L’Editorial Barcino ha publicat en un sol volum Espigues en flor / El retorn, dos llibres que són«l’expressió àlgida de la poesia de Maria Antònia Salvà».
L’edició doble de Barcino dels poemes de Salvà, la primera poeta catalana moderna, compta amb l’edició i la introducció de Lluïsa Julià i un epíleg de la poeta Maria Callís.
////més poesia catalana a Stroligut
Espigues en flor / El retorn
Espigues en flor
Les flors cauen
Els ametlers somreien al ple de llur florida;
ploraven les campanes a dalt el campanar:
ploraven per ma mare, ja freda, sense vida,
i l’eco s’escampava per dins l’ametlerar.
I jo… potser somreia als braços de ma dida,
potser també plorava, de veure gent plorar…
Així passà a ma vista l’esglai d’aquella mort,
sens que em deixàs el rastre d’un pietós record.
I així cada any retornen els dies de febrer,
i en acalar mos ulls, jo sent de l’ametler
la blanca flor despresa;
i aquells dies de calma, de llum i de cel blau,
me duen l’enyorança d’un bes d’amor suau,
d’un bes jamai sentit, de maternal tendresa.
I una ombra de tristesa
davalla dins mon cor,
amb la blancor despresa
dels ametlers en flor.
Posta en els cims
L’hivern domina i el dia és breu,
i són les serres blanques de neu.
La neu blanqueja damunt l’atzur,
alta i callada, d’un somni pur.
La neu tremola d’íntim consol;
la neu, tan freda, somnia el sol.
I el sol l’esguarda, ja moridor,
amb una ullada tota dolçor.
I la neu, blanca de sentiment,
torna vermella de sol ponent.
Regna un silenci sense respir,
alt, inefable, com un sospir.
La neu apaga sa vermellor,
a la mar fonda ja el sol se’n baixa,
i dins la calma de l’horabaixa
se fon el rastre d’aquella amor.
Quietud
Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
—No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria—.
De sobte, amb lleu frissament,
una branca s’estremia.
¿Era un aucell que hi venia?,
¿era el sospir d’un absent?
Del camí
A l’eixida del vilatge
anguileja el vell camí,
blanquinós de polseguera
com una faixa de lli.
Dels romeguers de sa vora
que el bat del sol revellí,
dels romeguers de sa vora
penja sovint qualque bri,
dels carros de garbejada
que en passen cada matí.
Dins la blanca polseguera,
oh quin joiell que hi trobí!,
dins la blanca polseguera
del giravolt del molí.
¿Què és l’or de l’argenteria,
ni la perla ni el robí,
comparats amb la petjada
d’aquell peuet infantí?
Mai per mai petjà l’arcàdia
un peu tan lleuger i fi
com aquell, qui en sa nuesa
semblava quasi diví.
Només de veure sa traça
tot el meu cor s’abellí:
si era d’àngel o donzella
no us ho sabria ben dir.
Jo seguia aquella petja
—flor de nard i gessamí—,
jo seguia aquella petja,
qui de sobte s’esvaí.
····························
Potser el vent l’ha robada,
gelós, dins un trebolí!
—Bella amor inconeguda,
que Déu vos do bon camí!
Del pla
Camina, caminaràs…,
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura
ni fondal qui trenc el pas.
L’estiu abrusa a l’entorn
les flors i l’herba novella;
fins la terra se clivella
al bat del sol de migjorn.
Les perdius corren a esbarts
pels rostolls i les garrigues;
fan processons les formigues,
i als bassols, hi van moscards.
I el baf de l’aire calent,
passant per damunt les eres,
torra les altes garberes
de blat granat i retent.
Les figueres fan aquí
belles ombres regalades
i figuesflors, clivellades
per la frescor del matí.
Llavors, quan la sesta ve,
quan el món és una brasa,
s’escampa per dins la casa
un fresc alè de celler.
La bruixa de borrissol,
qui passa amb suau volada,
cau amb peresa, assolada,
i rodola pel trespol.
Tot se sent emperesir,
dolça son mos ulls carrega.
