La pota de mico – W. W. Jacobs

La pota de mico de W. W. Jacobs és un dels millors contes de por de la literatura anglesa del segle XX —i un dels preferits de Borges.

Es va publicar el 1902 al recull de narracions The Lady of the Barge. Va servir d’inspiració per a un capítol d’Els Simpson i Cementiri d’animals de Stephen King. A Stroligut, a més, podeu llegir El capità de l’Osprey per conèixer la faceta còmica de Jacobs.

////més contes de por: La Vall Morta de Ralph Adams Cram, Gibbet Hill de Bram Stoker, Sredni Vashtar de Saki, El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman…

La pota de mico

I

A fora, la nit era freda i humida, però al petit saló de la Vil·la Laburnam els porticons estaven tancats i el foc cremava vivament. Pare i fill jugaven als escacs: el pare tenia idees sobre el joc que implicaven moviments radicals i posava el seu rei en perills tan desesperats i innecessaris que fins i tot arribaven a provocar el comentari de la velleta de cabells blancs que feia mitja plàcidament a la vora del foc.

—Fa vent —va dir el senyor White: havia advertit una errada fatal quan ja era massa tard i, amb amables tàctiques de distracció, intentava que el seu fill no se n’adonés.
—Sí que en fa —respongué el fill, examinant severament l’escaquer, mentre allargava la mà. —Escac.
—No crec pas que vingui, aquesta nit —digué el pare, passant la mà per damunt les peces.
—Escac i mat —replicà el fill.
—Això és el pitjor de viure tan apartats de tot! —esclatà de sobte el senyor White, amb una ràbia inesperada—. De tots els llocs infectes, empantanegats i perduts del món, aquest és el pitjor. El camí és un fangar i la carretera, un torrent. No sé en què pensa la gent. Deuen creure que, com que només hi ha dues cases llogades en tot el carrer, tant se val.
—No t’hi capfiquis, estimat —intervingué la seva dona amb to conciliador—; ja guanyaràs la pròxima.

El senyor White alçà els ulls bruscament, just a temps d’interceptar una mirada còmplice entre mare i fill. Les paraules se li moriren als llavis, i amagà un somriure culpable a l’esclarissada barba grisa.

—Ja arriba —digué Herbert White quan sentí la porta tancar-se d’un cop sec i unes passes feixugues acostant-se a casa.

L’ancià es dreçà amb una pressa hospitalària i, mentre obria la porta, el van sentir condoldre’s amb el nouvingut. El nouvingut també es condolia amb si mateix, de manera que la senyora White feu «ehem, ehem!» i tossí lleugerament quan el seu marit entrà, seguit d’un home alt i cepat, d’ulls vidriosos i cara rubicunda.

—El sergent major Morris —digué, a manera de presentació.

El sergent major saludà amb una encaixada i, tot acceptant la butaca vora la llar, observà satisfet com el seu amfitrió treia el whisky i els gots, i posava una petita tetera de coure sobre el foc.

Al tercer got, els ulls li brillaven més i començà a parlar. El petit cercle familiar l’escoltava expectant mentre ell redreçava les amples espatlles a la cadira i evocava escenes insòlites i gestes memorables: guerres, plagues i gent estranya.

—Fa vint-i-un anys —digué el senyor White, tot assentint vers la seva dona i el seu fill—. Quan se n’anà, era un nyicris que treballava al magatzem. I mira-te’l ara.
—No sembla que hagi pres gaire mal —comentà la senyora White, amb cortesia.
—Jo mateix voldria anar a l’Índia —digué el vell—, només per donar-hi una ullada, ja m’enteneu.
—Ja esteu bé on sou —respongué el sergent major, tot movent el cap. Deixà el got buit damunt la taula i, fent un lleu sospir, el tornà a remenar.
—M’agradaria veure aquells temples antics, i els faquirs, i els saltimbanquis —continuà el vell—. Morris, què era allò que l’altre dia vau començar a explicar-me sobre una pota de mico o no sé què?
—Res —s’afanyà a dir el soldat—. Si més no, res que valgui la pena sentir.
—Una pota de mico? —digué la senyora White, encuriosida.
—Bé, només és una mica d’allò que potser podríem anomenar màgia —respongué el sergent major, llevant-hi importància.

