Pluja negra – Masuji Ibuse

Pluja negra és una novel·la de Masuji Ibuse publicada el 1965. Per primer cop en català a Flâneur en traducció de Jordi Mas López.

Tot i que Ibuse no va ser-hi, a partir de registres d’arxiu i amb entrades de diari reals, Kuroi Ame narra la devastació causada pel bombardeig atòmic d’Hiroshima del 6 d’agost del 1945 i la història dels supervivents contaminats per la pluja radiactiva que miraven de refer les seves vides.

////més de Flâneur

Pluja negra

En Shigematsu Shizuma, de Kobatake, havia viscut els últims anys amb un pes al cor a causa de la seva neboda Yasuko, i tot  indicava que els pròxims també hauria de conviure amb aquell neguit. Era com si hagués assumit una càrrega doble, o triple. La raó era ben senzilla: no tenien cap perspectiva de casar-la. Tot i que el poble era a més de cent cinquanta quilòmetres a l’est d’Hiroshima, hi havia sorgit el rumor que, al final de la guerra, la noia formava part de la secció de cuina de la unitat de voluntaris de l’Institut de Secundària 2 d’aquella ciutat, i tothom creia que patia la malaltia per radiació i que en Shigematsu i la seva dona ho intentaven ocultar. Això feia molt difícil casar-la. Més d’una i de dues vegades, algú s’havia presentat interessant-se per un possible casament i havia tallat les converses per desaparèixer així que li havia arribat el rumor.

Els alumnes de l’Institut de Secundària 2 d’Hiroshima havien patit els efectes de la bomba el matí del 6 d’agost, mentre els feien un discurs sobre el pont de Tenma o d’algun altre de la zona oest de la ciutat. En aquell mateix instant havien quedat tots amb el cos cobert de cremades, però el professor que n’estava al càrrec els havia fet cantar pianissimo «Si moro al mar» i, en acabar la cançó, havia cridat «Trenqueu files!» i havia pres la iniciativa de llançar-se al riu, crescut a causa de la marea alta. Tot els alumnes l’havien imitat, però només un havia aconseguit tornar a casa amb penes i treballs per explicar el que havia passat. Deien que aquell alumne també havia mort al cap de poc. 

Segurament havia estat algun membre del Cos Patriòtic de Voluntaris qui havia portat el rumor a Kobatake en tornar d’Hiroshima. La qüestió, però, era que la Yasuko no treballava a les cuines de l’Institut de Secundària 2. I, encara que hi hagués treballat, una noia del personal de cuina no hauria estat allà fora cantant «Si moro al mar». La Yasuko treballava a fora d’Hiroshima, a la fàbrica que la Companyia Tèxtil de Japó tenia a Furuichi, fent de recepcionista i missatgera del senyor Fujita, el director. No hi havia absolutament cap relació entre la Companyia Tèxtil de Japó i l’Institut de Secundària 2.

Des que havia entrat a treballar a Furuichi, la noia vivia amb el matrimoni Shizuma a Hiroshima, al 862 de la zona 2 del districte de Sendamachi, i cada dia agafava el mateix tren amb destinació a Kabe que en Shigematsu. No tenia absolutament res a veure ni amb l’Institut de Secundària 2 ni amb la seva unitat de voluntaris. L’única connexió era que un antic alumne de l’Institut que havia estat enviat com a soldat al nord de la Xina li havia agraït la tramesa d’un paquet amb una carta massa efusiva, i al cap de poc també li havia enviat cinc o sis tankes. En Shigematsu recordava que, quan la Yasuko les havia ensenyades a la seva dona, ella s’havia ruboritzat d’una manera gens pròpia de la seva edat i li havia dit: «Vols dir que no són poemes d’amor, això?»

Durant la guerra, un decret de l’exèrcit sobre la llibertat d’expressió havia prohibit la circulació de «rumors infundats» i, almenys aparentment, els temes de conversa entre la població civil es reduïen als que apareixien a les circulars de les agrupacions de veïns. Un cop acabada, hi havia hagut una allau d’històries i rumors sobre assalts, robatoris, apostes, béns militars, gent que s’havia fet rica de la nit al dia, les forces d’ocupació… que es van anar oblidant amb el pas dels dies. Tot s’hauria arreglat si el rumor sobre la Yasuko hagués seguit el mateix curs. Però no havia estat així, i cada vegada que apareixia algú demanant informació sobre la noia de cara a un possible casament, tornava a sortir la història sobre la secció de cuina de l’Institut de Secundària 2 d’Hiroshima.

