Tàmiris i els jacints – Lluís Lucero Comas

Tàmiris i els jacints és el segon recull de poemes del filòleg, professor i traductor Lluís Lucero Comas. L’edita Cap de Brot amb epíleg de Mar Bosch.

A Stroligut en publiquem tres poemes que tenen els ecos d’aquells dies de Saba, Penna, Kavafis i Pasolini. A més, també podeu llegir el discurs amb què Adrià Targa va presentar el llibre de Lucero a La Calders.

////més Cap de Brot: La marca de l’ham de Laura G. Ortensi

Tàmiris i els jacints

ÁNGEL
PLATA QUEMADA

un sueño breve y antiguo como el tiempo
que los espejos no pueden reflejar

Mario Trejo

Els tristos banys de l’Estació Central
—mercat furtiu de plaers en penombra—
són testimonis d’un primer contacte.
Es fan inseparables, com bessons.
S’estimen; dormen, delinqueixen junts.
Hi ha veus que el guien des de dins del cap,
evita tocar el cos d’aquell que estima
i besa la medalla que du al pit.
Per poder fugir els dos a Nova York
aprèn anglès llegint un diccionari.
Quan la violència es desferma, salvatge,
i es revifen calius inextingibles
es pren una darrera decisió:
cremar-ho tot, car no molt lluny l’esperen
les veus que ja no sent.

RECANCES

La recança l’aclapara,
un gran dubte el consumeix:
si li veu de nou la cara
ben segur que el reconeix?

El va trobar en una platja
deserta de Cadaqués
quan la remor de l’onatge
li murmurava «mai més».

La por de tornar a espifiar-la
li va aturar el sentiment,
la pensa, el cos i la parla.
Recorda encara el moment.
L’un rellegia Kavafis

a l’ombra d’un arbre altiu,
l’altre pensava epitafis
pel plaer que li era esquiu.

No van coincidir mirades,
no van acostar-se gens;
sentien, però endebades,
un desig que es feia intens.

Es van allunyar amb la posta,
es van adormir amb l’anhel
de ser l’un per l’altre almosta
de la fosa del seu gel.

Ara ho recorda a la sala
on té llibres per companys
i fa del llapis una ala
per tornar fins a aquells anys.

PANTALONCINI E CANOTTIERA

(…) aver sentito
nel corpo rotto la malinconia

Sandro Penna

Vam visitar-te a la vella masia
que comparties, prop de la ciutat,
amb altres joves que, com tu, hi volien
créixer i aprendre, divertir-se i viure.
Érem la colla que feia teatre
en la llengua de Saba i Pasolini.
Després d’un dinar amè de carns a la graella,
entre migdiada i sobretaula
i converses disteses,
vaig reposar amb el teu tors de coixí.

Recordant Joan Crawford a Johnny Guitar,
ja sol a casa vaig escriure:
Quin gran plaer tenir-te a prop
tot i saber que no m’estimes!

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula de Tsai Ming-liang a la Filmoteca. El director taiwanès es troba aquests dies a Barcelona amb el seu equip amb motiu del cicle que li organitzen. Jo no havia vist mai res de Tsai Ming-liang, no tenia ni idea de què anava a veure. És més o menys el mateix que em va passar amb aquest Tàmiris i els jacints. La comparació potser serà agafada pels pèls: ara ho veurem. La pel·lícula, per començar, no estava subtitulada. Hi havia algun diàleg espars, quatre paraules en xinès mandarí, que el director va decidir que no eren importants: el llenguatge del director de cinema, i sospito que especialment el dels directors poc o gens comercials com Tsai Ming-liang o Béla Tarr, el llenguatge del bon cinema va per un altre camí: és la imatge pura, en moviment o no. La pel·lícula comença amb un home de mitjana edat veient la pluja assegut al balcó de casa seva. L’escena, amb la càmera immòbil, dura uns set minuts. Tota la resta d’escenes de la pel·lícula, Rizi, que vol dir Dies, eren així: escenes llarguíssimes on la càmera no es mou de lloc, no segueix els personatges. Tampoc hi havia música. El director ho explicarà després, al col·loqui. «A la vida real no hi ha música, i jo vull mostrar la vida real.» O bé: «M’agrada la càmera fixa de la mateixa manera que m’agrada el marc de la pantalla». I també: «Si t’oblides de l’existència de la càmera, millor».