Tots tres oients s’inclinaren endavant amb interès viu. El visitant, d’esma, s’acostà el got buit als llavis i tot seguit el tornà a deixar. L’amfitrió l’hi omplí.

—A simple vista —digué el sergent major, forfollant per les butxaques—, no és més que una poteta de mico dessecada com una mòmia.

Es va treure alguna cosa de la butxaca i l’ensenyà. La senyora White se n’apartà fent una ganyota, però el fill l’agafà i l’examinà curiosament.

—I què té d’especial? —preguntà el senyor White, tot prenent-la del seu fill; i després d’examinar-la una estona, la deixà damunt la taula.
—Un vell faquir, un home molt sant, li va fer un encanteri —digué el sergent major—. Volia demostrar que el destí domina la vida de les persones, i que aquells qui hi interfereixen ho acaben pagant car. Conjurà la pota perquè tres homes diferents en poguessin obtenir tres desitjos.

Ho va dir amb tanta gravetat que els seus oients es van adonar que la rialleta els tremolava.

—Doncs per què no n’hi heu demanat tres, senyor? —digué Herbert White, amb enginy.

El soldat se’l mirà de la manera que els homes de mitjana edat acostumen a mirar-se els joves presumptuosos.

—Ja els hi he demanat —respongué en veu baixa, i el rostre, gravat, li empal·lidí.
—I de debò us han estat concedits els tres desitjos? —preguntà la senyora White.
—Sí —va dir el sergent major, i el got li repicà contra la dentadura.
—I que els ha demanat algú més, els desitjos? —insistí la vella.
—El primer home obtingué els seus tres desitjos, sí. No sé quins foren els dos primers, però el tercer va ser demanar la mort. Així és com vaig aconseguir jo la pota.

El seu to sever imposà el silenci al grup.

—Si ja n’has obtingut els tres desitjos, ja no et fa servei, ara, Morris —digué a l’últim el vell—. Per què la conserves?

El soldat feu que no amb el cap.

—Per caprici, suposo —digué lentament—. Havia pensat a vendre-la, però ara no crec pas que ho faci. Ja ha causat prou maldecaps. A més, no me la vol comprar ningú. Alguns es pensen que és un romanço, i els qui sí que hi donen crèdit volen provar-la primer i pagar-me després.
—Si poguessis demanar tres desitjos més —digué el vell, tot escrutant-lo—, els demanaries?
—No ho sé. No ho sé pas…

Agafà la pota i, fent-la penjar entre el dit índex i el polze, de sobte la llançà al foc. White, fent un crit fluix, s’ajupí a recollir-la d’una revolada.
—Més val que la deixeu cremar —digué el soldat, solemne.
—Si no la voleu, Morris —digué l’altre—, doneu-me-la.
—No us la donaré—respongué el seu amic, tossudament—. L’he llançada al foc. Si la conserveu, no em feu responsable del que pugui passar. Tireu-la al foc, com faria un home assenyat.

L’altre va fer que no amb el cap i examinà a consciència la seva nova possessió.

—I com funciona? —preguntà.
—Heu de sostenir-la amb la mà dreta i demanar el desig en veu alta —respongué el sergent major—. Però us aviso de les conseqüències.
—Sembla sortit de Les mil i una nits¹La referència no és casual. A La pota de mico Jacobs s’inspira en les malifetes dels jinns —digué la senyora White, mentre s’alçava per parar taula per sopar—. No podries demanar-me quatre parells de mans més?

El seu marit tragué el talismà de la butxaca, i llavors tots tres esclataren a riure quan el sergent major, amb cara d’alarma, l’agafà pel braç.

—Si heu de demanar cap desig —digué amb veu greu—, que sigui un desig sensat.

El senyor White el tornà a desar a la butxaca i, després de col·locar les cadires, indicà al seu amic que segués a taula. Mentre sopaven, el talismà fou en part oblidat i, en acabat, tots tres escoltaren embadalits una nova tanda de les aventures del soldat a l’Índia.

