Un centaure a la Rambla

Un centaure a la Rambla és un antologia de contes del periodista i contista Ramon Reventós a cura d’Enric Gomà.

Amic de Picasso i admirat per Josep Pla, que, com recorda Gomà, el considerava «un escriptor humorístic, molt amè, molt divertit i curiós». A Stroligut en podeu llegir una tria de quatre contes.

////més Medusa Editorial: Revenja de Palmira Ventós i Volves de Carme Karr

Els Jocs Florals de Paipai

Em va sorprendre una lletra per lo extraordinari del seu embolcall: portava deu o dotze segells de tots els colors de la gamma i vint o trenta inscripcions timbrades i en absolut il·legibles; després de contemplar-lo per sobre, per sota i pels costats vaig decidir-me a obrir la carpeta amb tota la cura que es mereixia. La carta venia firmada per un fra Bernat de la Transfiguració i amb data en una illa d’un nom dificilíssim si no és copiant-lo lletra per lletra; agafant el diccionari enciclopèdic de can Montaner, vaig augmentar els meus coneixements geogràfics, amb la relació d’una illa del grup que en diuen Paipai i que ve a caure pels volts de les Filipines, però una mica més enllà anant-hi amb la Transatlàntica; a més que la tal illa és de vegetació exuberant, molt rica en or, metalls fins i pedreria fina, i a més que els negritos que es crien en aquell terrer són idòlatres i antropòfags. Com que jo, fora de l’amena literatura, al que em dedico és a la Borsa i no tinc res a veure amb Paipai, ni amb pedres precioses i menys amb idòlatres antropòfags, poden comptar la meva estupefacció. En fi, endavant les atxes, ja veurem què en sortirà. La lletra era escrita en viu català, correcte, una mica dels temps d’en Terencio Thos i d’en Pelay Briz, però vaja, que s’entenia perfectament. Una greu sospita s’apoderà de mi al cap de llegir dues ratlles: ¿si et voldran fer una ensarronada pel procediment de l’enterro explicant que tenen amagat el tresor d’un general espanyol? Però bah, endavant. Doncs res d’això; la carta era d’un tal Quimet, amic de joventut i d’aficions literàries, que es va fer frare missioner, que havia civilitzat els de Paipai i que m’invitava a assistir com a mantenedor als primers Jocs Florals d’aquell país, i m’oferia passatge d’ida y vuelta i despeses pagades, tot lo qual podia recollir a mon plaer en el convent que com totes les comunitats tenien ells a Barcelona, juntament amb un reguitzell de benediccions de recompensa del bé que faria a aquells pobres negritos.

Jo volia anar-me’n a Nova York, perquè havia tingut una bona tongada al Casino Mercantil, però no sé si per les benediccions o per ser el viatge gratis o per la literatura, vaig veure’m amb els frares i a bord de l’«Alacant» vaig fer rumb a l’Oceania. Desembarcat a Ilo-Ilo, els frares a qui anava consignat m’embarcaren en un remolcador i després de donar-me moltes expressions per a fra Bernat posàrem proa cap a Paipai, on arribàrem feliçment.

En ma vida havia vist tantes palmeres juntes! Què plaça de Catalunya, què passeig de Colom!, ni què acreditat bosc d’Elx, ni comparar-ho; allò era un devessall d’estrenyinadors d’una verdor d’esmaragda que encisava la vista; la diferència és que en comptes de dàtils fan cocos i en diuen cocoters, són més primes i més altes i d’un moviment més elegant.

La rebuda fou superior; davant de tots venia en Quimet, ai!, fra Bernat, vestit conforme al seu orde, recolzant-se en un negrito que li feia de bastó. Després venia una altre negrito molt gran que per tot trajo portava unes espardenyes de caçador i un barret de capellà; me’l presentaren.

—Don Pedro, el cacique.
—Tant de gust, records del senyor Planas.

Després venien els poetes premiats i una turbamulta d’índios que s’assemblaven molt més del que podia pensar-me a aquells ganàpies de la Barceloneta que es banyen a l’atracador de les golondrines.

Com que ja era tardot i jo estava rebentat, deixàrem per a l’endemà la inspecció del lloc de la festa, i després d’atipar-me d’arròs blanc m’enfilaren per una escala de cordes a dalt d’una gàbia de palla que aguantaven quatre estaques. En prova de consideració van dar-me una mosquitera i una índia perquè vigilés que cap vampir volgués xuclar-me la sang.

