat de la porta, i aleshores es va girar vers la finestreta per on el dia ja clarejava, hi va albirar les branques nues de l’acàcia, la teulada ensorrada i la xemeneia torta de cals Halics que fumejava, i va dir: «Agafaré la part que em pertoca i avui al vespre mateix…! Sí, com a molt demà. Demà al matí». «Ai, Déu!», al seu costat, la dona de l’Schmidt es va despertar amb un sobresalt; panteixant, amb una llambregada desesperada, va observar la fosca, i quan es va adonar que els objectes li tornaven la mirada, que tot li era familiar, va sospirar, alleujada, i va tornar a posar el cap al coixí. «Què tens, que somiaves?», va preguntar en Futaki. La Schmidt encara tenia els ulls espaordits clavats al sostre: «Que si somiava, diu!». Va tornar a sospirar i es va posar la mà al cor. «És que déu-n’hi-do, eh! Imagina’t…, seia aquí dins, a l’habitació, i… de cop i volta algú picava a la finestra. Jo no gosava obrir, només m’hi acostava i guaitava a través de la cortina. Només li veia l’esquena, perquè ara ja donava cops al picaporta, i després li veia la boca, perquè cridava, però no s’entenia què deia. Anava barbut i semblava que tingués els ulls de vidre. Ha estat horrorós… Després, he recordat que al vespre només havia passat un cop la clau, i sabia que quan hi arribés ja seria massa tard… i corria a tancar la porta de la cuina, però m’adonava que no en portava la clau, i em volia posar a cridar, però no em sortia la veu. I després…, ja no me’n recordo…, no sé com ni per què, però tot d’un plegat la dona d’en Halics mirava cap a dins, a través de la finestra, i feia un somriure sardònic. Saps aquell posat que fa quan somriu? Bé, tant és, mirava cap a la cuina, i tot seguit, no sé com, desapareixia. Mentrestant, el de fora es posava a clavar coces a la porta, i jo sabia que en un tres i no res l’esbotzaria, i aleshores pensava en la ganiveta del pa, i anava corrents cap a l’armari de la cuina, però el calaix estava encallat, i jo vinga estirar, i… de debò, estava morta de por. Després, sentia la porta que s’esbotzava amb un terrabastall i que aquell ja venia pel passadís… No hi havia manera d’obrir el calaix, i ja el tenia entrant a la cuina, i llavors l’aconseguia obrir, i jo que trec la ganiveta i ell que se m’acosta bracejant, i no ho sé…, de sobte ell ja era estès a terra, al racó de la cuina, a sota la finestra, ai, sí, i portava tot d’olles i paelles blaves i vermelles que havien volat per aquí n’enllà de la cuina… i de cop trobo que el terra es mou, imagina’t, i que la cuina arrenca com un cotxe, i després ja no sé què més passava…», va acabar, i va esclafir a riure, alleujada. «Estem arreglats! —va fer en Futaki, bellugant el cap—. Doncs jo, saps què, que m’he despertat perquè he sentit campanes». «I ara! —va exclamar, sorpresa, la dona—. Campanes? On?». «Hum, jo tampoc no ho sé. A més, les he sentides dues vegades, una després de l’altra». La Schmidt també va bellugar el cap. «Al final pararàs boig». «Potser tot plegat només ha estat un altre somni —va murmurar, intranquil, en Futaki—. Però fixa-t’hi, que avui encara en passarà alguna». La dona es va tombar d’esquena, fastiguejada. «Sempre dius el mateix. De debò: valdria més que ho deixessis córrer». Aleshores, de cop i volta, van sentir el carrisqueig del portal de darrere, i es van mirar espantats. «Només pot ser ell —va xiuxiuejar la Schmidt—, ho noto». En Futaki, nerviós, es va incorporar. «Però això és impossible! No poden haver arribat, encara…». «Què vols que t’hi digui, jo… , fuig, va!». Va sortir del llit d’un bot amb la roba sota l’aixella, va tancar la porta i es va vestir. «El bastó. M’he deixat el bastó a fora». Els Schmidt no feien servir aquella cambra des de la primavera. De primer, el verdet es va menjar les parets; més endavant, també es va començar a florir la roba, les tovalloles, les mantes i els llençols de dins d’aquell armari