—Si la història de la pota de mico no és més certa que les altres que ens ha explicat —digué Herbert, mentre la porta es tancava darrere del convidat, que se n’anava just a temps per agafar l’últim tren—, no en traurem gaire profit.
—Que li has donat res a canvi, pare? —preguntà la senyora White, mirant-lo de fit a fit.
—Una bagatel·la —respongué ell, una mica ruboritzat—. No la volia, però hi he insistit. I m’ha tornat a pressionar perquè la llancés.
—És clar —digué Herbert, amb un horror fingit—. Ves, ara serem rics, famosos i feliços. Per començar, demana ser emperador, pare, i així deixaràs de ser un calçasses.

I es posà a córrer al voltant de la taula, empaitat per la calumniada senyora White, que brandava un macassar.

El senyor White tragué la pota de la butxaca i l’escrutà amb recel.

—No sé què desitjar, ho dic de debò —digué a poc a poc—. Em sembla que tinc tot el que vull.
—Si acabessis de pagar la casa, series ben feliç, oi? —digué Herbert, posant-li la mà a l’espatlla—. Doncs demana dues-centes lliures: just el que fa falta.

El pare, somrient avergonyit de la seva pròpia credulitat, alçà el talismà, mentre el fill, amb cara de solemnitat un xic espatllada per la picada d’ullet a la mare, s’asseia al piano i tocava alguns acords imponents.

—Vull dues-centes lliures —digué el vell amb claredat.

Un fort estrèpit del piano saludà el desig, interromput per un crit d’estremiment del vell. La dona i el fill se li atansaren.

—S’ha mogut —cridà, mirant amb angúnia l’objecte caigut a terra—. Quan he demanat el desig, se m’ha caragolat a la mà com una serp.
—Doncs no veig els diners enlloc —digué el fill, recollint la pota i deixant-la damunt la taula—, i diria que no els veurem mai.
—Deu haver estat una fantasia teva, pare —digué la seva esposa, mirant-lo amb inquietud.

Ell va fer que no amb el cap.

—Tant se val, deixem-ho córrer; no ha pres mal ningú, però, de tota manera, m’ha espantat.

Es van tornar a asseure vora el foc, mentre els homes acabaven les pipes. A fora, el vent bufegava amb més força que mai, i el vell s’esglaià en sentir petar una porta al pis de dalt. Un silenci estrany i depriment s’apoderà de tots tres, i duraria fins que el parell de vells no es retirà a dormir.

—Segur que trobaràs els diners lligats en un sac al mig del llit —feu Herbert quan els deia bona nit—, i alguna cosa espantosa enfilada dalt de l’armari, vigilant-vos mentre us embutxaqueu aquests guanys il·lícits.

Seia sol a les fosques, contemplant el foc moribund i veient-hi cares. L’última era tan horrible i simiesca, que la contemplà esbalaït. Les flames es va tornar tan vívides que, amb una rialleta nerviosa, allargà la mà per agafar un got amb una mica d’aigua i ruixar-les. Sense voler, tocà la pota de mico i, amb un lleuger calfred, s’eixugà la mà a l’abric i pujà a la seva habitació.

II

L’endemà al matí, en la claror del sol hivernal que lliscava sobre la taula parada amb l’esmorzar, el vell es reia dels seus temors. Al saló s’hi respirava un aire de polidesa prosaica absent la nit anterior, i la poteta bruta i pansida estava tirada sobre el bufet amb una displicència que revelava poca fe en les seves virtuts.

—Temo que tots els soldats vells són iguals —digué la senyora White—. I pensar que ens vam escoltar aquelles bestieses! Com vols que es concedeixin desitjos, avui dia? I encara que fos possible… quin mal et podrien fer dues-centes lliures, pare?
—Li podrien caure al cap —respongué Herbert, amb frivolitat.
—El Morris va dir que les coses s’esdevenien de manera tan natural —replicà el pare—, que, si un volia, podien atribuir-se a la casualitat.
—Bé, tu no et gastis els diners abans no torni —digué Herbert, tot aixecant-se de la cadira—. Tinc por que et tornin avariciós i mesquí i t’hàgim de repudiar.

La mare rigué, i seguint-lo fins a la porta, el contemplà mentre s’allunyava pel camí; després, en tornar a taula, somreia pensant en la credulitat del marit. I, tanmateix, això no li impedí anar a correcuita a la porta quan el carter va trucar, ni maleir més tard els sergents majors jubilats que solen engatar-se quan comprovà que tan sols havien dut una factura del sastre.

