Patrimoni és un dels millors llibres de l’escriptor nord-americà Philip Roth, en què relata els darrers dies de vida del seu pare.
L’edita Flâneur, per primer cop en català, en traducció de David Cuscó. A Stroligut en podeu llegir el primer capítol.
////més Flâneur
Patrimoni
1
Bé, què et sembla?
El meu pare gairebé no hi veia de l’ull dret quan va arribar als vuitanta-sis anys, però, a part d’això, semblava tenir una salut fenomenal per a un home de la seva edat, fins que va contraure el que el metge de Florida va diagnosticar, equivocadament, com a paràlisi de Bell, una infecció vírica que fa que durant un temps no puguis moure una banda de la cara.
La paràlisi li va aparèixer, de cop i volta, l’endemà que hagués agafat un vol de Nova Jersey a West Palm Beach per passar els mesos d’hivern en un apartament llogat que compartia amb una comptable retirada de setanta anys, la Lillian Beloff, que vivia al pis de dalt del pare a Elizabeth i amb qui havia establert una relació sentimental un any després que es morís la mare, el 1981. A l’aeroport de West Palm s’havia sentit tan fort que no s’havia preocupat de demanar cap maleter (a qui, a més, hauria hagut de donar propina) i va portar l’equipatge des de l’àrea de recollida fins a la parada de taxis. L’endemà al matí, al mirall del lavabo, va veure que mitja cara ja no era la seva. El que el dia abans s’assemblava a ell ara no s’assemblava a ningú: la parpella inferior de l’ull afectat queia fent bossa i en descobria la membrana interna; la galta d’aquella banda li havia quedat flàccida i inerta, com si l’os de sota hagués estat rebaixat. Els llavis ja no estaven rectes sinó que queien en diagonal i li travessaven la cara.
Amb la mà va empènyer la galta dreta al lloc on havia estat la nit anterior, i la hi va sostenir mentre comptava fins a deu. Ho va repetir diverses vegades aquell matí —i cada dia des d’aleshores—, però quan la deixava anar, la galta no s’aguantava. Va mirar de convèncer-se que tot es devia a una mala postura al llit, que la pell se li devia haver arrufat de dormir, però en realitat creia que havia tingut un atac de feridura. El seu pare havia quedat paralític d’un atac de feridura al principi dels anys quaranta, i, de gran, el pare em va dir diverses vegades: «No vull acabar com ell. No vull haver d’estar estirat en un llit d’aquella manera. Això és el que em fa més por». Em va explicar que solia fer una parada a l’hospital per veure el seu pare ben d’hora al matí camí de l’oficina, i una altra quan tornava a casa a la nit. Dos cops al dia encenia una cigarreta rere l’altra i les plantava a la boca del seu pare. Al vespre seia al costat del llit i li llegia el diari ídix. Immòbil i impotent, amb l’únic consol de les cigarretes, Sender Roth va sobreviure gairebé un any, fins que un segon atac se’l va endur una nit del 1942. Dos cops al dia el meu pare seia al seu costat i mirava com es moria.
El metge que va comunicar al pare que tenia paràlisi de Bell li va assegurar que gairebé tota, o tota, la paràlisi facial se n’aniria en poc temps. I tres dies després d’aquest pronòstic, només a la seva escala del vast bloc de pisos on vivia, tres persones diferents li van confirmar que havien passat pel mateix i s’havien recuperat. Una d’elles havia hagut d’esperar prop de quatre mesos, però al final la paràlisi havia marxat tan misteriosament com havia aparegut.
La seva no se’n va anar.