Al principi, en Shigematsu estava decidit a descobrir qui havia començat a fer córrer aquella calúmnia i donar-li una bona lliçó, fos qui fos. Però, a banda d’ell, la seva dona i la Yasuko, els únics habitants de Kobatake que es trobaven a Hiroshima quan hi havien llançat la bomba atòmica eren els joves del Cos Patriòtic i els membres de les diverses unitats de voluntaris. El Cos Patriòtic estava integrat per nois procedents de pobles de la mateixa prefectura, i la seva tasca consistia a tirar a terra cases que havien estat evacuades a la força per crear tallafocs. Els membres de Kobatake pertanyien a una unitat coneguda com a Kōjin, perquè estava formada per homes de les comarques de Kōno i de Jinseki. Aterraven habitatges privats: serraven gairebé del tot cadascun dels pilars principals de la casa, lligaven una gran corda a la biga del cavalló i, entre vint o trenta homes, estiraven fins que la feien caure. Les construccions d’una sola planta eren les que donaven més feina i només queien després de molt cruixir. Les de dues eren més agraïdes i cedien tot d’una, però aixecaven un núvol de terra i pols que impedia acostar-s’hi fins al cap de cinc o sis minuts ben bons. Tanmateix, la bomba atòmica havia caigut l’endemà que tant la unitat Kōjin com les unitats de voluntaris arribessin a Hiroshima, quan tot just s’acabaven de posar a la feina. Tots els qui no havien mort llavors mateix havien quedat amb el cos completament cremat i havien estat traslladats a Miyoshi, Shōbara, Tōjō o altres punts dels afores d’Hiroshima. Per això, Kobatake havia enviat el cos de bombers a les ruïnes de la ciutat en un autobús de carbó i, a primera hora del dia que es va anunciar el final de la guerra, un equip de voluntaris de l’Associació de Joves del poble havia anat a Miyoshi, Tōjō i altres centres provisionals d’acollida per localitzar els ferits. Abans de marxar, els voluntaris havien escoltat el parlament que, amb motiu de la seva partida, l’alcalde els havia dirigit en presència del president en funcions de l’Associació:
—Us agraeixo de tot cor els serveis que heu prestat en aquests temps de guerra. No cal que us digui que els ferits que aneu a buscar per portar-los a casa tindran el cos ple de cremades i haureu de transportar-los amb molt de compte per evitar fer encara més insuportable el seu sofriment. L’enemic ha atacat Hiroshima amb una arma nova que ha convertit la ciutat en un infern de flames i ha provocat la mort instantània de centenars de milers de civils innocents. Els membres del Cos Patriòtic de Voluntaris que n’han aconseguit tornar diuen que, després que aquesta arma nova deixés la ciutat d’Hiroshima reduïda a cendres, era com si les veus de tots aquests centenars de milers de víctimes demanessin ajuda desesperadament des del fons de l’infern. La ciutat de Fukuyama, que van veure tornant d’Hiroshima, també ha quedat arrasada per les flames; el foc ha destruït fins i tot la torre i la galeria d’estiu del castell. Ens han explicat que el dolor que els va provocar veure tota aquella destrucció els ha fet entendre fins a quin punt és terrible, la guerra. Però  hem d’acceptar la realitat en què vivim, i des del moment que vosaltres, com a voluntaris d’aquest equip de treball, aneu a buscar els nostres companys d’armes per portar-los a casa, us recordo la necessitat de no perdre les llances de bambú que porteu com a símbol de la vostra determinació de lluitar fins al final. És molt trist que us hagi de dirigir aquestes paraules de comiat a les fosques, abans que es faci de dia, sense ni tan sols poder encendre un llum, però espero que sabreu entendre que les circumstàncies ens obliguen a fer-ho així.

Un cop acabat el parlament, l’alcalde es va adreçar a la vuitantena de persones que havien anat a acomiadar els voluntaris: 
—Fem tres visques per encoratjar els membres de l’equip de voluntaris en la seva missió —va demanar, i va aixecar els braços per marcar el ritme picant de mans.

