La pota de mico de W. W. Jacobs és un dels millors contes de por de la literatura anglesa del XX —i un dels preferits de Borges.
Es va publicar el 1902 al recull de narracions The Lady of the Barge. Va inspirar un capítol d’Els Simpson i Cementiri d’animals de Stephen King. A Stroligut, a més, podeu llegir El capità de l’Osprey per conèixer la faceta còmica de Jacobs. I compte amb el que desitgeu. Traducció d’Argentó Raset.
////més contes de por: La Vall Morta de Ralph Adams Cram, Gibbet Hill de Bram Stoker, Sredni Vashtar de Saki, El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman…
La pota de mico
I
A fora, la nit era freda i humida, però a la petita sala de la Vil·la Laburnam els porticons estaven tancats i el foc cremava amb força. Pare i fill jugaven als escacs: el pare tenia idees sobre el joc que implicaven moviments radicals i posava el seu rei en perills tan desesperats i innecessaris que fins i tot arribaven a provocar el comentari de la velleta de cabells blancs que feia mitja plàcidament vora la xemeneia.
—Quin vent que fa —va dir el senyor White, que havia advertit massa tard una errada fatal i intentava, amb amables tàctiques de distracció, que el seu fill no se n’adonés.
—Sí, ja ho sento —va respondre el fill, examinant a consciència l’escaquer mentre allargava la mà—. Escac.
—No crec pas que vingui, aquesta nit —va dir el pare, passant la mà per damunt les peces.
—I mat —va replicar el fill.
—Aquest és el mal de viure tan apartats de tot! —va esclatar el senyor White, amb impensada violència—. De tots els racons de món inhòspits i enfangats, aquest és el pitjor! El camí és un fanguissar i la carretera, un torrent. No sé en què pensen. Com que només hi ha dues cases llogades en tot el carrer, poc els amoïna.
—No t’hi capfiquis, estimat —va dir la seva dona per calmar-lo—; ja guanyaràs la pròxima.
El senyor White va alçar els ulls bruscament, just a temps d’interceptar una mirada còmplice entre mare i fill. Les paraules li van morir als llavis i va amagar una ganyota d’enuig sota l’esclarissada barba grisa.
—Ja arriba —va dir Herbert White en sentir la porta del jardí tancar-se de cop i uns passos lents que s’acostaven a la casa.
El vell es va aixecar amb cuitosa hospitalitat i va obrir la porta; el van sentir condoldre’s amb el nouvingut. El nouvingut també es condolia amb si mateix, de manera que la senyora White va fer «ehem, ehem!» i va estossegar quan el seu marit va entrar seguit d’un home alt i cepat, d’ulls vidriosos i rostre rubicund.
—El sergent major Morris —va dir, per presentar-lo.
El sergent major els va saludar amb una encaixada i, acceptant la butaca vora la xemeneia, va observar satisfet que l’amfitrió treia el whisky i els gots i posava un petit bullidor de coure al foc.
Al tercer got, els ulls se li van envidriar encara més i va començar a parlar. El petit cercle familiar observava amb deler el visitant de terres llunyanes, que es repapava a la butaca i evocava escenes insòlites i gestes memorables: guerres, plagues i gent estranya.
—Fa vint-i-un anys —va dir el senyor White, adreçant-se a la dona i el fill—. Quan se’n va anar, era un dels marrecs del magatzem. Mireu-vos-el ara.
—Em fa l’efecte que no les ha passat gaire magres —va fer la senyora White, amb cortesia.
—Jo mateix voldria visitar l’Índia —va dir el vell—. Només per veure una mica de món, ja m’enteneu.
—Ja esteu bé on sou —va respondre el sergent major, rodant el cap. Va deixar el got buit damunt la taula i, fent un lleu sospir, va tornar a fer que no.
—M’agradaria veure aquells temples antics, i els faquirs, i els saltimbanquis. Morris, què era allò que l’altre dia em vau començar a explicar sobre una pota de mico o no sé què?
—No res —va afanyar-se a dir el soldat—. Si més no, res que valgui la pena sentir.
—Una pota de mico? —va dir la senyora White, encuriosida.
—Res, tan sols una mica de màgia —va respondre el sergent major, llevant-hi importància.