Fins ara, res a veure amb aquest llibre de Lluís Lucero. O potser sí. El marc de treball d’un director de cinema com Tsai Ming-liang és el mateix de les arts plàstiques. Ara trauré el suadíssim ut pictura poiesis. En efecte, Horaci diu i té tota la raó que un poema és com una pintura, com un quadre. Podem estar d’acord que l’únic que diferencia la manera de pintar de l’artista plàstic i del poeta són les eines que fa funcionar. El poeta només té a la seva disposició tot just el que falta en un quadre i en una pel·lícula taiwanesa de poques paraules i sense subtitular: el llenguatge. Amb l’únic ajut de les paraules s’haurà d’encarregar de despertar l’emoció estètica en els seus lectors. No té res més. 

Crec que una cosa que uneix la pel·lícula d’ahir i la poesia que avui llegirem és aquesta: totes dues obres fan un esforç enorme per mostrar la vida real, tal com és, i totes dues intenten, encara que sembli paradoxal, que el receptor s’oblidi de la càmera. I en aquest cas, encara que sembli realment desconcertant, els poemes de Tàmiris i els jacints aconsegueixen que els lectors ens oblidem d’allò que de vegades fa enutjosos alguns poemes. No m’agrada que en un poema el poeta hi sigui massa present, amb les seves manies personals, que m’expulsen de la lectura. M’agrada viure a través seu les experiències que ja eren meves, reviure-les gràcies a quatre paraules prou generoses per deixar-nos-hi entrar i fer-les nostres, fins a confondre’ns. S’ha de ser molt generós per fer aquest exercici de desaparició. Aquesta expressió l’he tret del títol d’un llibre de contes de Sebastià Perelló, que crec que també té molt a veure amb el que escriu Lucero. Exercici de desaparició vol dir una cosa tan senzilla com que la càmera no es mogui. Però què deu ser, en poesia, que no és mogui la càmera?

Primer hauríem de veure no pas què ens fa entrar en un poema, sinó què ens n’expulsa. Ara parlaré exclusivament per mi. A mi m’expulsa d’un poema la maldestresa en qualsevol aspecte formal. Atenció, perquè quan parlem de forma no parlem exclusivament del decasíl·lab o l’alexandrí, és a dir, jo no parlo de la forma crustàcia del poema. Els poemes on tots els versos estan massa ben escandits acostumen a ser avorrits. Escoltar una sonsònia perfectament escandida m’expulsa del poema. A la vegada, no puc mentir: veure que un vers queda coix és una cosa que també me n’expulsa. És a dir, sí, en aquest llibre hi ha molts poemes on la forma crustàcia està ben escandida. I, alhora, és un llibre prou delicat per estar atent no pas a les estructures de l’edifici que està bastint, sinó al que passa dins d’aquest edifci, a les persones que hi viuen. És un llibre que basteix una casa confortable perquè l’arquitecte ha pensat cada detall, ha pensat que hi haurà de viure algú, algun dia, i no pas en ser molt original ni molt trencador ni en superar els seus col·legues arquitectes. Els poemes de Lucero són poemes per tornar-hi, són poemes per quedar-s’hi a viure.

Una altra cosa que m’expulsa d’un poema és l’arrogància de la veu que hi parla. Em sembla, hi penso últimament, que un poema no pot sortir a l’estrada i exhibir-se de la mateixa manera que sí que ho poden fer la resta d’arts. El cinema potser ho pot fer: el seu llenguatge no és humà, la imatge crea prou barreres perquè no puguem confondre l’art amb la immediatesa o el desfogament. La poesia pot caure en aquest parany amb moltíssima facilitat. Per això em sembla que la poesia ha de ser un secret. Un secret que molt de tant en tant ens revelem a nosaltres mateixos, i encara molt més de tant en tant, als altres. És simptomàtic que els poemes d’aquest llibre hagin estat escrits durant molts anys i siguin relativament pocs. Es nota des del principi que han estat triats, escollits, passats pel sedàs dels anys. Cadascun era un veritable secret. I cadascun era prou autònom per sobreviure als anys, a la lectura del mateix autor i la dels lectors. En aquest sentit, els lectors de poesia mai no donarem prou les gràcies —no sé pas a qui, potser a les muses?— per haver estat premiats amb el regal de poder tocar l’emoció amb un poema, que al final són quatre paraules que no necessiten ni paper, de tan breu que pot ser un poema. En posaré un exemple del llibre:

Ja no es pregunta
si mai arribarà
qui tant desitja.