atrotinat que sempre miraven de tornar a fer net; al cap d’unes quantes setmanes, els coberts de les ocasions especials es van rovellar; les potes de la taula, guarnida amb un tapet de ganxet, es van afluixar; més tard, quan les cortines es van començar a esgrogueir i l’electricitat ja no funcionava, es van traslladar definitivament a la cuina, i van deixar que l’habitació es convertís en el regne dels ratolins i les aranyes que és ara, perquè, de tota manera, no s’hi podien oposar. En Futaki es va recolzar al muntant de la porta i va rumiar com podia fugir d’amagat; la situació, però, no semblava gens esperançadora: si es volia escapar, havia de travessar la cuina tant sí com no, i ja se sentia massa vell per enfilar-se i sortir per la finestra, i la Kráner o la dona d’en Halics se’n podien adonar, perquè sempre tenien un ull posat a fora. Si, per postres, l’Schmidt trobava el bastó, immediatament sabria que era en aquella casa, que s’hi amagava en algun racó, i podia molt ben ser que per culpa d’això no rebés la part dels diners que li pertocaven, perquè ja sabia que en aquests casos l’Schmidt no estava per orgues, i que se n’hauria d’anar tal com havia arribat feia set anys —no gaire després de la campanya publicitària, durant el segon mes de bonança—: amb els pantalons estripats, un abric descolorit, les butxaques buides i afamat. La Schmidt va córrer cap al passadís i ell va encastar l’orella a la porta: «I no vull sentir cap queixa, eh, reina? —va sentir que deia l’Schmidt, amb veu rogallosa—. Ho faràs tal com et dic, entesos?». A en Futaki li va venir calor. «Els meus diners». Sabia que era un parany. Ara bé, no tenia gaire temps per rumiar-hi, i va decidir que, fet i fet, s’escaparia enfilant-se per la finestra, perquè «cal fer alguna cosa ara mateix». Just quan anava per obrir-la, va sentir que l’Schmidt avançava pel passadís. «Aquest se’n va a pixar!». Es va girar de puntetes cap a la porta i, sense ni respirar, va parar-hi l’orella. I quan l’Schmidt va tancar la porta que donava al pati del darrere, ell es va esmunyir amb prudència cap a la cuina, es va mirar de cap a peus la Schmidt, que gesticulava feta un feix de nervis, i sense dir ni un mot es va afanyar a sortir; quan estava segur que el seu company ja havia tornat, va trucar ben fort a la porta, com aquell que acaba d’arribar: «Què, que no hi ha ningú? Schmidt, company!», va fer, amb veu estrident, i, perquè no tingués temps d’escapar-se, tan bon punt l’Schmidt, que venia de la cuina, va obrir i es va girar per sortir per la porta del darrere, ell li va barrar el pas. «Ves per on!», va començar, amb posat sarcàstic. «On vas tan de pressa, company?». L’Schmidt no gosava badar boca. «Doncs ja t’ho diré, jo, on anaves! Ja t’ajudo, no pateixis, company, que jo t’ajudo!», va continuar, amb un aire més ombrívol. «Volies tocar el dos amb els diners, oi? Ho he endevinat?». Com que l’Schmidt parpellejava sense dir ni un mot, va bellugar el cap. «Renoi, això sí que no m’ho pensava». Van tornar tots dos cap a la cuina i es van asseure cara a cara, al voltant de la taula. La Schmidt feinejava als fogons, nerviosa. «Escolta’m, company —va murmurar l’Schmidt—, t’ho puc explicar…». En Futaki el va fer callar amb un gest. «No cal pas, ja ho entenc! Digues, en Kráner també hi està ficat?». L’Schmidt va fer que sí de mala gana. «A mitges». «La mare que us va…! —En Futaki es va enrabiar—. Em volíeu enredar!». Va acotar el cap. Rumiava. «I ara què, què hem de fer?», li va preguntar. L’Schmidt va obrir els braços, enfadat. «Què vols que hi fem? Tu també hi estàs ficat, company». «I com s’entén, això?», va demanar en Futaki, mentre comptava de cap. «Ho dividim en tres parts —va fer, de mala gana, l’Schmidt—, però, ep: muts i a la gàbia». «No tinguis por». La Schmidt, als fogons, va sospirar: «Us heu begut l’enteniment. Us penseu que us en sortireu?». L’Schmidt, com