Els voluntaris es van dividir en els tres grups que anirien a Miyoshi, Shōbara i Tōjō respectivament i es van posar en marxa. Caminaven tots en silenci rere els carros amb el carregament. El grup que es dirigia a Tōjō es va aturar al poble de Yuki, a mig camí de Kobatake i Tōjō, i es va asseure a dinar al porxo d’una casa de pagès que hi havia al peu de la carretera. Just llavors es va sentir el comunicat de l’emperador a la ràdio de la casa. Tots es van quedar una estona en silenci, fins que l’home que estirava les regnes del cavall va dir:
—El discurs que ens ha fet l’alcalde aquest matí ha sigut massa llarg, no?

Això va empènyer els homes a discutir sobre què havien de fer amb les llances de bambú, i al final tots van estar d’acord a deixar-les al porxo on havien dinat perquè se les quedés l’amo de la casa.

Al vell edifici on havien instal·lat el centre d’acollida de víctimes de la bomba de Tōjō hi havia dos supervisors, però ningú semblava tenir clar què havia de fer. Els ferits estaven estirats al damunt dels tatamis i no hi havia manera d’identificar-los, perquè tots tenien les cares cremades, irreconeixibles. Alguns tenien la closca completament llisa, sense cap cabell; l’única clapa de pell normal que els quedava al cap era a la zona on devien haver portat lligat el mocador, i les galtes els penjaven com els pits pansits d’una vella. Tots hi sentien bé, però, i els anaven preguntant el nom d’un en un i escrivint-los-hi a la pell amb tinta xinesa, si anaven despullats, o bé en algun esquinçall de roba, si encara en portaven. Es movien contínuament, tot gemegant i canviant de posició a causa del dolor, però aquell tractament tan rude es feia inevitable perquè, si no, hauria estat impossible saber qui era qui.

—On és el metge? Que no els pensa fer res? —havia exigit un voluntari a un supervisor, però el metge no sabia quin tractament havia d’aplicar a aquells malalts, i, per prudència, preferia abstenir-se’n. No entenia què els podia provocar aquell dolor, més enllà de les cremades, i s’havia limitat a injectar a sis pacients un medicament anomenat Pantopon, que els havia alleujat momentàniament. Segons havia dit, ja no n’hi quedaven més dosis.

Això li ho havia explicat més tard un membre de l’equip de voluntaris que acabava de tornar d’Hiroshima, quan en Shigematsu mateix ja mostrava símptomes de la malaltia per radiació. Si treballava una mica massa al camp, es començava a sentir el cos pesant i li sortia una erupció al cap. Si s’estirava els cabells, li queien sense fer-li gens ni mica de mal. Llavors feia repòs i procurava alimentar-se bé. Els símptomes generals de la malaltia per radiació començaven amb una vaga pesantor al cos, i al cap d’uns dies els cabells queien d’arrel sense cap dolor i les dents també començaven a ballar fins a desprendre’s. Després es produïa un esgotament general i la mort. En notar la sensació de pesantor amb què començaven els símptomes, abans que res era essencial fer repòs i alimentar-se molt bé. Els qui cometien la imprudència de continuar treballant s’anaven debilitant a poc a poc, com un pi trasplantat per un jardiner no prou competent, i acabaven morint. Al poble del costat de Kobatake, i al de més enllà, s’havien donat casos de persones que suposadament no havien estat exposades a la radiació i havien tornat d’Hiroshima plenes de vitalitat i que, després d’un o dos mesos de treball dur, s’havien hagut d’ajeure i havien mort al cap d’una setmana o deu dies. Quan la malaltia es manifestava en un punt del cos, provocava un dolor característic, difícil de comparar amb el de cap altra afecció, que s’anava estenent cap a l’espatlla i la part baixa de l’esquena.

El metge ambulatori que havia visitat en Shigematsu li havia diagnosticat, sense dubtar gens, la malaltia per radiació. El doctor Fujita, de Fukuyama, li havia donat el mateix diagnòstic. Però la Yasuko no estava pas malalta: s’havia fet un examen mèdic complet, i també havia passat la revisió periòdica que el centre de salut feia a les persones que havien estat exposades a la radiació, i totes i cadascuna de les coses que li havien mirat —nombre de cèl·lules a la sang, paràsits, orina, glòbuls vermells, reflexos, oïda…— havien sortit normals. Això havia estat al cap de quatre anys i deu mesos d’acabar la guerra, quan se li havia presentat la possibilitat de fer un matrimoni que semblava fins i tot massa bo. El marit potencial era l’hereu d’una antiga família de Yamano; devia haver vist la noia en alguna banda i havia manifestat el seu interès per mitjà d’una matrimoniera. Quan ho havien comentat a la Yasuko, ella havia dit que el jove li semblava bé. En Shigematsu, tement que aquella vegada els rumors sobre la malaltia per radiació també poguessin espatllar el matrimoni, havia demanat a un metge de prestigi que fes un certificat mèdic a la noia i l’havia enviat a la matrimoniera.