Tots tres oients es van inclinar cap endavant entusiasmats. El convidat, distret, es va dur el got buit als llavis: tot seguit, el va tornar a deixar. L’amfitrió l’hi va omplir.
—A primera vista —va dir el sergent major, forfollant per les butxaques—, no és més que una poteta de mico momificada.
Va treure alguna cosa de la butxaca i els la va ensenyar. La senyora White se’n va apartar fent una ganyota, però el fill la va agafar i la va escodrinyar.
—I què té d’especial? —va preguntar el senyor White tot prenent-la al seu fill per examinar-la; després la va deixar damunt la taula.
—Un vell faquir, un home molt sant, la va embruixar —va dir el sergent major—. Volia demostrar que el destí ens governa la vida i que aquells qui hi interfereixen ho acaben pagant car. Li va donar el poder de concedir tres desitjos a tres homes diferents.
Ho va dir tan seriós que els oients es van adonar que les seves rialletes hi havien desentonat.
—Doncs per què no n’hi heu demanat tres, senyor? —va dir Herbert White, murri.
El soldat el va mirar de la manera que els homes de mitjana edat acostumen a mirar els joves presumptuosos.
—Ja els hi he demanat —va respondre en veu baixa, i el rostre vermell li va empal·lidir.
—I de debò que se us han complert tots tres desitjos? —va preguntar la senyora White.
—Sí —va dir el sergent major, i el got li va repicar al bon dentat.
—I no n’ha demanat ningú més? —va insistir la vella.
—El primer va obtindre els tres desitjos, sí. No sé quins van ser els dos primers, però el tercer va ser demanar la mort. Així és com vaig aconseguir la pota.
El seu to sever va imposar el silenci al grup.
—Si ja li heu demanat tots tres desitjos, no us fa servei ja —va dir a l’últim el vell—. Per què la guardeu, Morris?
El soldat va arronsar les espatlles.
—Perquè m’agrada, suposo —va dir lentament—. Tenia pensat vendre-la, però ara em sembla que no ho faré. Ja ha causat prou maldecaps. A més, no me la vol comprar ningú. N’hi ha que es pensen que són romanços, i els que sí que em creuen volen provar-la primer i pagar-me després.
—I si poguéssiu demanar tres desitjos més —va dir el vell, tot escrutant-lo—, els demanaríeu?
—No ho sé. No ho sé pas…
Va agafar la pota i, espolsant-la amb els dits, de sobte la va llançar al foc. El senyor White, deixant anar un crit fluix, es va ajupir a recollir-la d’una revolada.
—Val més que la deixeu cremar —va dir el soldat, solemne.
—Si no la voleu, doneu-me-la, Morris.
—No —va respondre taxativament—. Jo l’he llançada al foc. Si la conserveu, no em culpeu del que pugui passar. Deixeu que es cremi, tingueu seny.
El senyor White no hi va estar d’acord i va examinar a consciència la seva nova possessió.
—I com funciona? —va preguntar.
—L’heu d’aguantar amb la mà dreta i demanar el desig en veu alta —va respondre el sergent major—. Però us aviso de les conseqüències.
—Sembla sortida de Les mil i una nits —va fer la senyora White mentre s’alçava per parar taula per sopar—. No podries demanar-me un altre parell de mans?
El seu marit va treure el talismà de la butxaca i tots tres van esclatar a riure quan el sergent major, esverat, el va agafar pel braç.
—Si esteu decidit a demanar els desitjos —va dir bruscament—, que siguin assenyats.
El senyor White el va tornar a desar a la butxaca i, després de disposar les cadires, va convidar el seu amic a seure a taula. Durant el sopar, el talismà va ser en part oblidat i després tots tres van assistir embadalits al segon capítol de les aventures del soldat a l’Índia.
—Si la història de la pota de mico és tan certa com les que ens ha explicat —va dir el Herbert, mentre la porta es tancava darrere del convidat, que se n’anava just a temps per agafar l’últim tren—, no en traurem gaire partit.
—Que li has donat res a canvi, pare? —va preguntar la senyora White, mirant-lo de fit a fit.