Aviat no hi va sentir de l’orella dreta. El metge de Florida la hi va examinar i va calcular la pèrdua d’oïda, però li va dir que no tenia res a veure amb la paràlisi de Bell. Era conseqüència de l’edat, res més: probablement havia anat perdent oïda de l’orella dreta tan gradualment com havia anat perdent vista de l’ull dret, i tot just ara se n’havia adonat. Aquesta vegada, quan el pare li va preguntar quant temps creia que havia d’esperar perquè la paràlisi de Bell desaparegués, el metge li va respondre que, en casos en què durava tant com el seu, de vegades no desapareixia mai. Mira, pots estar content, va dir el metge; tret d’un ull cec, una orella sorda i mitja cara paralitzada, tenia tan bona salut com un home vint anys més jove.
Quan jo li trucava cada diumenge sentia com arrossegava les paraules a causa de la boca caiguda i cada cop costava més seguir-lo: de vegades sonava com algú que acaba d’arribar del dentista i encara està sota els efectes de la novocaïna; quan vaig anar a Florida en avió per veure’l, la cara que feia em va espantar perquè semblava que no seria capaç de parlar gens.
«Bé», va dir al vestíbul de l’hotel, on havia quedat amb ell i la Lil per dinar, «què et sembla?». Aquestes van ser les seves primeres paraules, mentre jo m’inclinava per fer-li un petó. Estava enfonsat al costat de la Lil en un confident entapissat, però tenia la cara dirigida cap a mi perquè pogués veure què havia passat. Feia un any que duia intermitentment un pegat negre a l’ull cec per evitar que la llum i el vent l’hi irritessin, i amb el pegat a l’ull, la galta, la boca i que havia perdut molt pes, em va fer l’efecte que s’havia transformat horrorosament —des de l’últim cop que l’havia vist, feia cinc setmanes, a Elizabeth— en un vell debilitat. Costava creure que només sis anys abans, l’hivern posterior a la mort de la mare, mentre compartia el pis de Bal Harbour amb el seu vell amic Bill Weber, no havia tingut cap problema per convèncer les viudes riques de l’edifici —que de seguida havien començat a rondar amb interès aquell nou vidu tan sociable de la jaqueta impecable de seersucker1 i pantalons pastel— que acabava de fer setanta anys, tot i que a l’estiu ens havíem reunit tots a la meva casa de Connecticut per celebrar el seu vuitantè aniversari.
Al dinar de l’hotel vaig començar a entendre l’impediment que significava la paràlisi de Bell, més enllà de la desfiguració. Ara només podia beure amb palleta; si no, el líquid li vessava de la meitat paralitzada de la boca. I menjar era un esforç, carregat de vergonya i frustració, a cada mos. A contracor, va permetre, després d’haver-se tacat la corbata amb la sopa, que la Lil li posés un tovalló al coll —ja en tenia un a la falda, que més o menys li protegia els pantalons. De tant en tant, la Lil li acostava el seu tovalló i, davant la contrarietat del pare, li treia un tros de menjar que li havia caigut de la boca i li havia quedat enganxat a la barbeta sense que ell se n’hagués adonat. Ella li va recordar unes quantes vegades que posés menys menjar a la forquilla i que intentés, a cada mos, dur-se a la boca una mica menys del que estava acostumat. «Sí», murmurava, mirant desconsoladament el plat, «sí, és clar», i després de dues o tres mossades ja se n’havia oblidat. Havia perdut tot aquell pes i semblava patèticament desnodrit perquè menjar s’havia tornat un suplici humiliant.
El que ho complicava tot encara més era que les cataractes que tenia a tots dos ulls havien augmentat els últims mesos, i per tant també hi veia borrós amb l’ull bo. Durant uns quants anys, el meu oftalmòleg de Nova York, en David Krohn, havia seguit l’evolució de les cataractes del pare i li havia tractat l’empitjorament de la vista, i quan al març el pare va tornar a Nova Jersey de la seva trista estada a Florida, va anar a Nova York per instar en David que li tragués la cataracta de l’ull bo; com que no podia fer res amb la paràlisi de Bell, estava particularment impacient per prendre alguna mesura que li permetés recuperar la vista. Però la tarda mateixa que el pare es va fer visitar, en David em va trucar per dir-me que s’estimava més no operar l’ull fins que no hi hagués més proves que determinessin la causa de la paràlisi facial i la pèrdua d’oïda. No estava convençut que fos paràlisi de Bell.
