Per primer cop en català, La Vall Morta de Ralph Adams Cram, un dels millors contes de terror de la literatura nord-americana del XIX.
The Dead Valley forma part del recull Black Spirits and White publicat el 1895 i referent d’H. P. Lovecraft. Algernon Blackwood culminaria el model de l’«horror sobrenatural» amb Els salzes. Llegiu-lo en traducció de l’Argentó Raset.
Sembla que hi ha certes arrels ben definides, existents en tots els països, d’on broten les llegendes actuals del món sobrenatural; i per tant, pel que fa a la llavor de les històries d’aquest llibre, l’autor no reclama cap mena d’originalitat. Aquestes llegendes només difereixen entre elles en el color local i en el tractament individual. Si l’autor ha aconseguit vestir un o dos d’aquests models amb roba lleugerament nova, ja n’estarà més que satisfet.
Ralph Adams Cram
////Més horror (naturalista) a Stroligut: Gibbet Hill de Bram Stoker, Una veu en la nit, de William Hope Hodgson i Dagon de Lovecraft
La Vall Morta
Tinc un amic, l’Olof Ehrensvärd, suec de naixement, que va haver d’unir el seu destí al del Nou Món a causa d’una estranya i trista desgràcia de la infantesa. Aquesta és, doncs, una història curiosa sobre un nen caparrut i la seva família orgullosa i implacable. Els detalls no importen gaire, però serveixen per donar una aura de misteri a l’home alt, de barba groga i ulls tristos que tan bé refila les melancòliques cançons de quan era petit.
Els vespres d’hivern juguem a escacs, ell i jo, i després d’aferrissades batalles —que acostumo a perdre— tornem a omplir les pipes i l’Ehrensvärd m’explica històries dels dies llunyans de la pàtria, mig recordats, d’abans que es fes a la mar: històries que es tornen molt estranyes i increïbles a mesura que es fa negra nit i el foc s’apaga, però que, de tota manera, em crec per complet.
Una em va impressionar molt, i per això l’explicaré, lamentant tan sols no poder reproduir l’anglès sorprenentment perfecte i l’agradable accent que feien que el seu relat fos encara més fascinant. Sigui com sigui, tan bé com la recordo, aquí la teniu.
Oi que no t’he explicat mai com el Nils i jo vam tramuntar els turons fins a Hallsberg i vam trobar la Vall Morta? Doncs va anar així. Jo devia tenir dotze anys, i el Nils Sjöberg, la finca del pare del qual tocava a la nostra, era uns mesos més jove. En aquell moment érem inseparables, i tot el que fèiem, ho fèiem junts.
Un cop a la setmana era dia de mercat a Engelholm, i el Nils i jo sempre hi anàvem per veure les coses estranyes que aplegava de tota la comarca. Un dia ens vam enamorar perdudament: un vell de l’altra banda de l’Elfborg es venia un gosset que ens va semblar el més bonic del món. Era un cadell rodonet i llanut tan graciós que el Nils i jo ens vam asseure a terra i ens en rèiem, fins que va venir i va jugar amb nosaltres amb tanta joia que vam sentir que només hi havia una cosa realment desitjable a la vida: el gosset del vell de l’altra banda dels turons.
Però, ai las!, no teníem ni la meitat del que en demanava, així que vam haver de suplicar al vell que no se’l vengués abans del pròxim dia de mercat, prometent-li que llavors li duríem els diners. Ens en va donar la seva paraula i vam tornar a casa a correcuita i vam implorar a les nostres mares que ens donessin diners per al gosset.
Vam aconseguir els diners, però no podíem esperar fins al dia de mercat. Imagina’t que ja l’ha venut! El pensament ens va aterrir tant que vam suplicar que ens deixessin anar pels turons fins a Hallsberg, on vivia el vell, per comprar-li el gosset. A l’últim ens van dir que hi podíem anar. Si ens hi posàvem de bon matí, a les tres hauríem arribat a Hallsberg; es va acordar que a la nit ens quedaríem amb la tia del Nils i que sortiríem al migdia per tornar a ser a casa al capvespre.
Poc després de l’alba ja fèiem camí, després d’haver rebut instruccions precises sobre el que havíem de fer en totes les circumstàncies possibles i impossibles, i en acabat l’ordre reiterada que l’endemà hauríem de partir a la mateixa hora per tal d’arribar sans i estalvis a casa abans que es fes de nit.