—Suposo que el Herbert encara en dirà facècies quan torni a casa —digué mentre sopaven.
—Segurament —respongué el senyor White, servint-se una mica de cervesa—. Però, en tot cas, et juro que allò se’m va moure a la mà.
—T’ho va semblar —digué la vella, tranquil·litzadorament.
—Et dic que es va moure —exclamà el marit—. No en tinc cap dubte. Havia acabat de… Què passa?

La dona no contestà. Estava observant els moviments misteriosos d’un home del carrer, que es mirava la casa amb vacil·lació, com si no es decidís a entrar. Posant-ho en relació amb les dues-centes lliures, es fixà que l’estrany anava ben vestit i duia un barret de seda lluent, nou de trinca. Tres vegades s’aturà davant la reixa i tres vegades reprengué la marxa. A la quarta, s’hi aturà, amb la mà a la porta i, amb un gest decidit, l’obrí de bat a bat i enfilà camí amunt. Al mateix moment, la senyora White es posà les mans darrere, es deslligà de pressa i corrents els cordills del davantal i amagà tan útil abillament sota el coixí de la cadira.

Acompanyà l’home, que semblava molt incòmode, fins a l’estança. La mirava de reüll, i escoltava amb preocupació com la vella s’excusava per l’estat del saló i per l’abric del marit, peça que solia reservar per al jardí. En acabat, esperà amb tota la paciència que el seu sexe li permetia que l’estrany exposés el motiu de la visita; però de primer l’estrany restà en un silenci desconcertant.

—M’han… m’han demanat que vingués —digué finalment, tot ajupint-se per estirar-se un fil de cotó dels pantalons—. Vinc de part de Maw i Meggins.

La senyora White se sobresaltà.

—Que hi ha cap problema? —preguntà esbufegant—. Que li ha passat res al Herbert? Parleu, parleu.
—Tranquil·la. Tranquil·la, mare —hi intervingué el marit—. Seu i no treguis conclusions precipitades. No em direu pas que porteu males notícies, oi, senyor? —i es mirà l’altre ansiosament.
—Em… Em sap greu… —començà el visitant.
—Està ferit? —inquirí la mare, fora de si.

L’home va assentir amb el cap.

—Malferit —respongué en veu baixa—, però… no pateix.
—Oh, gràcies a Déu! —exclamà la dona, ajuntant les mans—. Gràcies a Déu que no ha pres mal! Gràcies…

Callà de sobte quan va entendre el significat sinistre d’aquell conhort i veié en el rostre descompost del visitant la terrible confirmació dels seus temors. Va contenir la respiració i, girant-se cap al seu marit, menys perspicaç, li posà la mà vella i tremolosa damunt la seva. Es va fer un llarg silenci.

—Ha quedat atrapat a les màquines —digué finalment el visitant, amb veu greu.
—Atrapat a les màquines —repetí el senyor White, com atordit—. Entesos…

Es va asseure, mirant fixament per la finestra, i agafant la mà de la seva esposa, la hi va estrènyer tal com tenia per costum en els llunyans dies del festeig, gairebé quaranta anys enrere.

—Era l’únic que ens quedava —digué, amb veu suau, mirant el visitant—. És dur…

L’altre estossegà i, aixecant-se, lentament s’acostà a la finestra.

—L’empresa m’ha encomanat de fer-vos arribar el seu més sentit condol per la vostra gran pèrdua —digué, sense girar-se—. Us prego que entengueu que només soc un missatger, i que tan sols obeeixo ordres.

No hi hagué resposta. La vella tenia la cara pàl·lida, amb els ulls fixos i la respiració inaudible. A la cara del marit, una expressió com la que el seu amic el sergent Morris hauria pogut tenir en la seva primera acció de guerra.

—També m’han demanat que us comuniqui que Maw i Meggins declinen tota responsabilitat —continuà l’home—. No reconeixen cap obligació legal, però, en consideració als serveis del vostre fill, desitgen oferir-vos certa suma com a compensació.