si no l’hagués sentida, clavava els ulls a en Futaki. «Bé, no pots pas dir que no ho hàgim aclarit. Però et volia dir una cosa més, company: no em deixis pelat, eh!». «Ja ens hem posat d’acord, oi?». «I tant, no cal que hi discutim ni un minut! —va continuar l’Schmidt, i la veu se li anava tornant un gemec—. Només et demano que… que em facis un petit préstec, que em deixis la teva part una temporadeta. Durant un any, només! Fins que ens puguem instal·lar a algun lloc». En Futaki va esclatar de fúria. «Sí, home, i vols que et besi el cul, també?». L’Schmidt es va inclinar cap endavant agafant-se a la taula amb la mà esquerra. «No t’ho hauria demanat si tu mateix l’altre dia no haguessis dit que no te’n volies anar, que no marxaries enlloc més! Per què els vols, doncs, els diners? Només seria un any, un any! A nosaltres ens calen, entén-me, hem de marxar, amb vint dels grossos no vaig enlloc, no en tinc ni per a una barraca. D0-me’n deu mil, si més no, va!». «Se me’n fot —va respondre en Futaki, enfurismat—, se me’n refot! Viure aquí seria anar-me’n al canyet, per mi, també!». L’Schmidt va sacsejar el cap, enfadat, gairebé plorant de ràbia, i hi va tornar a insistir, tossut però cada cop més impotent, de colzes a la taula de la cuina, que es gronxava amb cada moviment, com si li fes costat per «estovar el cor» del seu company, perquè cedís a les seves súpliques, i en Futaki ja estava a punt d’afluixar, però va aturar la mirada perduda en els milions de partícules de pols que tremolaven en els tènues rajos de llum que entraven, caient, per la finestra, i la pudor de resclosit de la cuina se li va encastar al nas. De sobte, va trobar un regust agre a la llengua i es va dir, heus aquí la mort. Des que s’havia desmuntat la colònia, des que tothom n’havia fugit corrents amb la mateixa ànsia amb què hi havia arribat, i ell s’hi havia quedat encallat —juntament amb unes quantes famílies, el metge i el director de l’escola, que tampoc no tenien on anar—, dia rere dia es fixava en el gust del menjar, perquè sabia que el primer lloc on la mort s’hostatjava era dins la sopa, a dins la carn, a dins de les parets; feia anar cada mos d’un cantó a l’altre de la boca una bona estona abans no se l’empassava, es bevia a glops ben lents l’aigua o bé el poc vi que molt de tant en tant li anava a parar a davant, i sovint sentia un desig irrefrenable d’arrencar un tros de l’arrebossat ple de salnitre de la nau de màquines de l’antic punt de bombament on s’estava, i tastar-lo, i poder reconèixer, en la confusió de totes aquelles irregularitats en l’ordre dels gustos i les aromes, el Senyal, perquè es refiava que la mort seria una mena de toc d’atenció, i no pas res desesperadament definitiu. «No vull pas que m’ho regalis —continuava, tou, l’Schmidt—, deixa-m’ho, només. Ho entens, company? Un préstec. D’aquí a un any just t’ho tornaré, fins a l’últim cèntim». Seien a taula sense esma, a l’Schmidt li coïen els ulls de cansament, i en Futaki es mirava absort la misteriosa sanefa de les rajoles, perquè no volia que s’adonessin que tenia por, una por de la qual, de fet, tampoc no els sabria explicar el perquè. «Digues, quantes vegades me’n vaig anar sol com un mussol cap a Szikes al pic de la calor, que la gent no gosaven ni respirar perquè els feia por que no se’ls calés foc a dins? Qui va aconseguir la fusta? Qui va fer el tancat? Jo m’hi vaig escarrassar tant com tu o en Kráner o en Halics! I ara em dius, vinga, company, deixa’m quartos. I després quan et tornaré a veure, eh?». «És a dir, que no et refies de mi», va fer, ofès, l’Schmidt. «Jo? No —va esclatar en Futaki:— t’ajuntes amb en Kráner, voleu fotre el camp amb els calés abans de l’alba i encara m’haig de refiar de tu? Però per qui m’has pres? Per un idiota?». Seien sense dir ni un mot. La dona feia fressa remenant els atuells a davant de la cuina econòmica, l’Schmidt