Per nosaltres era un esbarjo magnífic, i vam sortir amb els rifles, estufats d’un sentit de gran importància; el viatge, però, va ser prou senzill, per un bon camí entre els grans turons que tan bé coneixíem, car el Nils i jo ja havíem caçat a més de la meitat del territori d’aquest costat de la serra divisòria de l’Elfborg. Darrere Engelholm hi havia una vall llarga des de la qual s’elevaven les muntanyes baixes: vam haver de travessar-la, per després resseguir el camí pels turons tres o quatre milles fins a arribar a un sender molt estret que s’esbrancava a l’esquerra, pujant pel congost.
Durant el camí d’anada no va ocórrer res d’interessant. Vam arribar a l’hora prevista a Hallsberg i vam descobrir, amb una alegria inexpressable, que encara no s’havien venut el gosset; vam recollir-lo i després vam anar a ca la tia del Nils per fer-hi nit.
No recordo bé per què l’endemà al matí no vam sortir d’hora; en tot cas, sé que vam fer parada en un camp de tir just als afores de la ciutat, on uns porcs de cartó molt temptadors lliscaven lentament entre el fullatge pintat, servint com a belles dianes. Com a resultat, no vam reprendre la marxa fins a la tarda, i quan per fi ens vam trobar remuntant el vessant de la muntanya amb el sol perillosament a prop dels cims, diria que estàvem una mica espantats davant la perspectiva de l’interrogatori i el possible càstig que ens esperaven quan arribéssim a casa a mitjanit.
Per això vam córrer muntanya amunt tan ràpid com vam poder, mentre el capvespre blau ens envoltava i la llum s’anava apagant en el cel porpra. Al principi parlàvem entre riallades, i el gosset ens havia saltat al davant amb una alegria immensa. Més tard, però, una curiosa opressió ens va envair: no parlàvem, ni tan sols xiulàvem, mentre el gos es ressagava, seguint-nos amb vacil·lació a cada múscul.
Quan havíem travessat els estreps i els contraforts baixos de les muntanyes, i érem gairebé al cim de la serralada principal, va semblar que la vida s’esvania de tot arreu, deixant el món mort: tan sobtadament silenciós va quedar el bosc, tan estancat l’aire. Instintivament, ens vam aturar a escoltar.
Un silenci perfecte, el silenci aclaparador dels boscos profunds a la nit; més encara, perquè fins i tot als racons més impenetrables de les muntanyes boscoses hi ha sempre el murmuri multitudinari de les petites vides que es desperten amb la foscor, exagerades i intensificades per la quietud de l’aire i la gran tenebra: però aquí i ara res no trencava el silenci, ni tan sols el gir d’una fulla, el moviment d’una branca, el cant d’un ocell nocturn o d’un insecte. Em sentia el batec de la sang a les venes, i el cruixit de l’herba sota els peus mentre avançàvem amb pas vacil·lant sonava com la caiguda dels arbres.
L’aire era estantís, mort. L’atmosfera semblava repenjar-se sobre el cos com el pes de la mar sobre un bussejador que s’ha aventurat massa en les seves profunditats terribles. Allò que generalment anomenem silenci ho és només en relació amb el brogit de l’experiència quotidiana: això era el silenci absolut, i t’esclafava el cervell mentre aguditzava els sentits, abocant sobre tu el pes esfereïdor d’una por inextingible.
Sé que el Nils i jo ens vam mirar esgarrifats, escoltant-nos la respiració ràpida i desbocada, que als sentits aguts sonava com una avinguda irregular d’aigua. I el pobre gosset que menàvem va justificar el nostre terror. Era com si l’opressió negra l’esclafés igual que a nosaltres. Estava ajagut a terra, gemegant, i s’arrossegava lentament i penosament cap als peus del Nils. Em penso que aquesta mostra de por animal absoluta va ser el toc final que ens va fer perdre el seny —a mi, si més no. Però just aleshores, tremolant al llindar de la follia, vam sentir un so tan esgarrifós, tan sinistre, tan horripilant, que va semblar que ens despertava de l’encanteri de mort que ens subjugava.
De la profunditat del silenci en va emergir un crit: començava com un gemec greu i afligit, s’elevava en un esgarip tremolós i culminava en un bram que va fer l’efecte d’esventrar la nit i destrossar el món com si fos un cataclisme. Era tan esfereïdor que no podia creure que fos real: depassava l’experiència prèvia, la capacitat de creure, i per un moment vaig pensar que era fruit del meu propi terror animal, una al·lucinació nascuda d’un enteniment trabucat.
Una mirada al Nils va dissipar aquell pensament a l’instant. A la llum pàl·lida dels estels alts, el Nils era la imatge de tot el temor humà imaginable: s’estremia, amb la mandíbula desencaixada, la llengua fora i els ulls sobresortint-li com els d’un penjat. Sense dir ni una paraula, vam fugir; el pànic ens havia donat forces, i plegats, amb el gosset al coll del Nils, vam davallar les maleïdes muntanyes, sense importar cap on: només ens movia un impuls —allunyar-nos d’aquell lloc.