Tenia raó de no estar-ho. En Harold Wasserman, el metge de Nova Jersey del pare, es va encarregar de fer la ressonància magnètica que en David havia demanat, i quan va rebre l’informe del laboratori, em va trucar a primera hora del vespre per comunicar-me’n els resultats. El pare tenia un tumor cerebral, «un tumor enorme», tal com el va anomenar en Harold, i tot i que amb les imatges de la ressonància magnètica no es pot distingir entre un tumor benigne i un de maligne, en Harold va dir: «De totes maneres, aquests tumors et maten». El pas següent va ser consultar un neurocirurgià per determinar exactament el tipus de tumor que era i decidir què s’hi podia fer, si és que s’hi podia fer res. «No soc optimista», va dir en Harold, «i tu tampoc ho hauries ser».
Vaig aconseguir dur el pare al neurocirurgià sense explicar-li el que la ressonància magnètica ja havia revelat. El vaig enganyar i li vaig dir que a les proves no hi sortia res, però que, com que en David era extremament cautelós, volia tenir una última opinió de la paràlisi facial abans de tirar endavant amb l’extracció de la cataracta. Mentrestant, vaig fer que enviessin les imatges de la ressonància a l’hotel Essex House de Nova York. La Claire Bloom i jo hi vivíem temporalment mentre buscàvem pis, volíem trobar alguna cosa a Manhattan després de deu anys de dividir les nostres vides entre la seva casa de Londres i la meva de Connecticut.
De fet, només una setmana abans de rebre a l’hotel, en un sobre enorme, les imatges de la ressonància del cervell del pare, juntament amb l’informe del radiòleg, la Claire havia tornat a Londres per visitar la seva filla, supervisar unes reformes a casa seva i reunir-se amb el seu comptable a propòsit d’un interminable litigi amb la hisenda britànica. Trobava a faltar moltíssim Londres, i l’estada d’un mes estava pensada no només per atendre assumptes pràctics sinó també per alleugerir l’enyorança. Suposo que si haguessin descobert el tumor del pare abans, mentre la Claire estava amb mi, la meva preocupació per ell no hauria estat tan absorbent, i —si més no als vespres— la seva malaltia no m’hauria deprimit tant com estant sol. Tot i això, en aquell moment em va semblar que l’absència de la Claire —afegida al fet que, en un hotel, sentint-m’hi de pas i sense casa pròpia, m’era impossible escriure— era una casualitat particularment oportuna: sense cap altra responsabilitat, em podia dedicar exclusivament a ell.
Estar sol també em va permetre deixar anar les emocions, sense haver de mantenir cap façana masculina, madura o filosòfica. Tot sol, quan necessitava plorar, plorava, i mai en vaig tenir tantes ganes com quan vaig treure del sobre la sèrie d’imatges del seu cervell, i no pas perquè fos capaç d’identificar fàcilment el tumor que l’envaïa, sinó senzillament perquè era el seu cervell, el cervell del pare, allò que l’empenyia a pensar de la manera categòrica amb què pensava, a parlar de la manera emfàtica amb què parlava, a raonar de la manera emocional amb què raonava, a decidir de la manera impulsiva amb què decidia. Aquell era el teixit que havia fabricat la seva col·lecció de preocupacions inacabables i sostingut durant més de vuit dècades la seva tossuda autodisciplina, l’origen de tot el que tant m’havia frustrat com a fill seu durant l’adolescència, l’element que havia dirigit el nostre destí quan ell era totpoderós i determinava els nostres objectius, i que ara estava sent comprimit i desplaçat i destruït per «una gran massa predominantment situada a la regió de l’angle pontocerebel·lós dret i de la cisterna prepontina. Es constata una extensió de la massa a l’interior del sinus cavernós dret amb encaixament amb l’artèria caròtida…». Jo no sabia on situar l’angle pontocerebel·lós ni la cisterna prepontina, però llegir en l’informe del radiòleg que l’artèria caròtida estava encaixada en el tumor va ser com llegir la sentència de mort del pare. «També hi ha una aparent destrucció del vèrtex del penyal dret. Es constata un desplaçament posterior significatiu i una compressió de les protuberàncies anulars i del peduncle cerebel·lós dret a causa d’aquesta massa…»