L’endemà, després de menjar coco tendre, coco sec, coco ratllat i beure aiguardent de coco, anàrem a ofici i allí, per fer-los contents i donar-los a conèixer la nostra música, vinga a entonar l’ofici d’en Vilanova; allò de:

De la seu fins al cantó
’nem a cal Beco, ’nem a cal Beco

va produir un efecte espatarrant; en canvi, Els segadors no els van fer fred ni calor.

Per dinar, fra Bernat, amb finesa mai prou agraïda, m’obsequià amb escudella i carn d’olla, i en acabant, cap als Jocs.

L’espectacle era sublim, una gran plaça tota voltada de cocoters (allí tot està voltat del mateix) que cimbregen com el coll d’un cigne, entre arbre i arbre cordes lligades i penjant de les cordes tots els draps de coloraines que pogueren recollir, allí gènere de punt, allí llustrina, una banderola ho havia estat tota la vida, l’altra nasqué mitjó anglès, però en conjunt, oh, en conjunt, encisador!

El trono era al fons com de consuetud, senzillet, però estava bé, era al silló de barber que en Quimet, ai!, fra Bernat!, usava per fer la sesta, i la tribuna era la trona parroquial.

Figurin-se que a casa la Malatesta fan un garbuix de tots els abillaments que tenen en depòsit, des dels del Puñal del godo fins als del Robinson petit, passant per allà on vulguin, facin vestir mils i mils de negritos amb el que puguin arreplegar primer i tindran l’arboradura de la munió congregada per tan poètica festa. Després vaig saber-ne el secret, i és que els frares els vestien a tots amb deixes que els enviaven d’Europa de totes menes i maneres.

La flor natural va ser el «Canto de Cucuyo» (els versos els feien en castellà), molt sentimental, però molt; la reina de la festa, encara que moreneta, faria bon paper en quansevol lloc en què visquessin aimants de les bones formes.

Referent a l’englantina, ja va cridar-me molt més l’atenció, se’n deia «Bonifacio mata castilas» i era d’una placidesa admirable; res de llurs, res de llamps, res d’anorrear ningú; deien, per exemple, en un moment molt tràgic:

Amigo, si no te largas
te voy a perjudicar.

o bé:

Dale bala al chino astuto.

Jo em quedava fred, però als indígenes els feia molt efecte; qüestió de climes.

La viola la guanyà mossèn Bernat; no volia que diguessin bestieses respecte de la religió.

La festa fou un gran èxit; però, per èxit, el dinar; una veritable merienda republicana; no hi faltava més que el Quimet, jo vaig estranyar-me’n i digué:
—No vull autoritzar-ho amb ma presència, però per un dia i per respecte a la tradició faig els ulls grossos; els Jocs Florals se m’emporten les conviccions.

Tot el dinar fou de carn; allí costelles, allí ronyons saltats, allí palpissos rostits, però al final unes barres a la brasa van despejar la incògnita… menjàvem carn cristiana!, i jo, jo, barbre!, l’havia trobada bona, tendra, gustosa; tant, que si tornaven a temptar-me, saben?, no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré.

A l’acomiadar-me de fra Bernat, vaig dir-li:
—Escolta, de la llista de mantenedors, esborra’n el Dr. Falp i Plana.
—Per què?
—Perquè és herbívor.

Papitu, 12 de maig del 1909. Moni

L’amor eixalat

Neera: portava al cap tota una altra cosa,
però davant teu sols d’amor puc escriure.

Sabeu aquell taller de passar el temps, que teníem entre quinze o vint companys, al carrer de la Riereta? Sí, aquell que desllogàrem sense previ avís, el dia en què un incògnit apilà totes les vidrieres de l’habitació darrere la porta d’entrada.

Bueno, doncs allí, amb en Pi i en Monturiol vam tenir-hi l’amor engabiat a la vora de tres mesos. I que no va ser per mitjans inversemblants, com allò de la mort dalt de la figuera o el dimoni dintre un sac; res d’això, juego limpio i sense trampa.

A fer bromes d’homes sols, com ponche dintre una palangana, amb molt rom i ben poca aigua, carreres de sonet amb compensacions per a aquells a qui sortien amb estrambote o veure qui saltava primer el cavall d’oros o el set de copes, hi érem cada dia. Cap diumenge al dematí faltava un socio que demanés la clau per al seu ús particular, amb expressa recomanació que la resta de la colla anés a can Parés, a veure els vaixells, o allà on volgués menys al lloc social, ja que hi havia compromís. Però allò que se’n diu una passió amorosa, interessant, no hi havia sigut mai; res, encuentros amb raspes o planxadores, que no deixaven cap perfum, i si en deixaven, pitjor.