—Aquesta vegada anirà bé. No se’ns escaparà res. Avui dia és habitual que les parelles s’intercanviïn certificats mèdics abans de casar-se. A ell no se li farà estrany. Aquesta matrimoniera està casada amb un home que era soldat i segur que també està al cas de com es fan aquestes coses a ciutat, ara. Aquest cop tot sortirà bé. 

En Shimegatsu havia dit això a la seva dona amb una cert to de suficiència, però, de fet, el seu excés de zel havia resultat contraproduent. Semblava que la matrimoniera havia anat a preguntar per la salut de la Yasuko a alguna casa de Kobatake, perquè els havia enviat una carta demanant informació sobre on havia estat la noia des del dia que havia caigut la bomba a Hiroshima fins que havia tornat a Kobatake. Tanmateix, els havia dit que era ella, com a mitjancera, qui volia saber-ho, i que no n’havia dit res al pretendent.

En Shigematsu es va adonar que, arran de tot això, encara se sentia més en deute amb la noia. Després de llegir la carta, la seva dona va callar, la va donar a la Yasuko, es va quedar un moment dreta mirant a terra i es va tancar al rebost. La noia va entrar al rebost darrere seu. Al cap d’una mica, en Shigematsu va anar a mirar què feien i les va trobar plorant totes dues, la seva dona amb el cap recolzat a l’espatlla de la neboda.

—D’acord, aquesta vegada sí que ha sigut culpa meva. No hi ha dret, que posin en dubte la salut de la Yasuko només pel que diu la gent! Però ens en sortirem, trobarem la manera de solucionar-ho —va dir, però era només per a esbravar-se.

La noia es va posar dreta, va anar fins a la calaixera amb passos vacil·lants, en va treure una llibreta i la va donar a en Shigematsu sense dir res. Era el diari que havia escrit durant l’any 1945. A la tapa hi havia dues banderes entrecreuades, la japonesa, amb el sol ixent, i la de la marina. Quan vivien a Hiroshima, al districte de Sendamachi, la Yasuko s’asseia a la taula de la cuina després de sopar i escrivia el diari. Ho feia cada dia sens falta, per cansada que estigués.

El seu mètode consistia a resumir en cinc o sis línies els esdeveniments de la jornada durant quatre o cinc dies seguits i, al cinquè o al sisè, explicar en detall tot el que havia passat durant aquell període. Aquest era el mateix sistema que en Shigematsu feia servir des de feia molt temps i que havia ensenyat a la Yasuko, i ella el seguia al peu de la lletra. La idea era que els dies que tornaves massa cansat, mort de son, escrivies el diari molt per sobre. L’oncle en deia «diari a dues velocitats». En tot cas, en Shigematsu va pensar que havia de copiar el diari de la Yasuko i enviar-lo a la matrimoniera.

Es va posar immediatament a copiar les entrades d’uns quants dies, a partir del 5 d’agost de 1945.

5 d’agost
He lliurat la notificació que demà no aniré a treballar al senyor Fujita, el director de la fàbrica, i he tornat a casa per preparar l’equipatge per a l’evacuació. Hi he posat quimonos d’estiu i d’hivern amb l’emblema de la família de la tieta, amb tres obi:¹L’obi és una faixa ampla de tela amb què s’aferma la roba del quimono al voltant del cos. (N. del t.) tres quimonos d’hivern  —sobretot el de ratlles grogues que la besàvia havia portat en venir a viure amb la família— i quatre d’estiu. De l’oncle Shigematsu, la jaqueta que es posa els matins d’hivern, quimonos formals d’estiu i hivern, un haori²El haori és una jaqueta llarga que arriba fins als malucs o les cuixes i que es porta per sobre del quimono. (N. del t.) formal, dos vestits d’hivern, una camisa, una corbata i el títol de graduació. Jo m’he agafat els quimonos formals d’estiu i hivern, dos obi i el títol de graduació. Ho he embolicat tot amb una estora de palla i he ficat en una motxilla tres mesures d’arròs, aquest diari, la ploma estilogràfica, el meu segell personal, tintura de iode i un mocador de fer farcells. (Nota afegida per en Shigematsu. Ens van enviar aquest equipatge a Kobatake el segon any de després de la guerra, encara sense obrir.)