Llavors, sota els arbres negres i els estels blancs i llunyans que centellejaven entre les fulles immòbils, en vam llançar muntanya avall, sense tenir en compte ni el camí ni les fites, recte per les bardisses, travessant rierols, passant per aiguamolls i arbredes, cap a qualsevol lloc, sempre que el rumb fos de baixada.
No sé de quant temps vam córrer així, però de mica en mica el bosc va quedar enrere i vam arribar al peu dels turons, on vam caure exhausts sobre l’herba seca i curta, esbufegant com gossos cansats.
Aquí, a camp ras, l’aire era més lleuger, i de seguida vam mirar al voltant per saber on érem i cap on havíem d’anar per trobar el camí que ens portaria a casa. Vam buscar en debades algun senyal familiar. Darrere nostre s’alçava la gran muralla del bosc negre al flanc de la muntanya; davant s’estenien els monticles ondulants dels contraforts baixos, sense arbres ni roques, i més enllà només hi havia el teló del cel negre il·luminat per una multitud d’estels que convertien la seva profunditat de vellut en un gris lluminós.
Segons recordo, no vam intercanviar ni un mot: la por ens pesava massa, tot i que de mica en mica ens vam anar dreçant alhora i vam començar a travessar els turons.
Encara el mateix silenci, el mateix aire mort i immòbil —un aire que era a la vegada sufocant i gèlid: una calor intensa travessada per un fred glacial que se sentia com l’abrusament d’acer congelat. Encara amb el pobre gos en braços, el Nils avançava pels turons, i jo el seguia a quatre passes. Finalment, al davant s’alçava un tossal erm que fregava els estels blancs. El vam escalar amb penes i treballs, vam arribar al cim i ens vam quedar esguardant una vall extensa i llisa, plena fins a la meitat de… de què?
Fins on abastava la vista s’estenia una planura d’un blanc cendra, un xic fosforescent, un mar de boira de vellut que reposava com l’aigua calma, o més aviat com un sòl d’alabastre, tan densa semblava, tan aparentment capaç de sostenir pes. Si fos possible, diria que el mar de boira de blanc desmaiat em va infondre encara més terror a l’ànima que el silenci eixordador o el crit mortal —tan ominós era, tan completament irreal, tan fantasmagòric, tan impossible, mentre jeia allà com un oceà mort sota els estels constants. Però cal travessar la boira! No hi havia cap altra manera d’arribar a casa, i, presos d’una por cerval, amb l’única dèria de tornar, vam començar a davallar el pendent cap allà on el mar de boira lletós cessava, nítid i definit a l’altura de les tiges de les bardisses.
Vaig posar un peu dins la boira espectral. Un calfred de mort em va recórrer l’espinada, aturant-me el cor, i vaig fer un salt enrere, cap al pendent. En aquell instant vam sentir de nou l’esgarip, a prop, ben a prop, ran de l’orella, dins nostre, i lluny, a l’altra banda d’aquell mar maleït, vaig veure-hi la boira freda arrombollar-se com una mànega d’aigua i afuar-se contra el cel en convulsions retorçades. Els estels s’anaven enfosquint a mesura que la boira espessa els cobria, i en la fosca creixent vaig veure una gran lluna aigualosa enlairar-se lentament damunt del mar palpitant, immensa i indefinida en el banc de boira.
Prou: vam girar cua i vam fugir per la riba del mar blanc, que ara bategava amb un moviment irregular sota nostre, pujant, pujant, lentament i sense treva, empenyent-nos cada cop més amunt per la falda dels contraforts.
Corríem per salvar la vida, això ho sabíem. No entenc com vam aguantar aquell ritme, però vam poder, i a la fi vam veure el mar blanc quedar enrere mentre trampolejàvem fins a la capçalera de la vall, i després vam baixar cap a una zona que ja coneixíem: el vell camí. L’últim que recordo és sentir una veu estranya —la del Nils, per bé que horriblement canviada— que balbucejava «El gos és mort!», i després el món sencer va girar dues vegades, lent i imparable, i la consciència se’m va extingir amb estrèpit.