Estava sol i sense inhibicions, i per això —amb les imatges del cervell del pare, fotografiat des de tots els angles, escampades damunt el llit de l’hotel— no vaig fer cap esforç per reprimir res. Potser l’impacte no era el mateix que si hagués sostingut aquell cervell amb les mans, però s’hi assemblava. Així com la voluntat de Déu va brotar d’uns esbarzers ardents, la de Herman Roth havia sorgit tots aquells anys, no menys miraculosament, del seu òrgan bulbós. Havia vist el cervell del pare, i se m’havia revelat tot i res. Un misteri gairebé diví, el cervell, fins i tot en el cas d’un venedor d’assegurances jubilat que havia estudiat fins a vuitè curs a la Thirteenth Avenue School de Newark.
El meu nebot Seth va portar el pare en cotxe fins a Millburn perquè el veiés el neurocirurgià, el doctor Meyerson, a la seva consulta dels afores. Jo havia aconseguit que el visités allà i no pas a l’University Hospital de Newark perquè em va semblar que la mera localització de la consulta del doctor, que m’havien dit que era a l’àrea d’oncologia, faria pensar al pare que tenia càncer, quan encara no li havien fet cap diagnòstic i ell ni tan sols sabia que tenia el tumor. D’aquesta manera no s’espantaria tant, si més no de moment.
I quan més tard vaig parlar amb el doctor Meyerson per telèfon, em va dir que un tumor com el del pare, situat davant del tronc de l’encèfal, era benigne un noranta-cinc per cent de vegades. Segons en Meyerson, el tumor podria haver estat creixent allà des de feia deu anys, però l’aparició recent de la paràlisi facial i la sordesa de l’oïda dreta feien pensar, en paraules seves, que «en un període relativament curt empitjorarà molt més». Tanmateix, encara era possible extreure’l quirúrgicament. Em va dir que el setanta-cinc per cent dels operats sobreviuen i milloren, un deu per cent mor a la sala d’operacions i un quinze per cent mor poc després o queda pitjor.
—Si sobreviu —vaig preguntar—, com és la convalescència?
—És difícil. Estaria en un centre de recuperació durant un mes; potser dos o tres mesos.
—Un infern, en altres paraules.
—És dur —va dir—, però si no es fa res ho podria ser més.
Jo no estava preparat per donar les notícies d’en Meyerson al pare per telèfon, i per això l’endemà al matí, quan vaig trucar-li cap a les nou, li vaig dir que passaria per Elizabeth per veure’l.
—Això vol dir que és dolent —va dir.
—Deixa’m que vingui, seiem i en parlem.
—Tinc càncer? —em va preguntar.
—No, no tens càncer.
—Llavors què és?
—Tingues paciència una hora i vinc i t’explico la situació exactament.
—Ho vull saber ara.
—Només serà una hora, fins i tot menys —vaig dir, convençut que valia més fer-lo esperar, per molt espantat que estigués, que anunciar-l’hi directament per telèfon i tenir-lo assegut sol, en estat de xoc, fins que arribés.
Segurament no va ser gens estrany que, tenint en compte la tasca que tenia al davant, quan vaig sortir de l’autopista a Elizabeth em saltés la bifurcació que m’hauria dut a North Avenue i, per tant, a l’edifici on el pare vivia, uns quants blocs més enllà. En comptes d’això, vaig anar a parar a un tram de l’autopista de Nova Jersey que, un parell o tres de quilòmetres més endavant, passa just al costat del cementiri on havíem enterrat la mare feia set anys. No vaig creure que hi hagués cap cosa mística en la manera com vaig acabar allà, però si més no, era sorprenent comprovar on havia anat a parar tot just vint minuts després d’haver sortit de Manhattan.