A mitjanit ha sonat l’alarma antiaèria i ha passat un esquadró de B-29. Cap a les tres ha deixat de sonar l’alarma. Quan ha tornat de la guàrdia nocturna, l’oncle, amb les mans a les butxaques, ha explicat que l’altre dia, per la zona de Kobatake, havia passat un B-29 que havia llançat uns fulls volanders que, tot i que feien servir un to informal, transmetien un missatge molt amenaçador: «No ens hem oblidat pas de Fuchū: aviat tornarem.» Deuran bombardejar Fuchū, doncs? Fa poc, un home que venia de la prefectura de Yamanashi va explicar que, abans d’atacar la ciutat de Kōfu, els B-29 havien llançat una mena de pamflets impresos en paper art. Hi havia un text que explicava que a l’illa de Saipan, o en alguna altra de les que ha ocupat l’exèrcit americà, els japonesos tenen tot el menjar que necessiten i viuen molt bé. A Hiroshima ja ni tan sols se’n troba, de paper art.

Vaig a dormir a dos quarts de quatre.

6 d’agost

A dos quarts de sis del matí ha vingut el camió del senyor Nojima i ens hem endut l’equipatge per a l’evacuació. Hi ha hagut una explosió i un esclat de llum a la zona de Furue. S’alçava un fum negre de la ciutat d’Hiroshima, com si hi hagués un volcà en erupció. Per tornar hem anat a Miyazu, i allà hem agafat un vaixell que ens ha portat fins al peu del pont de Miyuki. La tieta estava bé; l’oncle tenia ferides a la cara. Encara no sabem ben bé què ha passat, però sens dubte ha estat un incident de magnitud històrica. La casa estava inclinada uns 15 graus, i per això escric aquest diari a l’entrada del refugi antiaeri.

7 d’agost

Havíem decidit traslladar-nos a la residència dels treballadors de la fàbrica d’Ujina ahir, però resultava impossible i, seguint el criteri de l’oncle, ens vam refugiar a Furuichi. La tieta també va venir. L’oncle es va posar a plorar d’impotència a l’oficina. Hiroshima s’ha convertit en la ciutat de les brases, la cendra, la mort, la destrucció. Les piles de cadàvers són un silenciós al·legat contra la guerra.

Avui hem examinat els danys que ha patit la fàbrica.

8 d’agost

No hem donat l’abast preparant esmorzars.

S’han anunciat, a grans línies, les decisions que s’han pres sobre com es gestionarà la fàbrica.

9 d’agost

Avui han arribat més refugiats. Hi havia treballadors de la fàbrica i gent que no hi té cap relació. Gairebé tots estaven ferits. No n’hi havia cap que tingués tota la roba que necessitava. N’hi ha hagut un que ha arribat amb una capsa amb cendres d’un difunt i l’ha penjada sota el ràfec de la finestra tot mormolant una pregària. Un home de mitjana edat donava tres postals en blanc a cadascú amb un aire de certa desesperança: «Accepti-les, si us plau; enviï-les a les persones que deuen estar patint per vostè. Les fem nosaltres i n’hi puc donar tantes com vulgui. Però no expliqui a ningú que que les hi he donades jo, eh?», anava dient. Duia el coll embenat amb un drap brut i tenia la cara ampla i aspra. Devia haver agafat les postals en alguna oficina de correus que havia quedat destruïda, o ves a saber.

Ara és la una del migdia i la majoria fan la migdiada. Avui tinc la sensació que començo a recuperar una mica la claredat mental i resseguiré el que ha passat des del dia sis.

El matí del sis, el camió del senyor Nojima va arribar a dos quarts de cinc i ens vam endur l’equipatge que havíem preparat per a l’evacuació. L’acompanyaven la seva dona, la del senyor Miyaji, la del senyor Yoshimura i la del senyor Doi. Totes eren de l’agrupació del nostre districte o de la del veí i duien les maletes al costat. Vam sortir a dos quarts de sis.