Tot va venir per aquell Martinet que se’n va anar a les Filipines. Feia quatre o cinc dies que era embarcat quan una tarda que estàvem aplegats amb en Pi i en Monturiol va trucar una xicota, pobreta! Encegada pels encants d’en Martinet, l’havia cregut de tot i aleshores, després de set o vuit dies de no veure’l, assabentada de la seva professió en la nostra ordre, venia a cercar-lo allí o a saber on parava i si estava bo o malalt. I entrava… santa ignoscència!, portant als braços l’Amor; el dolent que l’havia malferida.

Naturalment, com a bons troneres que érem, la vam desenganyar, li vam fer babarotes, en Pi va posar-se seriós perquè es convencés de la veritat de les males accions de l’aimador i a la fi l’acomiadàrem feta una mar de llàgrimes. Nosaltres ens vam quedar amb l’amor que li havia relliscat sota l’otomana.

Què en farem, què no en farem. Era guapet, rosat, molt net de carns, amb rínxols i un quiquiriquic a sobre el front; a l’esquena li sortien dues ales. En Monturiol volia portar-lo al torn de la casa de Maternitat; en Pi, donar-lo a dida, però jo vaig dir que teníem de fer-lo fill adoptiu del pis, criar-lo amb les nostres mans i quan fos més gran dar-li carrera si mostrava disposicions i si no vendre’l a qualsevulga viuda enamorada i rica.

Acceptat el meu parer, vam fer junta per tractar les condicions de la seva conservació i custòdia. En Pi va anar a comprar-li una granota de llana blanca amb ratlles de color de rosa, en Monturiol va proporcionar-se un bressol i una pilota i jo, després d’una entrevista amb l’arcalde de barri, vaig obtenir un val diari per a sis ampolles de llet esterilitzada a la Puericultura del Municipi.

La conservació estava assegurada; referent a la custòdia, tinguérem de fer novament junta. Tancar-lo dintre una gàbia com un lloro no era propi, lligar-lo amb una cadena com un gosset encara menys propi; en Pi ho va solucionar, sense preguntar-nos res; agafant unes tisores el va eixalar com si fos una garsa. Ja era el nostre presoner.

Cada un de nosaltres es va posar una ploma al barret, a tall d’alpinista.

Mai plorava; pitjor!; sempre reia, el punyeflero!, amb un riure d’home gran…! I ja podia ben riure…

Al cap de tres mesos, en Joan… casat.

En Feliu… promès.

En Noguera… frare.

En Monturiol… casat.

Jo… casat (matrimonio libre).

En Pi… en Pi va fer unes ales de paper de seda, les hi enganxà a l’esquena i agafant-lo pel clatell el va engegar al carrer.

Papitu, 24 de març del 1909. Moni

El Diluvi a l’inrevés

Al conqueridor de la Florida

La resistència de la societat burgesa a la implantació de les doctrines socialistes; la immoralitat, ja insuportable, que regnava en teatres, cafès cantants i cinematògrafs; la mala administració, la falta de respecte als clergues i la invasió dels trusts ianquis, que s’apoderaren d’Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica (del Sud) i Oceania, portaren la humanitat a un grau tal d’embrutiment que la cosa no podia seguir així.

L’Etern decidí canviar de tàctica per fer fonedissos els barbres, que després d’encadenar l’electricitat, fer servir el vapor per arrossegar-los i inventar els adobs artificials, en lloc d’aprofitar-se d’aquestes millores per al seu goig i tranquil·litat, les utilitzaren per als vicis, impaciències i àdhuc per a llur pròpia destrucció. L’Etern no s’havia pas convençut de l’eficàcia del Diluvi; miraculosament alguna llavor de malvestat havia restat incorruptible amb tot i la perllongada permanència sota l’aigua. Llavor que, malauradament, havia arrelat al cor dels homes, clavant-hi tan profundes arrels que en feien necessària la destrucció.

I vingué un Diluvi a l’inrevés, un aiguat de sequedat, una inundació d’eixuts.

L’única semblança amb l’altre daltabaix fou que hi hagué un Noè, que es deia Joan i era parent meu molt de la vora. A aquest parentiu dec la salvació i poder relatar tan eixerits successos.

En Joan, el meu parent, el Noè d’aquesta història, fou advertit del que es preparava, i per voler de Déu i sota la seva protecció, construí un grandíssim edifici i dintre dues divisions; una, la gran, era ocupada per rastelleres inacabables de botes i bocois i barralons; l’altra, la xica, era destinada part a dormitori i menjador per a les persones, i part a estable per als animals.

III

Esdevingué que passaren mesos i mesos sense ploure i els grans rius se tornaren rierols i els rierols s’assecaren; després s’assecaren els grans rius i els peixos que hi vivien anaren a la mar.