Quan defora el sol bofega,
l’ombra convida a dormir.
Com que el renou del sedàs,
qui al pastador cern farina,
cerna aquella son, tan fina
com una ombra qui passàs.
I amb piular de teuladers,
olors de blat i garroves,
l’aire teb m’arriba noves
de païsses i graners.
Quan ve que el sol ha balcat
entra l’embat de marina,
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.
A l’aujub el pastor vell
a treure poals s’afanya;
i s’aboca a beure, i banya
la vora del seu capell.
Les piques, ran del camí,
fresquegen d’aigua estil·lada,
davall l’ombra perfumada
d’una enramada de pi.
M’agrada sentir el tropell
del bestiar que hi va a beure,
i el pastor m’agrada veure
quan el compta, en el portell.
Aquí hi ha camps d’ametlers,
tanques de fruitals i vinyes,
i carros qui deixen ginyes
pel rostoll dels sementers.
I barraques escampades
amb sos forns i fumerals,
infantons de peu descalç,
dones de cares colrades.
I una flaire de pinar
que alena el pit, i s’eixampla,
i un món tan ample, tan ample,
que se perd fins a la mar.
A mos ulls té caire bell
tot quant viu per dins la plana,
des del corb i la milana
al caragol de revell.
Des dels rossinyols d’ombrius
qui campen pel pla i la serra,
als sebel·lins de la terra
qui fan el niu de macs vius.
I estim caus i llorigueres,
flors de card i romaní,
amb l’esbart que fan venir
d’abelles i caderneres.
Aquí té saba el terrer,
la gent franques escomeses
i amors qui esclaten, enceses,
com les flors de magraner.
I aquí jo, fins a la mort,
vendré a cercar-hi bellesa,
baix del sol de ma infantesa,
dins l’aire pur del record;
aquí on passa el torrent
ple de saba marinenca,
que dins el meu cor s’envenca
i el nodreix de sa corrent.
L’estiu
Més val un punt d’alegria
que una torre de diners.
La vella a l’ombra ja fila;
som a l’estiu: quin alè!
Correu, nins, per fora vila,
que ara és temps de viure a pler.
Ni plecs, ni cartells, ni escola,
ni sentir més cantussol
que l’amiga corriola
qui gisca de sol a sol.
És el temps de les rondalles
a baix dels parrals novells,
el de les gàbies de falles
en què suren els aucells.
El temps de caçar a abeurada
a la vora de l’aujub,
i de jugar de vetlada
per damunt les posts del cup.
Lluneta del pagès,
jo estic dins ca teva
i tu no em dius res!
Per l’ombra de la cisterna
es belluga un llumet viu.
És la primera lluerna,
llumeneret de l’estiu!
*
Damunt les amples voreres
del brocal colrat pel sol,
les verdes aufabegueres
creixen dins el cossiol;
i en pujar la gerra plena,
tremolant de set cada ull
sent degotar la cadena
i el cap de corda remull.
*
L’esperit que pel món tresca
també en torna assedegat;
mes no cerca l’aigua fresca
del poalet estanyat.
Cerca un glop de poesia,
—encantament que no es veu,
com l’eco qui repetia
al fons de l’aigua ma veu—.
Conhort que en les penes mudes
del cor m’alleugera el pes,
amb les remors conegudes
del vou-veri-vou del bres:
La molinereta
del molinet nou
ha feta bugada — i no l’ha eixugada.
La molinereta
del molinet nou
ha feta bugada — i no ha fet sol.
No hi ha embatols ni frescura
que així revivin mon cor!
—Tenc por que amb tanta dolçura
no li venga un raig de plor—.
Si la son venia
jo l’adormiria.
Si la son no ve
no l’adormiré…
*
L’oratjol du de les eres
olor de palla i cançons,
trotar de mules lleugeres
i batre de carretons.
Les meravelles, badades
mirant els estels puros,
el sol ja les ha acopades
i totes dormen, ulls clucs.
Amb el subec del migdia
torna a reinar la calor.