A mig camí de Koi i Furue, en un petit solar d’entre deu i quinze metres quadrats plantat de mill, vam veure un ninot marronós de mida natural que feia d’espantaocells. Mentre hi passàvem pel costat a poc a poc, el senyor Nojima va picar el marc de la finestra com si ens volgués dir: «Mireu allò, quina cosa més estranya!» Només era un ninot, però tenia el cap, les mans i els peus fets amb molt de detall, com si fossin de guix, i una estora de palla al voltant de la cintura. També podien ser de paper maixé, però la senyora Nojima va dir: 
—Voleu dir que no és un espantaocells d’aquells del sud del Pacífic que algú ha portat fins aquí, això?
—Potser és un maniquí d’alguns grans magatzems que ha quedat ennegrit per una bomba incendiària o alguna cosa així —va aventurar la senyora Miyaji.
—A mi m’ha ben espantat. Sembla una persona de debò tota socarrimada —va comentar la senyora Doi.

Vam arribar a Furue cap a dos quarts de set. Els pagesos encara tenien els porticons tancats, però, a casa de la senyora Nojima, el seu pare i la seva mare havien obert la porta del cobert i ens esperaven. Vam descarregar els equipatges i els vam entrar. La senyora Nojima ens va fer albarans tot explicant que només eren per si de cas, ens va fer passar a la sala de visita de la casa i, a falta de te i dolços, ens va servir cogombres amb miso. Tots eren molt amables. Feia l’efecte que el pare d’ella preferia deixar que el seu gendre s’encarregués de tot: 
—Els préssecs encara són una mica verds, però en volen un? És millor menjar-se’ls quan encara estan xops de rosada —ens va dir, i quan ens en vam adonar, ja havia sortit i havia tornat amb un cistell amb una desena de préssecs d’una varietat que ens va explicar que es deia ōkubo. Sí que eren una mica verds, però la senyora Nojima es va prendre la molèstia de pelar-nos-els.

Tant el senyor Nojima com la seva dona van ser molt atents amb totes les qui veníem del seu districte. Corre el rumor que el senyor Nojima, des de fa temps, és molt amic d’un professor d’esquerres que es diu Matsumoto que, des que es va intensificar la guerra, procura mantenir una bona relació amb la gent del barri per evitar les sospites de les autoritats. El senyor Matsumoto es va graduar en una universitat dels Estats Units i la policia militar l’ha cridat un munt de vegades, perquè abans de la guerra s’escrivia amb gent d’aquell país. Per això va molt amb compte amb els funcionaris de l’ajuntament i la prefectura i amb els membres de la guàrdia voluntària, i quan hi ha un avís d’atac aeri, surt al carrer abans que ningú i va cridant: «Atac aeri! Atac aeri!» No es treu les polaines ni a dins de casa. Es veu que fins i tot va dir que es volia entrenar amb les dones per aprendre a fer servir les llances de bambú. Realment, és lamentable que tot un intel·lectual com ell hagi de fer tots aquests esforços per quedar bé. Un cop, l’oncle Shigematsu va fer un comentari sobre aquesta manera d’actuar del senyor Matsumoto: «Si un home com ell tremola com una fulla davant dels funcionaris, és que el món s’ha tornat ben boig. És allò que diuen, que fins i tot la barca més elegant pot anar carregada de raves. Es veu que el gran samurai Kansuke Yamamoto es va haver de passar una temporada plantant flors per guanyar-se la vida, però tampoc és ben bé el mateix. Ni tampoc es pot dir que hagi canviat de camisa. Això d’en Matsumoto deu ser un cas de la síndrome de l’espia. Però, igualment, un home s’ha de saber plantar, quan arriba el moment.»

El senyor Matsumoto sempre està preparat per a una possible evacuació, però el temor que el considerin un espia l’empeny a passar-se el dia fent tot el que pot per la gent del districte. Potser el senyor Nojima també actua de la mateix manera, i em pregunto si va estar bé que nosaltres ens prenguéssim la paraula i li demanéssim que ens portés amb el camió i ens guardés l’equipatge a casa seva. A ell, els nostres quimonos i els nostres certificats de graduació li deuen semblar rampoines d’abans de la guerra.

