Per primer cop en català, La Vall Morta de Ralph Adams Cram, un dels millors contes de terror de la literatura nord-americana.
The Dead Valley forma part del recull Black Spirits and White: A Book of Ghost Stories, publicat el 1895 i referent d’H. P. Lovecraft. Algernon Blackwood culminaria el model de l’«horror sobrenatural» amb Els salzes. Llegiu-lo en traducció de l’Argentó Raset.
////Més horror (naturalista) a Stroligut: Gibbet Hill de Bram Stoker, Una veu en la nit, de William Hope Hodgson i Dagon de Lovecraft
La Vall Morta
Tinc un amic, l’Olof Ehrensvärd, que, tot i que és suec de naixement, va lligar la seva sort a la dels del Nou Món a causa d’una estranya i trista desgràcia d’infantesa. Aquesta és, doncs, una història singular: la d’un nen cabut i la seva família orgullosa i implacable. Els detalls tant hi fan, però serveixen per envoltar de misteri l’home alt de barba groga i ulls tristos que tan bé refila les marrides cançons sueques de quan era petit.
Els vespres d’hivern juguem a escacs, ell i jo, i després d’aferrissades batalles —que acostumo a perdre— tornem a carregar les pipes i l’Ehrensvärd m’explica històries dels dies llunyans de la pàtria, recordats a mitges, d’abans de fer-se a la mar: històries que es tornen molt estranyes i increïbles a mesura que es fa negra nit i el foc s’apaga, però que, de tota manera, em crec per complet.
Una em va impressionar molt, i per això l’explicaré, lamentant tan sols no poder reproduir l’anglès sorprenentment perfecte i l’agradable accent que feien que la seva contalla em resultés encara més fascinant. Sigui com sigui, tan bé com puc recordar-la, heus-la aquí.
☠ ☠ ☠ ☠
Oi que no t’he explicat mai com el Nils i jo vam tramuntar els turons fins a Hallsberg i vam trobar la Vall Morta? Doncs va anar així. Jo devia tenir dotze anys, i el Nils Sjöberg, la finca del pare del qual tocava a la nostra, era uns mesos més jove. En aquell moment érem inseparables, i tot el que fèiem, ho fèiem junts.
Un cop a la setmana era dia de mercat a Engelholm, i el Nils i jo hi anàvem sempre per veure les peculiars vistes que reunia de tota la comarca. Un dia ens hi van robar el cor: un vell de l’altra banda de l’Elfborg es venia un gosset que ens va semblar el més bonic del món. Era un cadell rodonet i llanut tan graciós que el Nils i jo ens vam asseure a terra i ens en rèiem, fins que va venir i va jugar amb nosaltres amb tanta alegria que vam sentir que només hi havia una cosa realment desitjable a la vida, el gosset del vell de l’altra banda dels turons.
Però, ai las!, no teníem ni la meitat del que en demanava, així que vam haver de suplicar al vell que no se’l vengués abans del pròxim dia de mercat, prometent-li que li duríem els diners llavors. Ens en va donar la seva paraula i vam tornar a casa a correcuita i vam implorar a les nostres mares que ens donessin diners per al gosset.
Vam aconseguir els diners, però no ens podíem esperar al pròxim dia de mercat. Imagina’t que ja s’hagués venut el cadell! El pensament ens va aterrir tant que vam suplicar que ens deixessin anar pels turons fins a Hallsberg, on vivia el vell, per comprar-li el gosset. A l’últim ens van dir que hi podíem anar. Si ens hi posàvem de bon matí, a les tres en punt hauríem arribat a Hallsberg; es va acordar que a la nit ens quedaríem amb la tia del Nils i que partiríem al migdia per tornar a ser a casa al capvespre.
Poc després de l’alba ja fèiem camí, després d’haver rebut instruccions precises sobre el que havíem de fer en totes les circumstàncies possibles i impossibles, i en acabat l’ordre reiterada que l’endemà hauríem de partir a la mateixa hora per tal d’arribar a casa sans i estalvis abans que es fes de nit.
Per nosaltres era un esbarjo magnífic, i vam sortir amb els rifles, estufats del nostre sentit de gran importància; el viatge, però, va ser d’allò més senzill, per un bon camí entre els grans turons que tan bé coneixíem, car el Nils i jo ja havíem caçat a més de la meitat del territori d’aquest costat de la serra divisòria de l’Elfborg. Darrere Engelholm hi havia una vall llarga des de la qual s’elevaven les muntanyes baixes: vam haver de travessar-la, i llavors vam resseguir el camí pels turons tres o quatre milles fins a arribar a un senderó estret que s’esbrancava a l’esquerra, congost amunt.