Al cap de tres setmanes, si no recordo malament, em vaig despertar a la meva habitació i vaig trobar la mare asseguda al costat del llit. Al principi no podia pensar amb claredat, però a mesura que lentament em refeia, em van venir llampecs de records imprecisos, i de mica en mica tota la seqüència d’esdeveniments d’aquella nit espantosa a la Vall Morta em va anar tornant a la memòria. L’únic que vaig poder esbrinar del que m’explicaven és que feia tres setmanes m’havien trobat al llit, molt malalt, i que la malaltia havia degenerat ràpidament en una febre cerebral. Vaig intentar parlar de les coses aterridores que havia viscut, però em vaig adonar de seguida que tothom se les prenia per al·lucinacions d’un deliri agonitzant, així que vaig optar per callar i guardar-m’ho per mi.
De tota manera, havia de veure el Nils, així que vaig demanar per ell. La mare em va dir que també havia estat malalt amb una febre estranya, però que ara que ja es trobava força bé. Al cap de poc el van fer passar, i quan ens vam quedar tots dos sols vaig començar a parlar-li de la nit a la muntanya. No oblidaré mai la commoció que em va sacsejar quan ho va negar tot: va negar que m’hi hagués acompanyat, haver sentit el crit, haver vist la vall o haver sentit el fred mortífer de la boira espectral. Res no feia trontollar la seva decidida ignorància, i a contracor em vaig veure obligat a admetre que els seus desmentiments no provenien d’una voluntat deliberada d’ocultació sinó d’un oblit absolut.
El cervell, afeblit, em bullia. Havia estat tot plegat l’espectre flotant del deliri? O potser l’horror de la realitat havia esborrat completament de la memòria del Nils els fets de la nit a la Vall Morta? Aquesta última explicació em semblava l’única possible. Altrament, com s’explica que aquella mateixa nit tots dos haguéssim caigut malalts? No vaig dir res més, ni al Nils ni a la meva família, però dins meu creixia la determinació que, en pic em posés bo, trobaria la vall —si és que realment existia.
Van haver de passar unes quantes setmanes abans no vaig estar prou fort per anar-hi, però finalment, a la darreria de setembre, vaig triar un dia radiant, càlid i serè, l’últim somriure de l’estiu moribund, i de bon matí vaig emprendre el camí que duia a Hallsberg. Estava segur que reconeixeria el punt on el sender pel qual havíem tornat de la vall d’aigües mortes trencava a la dreta, perquè a la vora hi creixia un gran arbre, just al lloc on, amb un alleujament immens, havíem retrobat el camí de casa. I aviat el vaig veure, a mà dreta, una mica més endavant.
Crec que la llum resplendent del sol i l’aire fresc em van eixericar, perquè quan vaig arribar a la soca del gran pi, ja havia perdut del tot la fe en la veracitat de la visió que em turmentava, convençut per fi que no havia estat res més que el malson de la follia. Malgrat tot, vaig tombar bruscament a la dreta, a la rabassa de l’arbre, i vaig endinsar-me per un camí estret que s’obria pas entre una bardissa espessa. En fer-ho, vaig ensopegar amb alguna cosa. Un eixam de mosques brunzia en l’aire al meu voltant, i abaixant la vista vaig veure el velló emmanyocat del gos que havíem comprat a Hallsberg amb tot d’ossets que li perforaven la pell.
Llavors el coratge em va abandonar en una exhalació, i vaig saber que tot era cert, i que ara sí que tenia por. Tanmateix, l’orgull i l’afany d’aventura m’esperonaven a continuar i vaig emboscar-me en el matoll que em barrava el pas. El camí gairebé no es distingia: era poc més que un senderó batut pel pas de bèsties menudes, perquè, encara que s’intuïa sobre l’herba seca, els arbustos que el cobrien eren espessos i quasi impenetrables. El terreny s’anava elevant lentament, i com més pujava més s’aclaria, fins que vaig anar a raure al gran pendent d’un turó, despullat d’arbres i arbustos, molt semblant al tossal que recordava haver coronat abans de poder trobar la Vall Morta i la boira glaçada. Vaig mirar al sol; era lluent i clar, i els insectes brunzien pertot en l’aire tardoral i els ocells voleiaven d’un cantó a l’altre. Segurament, no hi havia perill… Almenys no fins al vespre. Així que em vaig posar a xiular i vaig afanyar-me a escalar l’última carena del turó marronós.
Vet aquí la Vall Morta! Una gran conca ovalada, quasi tan llisa i regular com si l’hagués traçat l’home. Per tots els costats, l’herba s’enfila per la vorada dels turons circumdants, d’un verd empolsimat a les carenes que es difuminava en marró cendra, i després en un blanc mortal. Aquest darrer color dibuixava una mena d’anell fi, una franja llarga que encerclava tot el pendent. I més enllà? Res. Terra erma, marronosa, dura, esquitxada de petits grans d’àlcali, però per la resta morta i estèril. Ni un bri d’herba, ni una branqueta de matoll, ni tan sols una pedra: només la vasta extensió de fang sec.