Fou aleshores que el meu parent Joan feu que entréssim a l’edifici bastit per ell, jo amb tota la parentela i una parella de cada mena d’animals vivents, tant si eren feres com si eren peixos, com si eren sargantanes. En Joan tancà la porta darrere seu. Els homes seguien barallant-se amb més ràbia que mai; cada reguerot que s’eixugava semblava als pobres una ofensa que els feien els rics, i a aquests últims una facècia dels miserables.

Els peixos que dels rius havien baixat a la mar començaren a beure’s l’aigua; els que ja hi vivien abans també seguiren bevent sense parar i com que la mar ja no rebia les deus generoses del Volga, ni del Nil, ni del Mississipí, s’anà abaixant de mica en mica i els ports quedaren en sec, i després se pogué anar a peu d’aquí a Mallorca, i en un dia fatal, el dia en què moriren corsecats l’últim home i l’últim arbre, les ruïnes d’Atlàntida reeixiren a prendre el sol.

Àdhuc per als peixos, l’aigua anava acabant-se —són molts i beuen seguit—; prompte, en comptes del llom blau, se’ls veié la panxa blanca, senyal de mort indiscutible; una tintorera va beure’s l’últim glop. No hi havia aigua a la mar i tota la terra era un Sàhara sense oasis ni camells.

Tota la terra no; sobre d’ella encara se vivia al gran edifici bastit, per voler de Déu, pel meu parent Joan. Mentre tot s’assecava, nosaltres vivíem en una humitat interior perenne; l’aigua se l’havien beguda tota els peixos dels rius i de la mar, però aquelles rastelleres de botes, de bocois i barralons eren plenes a curull dels vins més exquisits. Llàstima que últimament tots eren rancis.

De bon principi les bèsties —bèsties!— se resistien a la beguda; però com que la necessitat no té llei i la set les collava, hagueren de decidir-se. I com begueren! Allò sí que fou avorrir l’aigua!

Cosa estranya, els que primer se decidiren foren els peixos. Començaren a beure, i hala!, hala!, fins que se’ls acabà la resistència i més borratxos que una sopa caigueren al cul de la bota i allí van dormir la mona. I així mateix cada dia; se despertaven, escopien la bilis, de seguida a la beguda i cap al cul del bocoi, que ja semblava un cuartelillo la nit de Sant Joan.

De vegades feien estranyeses. Veiéssiu un pop borratxo! Era una cosa admirable; feien uns trenats i cargolillos amb els braços… Allò no se veurà mai més.

I les ratapinyades? Pensar que els pobres xicots se pensen que amb fum de tabac o bé cremant-los el mostatxo se posen a renegar! Il·lusions, tot lo més diran alguna punyessa, però per sentir-los dir flastomies de veres tenien d’estar allí. No li havien donat pocs de disgustos, al nostre quefe Joan, ell que era tan religiós!

I un tigre marejat? Creuríeu que els agafa per lo sentimental i expliquen tragèdies i drames de família i quasi ploren i tot? En canvi, no es fiïn mai d’un be borratxo, tenen mal vi; la vista se’ls encén i la llana se’ls eriça, com el pèl a un gat que se saluda amb un ca.

Parlant de gossos, aquesta mena d’animals sí que són semblants als homes. Veient-los saber triar tan acertadament i amb tanta cura, vaig entrar en uns escrúpols… Res, que havia despatxat una minyona per llaminera de vi; per llaminera descarada; perquè si n’hi havia del ranci no es bevia el de taula i si hi havia xerès no tocava el ranci. Doncs mirant com traguejaven els quissos, vaig començar a pensar si aquella noia era innocent i el lladre tenia quatre potes, se deia Lin i era escuat.

Dels gats no en parlem; tractant-se de la beguda els gats són persones.

Els elefants tots els hem vist fer beguda al Círcol Eqüestre, però d’una tortuga i d’un conill no ho hauria dit mai; la veritat, me creia que eren bèsties que no beuen.

No vull parlar dels insectes, ni de les aus, perquè mai acabaríem.

Referent a les persones, és una altra cosa. La persona té la beguda lliure i ningú s’hi ha de ficar. Així ho trobàrem i així ho deixarem.

Perfectament, donces, després de molt de temps i seguint la colònia en perfecta salut, se posà a ploure; de moment no en fèiem cas, però va ploure més i més i els rius tornaren a córrer i els mars tornaren a omplir-se. Per anar a la Barceloneta se tingué d’agafar la golondrina i el meu parent Joan tractà d’aviar les bèsties; però, i ca!, ni a fum de sabatots. Se veu que dintre una bota hi tenien un recreio.