feia cara de pomes agres, en Futaki va cargolar un cigarret amb les mans tremoloses, es va aixecar de taula, va anar ranquejant cap a la finestra i, recolzant-se al bastó amb la mà esquerra, va observar la pluja onejant que queia sobre les teulades, els arbres vinclant-se, dòcils, al vent, les branques nues dibuixant plecs amenaçadors a l’aire. Pensava en les arrels, en el llot vivificant en què ara mateix es convertia aquella terra i en aquell silenci, en aquella plenitud sense cap so que tant l’esfereïa. «Llavors…, digues —va començar a dir, vacil·lant—, com és que heu reculat si un cop…». «Com és! Com és! —remugava—. Doncs perquè hi hem pensat a mig camí, anant cap a casa, i abans no ens n’hem adonat ja érem a davant de la colònia. I què havia de fer, deixar la dona aquí?». En Futaki va bellugar el cap. «I què me’n dius d’en Kráner? —va preguntar—. Com heu quedat?». «Ells també són a casa, alacaiguts. Volen anar cap al nord. La dona d’en Kráner ha sentit que hi ha una serradora desmuntada, o alguna cosa així. Hem quedat que ens trobaríem a la creu quan es fes fosc; així ens hem separat». En Futaki va sospirar. «El dia encara és llarg. I què passa amb els altres? Amb els Halics, amb el director?…». L’Schmidt es fregava els dits amb desànim. «I jo què n’haig de saber? En Halics dormirà tot el dia, ahir a cals Horgos hi va haver gresca. I al senyor director, li pots ben llepar el cul, si mai hi topes. I si ell hi té cap problema, el fotré a la cuneta amb la beneita de sa mare. O sigui que tranquil·litat, company, tranquil·litat». Van decidir esperar que caigués la nit a la cuina. En Futaki va empènyer una cadira fins al costat de la finestra per poder aguaitar les cases de l’altre cantó, l’Schmidt pesava figues i es va posar a roncar ajagut damunt la taula, la dona va treure el bagul militar amb cantoneres de ferro de darrere la vitrina, el va espolsar, en va netejar l’interior i va començar a posar-hi les coses. «Plou», va dir en Futaki. «Ja ho sento», va respondre la dona. La llum feble del sol amb prou feines arribava a foradar els núvols que, congriant-se en remolins, suraven cap a l’est; una penombra quasi crepuscular s’estenia per la cuina, i era impossible de saber del cert si les taques tremoloses que es dibuixaven a la paret eren tan sols ombres o bé els rastres sinistres de la desesperació arraulida rere els seus pensaments esperançadors. «Me n’aniré cap al sud —va dir en Futaki sotjant la pluja—; almenys allà l’hivern és més curt. Llogaré una barraca a la vora d’alguna ciutat més pròspera i em passaré tot el sant dia fent el ronso amb els peus sucats en un gibrell d’aigua calenta». Els regalims de pluja s’escolaven suaument per totes dues cares de la finestra: a dins, a la part de dalt, passant a través d’una escletxa d’un dit d’ample que anava de la junta del marc a l’ampit, omplien fins l’esquerda més petita i, obrint-se pas fins al cantell de l’ampit, tornaven a degotar i ja començaven a esquitxar la falda d’en Futaki, que, sense que ell se n’adonés —perquè d’allà on l’havia portat el vagareig del pensament era difícil de tornar-ne—, havia mullat els pantalons. «O també puc entrar a treballar com a vigilant de nit en una fàbrica de xocolata… O potser de porter en una residència de noies… I miro d’oblidar-ho tot, sols un gibrell d’aigua calenta al vespre, i au, no fer res més que mirar com se me’n va aquesta merda de vida…». La pluja, que fins llavors era intensa però queia a pleret, es va tornar torrencial: com un riu rebentant una presa, ara inundava els camps que, de fet, ja s’havien negat i obria xaragalls estrets i serpentejants cap a la zona més baixa. Malgrat que a través del vidre no es veia res, en Futaki no es girava; mirava el marc de fusta corcat, el lloc on el guix s’havia desprès, i tot d’una va aparèixer una forma borrosa al vidre, que a poc a poc va esdevenir un rostre