La casa dels pares de la senyora Nojima produeix una impressió de refinament. Quants camps han de tenir, per poder viure en una casa com aquella? Mentre mirava la muntanyeta artificial del jardí i em deia que en deuen tenir un fotimer, va sonar la sirena avisant que havia passat el perill. Vaig mirar el rellotge: eren les vuit. A aquella hora sempre venia un avió d’observació meteorològica americà i passava per sobre d’Hiroshima. Vam pensar que devia haver estat això i no hi vam donar importància. Al jardí hi havia quatre o cinc nens del veïnat jugant, asseguts o penjats del xassís del camió aparcat a dins del portal. El pare de la senyora Nojima ens va proposar de fer la cerimònia del te i va portar els estris. Jo em vaig asseure al final, perquè no sabia com es feia la cerimònia, i a més a més era la més jove. La sala era fresca i s’hi estava molt bé. El pare de la senyora Nojima va aixecar la tapa de la tetera, que començava a bullir. En aquell moment, vam quedar totalment enlluernats per una llampada blavosa que venia de fora. Anava d’oest a est, és a dir, del centre d’Hiroshima cap a les muntanyes del darrere de Furue. Era com un estel fugaç centenars de vegades més gros que el sol. Immediatament es va sentir un gran rugit. Al pare de la senyora Nojima se li va escapar: «Quina lluminària!» Tots ens vam posar drets d’un salt i vam córrer cap a fora, on ens vam amagar rere les roques de la muntanyeta i els troncs dels arbres. Els nens havien saltat del camió i corrien cap a fora com si els haguessin renyat i ningú no es volgués quedar l’últim. Un que havia caigut a terra es va aixecar i va córrer mig coix: la força de la detonació el devia haver fet caure del camió. 

—El refugi antiaeri és al darrere —va dir el senyor Nojima, però ningú no es va aixecar per anar-hi. 

Cap al centre d’Hiroshima, una gran fumera s’alçava cel amunt. La vèiem per sobre del mur blanc de tova. Semblava el fum d’un volcà, o la silueta clarament definida d’un núvol vertical. En tot cas, segur que no era fum normal i corrent. Jo estava a la gatzoneta i els genolls no em paraven de tremolar. Els vaig recolzar a la roca que tenia al davant, encara que estigués plena de petites orquídies blanques.

—Potser han llançat algun nou tipus de bomba —va comentar el senyor Nojima des de darrere de les roques.
—Ja es deu haver acabat —va dir la seva dona, i tots vam anar traient el cap de darrere la muntanyeta com crancs de riu sortint d’entre les pedres. Després vam córrer cap al portal per mirar en direcció a Hiroshima.

El fum s’alçava molt amunt i s’anava estenent a mesura que pujava. Vaig recordar una fotografia que havia vist una vegada d’un dipòsit de gasolina que s’havia incendiat a Singapur. L’havien feta just després que l’exèrcit japonès aconseguís fer caure la ciutat, i l’escena era tan terrible que em vaig preguntar si realment estava bé fer una cosa com aquella. El fum s’enfilava més i més amunt travessant els núvols que s’estenien horitzontalment i es convertia en una mena de paraigua fantasmagòric. Em vaig preguntar si el B-29 no devia d’haver llançat alguna mena de bomba incendiària. Totes les dones van estar d’acord amb el que el senyor Nojima havia dit sobre un nou tipus de bomba. Una casa amb sostre de palla que hi havia a la pujada de davant del portal havia caigut a terra; a les que tenien teulada, era com si els haguessin arrencat les teules.

El senyor Nojima es va quedar parlant amb el seu sogre i després tots dos van anar al costat de la font i van parlar una mica més de peu dret. Llavors va venir cap a on érem nosaltres i ens va dir amb expressió decidida:
—Deuen patir per com han quedat les seves cases. Si volen, les puc portar a Hiroshima. La meva dona està amoïnada pels fills i hi vol tornar ara mateix.

Vaig mirar aquell núvol de fum monstruós i vaig dubtar que realment haguéssim d’intentar tornar: potser era aventurar-se massa. Però les altres dones van començar a dir: «Sí, sisplau», «Moltíssimes gràcies», «Estem a les seves mans, senyor Nojima»…, i es va decidir que ens posaríem en marxa tot seguit.

Quan ens vam haver acomiadat dels sogres, vaig veure que la tapa de la tetera de la cerimònia del te havia caigut damunt d’una pedra allargada que hi havia al costat de la veranda. La mare de la senyora Nojima ens va donar una bola d’arròs embolicada amb una fulla de bambú a cadascuna tot dient-nos:
—Tant de bo tingués pastissets d’arròs amb mill com els que en Momotarō portava quan va anar a conquerir l’Illa dels Dimonis, però només tinc boles d’arròs normals i corrents.

Després li va indicar a un criat força entrat en anys que posés tres o quatre estores de palla molles a la part del darrere del camió per fer-les servir en cas d’incendi.

