Un matí és el conte de Robert Walser que clou el recull Històries, publicat per l’Editorial Flâneur en traducció al català d’Anna Soler Horta.
És el relat més representatiu dels que Walser va dedicar als oficinistes. Hi reapareixen Hasler, Senn i Helbling, reflex de la burocràcia i de la vida d’oficina, avorrida i grisa: un petit procés quotidià de Kafka amb l’alienació del Bartleby de Melville.
////més contes de Walser: Kleist a Thun
Un matí
Hi ha matins als tallers de sabateria, matins al carrer i matins a la muntanya, i pot ser que aquests últims siguin, gairebé amb tota seguretat, la cosa més bonica del món, però no cal dir que un matí en un banc fa pensar molt més. Fixem-nos, per exemple, en un matí de dilluns, que de tots els matins de la setmana és de llarg el més matinal, i l’olor d’un dilluns al matí s’escampa particularment bé pels departaments de comptabilitat dels grans instituts bancaris.
En una d’aquestes sales hi solen haver entre deu i quinze fileres d’escriptoris amb passadissos per passar revista, i a cada escriptori doble treballen un parell de persones. Si s’acostuma a parlar de parells de sabates, per què no seria encertat parlar també de parells de persones? Situat a més altura que la resta, l’escriptori del director senyoreja la sala. El cap de secció és una mena de sac gros amb una cara monstruosa damunt les espatlles. La cara, que reposa directament sobre el tronc, sense necessitat de coll, és d’un roig encès i fa la sensació que sura. Són les vuit i deu; en Hasler, el cap, recorre l’espai amb ull escrutador per comprovar si hi és tothom. En falten dos, els mateixos de sempre: en Helbling i en Senn.
En aquest moment decisiu en Senn, el comptable, un home magre i cantellut, irromp a la sala tossint i esbufegant. En Hasler coneix bé aquesta tos, no és més que una manera d’excusar-se. Quan algú és massa orgullós i cabut per obrir la boca i disculpar-se com cal, tus. Amb una gran habilitat, en Senn enfonsa el nas als llibres i fa com si fes hores que hi feinegés. Han passat deu minuts més. Són un quart i cinc de nou. «On s’és vist això!», pensa en Hasler, i aleshores entra en Helbling.
Completament endillunsat, groc com la cera i atordit, en Helbling es dirigeix ràpid com un llamp al seu lloc de treball. Té nassos! Com a mínim s’hauria pogut disculpar. A dalt, a l’estany d’en Hasler —això és, al seu cervell—, hi emergeix com una granota verda la idea següent: «Això ja passa de mida». L’home s’acosta a en Helbling discretament, es col·loca darrere seu i li pregunta per què no pot arribar a l’hora, com tothom. Se’n fa creus, de tant atreviment. En Helbling no bada boca, d’un quant temps ençà ha pres el costum de deixar sense resposta les preguntes del cap. En Hasler torna a la seva quasi talaia, des d’on dirigeix el departament de comptabilitat.
Dos quarts de nou. En Helbling es treu el rellotge de la butxaca per comparar-ne la cara amb la del gran rellotge de l’oficina. Sospira, només han passat deu petits, xics, esquifits, menuts i escarransits minuts, i al davant hi té unes quantes hores grosses i ufanoses. Tracta d’intentar fer-se a la idea que ara ha de treballar. L’intent fracassa, però almenys ha fet canviar una mica el semblant del rellotge. Han passat cinc gràcils i encantadors minuts més. En Helbling estima els minuts transcorreguts, però odia els que han de venir i els que fan la impressió que no avancen com Déu mana. Els clavaria un bon gec, a aquests minuts mandrosos. De pensament atonyina la minutera. La busca de les hores no gosa ni mirar-la, té motius per témer desmaiar-se.
Així és, doncs, un matí en un banc, un món entre escriptoris. A fora brilla el sol. I aleshores en Senn s’acosta a la finestra, ja n’està fins al capdamunt, com acostuma a dir, i amb un gest de protesta brusc n’obre els dos batents per airejar la sala. Encara no fa bo per obrir la finestra, retreu en Hasler a en Senn des del seu lloc. Aquest es gira i adreça al seu cap unes paraules que només es podria permetre un empleat o un funcionari veterà. Però en Hasler se n’atipa i prohibeix a en Senn que li parli en «aquest to». Així es posa fi a la batussa, la finestra es torna a tancar fins a la meitat, en Senn es diu alguna cosa dintre seu i la pau regna de nou una estona.