humà; de sobte, però, no sabia de qui era, fins que va identificar aquell parell d’ulls esglaiats: llavors va veure «aquella fesomia escruixida» i, amb dolor i esbalaïment, es va poder reconèixer, perquè va sentir que el temps li desdibuixaria els trets facials tal com la pluja s’escampava regalant pel vidre; aquella imatge reflectia una mena de pobresa enorme i estranya, que s’irradiava amb tot de capes de vergonya, d’orgull i de basarda superposades. I tot d’un plegat tornava a tenir el regust agre a la llengua, i li van passar pel cap les campanades a punta d’alba, el got, el llit, la branca d’acàcia, les rajoles fredes de la cuina, i va fer una ganyota amarga amb la boca. «Un gibrell d’aigua calenta…! Però què dimonis! Si poso els peus en remull cada dia…». De darrere l’esquena, el sanglot d’un plor li va arribar a les orelles. «I a tu què et passa?». La Schmidt no va contestar, es va girar avergonyida, els sanglots li sacsejaven les espatlles. «Que em sents? Què tens ara?». La dona se’l va mirar, es va asseure al tamboret del costat dels fogons sense badar boca i es va mocar, com aquell que ja no troba sentit a dir res. «Per què no enraones? —preguntava insistentment en Futaki—. Es pot saber què diantre t’ha agafat?». «És igual on vulguem anar! —va esclatar amb amargor la Schmidt—. La policia ens pescarà al primer poble on parem! Que no ho veus? Ni el nom, no ens demanaran!». «Què t’empatolles? —la va tallar en Futaki, empipat— aniràs granada, i tu…». «Precisament per això t’ho dic! —la dona el va deixar amb la paraula a la boca—. Pels diners! Tingues seny! Si més no tu! Anar-se’n… Amb aquest bagul miserable… Com una colla de pòtols!». «Va, ja n’hi ha prou. Tu no t’hi fiquis, que no n’has de fer res. Estigue’t callada, això és el que has de fer». La Schmidt va fer un bot. «Perdona? Què dius que haig de fer?». «No he dit res —va xiuxiuejar en Futaki—, i abaixa la veu, que encara el despertaràs». Els minuts s’escolaven lentament; per sort, aquell tic-tac del despertador no els ho recordava, perquè ja feia molt de temps que no funcionava, però igualment la dona en mirava les busques immòbils mentre de tant en tant anava a remenar amb la cullera de fusta l’estofat de pàprika que ja feia xup-xup; després, seien llangorosos a davant dels plats fumejants, i els dos homes, malgrat que la Schmidt els hi animava («Què espereu? Que potser voleu anar a sopar de nit al mig del fang, xops com ànecs?»), no tocaven el menjar. No van encendre el llum, tot i que en el turment d’aquella espera els objectes ja es desdibuixaven davant seu, les paelles cobraven vida al costat de la porta, les figures dels sants ressuscitaven a les parets i, segons com, semblava que hi hagués algú ajagut al llit; per alliberar-se d’aquestes visions, s’anaven mirant furtivament els uns als altres, però totes tres cares irradiaven la mateixa impotència, i malgrat que sabien que no se’n podien anar fins que no caigués la nit (perquè era indubtable que o bé la Halics o bé el director guaitaven el camí que duia a Szikes asseguts darrere les finestres, i segur que cada cop estaven més amoïnats, perquè l’Schmidt i en Kráner ja feien mig dia tard), ara l’Schmidt, ara la dona es movien com si diguessin som-hi, tant se’ns en dona que tot just es faci fosc i que calgui prudència. «La dona d’en Halics, la dona d’en Kráner, el director de l’escola, en Halics —va xiuxiuejar en Futaki— ara van a cine». «La Kráner? On?», l’Schmidt es va aixecar i es va acostar corrents a la finestra. «Té raó, té tota la raó», va observar la Schmidt. «Mutis!», va etzibar-li l’Schmidt. «No vulguis córrer, company! —el va tranquil·litzar en Futaki—. Vet aquí una dona amb seny. Oi que igualment hem d’esperar que es faci fosc, perquè així ningú no pugui sospitar?». L’Schmidt va tornar a seure a taula rondinant i va enfonsar la cara a les mans. En Futaki fumava amb desesma a