Durant el camí d’anada no va ocórrer res d’interessant. Vam arribar a temps a Hallsberg i vam descobrir amb una alegria inexpressable que encara no s’havien venut el gosset; vam recollir-lo i després vam anar a ca la tia del Nils per fer-hi nit.
No recordo bé del tot per què l’endemà al matí no vam sortir d’hora; en tot cas, sé que vam fer parada en un camp de tir just als afores de la ciutat en què uns porcs de cartó molt cridaners lliscaven lentament entre el fullatge pintat, a tall d’una bonica diana. En conseqüència, no reprendríem la marxa fins a la tarda, i com que finalment vam pujar el vessant de la muntanya amb el sol perillosament a tocar dels cims, diria que estàvem una mica espantats davant la perspectiva de l’interrogatori i el possible càstig que ens esperaven quan arribéssim a casa a mitjanit.
Per això vam córrer muntanya amunt tan ràpid com vam poder, mentre el capvespre blau ens estalonava i la llum moria en el cel porpra. Al principi parlàvem entre riallades, i el gosset ens havia saltat al davant amb grandíssima alegria. Més tard, però, una curiosa opressió ens va atrapar: no parlàvem, ni tan sols xiulàvem, mentre el gos es ressagava, seguint-nos amb vacil·lació a cada múscul.
Quan havíem travessat els estreps i els contraforts baixos de les muntanyes, i érem gairebé al cim de la serralada principal, va semblar que la vida s’esvania de tot arreu, deixant el món mort: tan sobtadament silenciós es va tornar el bosc, tan estancat l’aire. Instintivament, ens vam aturar a escoltar.
Un silenci perfecte, el silenci aclaparador dels boscos frondosos en la nit; més encara, perquè fins i tot als reductes més impenetrables de les muntanyes boscoses hi ha sempre el murmuri multitudinari de les petites vides que es desperta amb la foscor, exagerat i intensificat per la quietud de l’aire i la gran penombra: ara i aquí, però, res no trencava el silenci, ni tan sols el giravolt d’una fulla, el moviment d’un branquilló, el cant d’un ocell nocturn o d’un insecte. Em sentia el batec de la sang a les venes, i el cruixit de l’herba sota els peus mentre avançàvem amb pas vacil·lant sonava com la caiguda dels arbres.
L’aire era estantís, mort. L’atmosfera semblava reposar sobre el cos com el pes de la mar en un bussejador que s’ha aventurat massa en les seves terribles profunditats. Allò que generalment anomenem silenci ho és només en relació amb el brogit de l’experiència quotidiana: això era el silenci absolut, i t’esclafava el cervell mentre t’aguditzava els sentits, deixant caure el pes esfereïdor d’una por inextingible.
Sé que el Nils i jo ens vam mirar esgarrifats, escoltant-nos la respiració ràpida i desbocada, que als sentits aguts sonava com una avinguda irregular d’aigua. I el pobre gos que menàvem va justificar la nostra temença. Era com si l’opressió negra l’esclafés igual que a nosaltres. Estava ajagut a terra, gemegant, i s’arrossegava lentament i penosament cap als peus del Nils. Em penso que aquesta exhibició de por animal absoluta va ser el cop de gràcia que ens va fer perdre el senderi —a mi, si més no. Però just aleshores, tremolant al llindar de la follia, vam sentir un so, tan desagradable, tan horrible, tan atroç, que va semblar que ens despertava de l’encanteri mortal a què estàvem sotmesos.
En la profunditat del silenci va sorgir un crit: un gemec greu i afligit que va pujar de to en un esgarip tremolós i va culminar en un bram que va fer l’efecte d’esquinçar la nit en mil bocins i destrossar el món com si fos un cataclisme. Era tan esgarrifós que no podia creure que existís de veritat: depassava l’experiència prèvia, la capacitat de creure, i per un moment vaig pensar que era el resultat del meu propi terror animal, una al·lucinació nascuda d’un enteniment trabucat.
Una mirada al Nils va dissipar aquest pensament a l’instant. A la llum pàl·lida dels estels alts, el Nils era l’encarnació de tot temor humà imaginable: s’estremia de dolor, amb la mandíbula desencaixada, la llengua fora i els ulls sobresortint-li com els d’un penjat. Sense badar boca, vam fugir, el pànic de la por ens havia donat forces, i junts, amb el gosset en braços del Nils, vam davallar les muntanyes maleïdes, no importava cap on, perquè només ens movia un impuls: allunyar-nos d’aquell lloc.