Fins a toc d’avemaria
no correrà més frescor.
Lai-lai — farem un ventai,
lai-lai — de plometa fina…
*
Del pinar s’obrin les pinyes
al bat del sol agostenc;
ja negreja per les vinyes
qualque aixingló primerenc.
Vendrà el temps de la vermada
quan serà passat l’estiu:
—d’una bonança passada
altra bonança reviu—.
L’amor i la poesia
seran reis per sempre més.
Més val un punt d’alegria
que una torre de diners.
El poema de l’Allapassa
Salut, oh camp, oh nom de l’Allapassa,
dolç arrecer on té pairal redòs,
cinc voltes centenari, nostra raça.
Mon cant avui vol beneir el terròs
de tos gorets, que ha remogut l’arada
de l’avior que Déu tenga en repòs.
Vol beneir la terra, ja llaurada,
ja verdejant, dels amples sementers,
o amb l’onejar daurat de la segada.
I el florir i el fruitar dels ametlers,
que encara serven l’enyorança pia
d’aquells pinars qui els daren arrecers.
Altres terrenys tendran més ufania,
però tu tens la dolça pietat
qui és mescla de tendresa i melangia.
Aquí el sentit no es sent afalagat
ni enlairada la ment, mes s’agombola
dins la pau d’una amable austeritat.
La cançó hi és humil, com de terrola;
el teu aire es perfuma dins la nit
d’olor de romanins i farigola.
De grans i fruits l’estiu és proveït,
dringa el nadal de picarols d’ovelles,
la Pasqua hi troba l’aubonar florit.
Dolça i rossa és la mel de tes abelles,
i escoltívol el cant del sebel·lí
passant de nit sota el tendal d’estrelles.
Quina amplària de món! No es veu la fi…
Garriga, pedregars…, garriga rasa,
per on campen la llebre i el coní.
Enllà no es veu ni pujarol ni casa;
redols de pins, barraques de roter,
que rosteix del solell la viva brasa.
Mates i revellar… Qualque claper,
qualque sola decrèpita sivina
on s’aturen el corb i l’esparver.
Negreja al lluny bestiar gros, i eguina,
movent l’esquella en l’ampla llibertat
dins el ras dilatat de la marina,
fins a penyes de mar. —Oh soledat
plaent sempre a mon cor i suggestiva!
Oh abims de Cap Regana i Pou Salat!—.
Per un tirany en rost, de cabra esquiva,
plau-me baixar l’altívol penyalar,
la cara encesa de calrada viva.
Com fresqueja, allà baix, la blava mar!
La llissa, l’escorball i la morena
dins l’escletxa conviden a pescar.
Oh mar de fons d’alguer, clapat d’arena,
mar que has vist emportar més d’un captiu,
ja el rovell ha trencat tota cadena!
No és ja aquest paratge moretiu,
i malgrat la cançó que encara corre,
moros no hi topen —com abans— d’estiu.
Nostres dies han vist l’antiga torre
que en fou defensa, roja d’antigor,
caure a l’embat del temps que tot ho esborra.
El trist mussol se’n plany en la foscor,
i l’enyora la rústega teulada,
i el cor, qui no s’avesa a sa buidor.
Salut, salut, dolça heretat aimada,
que ens mostres per l’escala de l’ahir
una avior modesta i assenyada.
Jo en sent l’encant, enc que no el sàpia dir,
i envers la benaurada clarandera
de cinc centúries, gir l’esguard enrere,
ja que la boira amaga l’avenir.
El retorn
D’un sobrenom
Humil, camperola, cauta,
bona com el blat que ret,
de sobrenom era «Flauta»,
que em va nodrir de sa llet.
La nimbava aquell somriure
que pervé de l’estimar,
i mai més m’he vista lliure
del meu deler de cantar.
¿Li deuràs potser ta pauta,
cançoneig insatisfet?
Benhaja la dolça flauta!
Benhaja la seva llet!
Enigma
«L’amor torna negra, l’amor torna blanca…»,
el cor m’ho cantava —bell temps de candor!—,
finestra que s’obri, finestra que es tanca,
sentia un misteri secret i sonor.