la vora de la finestra. Com que els fermalls del bagul militar s’havien rovellat, la Schmidt no podia tancar-lo; va treure cordill del fons de l’armari de la cuina i hi va fer una bona lligada, el va deixar prop de la porta, es va asseure al costat del seu home i va ajuntar les mans amb els dits entrellaçats. «Què esperem? —va fer en Futaki— repartim-nos els diners!». L’Schmidt mirava la dona. «Ja tindrem temps, per a això, company!». En Futaki es va aixecar amb penes i treballs, i també va anar a seure a taula. Va estirar les cames i, gratant-se la barba, va clavar els ulls a l’Schmidt. «Que ens ho repartim, dic». L’Schmidt es va fregar les temples. «Quan arribi el moment, no tinguis por que ho tindràs». «Doncs què esperes?». «Tornem-hi, que et dic que ens esperem fins que en Kráner ens porti l’altra part». En Futaki va somriure. «Mira, la cosa és ben senzilla. El que tens aquí, ens ho partim per la meitat. Després, l’altra part ja ens la repartirem quan serem a la creu». «Entesos, doncs —l’Schmidt s’hi va avenir—, porta la llanterna». «Ja hi vaig jo». La Schmidt es va aixecar amb un salt, esverada. L’Schmidt es va ficar la mà a la butxaca de l’infern de la gavardina i en va treure un sobre entatxonat, embolicat amb un cordill que s’havia humitejat. «Espera’t —va dir la Schmidt, i va passar un drap per les estovalles—, ara». Va posar un paperot a sota el nas d’en Futaki («El document —va dir—, perquè vegis que no et vull enganyar»), que, mig decantant-hi el cap, hi va donar un cop d’ull, i va dir: «Va, comptem». Va posar la llanterna a la mà de la dona i amb els ulls brillants es va posar a seguir cada trajecte dels bitllets, que, dels dits ferms i rodanxons de l’Schmidt, s’anaven acumulant en una pila cada cop més alta a l’altra vora de la taula; i va notar que a poc a poc se li evaporava la fúria que encara portava a dins, perquè tot plegat li va fer comprendre que «és normal que a la gent se li enterboleixi el seny veient tants diners, i que s’ho jugui tot per aconseguir-los». De cop, va notar un nus a l’estómac i la boca se li va fer aigua; el cor li batia a la gola mentre veia com el feix de bitllets de la mà suada de l’Schmidt s’empetitia a la mateixa velocitat amb què creixia la pila de l’altre cantó; la claror del llum, vibrant i bellugadissa, l’enlluernava, era com si la Schmidt li enfoqués els ulls expressament, es marejava, es trobava flac, i tan sols va poder tornar en si quan va sentir la veu enrogallada de l’Schmidt: «És exactament aquesta quantitat». I just quan en Futaki arribava a comptar-ne la meitat, algú —de fora estant, ben bé a sota la finestra— va demanar per la Schmidt: «Que ets a casa, maca?». L’Schmidt va prendre d’una revolada la llanterna de les mans de la dona, la va apagar, va assenyalar la taula i va xiuxiuejar: «De pressa, amaga-ho!». Com un llamp, la dona va arreplegar els diners, se’ls va ficar a la pitrera i va dir, donant forma a les paraules gairebé sense posar-hi veu: «Mi-te-la, la do-na-d’en-Ha-lics!». En Futaki es va entaforar d’un bot entre la cuina econòmica i la vitrina, amb l’esquena enganxada a la paret i, talment un gat que s’hi hagués arraulit, dins la foscor només se’n veien dos punts de llum fosforescents. «Surt i engega-la a fer punyetes!», va murmurar l’Schmidt, i va acompanyar la dona fins a la porta, la qual es va aturar de cop al llindar, va fer un sospir, va sortir al passadís i es va escurar el coll: «Ja vinc!». «Si no ha vist el llum, estem salvats!», va murmurar l’Schmidt a en Futaki, tot i que ell mateix tampoc no s’ho acabava de creure, i quan es va haver resguardat rere la porta, els nervis se’n van apoderar de tal manera que amb prou feines es podia estar quiet. «Si gosa posar un peu a dins, l’escanyo!», va pensar, decidit, i es va empassar la saliva. Sentia que al coll li bategava una vena desbocada i que el cap li esclataria. Va mirar