La nova joventut recull les poesies que Pier Paolo Pasolini va escriure i va refer des de la jovenesa fins al 1974 en la llengua de la seva mare, el furlà.
Publicat el 1975 —l’últim sortit en vida de Pasolini—, Godall n’edita a la traducció d’Eloi Creus —la primera de la llengua furlana— al català. A Stroligut en podeu llegir una tria de set poemes.
////més traduccions d’Eloi Creus i més Godall
La nova joventut
CANT DE LES CAMPANES
Quan el capvespre entre les fonts es perd,
el meu poblet és mig de color gris.
Jo soc lluny i en recordo els tòtils verds,
la lluna, el trist tentinejar dels grills.
El Rosari repica i bleixa als prats:
jo em moro amb les campanes i els seus cants.
Foraster, del meu dolç volar pel pla
no tinguis por. Soc esperit d’amor
que al seu poblet torna d’un lloc llunyà.
⋮
CIANT DA LI CIAMPANIS
Co la sera a si pièrt ta li fontanis
il me paìs al è colòur smarìt.
Jo i soj lontàn, recuardi li so ranis,
la luna, il trist tintinulà dai gris.
A bat Rosari, pai pras al si scunìs:
jo i soj muàrt al ciant da li ciampanis.
Forèst, al me dols svualà par il plan,
no ciapà pòura: jo i soj un spirt di amòur
che al so paìs al torna di lontàn.
EL DIA DE LA MEVA MORT
En una ciutat, Trièst o Udin,
per un vial de tells
quan les fulles ja mudin
el color amb el bon temps,
jo cauré mort
al bat del sol que pica fort,
alt, ros com l’or,
tancaré a la fi els ulls
deixant al cel la llum.
Sota d’un tell tebi de verd
cauré en el negre vol
de la mort, que en un ordre incert
escampa els tells i el sol.
Els joves bells, al punt
correran a la llum
que tot just he perdut,
amb els rulls que al front volen
quan pleguin de l’escola.
Jo seré encara un noi
amb una brusa clara
i el cabell dolç que plou
damunt la pols amarga.
Seré calent encara,
i un vailet corrent per l’asfalt
tebi del vial,
em posarà una mà
damunt la falda de cristall.
⋮
IL DÌ DA LA ME MUÀRT
Ta na sitàt, Trièst o Udin,
ju par un viàl di tèjs,
di vierta, quan’ ch’a mùdin
il colòur li fuèjs,
i colarài muàrt
sot il soreli ch’ al art
biondu e alt
e i sierarài li sèjs,
lassànlu lusi, il sèil.
Sot di un tèj clìpit di vert
i colarài tal neri
da la me muàrt ch’a dispièrt
i tèjs e il soreli.
I bièj zuvinùs
a coraràn ta chè lus
ch’i ài pena pierdùt,
svualànt fòur da li scuelis
cui ris tal sorneli.
Jo i sarài ‘ciamò zòvin
cu na blusa clara
e i dols ciavièj ch’a plòvin
tal pòlvar amàr.
Sarài ‘ciamò cialt
e un frut curìnt pal sfalt
clìpit dal viàl
mi pojarà na man
tal grin di cristàl.
LLADRES
En ser a casa la mare
encara sentiràs
els petons sobre els llavis
que t’he fet com un lladre?
Ah, som lladres tots dos!
Que no era fosc al prat?
No robàvem als xops
l’ombra dins del teu sac?
Els conills s’han quedat
sense herba aquest capvespre,
i els teus llavis robats
besen l’estrella primera…
⋮
LARIS
Rivat dongia to mari
sintiratu enciamò
i me bussons tal lavri
ch’i ti ài dat coma un lari?
Ah, laris duciu doi!
No èria scur tal prat?
No robàvinu ai poj
la ombrena tal to sac?
I cunìns son restàs
sensa erba stasera,
e i to lavris robàs
bùssin la prima stela…
HAVENT SOPAT
L’aire del riu Miduna
mou a penes el ris
del menut que sota la lluna
desesperada em riu.
No és pas un riure de menut…
Ah, menut, per què rius
amb l’ull dels jovenets
al jove inconegut?
Però tu no saps res
d’aquell cor benaurat
que viu en la primera
alegria del que és creat.
⋮
DOPU SENA
L’aria da la Miduna
a mòuf apena i ris
dal frut che sot la luna
disperada al mi rit.
No’l è un ridi di frut…
Ah frut, parsè i rìditu
cu’l vuli dai zòvins
al zòvin scunussùt?
Ma tu no ti sas nuja
ta chel còur beàt
ch’al vif ta la prima
aligria dal creàt.
EL TESTAMENT DE CORÀN
En arribar el quaranta-quatre
feia de mosso pels Botèrs:
se’ns va cremar el nostre temps sacre
pel sol del deure i dels quefers.
Núvols negres damunt la llar,
taques blanques dalt al cel
eren por i plaer d’estimar
falç i martell sense recel.