Vam sortir cap a les nou. Quan vam emprendre el camí de tornada, s’estaven formant uns grans núvols negres sobre Hiroshima i se sentia tronar. El senyor Nojima va veure un home que venia corrents en bicicleta. Va aturar el camió i s’hi va posar a discutir en veu baixa. Potser no volia que ens amoïnéssim i li preguntava com estava el trànsit d’entrada a la ciutat.

Vam arribar a una cruïlla en què es trobaven tres carreteres i el senyor Nojima va recular per la mateixa on havíem vingut. A la costa, a Miyazu, va llogar il·legalment un vaixell a un pescador que semblava que ja coneixia d’abans i li va deixar el camió com a garantia. Era un veler que feia dues tones i mitja, una mica més gros que un de pesca normal. El cos cepat del pescador i la determinació de la seva mirada inspiraven confiança. També n’inspirava el senyor Nojima, que en una situació com aquella havia sabut trobar el pescador.

Al vaixell, les dones miraven en la direcció contrària a la d’Hiroshima. Evitaven veure la ciutat, com si haguessin fet un jurament. Jo també tenia la cara girada cap a les illes de Ninoshima i Etajima. El senyor Nojima sostenia una xarxa de malla grossa i de tant en tant s’abocava per la borda i treia alguna deixalla que surava a la superfície de l’aigua per veure què portava el corrent.

—Ei, Tanomura! Ara la marea deu baixar, oi? —va preguntar al pescador tot mirant fixament un tros de fusta que acabava de treure.

Era un tauló arrencat d’alguna banda que devia fer uns deu centímetres d’ample per uns trenta de llarg. El senyor Nojima va arrufar la cara. M’hi vaig acostar, intrigada per què podia ser allò, i en veure-ho no vaig poder evitar apartar-ne la mirada. Era, sens dubte, un tauló d’algun passadís. Estava tot ennegrit, llevat d’un motiu del mont Fuji amb un veler i un bosc de pins en què es conservava el color clar original de la fusta. En l’instant que la monstruosa bola de foc havia explotat al cel, l’escalfor devia haver socarrimat totalment el tauló, llevat del paisatge gravat en un algun vidre; després, el vent de la mateixa explosió el devia haver arrencat i llançat al riu o al mar.

El senyor Nojima el va tirar amb força a l’aigua.

El vaixell va arribar al peu del pont de Miyuki, a la riba dreta del riu Kyōbashi. Més  amunt tot estava cobert de fum negre. A tot arreu on miressis hi havia flames i era impossible saber com estava la zona de l’Ajuntament. La penombra ho embolcallava tot, com si el sol ja s’hagués començat a pondre. Com que Sendamachi no s’havia incendiat, vam baixar a terra, però la policia militar havia acordonat la zona i no deixava passar ningú. 

—Nosaltres vivim a Sendamachi. Tenim criatures a casa. Per què no ens deixen passar? Jo passaré! —va protestar la senyora Doi davant dels policies.
—La zona està acordonada —li van respondre ells—. Si us diem que marxeu, marxeu!

El senyor Nojima es va apartar del cordó amb posat de desànim i va fer veure que se’n tornava.

—Vinguin al meu darrere —ens va dir en veu baixa—. Farem servir una mica de saviesa, o d’enginy, dels antics. Segueixin-me tota l’estona. Això ho va fer Chūsai ōshio durant els desordres de Teiyū. No em deixin de petja, eh?

Es va ficar en una casa i en va recórrer tot el passadís fins a sortir per la porta del darrere. Després va entrar per la porta del darrere de la casa que donava a la primera i en va tornar a recórrer el passadís fins a sortir a un carrer ample. Totes les cases estaven inclinades i tenien esquerdes a les parets. A dins no hi havia ningú.

—No pot ser! —es va exclamar la senyora Miyaji.

Jo tampoc no me’n sabia avenir. Era un recurs molt enginyós, però què hauria passat si hi hagués hagut algú a les cases? Tothom en devia haver fugit pensant que hi podia haver un gran incendi. Jo estava més nerviosa ara que havíem sortit de les cases que no pas quan hi havíem entrat.

© de l’edició, Editorial Flâneur
© de la traducció, Jordi Mas López

• 1
  L’obi és una faixa ampla de tela amb què s’aferma la roba del quimono al voltant del cos. (N. del t.)
• 2
  El haori és una jaqueta llarga que arriba fins als malucs o les cuixes i que es porta per sobre del quimono. (N. del t.)