El senyor White deixà anar la mà de la seva dona i, tot incorporant-se, mirà amb horror el visitant. Els llavis secs formaren la paraula:
—Quant?
—Dues-centes lliures —fou la resposta.

Sense sentir el crit de la seva esposa, el vell feu un lleu somriure, allargà les mans com si fos cec, i es desplomà fet un manyoc insensible.

III

A l’enorme cementiri nou, a dues milles de distància, els vells enterraren el seu mort i tornaren a una casa amarada d’ombra i silenci. Tot havia anat tan de pressa que, al començament, amb prou feines ho podien assimilar, i van restar en un estat d’expectació, com si hagués de passar encara alguna altra cosa —alguna cosa que alleugerís aquell pes massa feixuc perquè la poguessin suportar els seus cors envellits.

Però els dies passaven, i l’expectació es transformà en resignació —en aquella resignació desesperada dels vells, que alguns mal anomenen apatia. Hi havia dies que gairebé no intercanviaven ni un mot, car no tenien res a dir-se ja, i els dies se’ls feien llargs i tediosos.

Si fa no fa al cap d’una setmana, el vell es despertà de sobte a mitja nit, allargà el braç i es trobà sol. La cambra era a les fosques, i el so d’un plany esmorteït li arribava des de la finestra. S’incorporà al llit i escoltà.

—Torna —digué amb tendresa—. Agafaràs fred.
—El meu fill passa més fred —respongué la vella, i tornà a somicar.

El so dels sanglots se li va apagar a les orelles. El llit estava calent i els ulls li queien de son. Feu alguna capcinada fins que es va adormir, i després un crit sobtat esgarrifós de la seva dona el despertà d’un sobresalt.

—La pota! —cridava, exaltada—. La pota de mico!

Ell es despertà, alarmat.

—On? On és? Què passa?

Ella se li acostà, ensopegant per la cambra.

—La vull —digué, en veu baixa—. No l’has destruïda, oi?
—És al saló, sobre la mènsula —respongué ell, astorat—. Per què?

Ella plorava i reia alhora, i s’ajupí per besar-li la galta.

—Hi acabo de pensar —exclamà, histèrica—. Per què no se m’havia acudit abans? Com és que no se t’ha acudit a tu?
—Acudir-se’m què?
—Els altres dos desigs —respongué ella, acceleradament—. Només n’hem demanat un!
—Que no n’has tingut prou? —replicà amb fúria.
—No! —cridà ella, exultant—. En demanarem un altre! Baixa i ves-la ara mateix, i desitja que el nostre fill torni a la vida!

L’home s’assegué al llit i s’apartà els llençols de les cames tremoloses.

—Déu meu, estàs boja! —exclamà horroritzat.
—Ves-hi —digué esbufegant—. Agafa-la i demana que… Oh, el meu fill! El meu fill!

Ell encengué l’espelma amb un llumí.

—Torna al llit —digué amb veu insegura—. No saps què et dius.
—Ens van concedir el primer desig —insistí ella, agitada—. Per què no el segon?
—Va ser una casualitat… —balbucejà el vell.
—Ves i demana-ho! —exclamà ella, tremolant d’agitació.

Ell es tombà i la mirà, i la veu se li estremí:
—Fa deu dies que és mort. I, a més… no volia dir-t’ho, però… només el vaig poder reconèixer per la roba. Si llavors ja era massa terrible de veure… que no ho serà ara?
—Fes-lo tornar! —clamà ella, arrossegant-lo cap a la porta—. Et penses que puc tinc por del fill que he criat?

Baixà a les fosques i arribà al saló a les palpentes, i després a la lleixa de la llar. El talismà era al seu lloc, i l’aclaparà la por horrible que el desig, encara no pronunciat, fes aparèixer allà mateix el seu fill mutilat abans que pogués fugir de la cambra, i es quedà sense respiració quan s’adonà que havia perdut l’orientació de la porta. Amb el front fred de suor, temptejà al voltant de la taula i llavors al llarg de la paret fins que anà a raure al petit passadís amb aquella cosa malsana a la mà.

Quan entrà a l’habitació, fins i tot el rostre de la seva dona li semblà canviat. Estava pàl·lida i ansiosa, i tenia una expressió antinatural. Li va fer por.