Al bell mig de la conca, potser a milla i mitja de distància, l’àmplia extensió es veia interrompuda per un gran arbre mort, que s’alçava nu i desnerit cap al cel. Sense pensar-m’ho gens, vaig començar a baixar cap a la vall i em vaig dirigir a l’objectiu. Era com si tota resquícia de por m’hagués abandonat, i fins i tot la vall ja no em semblava tan amenaçadora. En realitat, em movia una curiositat abassegadora, i semblava que al món només hi havia una cosa a fer: arribar a l’arbre!
Carranquejant per la terra dura, em vaig adonar que les multitudinàries veus dels ocells i els insectes s’havien encalmat. No hi voletejava cap abella ni papallona, cap insecte no saltava ni reptava per la terra esmorteïda. Fins i tot l’aire estava enrarit.
En acostar-me a l’arbre esquelètic, vaig notar la llampada del sol sobre una mena de monticle blanc al peu de les arrels, i em va encuriosir. No va ser fins que m’hi vaig atansar que vaig copsar-ne la naturalesa.
Entorn de les arrels i el tronc escorçat, s’hi apilava un bosc de petits ossos. Cranis minúsculs de rosegadors i ocells, a milers, que s’amuntegaven al voltant de l’arbre mort i s’estenien iardes enllà en totes les direccions, fins que aquella pila terrible es dissipava en cranis solitaris i esquelets esparsos. De tant en tant hi apareixia un os més gros: una cuixa d’ovella, les peülles d’un cavall i, no gaire lluny, amb un somriure glaçat, un crani humà.
Em vaig quedar quiet, observant-ho embadalit, quan de sobte el silenci dens es va trencar amb un crit agut, feble i desolat, molt amunt sobre el meu cap. Vaig alçar els ulls i vaig veure un gran falcó planant i descendint sobre l’arbre. Tot seguit va caure aplomat sobre els ossos esblanqueïts.
L’horror em va sacsejar i vaig fugir esperitat cap a casa, amb el cervell emboirat i un estrany embalbiment que em prenia. Corria sense parar. Per fi vaig alçar la vista. On era la pujada del turó? Vaig mirar al voltant, desesperat. Davant meu, a tocar, tornava a haver-hi l’arbre mort i la pila d’ossos. L’havia voltat una vegada i una altra, i la paret de la vall era encara a milla i mitja.
Vaig quedar atordit, paralitzat. El sol s’enfonsava, vermell i esmorteït, rere la línia de turons. A llevant la fosca creixia de pressa. Encara hi era a temps? Temps! Temps no era el que calia, sinó voluntat! Tenia els peus entumits, com en un malson. Amb prou feines podia arrossegar-los per la terra estèril. I llavors vaig notar la lenta esgarrifança lliscant-me pel cos. Vaig mirar avall. De la terra brollava una boira prima que s’acumulava en bassals dispersos que de mica en mica s’anaven fent grans fins que s’unien, els seus corrents arremolinant-se lentament com un fumerol blau. Els turons de ponent tallaven el sol de coure per la meitat.
Quan fos fosc, tornaria a sentir aquell esgarip. I llavors em moriria. Ho sabia, i amb cada engruna de voluntat que em quedava vaig carranquejar fins al ponent rogent, a través de la boira serpentejant que em reptava pels turmells, enganxosa, alentint-me els passos.
I com més m’allunyava de l’Arbre, més creixia l’horror, fins que vaig acabar pensant que la mort m’era ja inevitable. El silenci m’empaitava com esperits muts, l’aire quiet m’asfixiava, la boira diabòlica em fermava els peus com unes mans fredes.
Però me’n vaig sortir! Just a temps. Reptant el turó marronós amunt, vaig sentir, lluny i ben alt en l’aire, el crit que gairebé m’havia fet perdre el seny. Era feble i vague, però inconfusible en la seva intensitat sinistra. Vaig mirar enrere. La boira, espessa i pàl·lida, escalava ondulant pel vessant marró. El cel lluïa daurat sota el sol del capvespre, però avall només hi havia el gris cendra de la mort. Em vaig aturar un moment a la vora d’aquell mar infernal, i llavors vaig precipitar-me pendent avall. La posta de sol s’obria al meu davant, al darrere queia la nit, i mentre m’arrossegava cap a casa, feble i extenuat, la tenebra es va tancar sobre la Vall Morta.
© de l’edició, Stroligut
© de la traducció, Argentó Raset
© imatge, Sense títol de Josep Vernis
Col·lecció A&R
