Rates sàvies és un dels articles que conformen el recull Barcelona en què Prudenci Bertrana retrata la ciutat i la societat barcelonines del seu temps.
L’edita Cap de Brot. Judit Pujol, l’editora i doctora en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura, amb la tesi Prudenci Bertrana, el caçador d’enyorances. Estudi periodístic (1896-1938), en diu:
El 22 d’agost de 1913, quan ja feia uns deu mesos que havia deixat la vetusta Girona per instal·lar-se a Barcelona, Prudenci Bertrana va publicar la crònica «Rates sàvies» al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa. En aquest text, fa dringar el seu cascavell satíric vers el tipus de «rata sàvia» que es trobava en salons, ateneus i penyes literàries; vers el crític erudit i culte que havia engendrat l’elit noucentista i que promovia la deshumanització de l’art, l’artifici i l’academicisme. Bertrana posa en qüestió l’autoritat moral d’aquests crítics, d’aquestes «rates destructores» que roseguen obres alienes en nom de la cultura i que, en realitat, coarten la llibertat de l’artista —del que encara s’atreveix a crear—, amb aquesta rigidesa intel·lectual. L’article revela la mirada independent i antiintel·lectual d’un autor que no concebia les modes literàries perquè, per a ell, l’art era una cosa més profunda, pura, fruit de la sensibilitat de l’artista i d’emocions viscudes.
////més Bertrana amb L’ós benemèrit i El meu amic Pellini. I més Cap de Brot
Rates sàvies (de Barcelona)
M’ha vingut a veure un amic. Que em vingui a veure un amic, encara que per a mi resulti una cosa extraordinària, no és pas prou interessant per a fer-ne una crònica. Però amb l’amic hem parlat de coses dignes de l’atenció del públic. M’imagino el vostre sobresurt quan us asseguri que no hem parlat de la vaga ni d’escombraries.
—Bo! —direu—, haureu parlat de literatura i haureu murmurat dels companys.
—Exactament. Hem parlat d’això i n’hem parlat d’una manera pessimista.
El meu amic, des de que aprèn la boxa, no va tan sovint a l’Ateneu i comença a veure les coses clares.
Així ens ha sigut senzillíssim convenir que anem malament. Hem pesat i sospesat les causes i hem arribat a un punt que ens ha sigut precís parlar de la respectable classe dels «destructors», que ja de creadors n’hem trobat tan pocs que tot seguit hem estat llestos.
El «destructor», entre nosaltres, abunda com el gram. És jove i té carrera, o n’estudia; però si la té o l’estudia no és pas precisament per a exercir-la, és per a tenir els coneixements apropiats per a dedicar-se amb més eficàcia al noble esport de destruir. Amb això, lo que afirma té, als ulls dels companys, una altra autoritat que no tindria. El «destructor» és erudit. El temps que els altres esmercen en penoses gestacions i en parts dolorosos, ell l’esmerça en llegir i en aplicar el fruit d’aquest llegir com un vit de bou a les costelles dels parturients.
Per a ell, que ha saborejat lo bo i millor de les literatures mundials i de la crítica mundial, a Catalunya, no hi ha pas ningú que arribi a merèixer el dictat d’eminència; no obstant, com és catalanista, accepta el nostre renaixement a ulls clucs. En art, en literatura, en ciència, en tot, marxem a l’avançada amb els més avançats, sols que no tenim ni un artista, ni un literat ni un metge.
Per al «destructor» és cosa fàcil provar-vos que ell té a la seva mà nombrosos elements de judici, que ell posseeix el llamp anorreador, i gairebé això és cert; lo que mancaria, emperò, per a devenir útil, és que hi tingués alhora una petita llavor per a sembrar.
Aqueix tipus ple de cultura, paràsit de biblioteques, elegant, irònic i mundà, sedasser de llibres i revistes, malparlador dels que valen, enaltidor dels extravagants, importador d’absurditats estrangeres i conseller improvitzat de tots els impotents, és el que forma el nucli de nostres penyes literàries.
Ells tenen el seu lloc, que podríem anomenar, no gaire impròpiament, escorxador, on roseguen les reputacions amb una delectança refinadíssima. Com que són molts a rosegar i pocs els dignes d’ésser rosegats, aviat acaben; però fan bona feina. De la víctima no en queda res.
Per aqueix estol de rates sàvies, una obra literària és menys que un tall de formatge. No els toca en cap dent.
És clar que, per molts que fossin els escriptors, tampoc donarien abast a la pruïja de rosegar d’aquests bons crítics ocults i innominats; però almenys estarien més entretinguts i no l’emprendrien tan furiosament amb el primer que la sort els depara.
Aquestes rates sàvies han fet un gran mal a les nostres lletres. Primerament, els que els escolten agafen por, una por terrible a fer cap obra, per insignificant que siga, car veuen que els que més ne saben són els que més reben. Després, a còpia d’oir comparances enutjoses i judicis absoluts; a còpia de veure que el que escriu ha de tenir coneixements enciclopèdics per a eixir victoriós de mans d’aquells companys enciclopedistes, se troba ignorant i perd tot atreviment.
Aleshores, com la tasca de fer crítica a l’entorn d’un vetllador (amb begudes refrigerants a l’estiu i amb lo que millor convinga a l’hivern, asseguts en còmodes sillons on, per a donar més autoritat a les paraules, s’hi poden estirar les cames i projectar el ventre), resulta una comoditat evident, comparada amb l’angoixa del que treballa, ell, a son torn, devé rata sàvia.
I avui, tímidament, més tard amb gosadia, aventura judicis i apreciacions que, per poca gràcia i mala intenció que tingui a l’exposar-los, seran aplaudits per la confraria.
Aqueixa escola dels que sempre conversen, dels que sempre critiquen, dels que sempre sembren ingeni, sense que de les seves paraules ni dels seus judicis ni de l’ingeni sembrat ne resti res palpable, útil i profitós, està fent una obra corrosiva entre la joventut intel·lectual.
La llàstima és que, a Catalunya, des de que l’esperit regenerador ha desvetllat activitats i afanys que abans no es sentien, aquestes activitats i aquests afanys s’han esmerçat malament. La fam de saber, per a obtenir el gloriós títol de cultural, ha fet nàixer el tipus de rata sàvia, que en el fons no és més que un desvagat que, per a matar l’estona, s’entrega a les lectures com s’hauria entregat a la morfina.
És clar que més val així; però us juro que, per a encoratjar els que comencen i per a no desenganyar abans d’hora els que acaben, millor aniria que fos altrament.
Que la meva obra caigui entre els dorments, abans que entre un ramat de rates sàvies. Entre els primers pot trobar-la algú i aprofitar-se’n; entre els segons no en quedarà ni rastre.
© de l’edició, Cap de Brot