Les nou menys cinc. El temps passa per a en Helbling terriblement a poc a poc. Es pregunta per què no podrien ser les nou, ja, això faria almenys una hora, i encara en quedarien prou i massa. S’aferra a aquests cinc minuts fins que transcorren lentament i toquen les nou. Cada toc del rellotge va acompanyat d’un sospir de la boca d’en Helbling. Aquest es treu el rellotge de la butxaca, també marca les nou, la doble confirmació l’entristeix. «No hauria de mirar tant el rellotge, no deu ser gaire sa», pensa, i comença a acariciar-se el bigoti. Això no escapa a l’observació d’un dels seus col·legues, en Meier de pagès, que es tomba cap a en Meier de ciutat i li diu en veu baixa:
—No li fa vergonya, a en Helbling, perdre el temps d’aquesta manera?
En sentir el comentari xiuxiuejat, un rectangle de caps es gira en direcció al bigoti que està sent cargolat. El moviment no passa desapercebut a en Hasler, que de seguida veu què passa, s’acosta a en Helbling discretament i, per no perdre el costum, es col·loca un altre cop darrere seu.
—Es pot saber què fa, Helbling?
I en Helbling, que és del morro fort, es nega un altre cop a contestar.
—Faci el favor de respondre’m quan li pregunto alguna cosa. Me’n faig creus! De primer arriba mitja horta tard —en Helbling diu: «No és veritat», i vol afegir: «Només he arribat vint minuts tard»—, després es pensa i es repensa si ha de treballar o no, i per postres rondina. Ja n’hi ha prou. Ensenyi’m el que ha fet fins ara.
I en Hasler examina, més amb la barbeta que amb els ulls, el que en Helbling ha fet fins al moment. Veu tres números i l’esbós d’un quart. Això és tot? En Helbling diu que hi ha posat el coll, però que sense les plomes apropiades li és difícil avançar. Aleshores és instat, si no hi té cap inconvenient, a procurar-se ell mateix les plomes. Excuses de mal pagador. I en Hasler torna nedant al seu fort. Un cop instal·lat a l’escriptori, en treu una poma i es prepara un segon esmorzar. En Helbling aprofita l’ocasió per anar a «fer les seves necessitats». En Meier de pagès crida l’atenció dels seus col·legues sobre les «necessitats» d’en Helbling.
Tretze minuts, ni més ni menys —els han comptat amb exactitud—, s’ha passat en Helbling a l’«excusat». Durant aquest temps una desena de col·legues joves i grans s’han acostat, ara l’un ara l’altre, a l’escriptori de l’absent per donar un cop d’ull als tres números. I ara tot el departament de comptabilitat sap que en Helbling ha tardat una hora a esborrallar tres números; en Meier de pagès ha anat d’escriptori en escriptori esbombant la notícia. Un dels comptables «surt» per veure què fa l’«empleat en qüestió». Al cap d’un moment, l’empleat en qüestió torna a entrar.
Mentrestant s’han fet dos quarts de deu. Procedent de l’exterior, una clara i bonica veu femenina s’esmuny dins la sala; es tracta, pel que sembla, d’una cantant que assaja. Sí, molt a la vora, a un parell de cases anant cap a l’estació, podria ser. Alguns oficinistes mantenen el portaplomes suspès en l’aire i es laureen al plaer d’escoltar. En Helbling també sembla que és amant de la música. Però això no li impedeix badallar unes quantes vegades. Un segon després s’acaricia la galta amb la mà plana per matar l’estona. Les carícies duren cinc minuts ben bons.
—Ara s’acaricia —diu en veu baixa en Meier de pagès a en Meier de ciutat.
—És esplèndida, aquesta veu que se sent —comenta en Glauser, un dels que treballa.
La veu de la cantant esvera el galliner. El responsable de la correspondència, que es diu Steiner, també para l’orella, cosa estranya. Als replans dels llavis d’en Hasler brillen unes gotes de suc de poma semblants a la cera groga que s’aplica a les escales de debò, i ell se les eixuga amb un mocador de quadres vermells.
—Una veu encantadora, la d’aquí fora! A fora hi ha l’aire i la natura! —salta el menut Glauser, que té vena de poeta.
En Helbling es dirigeix a l’escriptori d’en Glauser amb la ferma intenció de matar el temps amb la passejadeta. Al capdavall a en Glauser també li agrada fer-la petar, encara que sigui un ambiciós que sempre intenti complaure en Hasler. Amb unes quantes mirades aquest fa tornar en Helbling al seu lloc de treball, però després de tot s’han exhaurit dotze minuts més. El cant també s’ha exhaurit.
