De com van renyir els dos Ivans és una novel·la breu del recull Mírgorod de Nikola Gógol, el gran escriptor satíric ucraïnès d’escriptura russa.
Es va publicar el 1835. Cal Carré l’edita, per primer cop en català, en traducció de Miquel Cabal Guarro. A Stroligut en podeu llegir el primer capítol, amb la presentació dels Ivans, dos veïns ben avinguts que deixaran d’estar-hi.
////més literatura russa
De com van renyir els dos Ivans
CAPÍTOL I
L’Ivan Ivànovitx i l’Ivan Nikíforovitx
Quina casaca més bona que té l’Ivan Ivànovitx! És esplèndida! I quins peluts! Manoi, quins peluts! D’un gris blavós, espurnejat de blanc! Déu sap què donaria si algú me’n trobés uns d’iguals! Guaiteu-los, per l’amor de Déu; sobretot quan es posa a xerrar amb algú, doneu-hi una reüllada: però on vas a parar! No es pot explicar: vellut!, argent!, foc! Déu meu Senyor! Sant Nicolau de Mira, serf de Déu, ¿què ho fa que jo no tingui una casaca com aquesta? Se la va fer fer abans i tot que l’Agàfia Fedosséievna viatgés a Kíiv. ¿Coneixeu l’Agàfia Fedosséievna? És la que va arrencar una orella d’una queixalada a un assessor.
Un gran home, l’Ivan Ivànovitx! Quin tros de casa que té a Mírgorod! Voltada per totes bandes d’un rafal que s’aguanta amb pilars de roure i que té tot de bancs a sota. Quan fa massa calor, l’Ivan Ivànovitx es treu la casaca i el que duu a sota i queda amb mànigues de camisa, i reposa sota el rafal mentre mira què passa a l’eixida i al carrer. Quines pomeres i quins perers a tocar mateix de les finestres! N’hi ha prou d’o-brir-les perquè les branques es fiquin dins de casa. Tot això a la part del davant; perquè hauríeu de veure l’hort! Hi té de tot! Prunes, guindes, cireres, hortalisses de tota mena, gira-sols, cogombres, melons, mongeta tendra i fins i tot un graner i una farga.
Un gran home, l’Ivan Ivànovitx! Li agrada molt el meló. És la menja que li agrada més. Havent dinat, surt sota el rafal amb mànigues de camisa i a l’instant mana a la Gapka que li porti dos melons. I els obre ell mateix, n’embolica les llavors amb un paperet i se’ls va menjant. Després ordena a la Gapka que li porti el tinter i apunta de pròpia mà al paperet de les llavors: «Meló menjat en tal data». Si hi ha cap convidat, doncs: «amb la participació d’en tal altre».
El difunt jutge de Mírgorod sempre s’hi embadocava, amb la casa de l’Ivan Ivànovitx. I és que no està gens malament, la caseta. M’agrada perquè té porxos i cancells adossats per totes bandes, de manera que, si te la mires de lluny, només hi veus tot de cobertes que es van sobreposant, cosa que recorda molt una pila de blinis o, encara més, uns bolets de soca. Val a dir que totes les cobertes estan tapades amb joncs; un salze, un roure i dues pomeres hi recolzen les branques ramoses. Entre els arbres, centellegen i arriben a sortir al carrer unes finestretes amb porticons de fusta tallada i pintada blanca.
Un gran home, l’Ivan Ivànovitx! El coneix fins i tot el comissari de Poltava! En Dóroix Taràssovitx Plomelló sempre el passa a veure, tornant de Khorol. I el prevere Piotr, que viu a Keleberdà, quan té mitja dotzena de convidats sempre els diu que no coneix ningú que compleixi tan bé el deure cristià i que sàpiga viure tan bé com l’Ivan Ivànovitx.
Déu meu, però com vola el temps! Ja aleshores feia més de deu anys que era vidu, ell. No tenia fills. La Gapka sí que tenia criatures, i sovint corrien per l’eixida. L’Ivan Ivànovitx sempre els donava una rosquilla o una talladeta de meló o una pera a cadascú. La Gapka li guarda les claus dels cellers i els rebosts. Ara bé, del bagul gros que té a l’habitació i del rebost del mig, l’Ivan Ivànovitx 16en guarda les claus ell, i no li agrada que hi entri ningú. La Gapka, que és una mossa ferma, es passeja amb davantal, amb les galtes i els panxells ufanosos.