Jo era un noi de setze anys recents
amb un cor dur i també sapastre
amb els ulls com roses roents
i els cabells com els de la mare.
I començava a jugar a bales,
a untar-me els rulls, ballar a la festa.
Calçat ben fosc! Camises clares!
Jovenesa, terra estrangera!
De nit matàvem doncs l’aranya
amb el fanal i la fitora.
Rico ensangonava les canyes
i la brolla amb el fanal roig
a l’ombra que glaçava el cos.
Pertot el Sil hi havia peixets
a milers a dins dels bassals.
A poc a poc, no dèiem res.
Endins del bosquet de pollancs,
just havent dinat, s’agrupava
l’aplec de joves i companys,
i allà sovint es blasfemava
i com els ocells es cantava.
Després, solíem jugar a cartes
a l’ombra que el panís alçava.
Eren morts la mare i el pare.
Diumenge, homes de cor tan bast,
s’anava a córrer en bicicleta
per llocs d’un encant sense igual.
I un vespre vaig veure la Neta
sota la llum de l’arboreda
que treia el ramat de la cleda.
I armada amb el bastó, abstreta
removia l’aire de seda.
Jo feia olor d’herba i de fems
i tot de suors resignades
al pit, sac d’ossos i res més.
I les baldragues ajustades
als flancs, des de l’alba oblidades,
no embolcallaven la pruïja
entumida d’albes somiades
i vespres sense fred de pluja.
Per primer cop ho vaig provar
amb una noia de tretze anys
i enfervorit me’n vaig anar
a explicar-ho als meus companys.
Era Dissabte, i no obstant
ni un gos es veia pels carrers.
Cremava el casal dels Selàn.
No hi havia un llum que brillés.
Enmig de la plaça, un mort
en un bassal de sang glaçat.
Al poble desert com un mar,
quatre alemanys em van caçar
i amb crits de ràbia em van pujar
a un camió aturat a l’ombra.
Al tercer dia em van penjar
de la morera de la fonda.
Llego aquest meu gravat viscut
a la consciència de tot ric.
Els ulls buits, la roba que put
a la suor amarga de mi.
Als alemanys no he tingut por
d’entregar-los la jovenesa.
Visca el coratge i el dolor
i la candor de la pobresa!
⋮
EL TESTAMENT CORÀN
In ta l’an dal quaranta quatro
fevi el gardon dei Botèrs:
al era il nuostri timp sacro
sabuìt dal sòul dal dover.
Nùvuli negri tal foghèr
thàculi blanci in tal thièl
a eri la pòura e el piathèr
de amà la falth e el martièl.
Mi eri un pithu de sèdese ani
con un cuòr rugio e pothale
cui vuoj coma rosi rovani
e i ciavièj coma chej de me mare.
Scuminthievi a dujà a li bali,
a ondi i rith, a balà de fiesta.
Scarpi scuri! ciamesi clari!
dovenetha, tiara foresta!
Chela vuolta se ‘ndava a rani
de nuòt col feràl e la fòssina.
Rico al sanganava li ciani
e i bruscànduj col feral ros
ta l’umbrìa ch’a inglassava i vuos.
Tal Sil se trovava pissìguli
a mijars in ta li pothi.
Se ’ndava plan thentha un thigu.
In ta la boscheta dai poj
’pena magnàt se ingrumava
duta la compagnia dai fiòj,
e lì spes se bestemmia
e coma uthiej se ciantava.
Dopo se dujava a li ciarti
a l’umbrìa da la blava.
La mare e il pare a eri muarti.
De Domènia, òmis dal cuòr gredo,
se coreva via in bicicleta
par loucs de un inciànt sensa pretho.
E na sera mi ài vist la Neta
in tal lustri da la boscheta
ch’a menava a passòn la feda.
Liena co la sova bacheta
a moveva l’aria de seda.
Mi nasavi de arba e ledàn
e dei sudòurs rassegnadi
tal me cialt stomi de corbàn;
e li barghessi impiradi
tai flancs, da l’alba dismintiadi,
a no cujerdavin la vuoja
sglonfa de albi insumiadi
e seri thenta fresc de ploja.
Par la prima vuolta ài provàt
cun chela fiola de tredese ani
e plen de ardòur soj s-ciampàt
par cuntalu ai me cumpagni.
Al era Sabo, e nancia un cian
no se vedeva par li stradi.
Al brusava el lòuc de Selàn.
Li luci duci distudadi.
In mieth da la platha un muàrt
ta na potha de sanc glath.
Tal paese desert coma un mar
quatro todèscs a me àn ciapàt
e thigànt rugio a me àn menàt
ta un camio fer in ta l’umbrìa.
Dopo tre dis a me àn piciàt
in tal moràr de l’osteria.
Lassi in reditàt la me imàdin
ta la cosientha dai siòrs.
I vuòj vuòiti, i àbith ch’ a nasin
dei me tamari sudòurs.
Coi todescs no ài vut timòur
de lassà la me dovenetha.
Viva el coragiu, el dolòur
e la nothentha dei puarèth!