Tota aquesta gent de la sala no sap què es mou a baix, al carrer. I les ones del llac veí, què fan?, i el cel, quin aspecte deu tenir? Només en Senn, el grenyut i angulós revolucionari, propens a la protesta, es permet treure el cap un moment per la finestra. En canvi rep una forta reprimenda, que el capità Hasler li adreça des de la seva cabina amb un so llarg i sibilant:
—On s’és vist això!
En Hasler sacseja el seu terreny aforestat o cap en senyal de desaprovació, després de la qual cosa en Senn, per tornar a fer la guitza a en Hasler i sense venir al cas, es posa a raspar els llibres amb el raspador, cosa que el cap odia a mort.
Les deu! «Tot just la meitat», pensa en Helbling, que té la sensació que ha de vèncer una malenconia aclaparadora. Li venen unes ganes boges de cridar. Faria bé de tornar a l’«excusat»? No s’hi atreveix, i en comptes d’això s’ajup a terra com si hagués deixat caure alguna cosa; res més lluny de la realitat. Resta en aquesta posició durant ben bé quatre minuts, com si necessités aquest espai de temps per cordar-se les sabates o recollir un llapis. Està de mala lluna. Comença a imaginar-se que són les dotze. Quan sentís tocar les dotze, deixaria caure la ploma de la mateixa manera com un peó deixa la pala i agafaria el camí de la porta. Mentre s’abandona a les seves fantasies, en Hasler s’ha tornat a esmunyir entre els pupitres i s’ha plantat darrere en Helbling per observar-lo.
—Es pot saber què fa?
—Estic ocupat amb els papers de l’«estranger».
—Em sembla més aviat que hi està de vacances, a l’«estranger». Li asseguro que, si no posa fil a l’agulla ara mateix, em sentirà. Abaixi el cap i faci el favor de contenir-se. Si tots els meus advertiments no serveixen per a res, parlaré amb el senyor director, vagi amb compte. Doni’s per entès.
I la morsa torna a ajeure’s al seu banc de sorra. Tot la sala està esvalotada, un conflicte Helbling-Hasler sempre comporta un agradable canvi d’aires. En Helbling, que fa com si sentís ploure, s’adreça llavors a en Meier de pagès i li demana que l’ajudi a repassar els números. Un cop repassats els números (oh, rebenteu, venes del món!), el rellotge marca dos quarts d’onze. Una música solemne de banda desfila pel carrer, tothom corre a les finestres, és la comitiva fúnebre que acompanya al cementiri les despulles d’un antic conseller federal. Fins i tot el responsable de la correspondència, insensible a la majoria d’esdeveniments, s’ha posat dret d’un salt per mirar a baix. Aquest succés suposa un abonament de quinze minuts. Ja són tres quarts d’onze. En Helbling està a punt de perdre la xaveta, pica amb el cap a la vora de l’escriptori i es mulla el nas amb tinta per entretenir-se netejant-se’l. Així aconsegueix esgarrapar deu minuts més, tan sols en falten quatre fins a les onze. Aquests quatre minuts de no res es deixen lliscar tranquil·lament, ara l’un ara l’altre. A les onze en Helbling va «un altre cop» a l’excusat.
—El poca-vergonya ja ha tornat a escapolir-se —diu algú al centre de la sala.
Un quart de dotze, un quart i cinc de dotze, dos quarts de dotze.
El menut Glauser diu a en Senn que ja són dos quarts de dotze i que, com acabava d’observar, en Helbling no ha fet ni brot. En Meier de pagès s’acosta a en Hasler per comunicar-li que avui ha de plegar mitja hora abans perquè ha d’anar a fer un encàrrec inajornable. En Helbling s’ha girat i para l’orella a la conversa. Enveja sobre manera en Meier de pagès. Del carrer arriba el soroll que fan les rodes d’un cotxe que circula a tota velocitat; a l’altre costat, davant per davant de la sala, apareix a la finestra el criat d’una casa senyorial espolsant una catifa; en Helbling es passa ben bé un quart d’hora mirant-lo. S’ha fet tard, a parer seu, per treure’s la son de les orelles i posar-se a treballar. En Senn es disposa a llevar àncores, en Helbling observa com en Senn es disposa a aixecar el vol. A les dotze menys dos minuts uns quants empleats es posen el barret i es canvien de jaqueta, en Helbling ja és al carrer, en Hasler fa cinc minuts que és fora. El matí s’ha superat amb èxit.
1907
© de la traducció, Anna Soler Horta
© de l’edició, Editorial Flâneur