I quin home més pietós, l’Ivan Ivànovitx! Cada diumenge es posa la casaca i se’n va a l’església. Un cop a dins, l’Ivan Ivànovitx fa reverències a totes bandes i acostuma a col·locar-sea l’absis, i s’afegeix al cant amb la bona veu de baix que té. Quan s’ha acabat la missa, l’Ivan Ivànovitx no es pot reprimir de passar per davant de tots els captaires. Potser no voldria dedicar-se a una activitat tan fastijosa si no l’hi empenyés la seva bondat natural.
—Salut, pobrona! —deia en trobar la dona més feta malbé, amb un vestit espellifat i tot fet a pedaços—. ¿I d’on ve, aquesta pobra?
—Vinc del veïnat, patró: ja fa tres dies que no hi begut ni menjat re de re, han estat mos fills que m’han fet fora.
—Pobrica meva! ¿I com és que has vingut?
—Doncs per demanar almoina, patró, per si hi ha dingú que me’n dona ni que sigui per comprar pa.
—Hum! ¿Que voldries pa, potser? —demanava l’Ivan Ivànovitx.
—I tant si en voldria! Tinc una fam de llop.
—Hum! —responia l’Ivan Ivànovitx—. ¿Llavors potser també voldries carn?
—Tot el que me doni vostra mercè me farà contenta.
—Hum! ¿Que potser és millor la carn que el pa?
—No pot dir-ho pas qui té gana, aixòs. Tot el que me dongueu m’estarà bé.
Aquí la vella acostumava a parar la mà.
—Au, doncs, ves amb Déu —deia l’Ivan Ivànovitx—. ¿Què fas aquí palplantada? Que no et pegaré pas! —i, després de fer les mateixes preguntes a un altre pobre, i encara a un tercer, finalment torna cap a casa o bé passa a fer una copeta de vodka a cal veí, l’Ivan Nikíforovitx, o a cal jutge o el comissari.
A l’Ivan Ivànovitx li agrada molt que li regalin coses o llepolies. Això sí que li fa goig.
L’Ivan Nikíforovitx també és molt bon home. Té la casa a tocar de la de l’Ivan Ivànovitx. D’amics com ells dos, el món no n’ha vistos mai. L’Anton Prokófievitx Panxombrígol, que encara avui es passeja amb una levita marró de mànigues blaves i els diumenges dina a cal jutge, sempre deia que el dimoni en persona havia lligat l’Ivan Nikíforovitx i l’Ivan Ivànovitx amb un cordill. On va l’un també hi va l’altre.
L’Ivan Nikíforovitx no ha estat mai casat. Tot i que n’hi ha que ho feien córrer, és una mentida podrida. Conec molt bé l’Ivan Nikíforovitx i puc dir que no ha tingut mai cap intenció de casar-se. ¿D’on surten aquestes enraonies? Igual com deien que l’Ivan Nikíforovitx havia nascut amb una cua al darrere. Però aquesta invenció és tan absurda i alhora vil i fora de lloc, que trobo que no cal ni que la desmenteixi davant d’uns lectors cultes, que sens dubte ja saben que de cua al darrere només en tenen les bruixes, i només unes quantes, i que les cues són cosa més aviat del sexe femení que no del masculí.