Llavors, sota els arbres negres i els estels blancs i llunyans que centellejaven entre les fulles quietes, vam precipitar-nos muntanya avall, sense tenir en compte el camí ni les fites, tot dret per les bardisses, travessant rierols, passant per aiguamolls i arbredes, cap a qualsevol lloc, sempre que el rumb fes baixada.
No tinc ni idea de quant temps vam córrer així, però de mica en mica el bosc va anar quedant enrere i vam trobar-nos al peu dels turons, i vam caure exhausts sobre l’herba seca i curta, esbufegant com gossos cansats.
Aquí, a camp ras, l’aire era més lleuger, i de seguida vam mirar al voltant per saber on érem i cap on havíem de tirar per trobar el camí que ens duria a casa. Vam buscar debades algun senyal familiar. Al nostre darrere s’alçava la gran muralla del bosc negre al flanc de la muntanya; davant s’estenien els monticles ondulants de contraforts baixos, sense arbres ni roques, i més enllà només el teló del cel negre il·luminat amb una multitud d’estels que convertien la seva profunditat de vellut en un gris lluminós.
Segons recordo, no vam bescanviar ni un mot: la por ens pesava massa, tot i que de mica en mica vam anar dreçant-nos alhora i vam començar a travessar els turons.
Encara el mateix silenci, el mateix aire mort i quiet, un aire que era a un temps sufocant i gèlid: una calor intensa travessada per un fred glacial que se sentia com l’abrusament de l’acer congelat. Encara amb el pobre gos en braços, el Nils va tirar endavant pels turons, i jo el seguia a quatre passes. A la fi, al davant, s’alçava un tossal erm que fregava els estels blancs. Vam escalar-lo amb penes i treballs, vam arribar al cim i ens vam trobar esguardant una vall extensa i llisa, plena fins a la meitat de… de què?
Fins on abastava la vista s’estenia una planura d’un blanc cendra, un xic fosforescent, un mar de boira de vellut que reposava com l’aigua calma, o més aviat com un sòl d’alabastre, tan densa semblava, tan aparentment capaç de suportar pes. Si fos possible, diria que el mar de boira de blanc desmaiat em va infondre encara més terror a l’ànima que el silenci eixordador o el crit mortal —tan ominós era, tan completament irreal, tan fantasmagòric, tan impossible, mentre jeia allà com un oceà mort sota els estels constants. Però cal travessar la boira! No hi havia cap altra manera d’arribar a casa, i, pertorbats per una por cerval, amb la sola dèria de tornar, vam començar a davallar el pendent cap on el mar de boira lletós cessava, nítid i distint a l’altura de les tiges de les bardisses.
Vaig posar un peu a la boira espectral. Un calfred com de mort em va recórrer l’espinada, aturant-me el cor, i vaig fer-me enrere, cap al pendent. En aquell instant vam sentir de nou l’esgarip, a prop, ben a prop, ran de l’orella, dins nostre, i lluny enllà, a l’altra banda d’aquell maleït mar, vaig veure-hi la boira freda arrombollar-se com una mànega d’aigua i afuar-se contra el cel en convulsions retorçades. Els estels s’anaven enfosquint a mesura que un vapor espès els cobria, i en la fosca creixent vaig veure una gran lluna aigualosa enlairar-se lentament sobre el mar palpitant, vasta i difuminada en el banc de boira.
Prou: vam girar cua i vam fugir per la riba del mar blanc que ara bategava amb un moviment irregular sota nostre, elevant-se, elevant-se, lentament i constantment, empenyent-nos més i més amunt per la falda dels contraforts.
Corríem per salvar la vida, ho teníem clar. No sé com vam poder aguantar el pas, però a la fi vam veure que havíem deixat enrere el mar, trampolejant fins a la punta de la vall, i després vam baixar fins a una regió que ja coneixíem: el vell camí. L’últim que recordo és sentir una veu estranya, la del Nils, per bé que horriblement canviada, que balbucejava «El gos és mort!», i després el món sencer es va capgirar dues vegades, lent i imparable, i la consciència es va extingir amb estrèpit.