—Una bagatel·la —va respondre ell, un xic enrojolat—. No ho volia, però l’hi he obligat. I m’ha tornat a insistir que la llencés.
—Ves —va dir el Herbert, fent-se l’horroritzat—, ara serem rics, famosos i feliços. Per començar, demana un imperi, pare, i així deixaràs de ser un calçasses.
I es va posar a córrer al voltant de la taula, empaitat per la calumniada senyora White, que brandava un macassar.
El senyor White va treure la pota de la butxaca i la va escrutar amb escepticisme.
—No sé què demanar-li, ho dic de debò —va dir a poc a poc—. Em sembla que tinc tot el que vull.
—Si poguessis acabar de pagar la hipoteca, series ben feliç, oi? —va dir el Herbert, posant-li la mà a l’espatlla—. Doncs demana dues-centes lliures: just el que fa falta.
El pare, somrient avergonyit de la seva pròpia credulitat, va alçar el talismà, mentre el fill, amb cara de solemnitat un xic espatllada per la picada d’ullet a la mare, s’asseia al piano i tocava alguns acords imponents.
—Vull dues-centes lliures —va dir, ben clar.
Un fort estrèpit del piano va acompanyar el desig, interromput per un crit estremidor del vell. Dona i fill hi van córrer.
—S’ha mogut —va cridar, mirant amb cara de fàstic la pota, caiguda a terra—. Quan he demanat el desig, se m’ha caragolat a la mà com una serp.
—Doncs no veig els diners enlloc —va dir el fill, recollint la pota i deixant-la damunt la taula—, i em penso que no els veurem mai.
—Deu haver sigut una imaginació teva, pare —va dir-li la dona, mirant-lo neguitosa.
Ell va fer que no amb el cap.
—Tant se val, deixem-ho córrer; no ha pres mal ningú, però m’ha fet un bon ensurt.
Es van tornar a asseure a la vora del foc i els homes van acabar les pipes. A fora, el vent bufegava més fort que mai, i el vell es va esglaiar en sentir petar una porta al pis de dalt. Un silenci estrany i depriment es va apoderar de tots tres, i duraria fins que el parell d’ancians no es va retirar a dormir.
—Segur que trobaràs els diners lligats en un sac al mig del llit —va fer el Herbert quan els deia bona nit—, i alguna cosa espantosa enfilada dalt de l’armari, vigilant-vos mentre us embutxaqueu aquests guanys il·lícits.
Seia sol a les fosques, contemplant el foc moribund i veient-hi cares. L’última era tan horrible i simiesca, que la va contemplar esbalaït. Les flames es van tornar tan vívides que, amb una rialleta nerviosa, va allargar la mà per agafar un got amb una mica d’aigua i ruixar-les. Sense voler, va tocar la pota de mico i, amb una lleugera esgarrifança, es va eixugar la mà a l’abric i va pujar a la seva habitació.
II
L’endemà al matí, en la claror del sol hivernal que lliscava sobre la taula parada amb l’esmorzar, el vell es reia dels seus temors. A la sala es respirava un aire de polidesa prosaica absent la nit anterior, i la poteta bruta i pansida estava oblidada sobre el bufet amb un desdeny que revelava poca fe en les seves virtuts.
—Temo que tots els soldats vells són iguals —va dir la senyora White—. I pensar que ens vam escoltar aquelles bestieses! Com vols que es concedeixin desitjos avui dia? I encara que fos possible… quin mal poden fer dues-centes lliures, pare?
—Podrien caure del cel i obrir-li el cap —va dir el Herbert, que era de la broma.
—El Morris va dir que tot plegat s’esdevindria d’una manera tan natural —va replicar el pare—, que ho podríem atribuir a la casualitat.
—Bé, tu no et gastis els diners abans no torni —va dir el Herbert, tot aixecant-se de la cadira—. Tinc por que et tornin avariciós i mesquí i t’hàgim de repudiar.
La mare va riure, i seguint-lo fins a la porta, el va contemplar mentre s’allunyava pel camí; després, en tornar a taula, somreia pensant en la credulitat del marit. I, tanmateix, això no li va impedir anar a correcuita a la porta quan el carter va trucar, ni maleir més tard els sergents majors jubilats que solen engatar-se quan va comprovar que tan sols havien dut una factura del sastre.