—Demana el desig —cridà ella amb veu forta.
—És una bestiesa… i pervers —balbotejà ell.
—Demana’l —repetí ella.

L’home alçà la mà.

—Desitjo que el meu fill torni a la vida.

El talismà caigué a terra, i ell el fità amb temor. Tot seguit es deixà caure tremolant en una cadira, mentre la seva dona, amb els ulls encesos, s’acostava a la finestra i pujava l’estor.

Ell restà assegut fins que agafà fred, observant de tant en tant la silueta de la vella que guaitava per la finestra. L’espelma, que ja cremava per sota de la vora del canelobre de porcellana, projectava ombres bategants a les parets i el sostre, fins que, amb una flamarada final, s’apagà. El vell, amb un alleujament indescriptible pel fracàs aparent del talismà, es tornà a ficar al llit; al cap d’un parell de minuts, la seva dona es gità al seu costat, apàtica i silenciosa.

Cap dels dos no digué res, però escoltaven en silenci el tic-tac del rellotge. Un esglaó de l’escala cruixí, i un ratolí xisclaire s’esmunyí sorollosament per la paret. La foscor era opressiva, i després de jeure una estona mirant de fer el cor fort, s’armà de coratge, prengué la capsa de llumins, en va encendre un i baixà a buscar una altra espelma.

Al peu de l’escala, se li apagà el llumí, i s’aturà per encendre’n un altre; en aquell mateix moment, a la porta principal ressonà un truc tan sigil·lós que gairebé no se sentia.

Li caigueren els llumins a terra, que s’escamparen pel passadís. Restà quiet, amb la respiració suspesa, fins que van tornar a trucar. Llavors, girant cua, tornà esperitat a la cambra i tancà la porta darrere seu. Un tercer truc retrunyí per tota la casa.

—Què ha sigut això? —exclamà la dona, aixecant-se de cop.
—Una rata —respongué l’home amb la veu tremolosa—. Una rata. M’ha passat pel costat a l’escala.

La dona es va asseure al llit, escoltant. Un truc fort sacsejà tota la casa.

—És el Herbert! —cridà—. És el Herbert!

Va córrer cap a la porta, però el marit se li va avançar i la va retenir, aferrant-la pel braç.

—Què vols fer? —murmurà ell, amb una veu rogallosa.
—És el meu fill! És el Herbert! —clamà ella, mirant de desagafar-se, maquinalment—. Havia oblidat que el cementiri és a dues milles! Per què m’agafes? Deixa’m anar! Haig d’obrir la porta!
—Per l’amor de Déu, no el deixis entrar! —suplicava el vell, tot tremolós.
—Tens por del teu propi fill —va cridar, forcejant—. Deixa’m! Ja vinc, Herbert! Ja vinc!

Van tornar a trucar, i una altra vegada. La vella es deslliurà del marit d’una estirada i sortí corrents de l’habitació. El marit la seguí fins al replà, i la cridava suplicant mentre baixava corrents les escales. Sentí que la cadeneta lliscava i que el forrellat es desencaixava amb moviments feixucs. Després, la veu tensa i panteixant de la seva dona:

—El forrellat! —bramava—. Baixa, que no hi arribo.

Però el marit estava a quatre grapes, palpant el terra desesperadament a la recerca de la pota. Volia trobar-la abans que la criatura de fora pogués entrar… Una ràfega de cops retrunyí per tota la casa, i sentí el xerric d’una cadira que la seva dona deixà al passadís, davant la porta. Sentí el grinyol del forrellat, que començava a cedir, i en aquell instant, trobà la pota de mico i demanà a mitja veu i amb gran pressa el tercer i últim desig.

Els trucs cessaren de sobte, tot i que encara ressonaven per la casa. Sentí que la dona enretirava la cadira i que la porta s’obria. Un vent fred s’esquitllà escales amunt, i un llarg i fort gemec de pena i desconhort de la seva esposa li injectà el coratge necessari per córrer al seu costat i després cap a la porta de la reixa. El fanal que feia pampallugues a l’altra vorera il·luminava el carrer tranquil i desert.

© de l’edició, Stroligut
© de la traducció, Argentó Raset

• 1
  La referència no és casual. A La pota de mico Jacobs s’inspira en les malifetes dels jinns