Al cap de tres setmanes, si no recordo malament, em vaig despertar a la meva habitació, i vaig trobar la mare asseguda al costat del llit. Al principi no podia pensar amb claredat, però a mesura que lentament em refeia, van començar a venir-me flaixos de records inconcrets, i de mica en mica tota la seqüència d’esdeveniments d’aquella horrible nit a la Vall Morta va tornar-me a la memòria. L’únic que vaig treure en clar del que em van dir és que feia tres setmanes m’havien trobat al llit, molt malalt, i que la indisposició s’havia agreujat ràpidament fins a convertir-se en febre cerebral. Vaig intentar parlar de les coses espantoses que m’havien passat, però vaig adonar-me de seguida que ningú no les considerava sinó com les al·lucinacions d’una frenesia agonitzant, així que vaig tancar la boca i no vaig dir res de quina una en duia de cap.
De tota manera, havia de veure el Nils, així que vaig demanar per ell. La mare em va dir que també havia estat malalt amb una febre estranya, però que ara que ja estava força bé. De seguida el van fer venir, i quan ens vam quedar tots dos sols vaig començar a parlar-li de la nit a la muntanya. No oblidaré mai la commoció que em va causar que ho negués tot: va negar haver-hi anat amb mi, haver sentit el crit, haver vist la vall o haver sentit el fred mortífer de la boira espectral. Res no feia trontollar la seva decidida ignorància, i a contracor em vaig veure obligat a admetre que els desmentiments no provenien d’una voluntat deliberada d’ocultació sinó de l’oblit total.
El cervell afeblit se’m desconcertava. Tot havia sigut una fantasmagoria producte del deliri? O potser l’horror de la realitat havia esborrat completament de la memòria del Nils els fets de la nit a la Vall Morta? Aquesta última explicació semblava l’única raonable. Altrament, com s’explica l’afecció sobtada que en una nit ens havia fet caure malalts a tots dos? No vaig dir res més, ni al Nils ni a la meva família, però esperava com més va més decidit que en pic recuperat trobaria la vall —si realment existia.
Van passar unes quantes setmanes abans d’estar fort per anar-hi, però finalment, a la darreria de setembre, vaig triar un dia radiant, càlid i serè, l’últim somriure de l’estiu moribund, i de bon matí vaig agafar el camí que duia a Hallsberg. Estava segur que sabia on es desviava a la dreta el camí pel qual havíem tornat de la vall d’aigües mortes, perquè un gran arbre creixia a la vora del senderó de Hallsberg just al punt on, amb gran alleujament, havíem trobat el camí a casa. Ben aviat el vaig veure a mà dreta, una mica més endavant.
Crec que la llum resplendent del sol i l’aire fresc em van eixericar, perquè quan vaig arribar a la soca del gran pi, havia perdut per complet la fe en la veracitat de la visió que em turmentava, creient per fi que no havia sigut sinó el malson de la follia. Malgrat tot, vaig tombar bruscament a la dreta, a la rabassa de l’arbre, cap a un camí estret que menava a una bardissa espessa. En fer-ho, vaig ensopegar amb alguna cosa. Un eixam de mosques brunzia en l’aire al meu voltant, i quan vaig abaixar la vista vaig veure el velló emmanyocat del gos que havíem comprat a Hallsberg amb tot d’ossets el perforaven i treien el cap.
Llavors el coratge em va abandonar en una exhalació, i em vaig adonar que tot era cert, i que ara tenia por. Tanmateix, l’orgull i l’afany d’aventura m’esperonaven a seguir i vaig emboscar-me en el matoll que em barrava el pas. El camí gairebé no es veia: només un senderó obert pel pas de bèsties petites, perquè, encara que s’intuïa sobre l’herbei, els arbustos de dalt creixien esponerosos i quasi impenetrables. El terreny s’elevava lentament, i com més s’elevava més s’aclaria, fins que vaig anar a raure al gran coster d’un turó, sense arbres ni arbustos, molt semblant al record del tossal que havíem coronat per poder trobar la Vall Morta i la boira gelada. Vaig mirar al sol; era lluent i clar, i els insectes brunzien pertot en l’aire tardoral i els ocells volaven d’un costat a l’altre. Segurament, no hi havia perill, almenys no fins a la nit, així que em vaig posar a xiular i vaig afanyar-me a escalar l’última cresta del turó marró.
Vet aquí la Vall Morta! Una gran conca ovalada, quasi tan llisa i regular com si hagués estat feta per l’home. Per tots els costats, l’herba grimpava per la vorada dels turons circumdants, d’un verd polsós a les crestes que es tornava marró cendra, i llavors mortalment blanc. Aquest últim color formava una mena d’anell prim, que corria al voltant del coster fent una franja llarga. I després? Res. Terra erma, marró, dura, espurnejant amb grans d’àlcali, però per la resta morta i estèril. Ni un bri d’herba, ni una branca de matoll, ni tan sols una pedra, només la vasta extensió d’argila batuda.