Seria la merla que es posa en la branca?
Serà la coloma creuant la blavor?
«L’amor torna negra, l’amor torna blanca…»,
i el cor no sabia ni què era l’amor.
La petxina
L’amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure
màgicament poblaven el meu viure
amb belles lluïssors d’or i d’argent.
Un capaltard vingué desfent miratges,
jo els doní comiat —tot passa i mor—,
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
El pi ver
A la terra dels avis i del pare,
tota ella amb so de pins murmuriosa,
joia del cor i de l’esguard delícia,
s’aixecava un sol pi de pinya vera.
Alt i esvelt, son vigorós ramatge
el fruit color d’aram tot just traïa
massís, ferreny com un puny clos d’atleta
a nostra mà d’infants inabastable.
Amb sos enginys en Miquel Pou l’havia:
el garriguer colrat, fill de la brosta,
abocava el sarró de pell de cabra
i queia en nostres mans la bella pinya.
Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre
l’hàlit del forn, a poc a poc, flairosa
de la reïna pròdiga es badava,
i ens lliurava el tresor que tant delíem:
aquells pinyons granats de closca dura
i sanitós bessó, que en masticar-lo
ens deixava les boques untuoses.
Prou el pi ver les tales respectaren;
cap destralada no l’atuiria:
una ventada abraonant-lo amb fúria
al pedregam el va ajupir de testa.
I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,
un fruit migrat adesiara ens dona.
El bé de l’aigua
No sabrà el bé de l’aigua quin bé sia
el qui en terreny secà no haurà viscut,
i veient-la minvar dia per dia
no haurà patit l’eixut
del camp quan no vol ploure, i la sembrada
neix a redols, i d’una mala anyada
tothom el dol pressent.
L’estrenyetat de l’aigua és un turment
a tothora temut, i bé ho abona
el cas que em va contar una madona;
el cas d’un al·lotet
que ve del camp tot abrusat de set.
Se’n va al gerrer, omplia l’escudella
fins a vessar i beu; de gran que era ella
no la pogué esgotar,
i, assaciat, anava ja a llançar
l’aigua que hi romania,
mes com un tro la vella li sortia:
«L’aigua tudar, que mancarà a l’estiu?».
I el pobre, quin remei?, la se bevia.
—No féssiu el cap viu!
D’un cactus
Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
A les donzelles d el’any dos mil
Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.
Lloança de les flors camperoles
Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del capblau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.
Car ta fulla, que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals…, quant hi ha!
Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.
Prens ton urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.
Jo conec, oh gentil cossiada,
floreta morada,
quin és el teu joc:
al malalt tu li talles la febre.
L’orella de llebre
floreix d’un or groc.
Cama-roja, xalesta xicoira,
d’un cel sense boira
retraus la color.
Blanca neu del roser gavarrera
t’esfulles sobrera
en l’or del trepó.
M’enamoren, oh llengua bovina,
ta flor atzurina,
ta fulla raspall;
i vener en ta mota discreta
ton nom de poeta,
llustrós maragall.
Si em tornés papallona algun dia
vestir-me voldria
d’un bell tornassol
blanc i groc i morat, coloraines
que les palomaines
rumbegen al sol.
Tants de cops que ta mel he xuclada!
—floreta emmelada,
quin nom et daré?—.
Espasella? Contell? Gladiola?1Amb tots aquests noms s’anomena, segons l’indret, el simpàtic gladiol o gladiola. A Llucmajor li diuen contell (que segurament ve de coltell) i també xuclador per la goteta de mel que els petits hi troben. (Nota de l’autora.)
Destria tu sola
el més falaguer.
Brava ortiga, virtut tens qui salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!
Tu, de bou sanitosa alenada,2Alè de bou: mata olorosa, de flor groga i comprimida, com un ramellet, molt cercada per esvair en forma de bavarada les males humors i enfortir els muscles. (Nota de l’autora.)
metgia cercada
pels mals que te’n dus,
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.
Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms de son fina
la nit, flors d’espina,
card i romeguer.
Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.
Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir,
bell aubó de la tija galana
estepa joana,
ciprell, romaní.
Flors de camp!, violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
—¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,3Anna Maria Boutroux, entusiasta d’aquelles flors boscanes, sobretot de l’anemone morada, la qual cull a garbes pel camp de Valldemossa. (Nota de l’autora.)
sens el record teu?—
Flors de camp!, del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!
La rosa dins la neu
Vinc d’allà lluny; però, malgrat la cendra
que port al front d’un foc ja consumit,
quelcom d’encara falaguer i tendre
perdura en l’esperit.
Records gentils, puerilitats, follies,
miratges bells de joventut —qui sap!—,
de ma naixença clara d’alegries
no en veig malmesa cap.
Heus-les en garba. Poncellams de rosa,
serven encara matinal frescor;
com n’és pura la flor tot just desclosa
dins neus i serenor!
Broll exquisit d’anímica dolcesa
i dels sentits intacta voluptat;
oh sempiterna, dolça jovenesa
del goig inexplorat!
Oh l’embadaliment de la natura,
la vinya en flor aroma del coster,
i aquell desig que empeny cap a l’altura
d’irresistible esquer.
I en davallar del pic de l’alta serra,
esplai dels ulls, corona de l’esforç,
estimar més que mai aquella terra
que ens dona el pa i les flors.
La terra que entre espines i brossalla
ha arrecerat mon íntim llac blavís
a on avui encara s’emmiralla
un deix de paradís.
A on de nit, quan vetllen les estrelles
i dorm dins la bardissa el rossinyol,
m’encisa encara un belament d’ovelles,
un so de flabiol.
I amatenta, quan puja o quan davalla
la busca del rellotge al cel plaçat,
em mostra un llumet blau com de rondalla,
encara inabastat.
I un borrall d’or que a l’horitzó es destria
diu a la nit que toca a son finir:
—Mirau com trenca l’auba del nou dia
d’esplèndid avenir!
Una quimera
Sant Antoni, un bon vent,
l’estimat llevarà d’era!
Quan jo tenc una quimera
no em fuig de l’enteniment.
La quimera que tenia
era veure l’estimat;
la batuda el retenia,
la batuda del bon blat;
d’aquell blat granat, retent
pa del nostre matrimoni,
jo pregava sant Antoni:
—Sant Antoni, un bon vent…!
···························
Sant Antoni, un bon vent,
l’estimat llevarà d’era…
Quan se minva la garbera
per la sitja ve l’augment;
però el vent que es condormia
m’aportava desconsol;
l’enyorança em reprenia
tota sola al meu redol.
Quan jo tenc una quimera
no em fuig de l’enteniment:
Sant Antoni, un bon vent,
l’estimat llevarà d’era!
Al tombant de la diada
tot ben net, sense embaràs,
veia l’era ja adesada
i la palla amuntegada
amb les forques i el tiràs.
Veia, sobretot, en Pere
que venia, tot content
i em sentia falaguera…
Quan jo tenc una quimera
no em fuig de l’enteniment.
Entre floricultores
Flor de calàpet —horror i feresa!—
diu que l’amiga per l’hort li donà,
i el present, ella li regracià
amb una ploma de Santa Teresa.
© hereus de Maria. Antònia Salvà
© de l’edició, Lluïsa Julià
i Editorial Barcino
- 1Amb tots aquests noms s’anomena, segons l’indret, el simpàtic gladiol o gladiola. A Llucmajor li diuen contell (que segurament ve de coltell) i també xuclador per la goteta de mel que els petits hi troben. (Nota de l’autora.)
- 2Alè de bou: mata olorosa, de flor groga i comprimida, com un ramellet, molt cercada per esvair en forma de bavarada les males humors i enfortir els muscles. (Nota de l’autora.)
- 3Anna Maria Boutroux, entusiasta d’aquelles flors boscanes, sobretot de l’anemone morada, la qual cull a garbes pel camp de Valldemossa. (Nota de l’autora.)