UN BELL JOVE
Un bell jove s’estava vora del Tilimènt
i el seu cadell bordava també ell ben content.
Passa el patró prop seu: «Hola, bell jovenet,
jo te’n pago cent francs del teu joiós coret.»
«Ah, sí, senyor patró, per cent francs te’l donc, té,
seré igualment alegre, però ja no riuré.»
Als set mesos, el bell jove està desvagat
vora del Tilimènt, amb el gos al costat.
Passa a prop la mestressa i veu el seu bell ris
que brilla sota el sol com la flor del narcís.
«Aquests teus rínxols d’or, si tu me’ls vols donar,
bell jovenet, et trobo un lloc per treballar.»
«Agafi’ls tots, mestressa, que no tenim diners
i fins sense els meus rínxols, serem contents també.»
I ben content se’n va al pont del Tilimènt
a carregar a l’esquena aquells blocs de ciment.
Quan han passat set mesos, el pont ja s’ha enllestit
i el jovenet té el cor cada cop més ferit.
«Què hi fas aquí a Trièst, bell jove temorec?
No tinc feina, jo, i porto damunt la meva creu.»
«Do’m la teva salut, que et faré treballar.»
«Agafa’m la salut, que bé que he de menjar.»
Toqueu, pobres campanes, toqueu l’Avemaria,
que el jovenet retorna ple de malenconia.
Toqueu, pobres campanes, l’ofici del matí
que se’ns ha tornat vell el bell jove a la fi.
⋮
BIEL ZUVINÌN
Biel zuvinìn el steva ad or dal Tilimènt
e il cianùt al baiava encia lui contènt.
Passa par lì il paròn: «Hèila, biel zuvinìn,
i ti lu paj sent francs chel legri cuorisìn».
«Po’ sì, sì, sior paròn, par sent francs ti lu dai,
sarài legri in stes, se pur no ridarài.»
Co son passàs sièt mèis biel zuvinìn al sta
ad or dal Tilimènt, cu’l so cianùt cuciàt.
Passa par lì la siora e a jot i so biej ris
ch’a sluzin al soreli coma il flòur dal narcis.
«Chej to rissòs di oru, se tu ti mi iu dàs,
biel zuvinìn, ti ciati un post di lavorà.»
«Ciòitju duciu, siora, che nu i sin puarès
e encia sensa ris i sin cuntèns in stes.»
E dut contènt al va sul punt dal Tilimènt
a puartà ta la schena chej gran blocs di simènt.
Co a son passàs sièt mèis il punt al è finìt
e il zuvinìn tal còur sempri pì al è ferìt.
«Se i fatu cà a Trièst, biel zòvin vergognòus?»
«I soj disucupàt e i puarti la me cròus.»
«Dami la to salùt, ch’i ti fai lavorà.»
«Ciapa la me salùt, i ài pur di mangià.»
Sunàit, puoris ciampanis, sunàit l’Aimaria,
che il zuvinìn al torna plen di malinconia.
Sunàit, puoris ciampanis, sunàit il Matutìn
che oramai al è veciu chel biel zuvinìn.
LLENGUATGE DELS VAILETS DEL VESPRE
«Una viola greu viva delira avui Divendres…»
(Calla, som a Ciasarsa: mira els masos i els tendres
arbres que al riu tremolen: una viola delira
(Què sento? Són les sis: un vern sota la ira
d’un cop de vent es plega.) «Una viola viu sola…»
Una viola: la meva mort? Seiem a la flonja
terra, doncs, i pensem. «Una viola, ai, canta…»
Sento aquells crits de cendra sota d’aquesta planta,
estrenyent-se’m al pit, massa viu, el vestit.
«Escampada, la viola per arreu riu seguit…»
És hora que recordi els crits que em van tornant
per l’atzur horitzó, amb mormol embriagant.
«L’atzur…» paraula nua, tota sola, al silenci
del cel. Som a Ciasarsa, són les sis i em reprèn si…
⋮
LENGÀS DAI FRUS DI SERA
«Na greva viola viva a savarièa vuèi Vìnars…»
(No, tas, sin a Ciasarsa: jot li ciasis e i tìnars
lens ch’a trimin tal rìul.) «Na viola a savarièa…»
(Se i sìntiu? a son li sèis: un aunàr al si plea
sot na vampa di aria.) «Na viola a vif bessola…»
Na viola: la me muàrt? Sintànsi cà parsora
di na sofa e pensàn. «Na viola, ahi, a cianta…»
Chej sìgus di sinisa i sint sot chista planta,
strinzimmi cuntra il stomi massa vif il vistìt.
«Dispeàda la viola par dut il mond a rit…»
A è ora ch’i recuardi chej sigus ch’a revòchin
da l’orizont azùr c’un sunsùr ch’al mi inciòca.
«L’ azùr…» peràula crota, bessola tal silensi
dal sèil. Sin a Ciasarsa, a son sèis bos, m’impensi…
© de la traducció, Eloi Creus
© de l’edició, Godall Edicions