Enmig de la conca, potser a milla i mitja de distància, l’àmplia extensió era interrompuda per un gran arbre mort, que s’alzinava en l’aire desnerit i sense fulles. Sense pensar-m’ho gens, vaig començar a baixar a la vall i vaig dirigir-me a l’objectiu. Era com si cada partícula de por m’hagués deixat, i fins i tot la vall mateixa ja no m’esfereïa tant. Tot i això, una curiositat abassegadora m’impulsava, i semblava que al món només hi havia una cosa a fer: arribar a aquell arbre!
Carranquejant per la terra dura, vaig adonar-me que les multitudinàries veus dels ocells i els insectes s’havien apagat. Cap abella ni papallona voletejava per l’aire, cap insecte saltava ni reptava per la terra somorta. Fins l’aire estava estancat.
En acostar-me a l’arbre esquelètic, vaig notar la llampada del sol sobre una mena de monticle blanc al voltant de les arrels, i em va encuriosir. No va ser fins que m’hi vaig atansar que vaig copsar-ne la naturalesa.
Entorn de les arrels i el tronc escorçat, s’hi apilava un bosc de petits ossos. Cranis minúsculs de rosegadors i ocells, milers, que s’amuntegaven a la rodona de l’arbre mort i s’estenien iardes enllà en totes les direccions, fins que la terrible pila acabava en cranis solitaris i esquelets esparsos. Aquí i allà apareixia un os més gros: la cuixa d’una ovella, les peülles d’un cavall i, a un costat, amb un somriure glaçat, un crani humà.
Em vaig quedar ben quiet, observant-ho tot, quan de sobte el silenci dens es va trencar amb un crit feble i desolat sobre el meu cap. Vaig guaitar amunt i vaig veure un gran falcó planant i rondant just sobre de l’arbre. Tot seguit va caure aplomat sobre els ossos esblanqueïts.
L’horror em va colpejar i vaig córrer cap a casa, amb el cervell donant-me voltes i un estrany embalbiment que em prenia. Corria sense parar. Per fi vaig alçar la vista. On era la pujada del turó? Vaig mirar al voltant desesperat. A prop, al davant, hi havia l’arbre mort i la pila d’ossos. L’havia rodejat una vegada i una altra, i la paret de la vall era encara a milla i mitja.
Vaig quedar atordit i paralitzat. El sol s’estava enfonsant, vermell i esmorteït, cap a la línia dels turons. A llevant la fosca creixia ràpidament. Encara tenia temps? Temps! Temps no era el que necessitava, sinó voluntat! Tenia els peus fermats com en un malson. Amb prou feines podia arrossegar-los per la terra estèril. I llavors vaig notar la lenta esgarrifança lliscant-me pel cos. Vaig mirar avall. De terra brollava una boira prima que s’acumulava en petits xolls que s’anaven fent grans fins que s’unien aquí i allà, els seus corrents arremolinant-se a poc a poc com un fumerol blau. Els turons de ponent tallaven per la meitat el sol de coure.
Quan fos fosc, tornaria a sentir l’esgarip. I llavors em moriria. Ho sabia, i amb cada mica de voluntat que em restava vaig carranquejar fins al ponent vermell a través de la boira recaragolada, que em reptava enganxifosa pels turmells retardant els meus passos.
I a la vegada que lluitava per allunyar-me de l’Arbre, l’horror creixia, fins que al final vaig pensar que ja em tocava morir. El silenci em perseguia com fantasmes muts, l’aire quiet m’asfixiava, la boira diabòlica m’aferrava els peus com unes mans fredes.
Però me’n vaig sortir! Encara que va venir de poc. Reptant pel coster marró, vaig sentir, lluny i alt en l’aire, el crit que gairebé m’havia fet perdre el seny. Era tènue i vague, però inconfusible en la seva sinistra intensitat. Vaig mirar enrere. La boira, densa i pàl·lida, escalava ondulant pel coster marró. El cel era daurat sota el sol del capvespre, però a baix hi havia el gris cendra de la mort. Vaig deturar-me un moment a la vora d’aquest mar infernal, i llavors vaig saltar coster avall. La posta de sol s’obria al meu davant, per darrere queia la nit, i mentre m’arrossegava a casa feble i cansat, la tenebra es va tancar sobre la Vall Morta.
© de l’edició, Stroligut
© de la traducció, Argentó Raset