M’encantaria fer-ne un comentari però no tinc prou temps. És clar que en aquest poema, tan delicat com una escena llarguíssima d’una pel·lícula de Tsai Ming-liang, hi és tot: una veu que dubta, un “ja” que està tan ben posat que ens parla d’una vida sencera, un futur que és el dubte redoblat amb el seu “mai”, i una intensitat perfectament mesurada en el “tant”. I tot plegat, oh meravella, en un haiku que diu alguna cosa.

Podríem parlar de Penna, de Kavafis. De com aquests autors construeixen poema rere poema un personatge amb una generositat absoluta: escriuen per al demà, i fins i tot renuncien a l’amor a canvi de la literatura. La literatura, que necessita, contradictòriament, arribar al port d’un altre, d’un lector, era més important per a Kavafis que l’amor mateix. Una cosa semblant li va passar a Tàmiris. He de confessar que jo no coneixia aquest cantor llegendari de la mitologia grega. Tenint en compte que l’autor l’ha triat com a títol, intentem veure què ens vol dir exactament amb aquest protagonisme que li dona.

Tàmiris va desafiar les muses, de què tot just ara parlàvem. Les va desafiar a un concurs de cant, de poesia. I va perdre. Va ser massa orgullós, es va equivocar, va ser castigat. Aquest és, molt en resum, el mite.

Deia que l’arrogància és una cosa que m’expulsa, em sembla que a mi i a tothom, de la casa del poema. Si no t’hi sents reconegut, si no el revius en la teva pròpia carn, és una deixalla. Un poeta que se’m presenta com a perdedor, com a mereixedor de càstig per haver gosat revelar els secrets més inconfessables, ja m’ha robat el cor. Si a més a més tot m’ajuda a confiar realment en la seva paraula, perquè la mesura dels versos, l’extensió del llibre i la qualitat dels moments que hi revisc em sorprèn i m’acompanya a cada pàgina que obro a l’atzar, si tot plegat em fa pensar que el sentiment és versemblant i que versemblant ja vol dir veritable, llavors estic segur que el poeta m’enganya: ell sí que competeix, ell sí que ha desafiat les muses i ell sí que les podria vèncer. En aquests casos, però, l’última paraula no la té cap déu sinó el temps. Tenint en compte la paciència que l’autor ha tingut per fer-nos arribar aquest llibre, no hi ha gaire dubtes que el temps és una cosa que domina i li anirà a favor.

El temps se’m menja ara a mi i tenim ganes que aquest secret arribi a l’última de les quinze proves que ha de passar un poema: ser dit en circumstàncies ben poc ideals, en públic, una tarda de dijous, davant de gent que potser no coneixem, aquell senyor d’allà badalla, ara sona un mòbil a la primera fila. Tot això han de superar els poemes, com si fos un càstig, però és clar, és el preu de desafiar les muses. I en part, suposo, el d’estimar més la poesia que l’amor, i parlo per Kavafis o per Penna, però no sé si per Lucero, ja ens ho dirà. 

Acabaré com he començat, amb Tsai Ming-liang, que potser així també vosaltres aconseguireu aprendre-us el nom de memòria. Confessaré que una cosa que també m’ha fet connectar la pel·lícula d’ahir i el llibre d’ara és el sexe. Concretament, el sexe homoeròtic i entre homes. Aquest és el gran tema de fons del llibre i també era, ho sento si faig malbé la pel·lícula a algú, tapeu-vos les orelles, la clau de volta de la pel·lícula d’ahir, on assistim a la vida anodina i quotidiana de dos personatges que van a l’acupuntor i tallen verdures i només acaben coincidint cap al final de la pel·lícula, en una escena de sexe també molt mesurada, però infinitament eròtica, en una habitació d’hotel. Podem optar per la pornografia, i no hi ha cap mal. Hi ha poesia pornogràfica, que ni tan sols parla de sexe. Però crec que si el poeta calla més que no diu, si amaga més que no mostra, es manté més fidel al secret. Mostrar per amagar. Deixar espai a l’espectador, al lector, perquè ompli el sexe de l’altre amb el seu propi sexe, la vida de l’altre amb la pròpia vida. I saber que cada palla i cada poema és un instant preciós i irrepetible, com diu aquest poema del llibre amb què m’agradaria acabar:

Sé prou que un plor esclatant neteja les ferides
     que et llaura el temps dels homes a la pell.
Aprèn a contenir-lo, mesura’n les sortides,
     no els llencis al metall d’un bast gibrell.

© dels poemes, Lluís Lucero Comas
© de l’edició, Cap de Brot