—El Herbert en farà befa, quan torni a casa —va dir mentre sopaven.
—Segurament —va respondre el senyor White, servint-se una mica de cervesa—. Però, en tot cas, et juro que allò se’m va moure a la mà.
—T’ho devia semblar —va dir la vella, provant de tranquil·litzar-lo.
—Et dic que es va moure —va exclamar-se el marit—. No en tinc cap dubte. Havia acabat de… Què passa?
La dona no va contestar. Estava observant els moviments misteriosos d’un home del carrer, que es mirava la casa amb vacil·lació, com si no es decidís a entrar. Posant-ho en relació amb les dues-centes lliures, va notar que el foraster anava ben vestit i duia un barret de seda lluent, nou de trinca. Tres vegades va aturar-se davant l’entrada i tres vegades va reprendre la marxa. A la quarta, es va aturar posant la mà a la porta de la reixa i, amb un gest decidit, la va obrir de bat a bat i va enfilar camí amunt. En veure-ho, la senyora White es va posar les mans darrere per deslligar-se de pressa i corrents les vetes del davantal i va entaforar tan útil drap sota el coixí de la cadira.
Va fer entrar l’home a la sala; se’l veia molt incòmode. La mirava de reüll, i escoltava amb preocupació com la vella s’excusava per l’estat de la sala i per l’abric del marit, peça que solia reservar per al jardí. En acabat, va esperar amb tota la paciència que el seu sexe li permetia que els fes saber el motiu de la visita; però al principi el foraster va restar en un silenci desconcertant.
—M’han… m’han demanat que vingués —va dir a l’últim, tot ajupint-se per estirar-se un fil de cotó dels pantalons—. Vinc en nom de Maw i Meggins.
La senyora White es va sobresaltar.
—Que hi ha cap problema? —va preguntar esbufegant—. Que li ha passat res al Herbert? Parleu, parleu.
—Tranquil·la. Tranquil·la, mare —va intervenir el marit—. Seu i no treguis conclusions precipitades. No em direu pas que porteu males notícies, oi, senyor? —i el va escrutar ansiosament.
—Em… Em sap greu… —va començar el visitant.
—Està ferit? —va inquirir la mare, fora de si.
L’home va assentir amb el cap.
—Malferit —va respondre en veu baixa—, però… no pateix.
—Oh, gràcies a Déu! —va exclamar la dona, ajuntant les mans—. Gràcies a Déu que no ha pres mal! Gràcies…
Va callar de sobte quan va entendre el significat sinistre d’aquell conhort i va veure en el rostre descompost del visitant la terrible confirmació dels seus temors. Va contenir la respiració i, girant-se cap al seu marit, menys perspicaç, li va posar la mà envellida i tremolosa damunt la seva. Es va fer un llarg silenci.
—Ha quedat atrapat a les màquines —va dir per fi el visitant, amb veu greu.
—Atrapat a les màquines —va repetir el senyor White, mig atordit—. Entesos…
Es va asseure, mirant fixament per la finestra, i agafant la mà de la seva esposa, la hi va estrènyer tal com tenia per costum en els llunyans dies del festeig, gairebé quaranta anys enrere.
—Era l’únic que ens quedava —va dir, amb veu suau, mirant el visitant—. És dur…
El foraster es va aclarir el coll, va incorporar-se, lentament es va acostar a la finestra.
—L’empresa m’ha encomanat de fer-vos arribar el seu més sentit condol per la vostra gran pèrdua —va fer, sense girar-se—. Us prego que entengueu que només soc un missatger, i que tan sols obeeixo ordres.
No hi va haver resposta. La vella tenia la cara pàl·lida, amb els ulls fits i la respiració inaudible. A la cara del marit, una expressió com la que el seu amic el sergent Morris hauria pogut tenir en la seva primera acció de guerra.
—També m’han demanat que us comuniqui que Maw i Meggins declinen tota responsabilitat. No reconeixen cap obligació legal, però, en consideració als serveis del vostre fill, desitgen oferir-vos certa suma com a compensació.
El senyor White va deixar anar la mà de la seva dona i, tot incorporant-se, va mirar amb horroritzat el visitant. Els seus llavis secs van pronunciar la paraula «Quant?».