Només havia estat dos cops al cementiri: primer, el dia del funeral de la mare, el 1981, i l’any següent, quan vaig portar el pare a veure’n la tomba. En tots dos casos hi havia anat des d’Elizabeth i no pas des de Manhattan, i per això no sabia que es podia arribar al cementiri des d’aquella sortida de l’autopista. I, de fet, si aquell dia hagués volgut trobar el cementiri, el més segur és que m’hauria perdut en el laberint de desviaments en direcció a l’aeroport de Newark, Port Newark, Port Elizabeth i que et fan tornar al centre de Newark. Tot i que no buscava aquell cementiri ni conscientment ni inconscientment, el matí que havia d’explicar al pare que tenia un tumor que el mataria vaig seguir impecablement la ruta més directa possible des del meu hotel de Manhattan fins a la tomba de la mare i la del costat, on l’havien d’enterrar a ell.
No havia tingut cap intenció que el pare m’hagués d’esperar més del que era absolutament necessari, però ja que havia anat a parar allà, no vaig ser capaç de continuar com si no hagués passat res d’inusual. No pretenia aprendre res de nou pel fet d’haver-me desviat i trobar-me als peus de la tomba de la mare aquell matí; no tenia l’esperança de sentir-me confortat ni enfortit per la seva memòria, ni més ben preparat per, d’alguna manera, ajudar el pare en la seva aflicció; tampoc em vaig imaginar que em debilitaria substancialment veure aquell espai al costat del d’ella. La casualitat d’haver agafat la sortida errònia m’havia portat allà, i l’únic que vaig fer, baixant del cotxe i entrant al cementiri per trobar la tomba de la mare, va ser sotmetre’m a la seva força imperiosa. Al cap i a la fi, la mare i els altres morts havien arribat allà per la força imperiosa d’un accident més improbable: haver viscut.
Trobo que, visitant una tomba, es tenen pensaments que són més o menys els de tothom i que, eloqüència a banda, no difereixen gaire dels de Hamlet contemplant la calavera de Yorick. Sembla que hi ha ben poc que es pugui pensar o dir que no sigui una variant de «m’havia dut mil vegades a collibè». En un cementeri t’adones fins a quin punt n’arriben a ser d’estrets i banals els teus pensaments sobre aquesta qüestió. Sí, pots mirar de parlar amb els morts si et sembla que t’ajudarà; pots començar, com vaig fer jo aquell matí, dient: «Bé, mama…», però és difícil no saber —si aconsegueixes anar més enllà d’una primera frase— que podries estar conversant igualment amb la columna de vèrtebres que penja a la consulta de l’osteòpata. Els pots fer promeses, els pots posar al corrent de les últimes notícies, els pots demanar comprensió, perdó, amor, o pots anar per una altra banda, més activa, i arrencar males herbes, endreçar la grava, passar el dit per les lletres de la làpida; fins i tot pots ajupir-te i posar les mans directament damunt les restes; tocant el terra, el seu terra, pots tancar els ulls i recordar com eren quan encara els tenies amb tu. Però aquests records no canvien res, tret que els morts encara semblen més distants i inaccessibles del que eren deu minuts abans, quan conduïes el cotxe. Si al cementiri no hi ha ningú que t’observi, pots fer algunes coses una mica excèntriques per tal que els morts no semblin morts. Però fins i tot si te’n surts i t’esforces prou per sentir-ne la presència, continues anant-te’n sense ells. Els cementiris demostren, si més no a la gent com jo, no pas que els morts són allà, sinó que se n’han anat. Se n’han anat i nosaltres encara no. Això, tot i ser inacceptable, és fonamental i prou fàcil d’entendre.
© de l’edició, Flâneur
© de la traducció, David Cuscó