A mesura que anava humitejant-se la terra, s’assecaven els bocois i vingué un jorn en què, com que la necessitat obliga, tinguérem de fer les paus amb l’aigua per no morir de set.

Sembla impossible, tan ben domesticats que estaven i encara no la tastaren perderen els modos i el tigre retornà a tigre.

Què s’hi farà? Poguéssim tornar-hi, a aquells temps, ara que el vi va tan car.

Papitu, 22 de març del 1911. Moni

De quan vaig governar el moro

Jo crec que l’ideal d’un bon governador de colònies deu ser pelar a pèl i a repel els seus administrats, però sense fer-los mal; al revés, donant-los gust.

Els diners dels indígenes han d’anar a la metròpoli, les seves propietats a mans dels colonitzadors, però amb aquella alegria i aquella bona voluntat.

Quan jo vaig ser virrei d’Espanya al Rif, crec haver posat en pràctica un seguit de mesures de bon govern que ja em portaven a la realització d’aquest ideal i que indubtablement m’haurien fet assolir-lo si no haguessin caigut els meus i naturalment un servidor.

Jo vaig fer que els moros rics compressin dècims de la rifa; després a Madrit, seguint els meus consells, feren trampes i per cinc o sis vegades la rifa caigué en el moro: avui a Ceuta, demà a Melilla, l’altre a Tetuan, etc., etc. Els afortunats, naturalment, vinga a comprar dones, vinga a comprar jaiques, vinga a remuntar les cases. I no hi ha res com l’exemple! Tots els alarbs cregueren des d’aquelles memorables dates que per fer quartos era millor jugar que robar, comprar dècims que comprar fusilas.

Aviat poguérem repatriar sis o set batallons, perquè sobraven.

Però aquells animals encara treballaven; adquirien el dècim el diumenge, se’l ficaven al turbant i esperant el dia de la rifada (10, 20, 30) s’estaven, da-li que da-li, qui desterrossant, qui fent empelts i qui recollint els fruits. Això no podia anar.

Ja feia molt temps que tenia inaugurades les corrides de toros, l’espectacle era tan nacional com a l’Espanya; cap Mahomet que sabés llegir deixava d’empassar-se «El enano del Rif» o «El Toreo de Tetuán», ni cap Ali que no en sabés, de procurar que el Mahomet l’hi llegís; però la cosa no bastava.

Després de madures reflexions m’il·luminà la intel·ligència un raig de llum vivíssima, el record de lo bé que ens anava a les Filipines amb les baralles de galls. Oh!, quin èxit. Al cap de tres mesos d’instal·lada la primera gallera, cap moro digne estava faltat de gall. En els socs només senties parlar de gallino i colorado, de pollos i jacas, pata blanca i pata negra. Com que per a això no se necessiten preparatius, vinga riñas cada dia i vinga no treballar. A més, això de les baralles gallístiques té una cosa: aficiona a les brenades; qui se menja el gall que cau mort, qui una amanida, qui una paella valenciana (això últim fa molt per al moro), i així el que ha guanyat gasta els diners que li tocaren i el qui ha perdut dobla la pèrdua. Avantatges per a la metròpoli.

La poligàmia era afavorida per mi amb tot delit, però vaig fer-hi una modificació; el divorci obligatori quan la dona tenia trenta anys. Un moro poderós dels que abans se casaven cent vegades ara se’n casava cinc-centes, com és natural, pagant els drets cada cop; i a més la despesa que feien!, perquè tothom sap el que és un marit en els primers jorns de matrimoni.

Molt respecte a la tradició, no a la d’ells, a la nostra: la Catòlica, Apostòlica i Romana i Pelegrina; ningú pot pensar el que ajuda un bon rector o un frare eixerit per assolir l’objecte que em proposava. Que avui imatge de sant Domingo? Capta, i diners cap als pinyares del carrer del Bisbe; que demà una casulla? Capta i diner cap al carrer de la Corribia; que l’altre el diner de sant Pere? Capta i cap al rector. M’ajudava molt el clero.

El Piripitipi i La Saeta i La Avispa també m’ajudaven molt, però d’això no en vull parlar; ni d’això, ni de la higiene. Són coses per a homes sols i aquí hi ha roba estesa.

El que va venir després va tirar en orri tota la meva obra; no sé què es deia d’humanitat i moral. Però ja ho veieu, han tornat a venir guerres i encara se veuen moros llaurant per aquells camps de Zeluán y Melilla.

Papitu, 11 de maig del 1910. Moni

Un centaure a la Rambla – Ramon Reventós