—Dues-centes lliures —va ser la resposta.
Ignorant el crit de la seva esposa, el vell va mig somriure, va estirar els braços com si fos cec i es va desplomar, sense coneixement.
III
A l’enorme cementiri nou, a dues milles, els ancians van enterrar el seu mort i van tornar a casa amarats d’ombra i silenci. Tot havia anat tan de pressa que, al principi, amb prou feines se’n podien fer càrrec, i van restar en estat d’expectació, com si hagués de passar encara alguna altra cosa que els alleugerís la pena, massa feixuga per als seus cors envellits.
Però els dies passaven, i l’expectació es va transformar en resignació —en aquella resignació desesperada dels vells, que alguns mal anomenen apatia. Hi havia dies que gairebé no bescanviaven ni un mot, car no tenien res a dir-se ja, i els dies se’ls feien llargs fins a l’avorriment.
Si fa no fa al cap d’una setmana, el vell es va despertar de sobte a mitja nit, va allargar el braç i es va trobar sol. La cambra era a les fosques, i el so d’un plany esmorteït li arribava des de la finestra. Es va incorporar al llit i va parar l’orella.
—Torna —va dir amb tendresa—. Agafaràs fred.
—El meu fill passa més fred —va fer la vella, i va tornar a somicar.
El so dels sanglots se li va apagar a les orelles. El llit estava calent i els ulls li queien de son. Va fer alguna capcinada fins que es va adormir, i després un crit sobtat esgarrifós de la seva dona el despertà d’un sobresalt.
—La pota! —cridava, exaltada—. La pota de mico!
Ell es va aixecar, alarmat.
—On? On és? Què passa?
Ella se li va acostar, ensopegant per la cambra.
—La vull —va dir en veu baixa—. No l’has destruïda, oi?
—És a la sala, a la lleixa de la xemeneia —va respondre ell, astorat—. Per què ho dius?
Ella plorava i reia alhora, i es va ajupir per besar-li la galta.
—Hi acabo de pensar —va exclamar, histèrica—. Per què no hi havia pensat abans? Com és que no se t’ha acudit a tu?
—Acudir-se’m què?
—Els altres dos desitjos —va respondre ella, acceleradament—. Només n’hem demanat un!
—Que no n’has tingut prou? —va replicar amb fúria.
—No! —va cridar ella, exultant—. En demanarem un altre! Baixa i ves-la ara mateix, i desitja que el nostre fill torni a la vida!
L’home es va asseure al llit i es va enretirar els llençols de les cames, que li tremolaven.
—Déu meu, estàs boja! —va exclamar, horroritzat.
—Ves-hi —va dir esbufegant—. Agafa-la i demana que… Oh, el meu fill! El meu fill!
Ell va encendre l’espelma amb un llumí.
—Torna al llit —va dir amb veu insegura—. No saps què et dius.
—Ens van concedir el primer desig —insistí, agitada—. Per què no el segon?
—Va ser una casualitat… —va balbucejar el vell.
—Ves i demana-ho! —va exclamar la vella, tremolosa d’excitació.
Ell es va tombar i la va mirar, i la veu se li va estremir:
—Fa deu dies que és mort. I, a més… no volia dir-t’ho, però… només el vaig poder reconèixer per la roba. Si llavors ja era massa terrible de veure… com deu ser ara?
—Fes-lo tornar! —va clamar, arrossegant-lo fins a la porta—. Et penses que el fill que he criat em pot fer por?
Va baixar a les fosques i va arribar a la sala a les palpentes, i després a la lleixa de la xemeneia. El talismà era al seu lloc, i el va aclaparar la por horrible que el desig, encara no pronunciat, fes aparèixer allà mateix el seu fill mutilat abans que pogués fugir de la cambra, i es va quedar sense respiració quan va adonar-se que havia perdut l’orientació de la porta. Amb el front fred de suor, va temptejar al voltant de la taula i llavors al llarg de la paret fins que va anar a raure al petit passadís amb aquella cosa malsana a la mà.
Quan va entrar a l’habitació, fins i tot el rostre de la seva dona li va semblar canviat. Estava pàl·lida i ansiosa, i tenia una expressió antinatural. Li va fer por.