d’orientar-se en la foscor, però quan es va adonar que en Futaki s’apartava de la paret, que feia fressa buscant el bastó i que s’asseia a taula, va ser com si hagués vist un fantasma: «Es pot saber què fots?», va mussitar de manera a penes audible i, brusc, va començar a bracejar perquè s’estigués en silenci. Però en Futaki feia l’orni. Va encendre un cigarret, va alçar el llumí i va fer un senyal a l’Schmidt com dient que… que ho deixés córrer i també s’assegués. «Apaga’l, animal!», va fer, enfurit rere la porta, tot i que no es va moure perquè sabia que la més petita remor els hauria delatat. En Futaki, però, seia tranquil·lament a taula i fumava, pensívol. «Tot plegat no té solta ni volta —pensava, entristit—, ficar-me en aquest merder…, a la meva edat…!». Va aclucar els ulls i va veure davant seu la carretera deserta, i com ell mateix hi caminava espellifat, rendit, en direcció a la ciutat, i com la ratlla de l’horitzó engolia la colònia a mesura que se n’allunyava; i llavors va entendre que havia perdut els diners abans i tot d’haver-los aconseguit, perquè allò que feia temps que ja sospitava ara quedava demostrat: no era pas que no se’n pogués anar, és que no en tenia ni la intenció; aquí, si més no, es podia arrecerar a l’ombra dels paisatges habituals, i a fora, colònia enllà, qui sap què l’esperava. Un tenebrós instint li murmurava que aquelles campanades de la matinada, aquella conxorxa i la visita inesperada de la Halics estaven profundament relacionades, perquè estava gairebé segur que en passava alguna, i per això a fora la conversa s’allargassava estranyament. I la Schmidt que encara no tornava… Va xuclar el cigarret amb neguit i, mentre el fum l’abraçava surant lentament, la imaginació —que, com el foc, ja gairebé se li apagava— se li va tornar a abrandar. «Pot ser que hi torni a haver vida a la colònia? Pot ser que hi portin màquines noves, que hi vingui gent nova, que tot torni a començar? Que reformin les parets, que emblanquinin els edificis, que engeguin les màquines de bombar? I que busquin un maquinista?». La Schmidt, pàl·lida, era dreta a la porta. «Au, ja podeu sortir», va dir amb una veu velada, i va obrir el llum. L’Schmidt va fer un bot, parpellejava. «Què fas? Tanca’l! Que ens poden veure!». La dona va sacsejar el cap. «Deixa-ho estar. Ara ja ho sap tothom, que soc a casa, oi?». L’Schmidt va fer que sí de mala gana i va agafar la dona pel braç. «I doncs, què ha passat? Ha vist el llum?». «Sí —va respondre—, però li he dit que dels nervis que encara no haguéssiu arribat he caigut rodona. Que després m’he despertat i, quan he obert el llum, la bombeta ha fet un pet. I que just la canviava quan ella m’ha cridat, i que per això ha vist que hi havia una llanterna que cremava». L’Schmidt va assentir, però després es va tornar a entenebrir. «I te n’ha dit res, de nosaltres…?, se n’ha adonat o no?». «No. Estic del tot segura que no». L’Schmidt va fer un sospir d’alleujament. «Llavors què coi volia?». La dona va fer cara d’indiferència. «S’ha trastocat», va dir, en veu baixa. «Ja era hora», va fer l’Schmidt. «Ha dit… —va continuar, titubejant, la Schmidt, mirant adés el seu home, adés en Futaki, que l’escoltava amb tensió—, ha dit… que l’Irimiás i en Petrina s’acostaven per la carretera…, cap aquí, a la colònia! I que de fet potser ja eren a la taverna». Durant uns instants, ni l’Schmidt ni en Futaki no van saber què dir. «Diu que el revisor de la línia de llarga distància… els ha vist a ciutat… — la dona va trencar el silenci, i es va mossegar el llavi—, i que després… se n’ha anat…, se n’han anat a peu cap a la colònia…, amb aquest temps infernal…, el revisor els ha vist quan trencava a l’enforcall d’Elek, perquè ell hi té la barraca, cap allà, i se n’anava cap a casa». En Futaki va fer un bot: «L’Irimiás? I en Petrina?»…
© de la traducció, Carles Dachs
© de l’edició, Edicions del Cràter