Escriure en castellà a Catalunya és un llarg article inèdit amb què Manuel de Pedrolo responia una enquesta de la revista Taula de Canvi del 1977.
Ha sigut rescatat durant el procés de cerca de material per a Prosa de combat, recull d’articles inèdits publicat per Comanegra amb pròleg de Júlia Ojeda i epíleg de Teresa Ibars. Llegiu-lo en exclusiva a Stroligut.
(L’enquesta de Taula de Canvi també va ser contestada per Carlos Barral, Francisco Candel, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Castellet, Antoni Comas, Guillem Díaz-Plaja, Salvador Espriu, Pere Gimferrer, Luis Goytisolo, Joaquim Molas, Joan Oliver, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joan Triadú, Francesc Vallverdú i Manuel Vázquez Montalbán.)
////més articles sobre llengua, nacionalisme i lerrouxisme
Escriure en castellà a Catalunya
Com que ja he escrit algun article sobre el tema i també n’he parlat en més d’una entrevista periodística, em limitaré avui a avançar unes quantes proposicions no sistematitzades i a nivells diferents, sense excloure la paradoxa. Com vosaltres, entenc per catalans els d’origen i els de radicació; aquests darrers, és clar, sempre que manifestin la seva voluntat de ser-ho.
Es podria dir: no hi ha escriptors catalans. Tots els escriptors de Catalunya són castellans encara que escriguin en català, atès que són espanyols (consulteu el vostre carnet d’identitat, si us plau), i Espanya és Castella. Això darrer queda provat pel fet que del castellà se’n diu també espanyol. No se n’hi diu, en canvi, al català, del qual se’ns assegura, però, que és un dels idiomes espanyols —o sia, seguint aquesta línia de raonament, un dels idiomes castellans.
Contràriament, també es podria dir: tots els escriptors que escriuen a Catalunya i als altres indrets dels Països Catalans són escriptors catalans encara que se serveixin de l’alfabet ciríl·lic, o de l’hebreu, o del grec, o de l’escriptura jeroglífica. És fàcil avenir-se a aquesta idea un cop has acceptat, com accepten tants, que el nostre país és una simple regió geogràfica i, doncs, neutral en qüestions de cultura.
Es podria també preguntar: en quina altra nació (no estat) del món hi ha una literatura bilingüe? I després de contestar-nos-ho, ens podríem enorgullir d’un fet que ens col·loca en l’òrbita del cèlebre eslògan: «Espanya és diferent».
Es podria afirmar: en un indret on és possible de dir «soc un bon català i, per tant, un bon espanyol», es pot dir absolutament tot amb la certesa que hem extirpat definitivament la mentida de les nostres vides. És una de les maneres de formar part de la reserva espiritual d’occident.
D’altra banda, també es podria dir: als castellans els interessa de fer veure que és indiferent, per a l’escriptor català, d’escriure en català o en castellà. Mai no ens han dit, però, si també és indiferent fer-ho a Castella i treure’n les mateixes conseqüències.
Es podria dir: a Mèxic, per exemple, hi ha hagut molts escriptors del nostre país que hi han escrit i hi han publicat en català, i mai, que se sàpiga, no han dit que eren escriptors mexicans.
Es podria dir: els escriptors catalans que escriuen en castellà i, així i tot, volen que els tinguem per escriptors catalans, fan el sacrifici de renunciar a pertànyer a una literatura més «universal». O és que potser volen pertànyer a totes dues? De passada, demostren que no tenen gens clara la idea de nació.
Es podria dir: per què no expliquem a Castella que la cultura no està únicament tipificada per la llengua? Si els en convencíem (i al capdavall, és cert), potser deixarien de fer mans i mànigues per imposar-nos la d’ells i fer desaparèixer la nostra.
Es podria dir: es comença per admetre el bilingüisme més o menys natural d’un poble (sempre de comunitats minoritàries, és clar, la qual cosa ja és prou curiosa) i s’acaba substituint una llengua per l’altra. Subtil operació que compta amb bons servidors.
Es podria dir: voler passar per escriptor català tot i escriure en castellà equival a acceptar els plantejaments franquistes. Es digui o no revolucionari, l’escriptor que fa aquesta jugada es converteix en còmplice objectiu d’un projecte de genocidi cultural com el que han sofert Catalunya i altres terres dels Països Catalans. L’equivocitat a la que donen lloc maniobres com l’esmentada és un pas important cap a la pèrdua de la identitat nacional.
Conseqüentment, es podria dir: no hem de discutir a ningú el dret d’escriure en la llengua que vulgui, però la contrapartida és que ningú no té dret de convertir una llengua forastera en una arma de destrucció de la identitat del poble al qual pertany o al qual s’insereix.
Es podria dir: la cultura catalana no està únicament tipificada per la llengua (no n’hi ha cap que ho estigui), però la literatura és llengua i, per tant, és això que la tipifica en primer lloc. I ara em sembla que parlàvem de literatura, oi?
Es podria dir: l’escriptor català en castellà que pertany a la cultura catalana en tot allò que la tipifica, llevat de la llengua, és certament un ciutadà català, però no un escriptor ídem; dins de casa seva, fa obra exòtica.
No hem de discutir a ningú el dret d’escriure en la llengua que vulgui, però la contrapartida és que ningú no té dret de convertir una llengua forastera en una arma de destrucció de la identitat del poble al qual pertany o al qual s’insereix.
Es podria dir: l’escriptor català que, sense escriure l’idioma del seu poble, pretén pertànyer a la literatura catalana, introdueix un element de caràcter esquizofrènic en la cultura del país. Que ho faci inconscientment no diu res a favor de qui, com el literat, té una funció crítica i ha d’estar preparat per interrogar-se contínuament.
Es podria recordar: a la pel·lícula de Costa-Gavras Section spéciale, algú, d’un grup disposat a atemptar contra els soldats alemanys, planteja aquesta qüestió: «I si la víctima és un antifeixista?». El capitost li contesta: «Ho serà a casa seva; aquí és un soldat de l’exèrcit d’ocupació». I afegeix: «Poden ser antifeixistes, però quan formen part d’un piquet d’execució, disparen».
I es podrien dir moltes altres coses, però s’ha acabat l’espai que em concedíeu.
Manuel de Pedrolo, 11 de maig de 1977,
per a la revista Taula de Canvi
© hereva de Manuel de Pedrolo