—Demana el desig —va cridar ella amb veu forta.
—És una bestiesa… i pervers —va balbotejar ell.
—Demana’l —va repetir ella.
L’home va alçar la mà.
—Desitjo que el meu fill torni a la vida.
El talismà va caure a terra i el senyor White el va fitar amb temor. Tot d’una es va deixar caure tremolant en una cadira, mentre la seva dona, amb els ulls encesos, s’acostava a la finestra i pujava l’estor.
Ell va estar-se assegut fins que va agafar fred, observant de tant en tant la silueta de la vella, que guaitava per la finestra. L’espelma, que ja cremava per sota de la vora del canelobre de porcellana, projectava ombres bategants a les parets i el sostre, fins que, amb una flamarada final, es va apagar. El vell, amb un alleujament indescriptible pel fracàs del talismà, es va tornar a ficar al llit; al cap d’un parell de minuts, la seva dona es va gitar al seu costat, apàtica i silenciosa.
Cap dels dos no va dir res, però escoltaven en silenci el tic-tac del rellotge. Un esglaó de l’escala va cruixir, i un ratolí xisclaire es va esmunyir sorollosament per la paret. La foscor era opressiva, i després de jeure una estona mirant de fer el cor fort, es va armar de coratge, va prendre la capsa de llumins, en va encendre un i va baixar a buscar una altra espelma.
Al peu de l’escala, se li va apagar el llumí i es va aturar per encendre’n un altre; al mateix temps, a la porta principal va ressonar un copet suau i sigil·lós, gairebé imperceptible.
Li van caure els llumins, que es van escampar pel passadís. Va restar quiet, amb la respiració suspesa, fins que van tornar a trucar. Llavors, girant cua, va tornar esperitat a la cambra i va tancar la porta darrere seu. Un tercer repicó va retrunyir per tota la casa.
—Què ha sigut això? —va cridar la dona, aixecant-se de cop.
—Una rata —va respondre l’home amb la veu tremolosa—. Una rata. M’ha passat pel costat a l’escala.
La dona es va asseure al llit, parant l’orella. Un cop fort va sacsejar tota la casa.
—És el Herbert! És el Herbert!
La senyora White va córrer cap a la porta, però el marit se li va avançar i la va retenir aferrant-la pel braç.
—Què vols fer? —va murmurar ell, amb veu rogallosa.
—És el meu fill! És el Herbert! —va clamar ella, mirant de desagafar-se, maquinalment—. Havia oblidat que el cementiri és a dues milles! Per què m’agafes? Deixa’m! Haig d’obrir la porta!
—Per l’amor de Déu, no el deixis entrar! —suplicava el vell, tot tremolós.
—Tens por del teu propi fill? —va cridar, forcejant—. Deixa’m! Ja vinc, Herbert! Ja vinc!
Van tornar a trucar. I una altra vegada. La vella es va deslliurar del marit d’una estrebada i va fugir de l’habitació. El marit la va seguir fins al replà, i la cridava suplicant mentre ella baixava corrents les escales. Va sentir la cadeneta dringar i el forrellat de sota despassar-se amb penes i treballs. Després, la veu tensa i panteixant de la seva dona:
—El forrellat! —bramava—. Baixa, que no hi arribo.
Però el marit estava a quatre grapes, palpant el terra a la desesperada en cerca de la pota. La volia trobar abans que la criatura de fora entrés… Una ràfega de cops va retrunyir per tota la casa, i al passadís va sentir el xerric de la cadira que la seva dona atansava a la porta i el grinyol del forrellat, que començava a obrir-se. En aquell mateix instant, va trobar la pota de mico i, amb frenesia, va exhalar el tercer i últim desig.
Els cops van cessar de sobte, tot i que encara ressonaven per la casa. Va sentir enretirar la cadira i la porta obrir-se. Un vent fred es va esquitllar escales amunt, i un llarg i fort gemec de pena i desconsol de la seva esposa li va donar el coratge necessari per córrer al seu costat, i després a la porta de la reixa. El fanal del davant feia pampallugues i il·luminava el camí, desert i tranquil.
© de l’edició, Stroligut
© de la traducció, Argentó Raset