Malgrat la gran amistat, aquests dos amics insòlits no s’assemblaven gens. La millor manera de conèixer el tarannà de cadascun és comparant-los: l’Ivan Ivànovitx té el do excepcional de parlar d’una manera d’allò més agradable. Ai, Senyor, com parla! Només es pot comparar amb la sensació de quan algú et busca polls al cap o et passa un dit a poc a poc per la planta del peu. Te l’escoltes, te l’escoltes… i vas fent capcinades. Quin gust! Un gust extraordinari! Com dormir després d’un bany. L’Ivan Nikíforovitx, ben al contrari, no parla gaire, però quan diu alguna parauleta ja et pots calçar: acabaràs més llis que una fulla d’afaitar. L’Ivan Ivànovitx és alt i esprimatxat; l’Ivan Nikíforovitx és un xic més baix, però en canvi s’estén més en amplada. El cap de l’Ivan Ivànovitx sembla un rave amb les fulles cap avall; el de l’Ivan Nikíforovitx sembla un rave amb les fulles cap amunt. L’Ivan Ivànovitx només s’estira sota el rafal amb mànigues de camisa després de dinar; més tard ja es posa la casaca i se’n va a alguna banda, bé a la botiga de la vila, on abasta farina, bé al camp a caçar guatlles. L’Ivan Nikíforovitx es passa el dia ajagut al porxo —si no fa massa calor, en general deixa que el sol li toqui a l’esquena— i no vol anar enlloc. Si hi pensa, al matí fa un volt per l’eixida, dona un cop d’ull a la hisenda i se’n torna a jeure. En altres temps tenia el costum de passar a veure l’Ivan Ivànovitx. L’Ivan Ivànovitx és un home delicat fora mesura, en una conversa respectable no dirà mai cap paraula fora de lloc i s’ofendrà a l’instant si en sent alguna. L’Ivan Nikíforovitx de vegades no vigila gaire, llavors l’Ivan Ivànovitx acostuma a posar-se dret i a dir: «Prou, prou, Ivan Nikíforovitx. Val més que corri a prendre el sol que no que deixi anar aquestes maldiences». L’Ivan Ivànovitx s’enfada molt si li cau una mosca a la sopa: perd els estreps i llença el plat, i li toca el rebre al patró. A l’Ivan Nikíforovitx li agrada fora mesura banyar-se i, quan està assegut amb l’aigua fins al coll, mana que li parin una taula amb un samovar dins l’aigua, li agrada molt prendre te amb aquesta fresqueta. L’Ivan Ivànovitx s’afaita la barba dos cops per setmana; l’Ivan Nikíforovitx, un. L’Ivan Ivànovitx és d’allò més curiós. Déu me’n guard, d’explicar-li res i deixar-ho a mitges! Si no està content amb alguna cosa, t’ho fa saber de seguida. És qui-sap-lo difícil de saber si l’Ivan Nikíforovitx està content o enfadat per la cara que fa; si hi ha res que el faci content, tampoc no se li nota. L’Ivan Ivànovitx té un tarannà un xic apocat. L’Ivan Nikíforovitx, en canvi, porta uns calçons amb uns plecs tan amples que, si els inflés, hi cabria la casa sencera amb els graners i tots els afegitons. L’Ivan Ivànovitx té uns ulls grossos i expressius de color de tabac i una boca que retira una mica a la lletra V. L’Ivan Nikíforovitx té uns ulls petits i groguencs, que li desapareixen del tot entre les celles poblades i les galtes molsudes, i un nas com una pruna madura. Si us convida a ensumar tabac, l’Ivan Ivànovitx primer lleparà la tabaquera, després l’obrirà fent-la espetegar amb el dit i, si us coneix, dirà: «¿Que puc tenir la gosadia de demanar-li que em faci aquest favor, senyor meu?». I si no us coneix: «Sense tenir l’honor de conèixer el seu rang, nom ni patronímic, senyor meu, ¿que puc tenir la gosadia de demanar-li que em faci aquest favor?». L’Ivan Nikíforovitx, en canvi, us posarà la banya del tabac a la mà directament i només hi afegirà: «Faci’m el favor». Com a l’Ivan Ivànovitx, a l’Ivan Nikíforovitx tampoc no li agraden gens les puces. És per això que ni l’Ivan Ivànovitx ni l’Ivan Nikíforovitx no deixaran passar mai de llarg un mercader jueu sense comprar-li uns quants potets d’elixir contra aquests insectes, sempre havent-lo ben esbroncat abans per professar la fe jueva.
Val a dir que, malgrat aquestes poques diferències, tant l’Ivan Ivànovitx com l’Ivan Nikíforovitx són dos grans homes.
© de la traducció, Miquel Cabal Guarro
© de l’edició, Cal Carré
